Benvolguts,
Repassant apunts he trobat com en Victor
Alexandre juga amb els mots Estat, nació, llengua, LAPAO, etc, i en un encertat
raonament proposa que es podria fer una atzagaiada monumental i considerar la llengua
espanyola que es parla a Catalunya un patuès de la llengua catalana. Això
voldria dir que, aplicant el mateix criteri que el govern d’Aragó amb el LAPAO, l’espanyol parlat
a casa nostra passaria a denominar-se LLENCAPASUPACA (Llengua Catalana Parlada
al Sud dels Països Catalans)...
Víctor Alexandre
20/05/2013
'Llencapasu', nom de l’espanyol a Catalunya
"No ataquen la llengua, ataquen la nació. I si
parléssim urdú perseguirien l’urdú"
Hi ha una qüestió, relativa al secular intent
espanyol d’anorreament de la llengua catalana, sobre la qual he insistit en
diverses ocasions i que resumeixo amb aquestes paraules: no ataquen la llengua, ataquen la
nació. Vull dir que dedicar temps i esforços a lamentar-nos-en i a mirar de
tapar vies d’aigua suposa una despesa inútil d’energia que no ens podem permetre.
Sobretot perquè les eines que tenim són les que són, i si posem el focus en un
punt concret de l’escenari, en deixem la resta a les fosques, amb la qual cosa
no veiem un bou a tres passes. Durant molt de temps, fruit de la desconfiança
en les nostres pròpies forces, ens hem centrat únicament en la llengua. I ho
hem fet per no haver d’afrontar l’autèntica naturalesa del conflicte, que és
política, i veure’ns obligats a actuar en conseqüència i tenir un Estat. Ara,
però, gràcies a l’evolució de la nostra societat, aquesta praxi ja és obsoleta
i no té cap sentit mantenir-la. A més, seria un suïcidi.
Les legislacions contra el català adoptades pels governs del
País Valencià, de les Illes i de la Franja de Ponent -governs
ultranacionalistes espanyols, evidentment– no són de naturalesa lingüística. En absolut. Ho semblen, és clar, però no ho són. La llengua catalana
no els amoïna gens perquè saben que és una llengua captiva, una llengua sense
Estat –només cal veure la indolència del govern d’Andorra en aquest tema–, i una llengua
que els mateixos parlants invisibilitzem. La llengua catalana, en
definitiva, els fa pessigolles, i ho demostren amb les seves legislacions. Ras
i curt: ells van
amb tancs i nosaltres anem amb pistoletes d’aigua.
Hom podrà dir que les mesures contra la unitat
de la llengua catalana, anomenant-la de diverses maneres per esquarterar-la,
són la riota de la comunitat científica. I és cert. Però les mesures hi són i s’erigeixen en la
legalitat vigent, una legalitat espanyola catalanofòbica destinada a
residualitzar la nostra llengua i a restar-li pes específic per mitjà de la
reducció de parlants. Així, si el català canvia de nom oficial
segons els llocs on es parla, és obvi que el nombre de catalanoparlants esdevé
testimonial. A l’espanyol i a l’anglès els passaria el mateix si les excolònies
espanyoles i britàniques decidissin rebatejar la llengua que parlen. Només que
l’Argentina ho provés, posem per cas, Espanya s’enfilaria fins al capdamunt i
els crits histèrics del seu despit se sentirien a tot arreu.
La sort d’Espanya, en aquesta matèria, és que
és difícil trobar governs internacionals tan esperpèntics com el seu disposats
a posar-se en ridícul d’una manera tan espectacular i a evidenciar un odi tan
primari contra una col·lectivitat. Espanya és la “cerrazón” per naturalesa, i la “cerrazón” és
al·lèrgica al raonament. Per això només hi ha un llenguatge que
entén: el seu. Ho hem vist en les declaracions del president de la fantasmagòrica
Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental, Luis Gascón, afirmant
públicament i sense enrojolar-se que “a Saragossa i a Buenos Aires parlen el
mateix, però a Arnes (Terra Alta) i a la Codonyera (la Franja) no. A
Arnes parlen català i a la Codonyera LAPAO”. I després de
dir una barbaritat com aquesta, el senyor Gascón, en lloc d’amagar-se de
vergonya i amb la tranquil·litat que dóna la ignorància, continua fent vida
normal. I Espanya l’ha aplaudit. Ho ha fet la vicepresidenta del govern
espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i la presidenta de la delegació del PP a
Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho.
El diàleg, per tant, no té sentit. No hi ha diàleg amb
la “cerrazón”. L’única manera que hi hauria de fer-los recular és
fent-los tastar la seva pròpia medecina. És a dir, fer una atzagaiada monumental i considerar la
llengua espanyola que es parla a Catalunya un patuès de la llengua catalana. Això
voldria dir que, aplicant el mateix criteri que el govern d’Aragó, l’espanyol parlat
a casa nostra passaria a denominar-se LLENCAPASUPACA (Llengua Catalana Parlada
al Sud dels Països Catalans). Conscients, tanmateix, que es tracta
d’un acrònim un xic llarg i tenint en compte que, des d’un prisma
catalanocèntric, quan parlem del sud ja donem per descomptat que ens referim al
sud dels Països Catalans, el nom podria ser reduït a LLENCAPASU. Així, de la mateixa
manera que hi ha català oriental, occidental, rossellonès, alguerès..., ara hi
hauria també el LLENCAPASU, que és, per cert, un nom ben bonic.
A Espanya, però, poden estar tranquils. La
meva proposta no prosperarà. Jo mateix tampoc no l’aprovaria. Del que es tracta,
com deia al començament, és de ser conscients que no ataquen la llengua,
ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l’urdú. El seu
objectiu és destruir la nació catalana, esborrar-ne l’existència. Odien la nostra
llengua no pas perquè sigui catalana, sinó perquè és la nostra. Per
això, per poder fer realitat el seu somni impossible de ser una nació, Espanya,
que no és més que un eufemisme de Castella, necessita la desaparició nacional
de Catalunya. Aquest,
per tant, és el drama d’Espanya, que és un Estat, però que mai no ha estat ni
serà una nació.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada