Benvolguts,
Ahir varem comentar l’editorial de Vicent
Partal al Vilaweb, que recordava l’article de l’Enric Juliana el 26 de novembre
de l’any passat, l’endemà de les eleccions. Segons en Partal aquest article editorialitzava la posició del diari sobre la nit electoral
i seguia:
[L’article] es titulava, increïblement, 'Ganó España',
frase que, per si no l'havíem entesa, es repetia vuit vegades. En aquell text La
Vanguardia arribava a escriure: 'Res inquietant per a l'ordre vigent no passarà a Catalunya
els mesos vinents.'
Com que quelcom ha passat i passarà, saludem
la clarividència política del Juliana i dels seus amos, l’Antich, el Godó, el
Grup Godó, el Puente Aéreo, etc.
I ens fa dubtar de les veritats eternes que
els articulistes fan sortir per confondre no l’enemic sinó l’amic!
I posats a fer, us copio l’article i el
comentaré al final:
Guanya Espanya
El catalanisme és majoria, amb retòrica sobiranista; una
majoria sentimental sense astúcia política
26/11/2012
Les eleccions catalanes les ha guanyat
Espanya. Per
dir-ho d'una manera més ortodoxa i més precisa, les ha guanyat l'statu quo espanyol.
Les ha guanyat l'ordre vigent, al seu torn submergit en un creixent desordre. Ha guanyat l'ordre
establert espanyol per un llarg, llarg, llarg, període històric.
Costarà d'entendre, costarà acceptar-ho, costarà digerir-ho en amplis sectors
de la societat catalanista, que continuen formant una clara majoria social -una
majoria sentimental-, però la fredor de la relació de forces s'anirà imposant a
mesura que passin els dies, les setmanes i els mesos. El Partit Alfa
de les classes mitjanes espanyoles, malgrat les gravíssimes dificultats que li
planteja la crisi, continua mantenint el control del tauler.
És veritat, hi ha una majoria sobiranista en el nou Parlament, de la qual pot sortir en les properes setmanes una coalició de govern de signe nacionalista. CiU i ERC sumen 71 diputats, més que suficients per pactar un executiu estable, amb la celebració de la consulta sobiranista com a punt central del seu programa. I CiU, tot i la fuetada que ha patit, compta amb l'avantatge tàctic de poder explorar una altra majoria de govern amb els socialistes (sumarien 70 diputats). Fins i tot podria negociar el suport del PP per a algunes qüestions (els dos partits donen 69 escons). I no existeix la possibilitat d'un tripartit d'esquerres alternatiu (PSC, ERC i ICV només sumen 54 escons; 57 si hi afegim les emergents CUP). Qualsevol fórmula de govern passa per Convergència i Unió i en cas d'estrangulació parlamentària hi hauria la possibilitat -no del tot desassenyada- de noves eleccions en un període mitjà de temps.
Greument accidentada, CiU continua sent el pal de paller. Continua sent l'expressió política més genuïna de les castigades classes mitjanes catalanes. Salvant totes les distàncies, continua exercint el paper que va exercir a Itàlia la Democràcia Cristiana. Continua sent el Partit de Catalunya. Tot això és molt cert, però les eleccions les ha guanyat Espanya. Les ha guanyat l'ordre vigent.
D'acord, la majoria sobiranista va més enllà de la suma de la primera i la segona força. CiU, ERC, ICV i CUP, clarament partidaris del dret a decidir, assoleixen els 87 diputats, molt a prop dels dos terços. I la majoria catalanista, en sentit ampli, continua sent enorme. Els partits que d'una manera o d'una altra han inclòs en el seu programa electoral la celebració d'una consulta o referèndum (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP) sobre el nexe de Catalunya amb Espanya sumen 107 diputats, una majoria absolutament aclaparadora que deixaria a les beceroles els 28 diputats d'estricta observança espanyolista. Sí, també és veri-tat que PSC i PPC, els dos partits més orgànicament vinculats a l'establishment espanyol, Cánovas i Sagasta, Sagasta i Cánovas, tot just sumen 39 diputats (sobre un total de 135), amb una pèrdua de set escons. I encara que tot això ens indica que CiU continua gaudint d'un ampli marge de maniobra per negociar, a la italiana manera, diferents majories parlamentàries, el cert és que Espanya ha guanyat les eleccions catalanes. Res veritablement inquietant per a l'ordre vigent es produirà a Catalunya en els pròxims temps. Feina hi haurà per formar un govern estable, l'aprovació dels pressupostos i la governació d'un enorme aparell administratiu que depèn de les transferències mensuals del Ministeri d'Hisenda.
És cert, la premsa estrangera, la premsa britànica especialment, farà avui una lectura molt diferent dels resultats electorals que la premsa de Madrid, on la política catalana serà radicalment escarnida. Els anglosaxons diran -ja ho deien ahir a la nit- que a Catalunya ha guanyat una majoria independentista virada a l'esquerra pels efectes de la crisi. I a la capital d'Espanya se subratllarà, sense pal·liatius, el fracàs d'Artur Mas. Potser sigui més lúcida -en termes europeus- la primera lectura, però el cert és que Espanya ha guanyat les eleccions catalanes. Ha guanyat l'ordre vigent.
I ha guanyat perquè aquest ordre, amb tota la seva duresa i aspror i els seus impresentables kompromat per atemorir l'adversari, és objectivament molt fort i la societat catalana ha desistit de concentrar en una mateixa narrativa els desitjos d'un ordre diferent. El catalanisme és avui una majoria sentimental amb greus dificultats d'operativitat política. Catalunya no és Holanda, també molt fragmentada políticament. Quan, d'aquí a unes setmanes, es negociï la formació del nou govern, els entusiasmes per formar part d'un executiu obligat a seguir el camí dels durs sacrificis seran perfectament descriptibles.
Espanya té un problema, certament: una crisi de cavall i dos parlaments sobiranistes (el basc i el català). Però serà un problema manejable: els bascos no faran res que pugui posar realment en perill els saldos fiscals positius de l'avantatjós fur, i Catalunya, atrapada per la retòrica sentimental del sobiranisme, es convertirà en un veritable vesper. Ha guanyat Espanya, ha guanyat l'ordre vigent i queda clar que Nicolau Maquiavel no va néixer a Castellar de n'Hug.
És veritat, hi ha una majoria sobiranista en el nou Parlament, de la qual pot sortir en les properes setmanes una coalició de govern de signe nacionalista. CiU i ERC sumen 71 diputats, més que suficients per pactar un executiu estable, amb la celebració de la consulta sobiranista com a punt central del seu programa. I CiU, tot i la fuetada que ha patit, compta amb l'avantatge tàctic de poder explorar una altra majoria de govern amb els socialistes (sumarien 70 diputats). Fins i tot podria negociar el suport del PP per a algunes qüestions (els dos partits donen 69 escons). I no existeix la possibilitat d'un tripartit d'esquerres alternatiu (PSC, ERC i ICV només sumen 54 escons; 57 si hi afegim les emergents CUP). Qualsevol fórmula de govern passa per Convergència i Unió i en cas d'estrangulació parlamentària hi hauria la possibilitat -no del tot desassenyada- de noves eleccions en un període mitjà de temps.
Greument accidentada, CiU continua sent el pal de paller. Continua sent l'expressió política més genuïna de les castigades classes mitjanes catalanes. Salvant totes les distàncies, continua exercint el paper que va exercir a Itàlia la Democràcia Cristiana. Continua sent el Partit de Catalunya. Tot això és molt cert, però les eleccions les ha guanyat Espanya. Les ha guanyat l'ordre vigent.
D'acord, la majoria sobiranista va més enllà de la suma de la primera i la segona força. CiU, ERC, ICV i CUP, clarament partidaris del dret a decidir, assoleixen els 87 diputats, molt a prop dels dos terços. I la majoria catalanista, en sentit ampli, continua sent enorme. Els partits que d'una manera o d'una altra han inclòs en el seu programa electoral la celebració d'una consulta o referèndum (CiU, ERC, PSC, ICV i CUP) sobre el nexe de Catalunya amb Espanya sumen 107 diputats, una majoria absolutament aclaparadora que deixaria a les beceroles els 28 diputats d'estricta observança espanyolista. Sí, també és veri-tat que PSC i PPC, els dos partits més orgànicament vinculats a l'establishment espanyol, Cánovas i Sagasta, Sagasta i Cánovas, tot just sumen 39 diputats (sobre un total de 135), amb una pèrdua de set escons. I encara que tot això ens indica que CiU continua gaudint d'un ampli marge de maniobra per negociar, a la italiana manera, diferents majories parlamentàries, el cert és que Espanya ha guanyat les eleccions catalanes. Res veritablement inquietant per a l'ordre vigent es produirà a Catalunya en els pròxims temps. Feina hi haurà per formar un govern estable, l'aprovació dels pressupostos i la governació d'un enorme aparell administratiu que depèn de les transferències mensuals del Ministeri d'Hisenda.
És cert, la premsa estrangera, la premsa britànica especialment, farà avui una lectura molt diferent dels resultats electorals que la premsa de Madrid, on la política catalana serà radicalment escarnida. Els anglosaxons diran -ja ho deien ahir a la nit- que a Catalunya ha guanyat una majoria independentista virada a l'esquerra pels efectes de la crisi. I a la capital d'Espanya se subratllarà, sense pal·liatius, el fracàs d'Artur Mas. Potser sigui més lúcida -en termes europeus- la primera lectura, però el cert és que Espanya ha guanyat les eleccions catalanes. Ha guanyat l'ordre vigent.
I ha guanyat perquè aquest ordre, amb tota la seva duresa i aspror i els seus impresentables kompromat per atemorir l'adversari, és objectivament molt fort i la societat catalana ha desistit de concentrar en una mateixa narrativa els desitjos d'un ordre diferent. El catalanisme és avui una majoria sentimental amb greus dificultats d'operativitat política. Catalunya no és Holanda, també molt fragmentada políticament. Quan, d'aquí a unes setmanes, es negociï la formació del nou govern, els entusiasmes per formar part d'un executiu obligat a seguir el camí dels durs sacrificis seran perfectament descriptibles.
Espanya té un problema, certament: una crisi de cavall i dos parlaments sobiranistes (el basc i el català). Però serà un problema manejable: els bascos no faran res que pugui posar realment en perill els saldos fiscals positius de l'avantatjós fur, i Catalunya, atrapada per la retòrica sentimental del sobiranisme, es convertirà en un veritable vesper. Ha guanyat Espanya, ha guanyat l'ordre vigent i queda clar que Nicolau Maquiavel no va néixer a Castellar de n'Hug.
La política, la política d'Estat, no
està feta per als catalans. Ja es va posar de manifest als anys trenta, i per aquelles coses que passen a la vida -en
la qual tot ha de tornar a començar-, ho havíem oblidat.
És veritat que repeteix 8 vegades que: Les eleccions les ha guanyat Espanya. Les ha guanyat l'ordre vigent. España, España, España, España, España, España, España, España...
Es veritat que l’articulista es menysprea i ens
menysprea o sigui té autoodi. Per exemple:
·
La política, la política d'Estat, no està feta per als catalans...
·
Ha guanyat Espanya, ha guanyat l'ordre vigent i queda clar que Nicolau
Maquiavel no va néixer a Castellar de n'Hug...
·
El catalanisme és avui una majoria sentimental amb greus dificultats
d'operativitat política...
També és
veritat que el noi és clarivident:
·
Ha guanyat l'ordre establert espanyol per un llarg, llarg, llarg,
període històric...
I sembla que la seva
clarividència no va preveure res del que s’està esdevenint! No preveia que el
President Mas tingués pasta d’heroi (pocs ho preveiem), no preveia el paper
reposat i ferm d’ERC, no podia preveure una Via Catalana (que vol dir que
menyspreava la força moral de l’ANC).
Però com que La Vanguardia
té molta força, aquestes manifestacions ataquen directament la línia de
flotació del vaixell independentista!
Haurem d’anar amb
prevenció quan llegim o veiem l’Enric Juliana per televisió. Ell es deu als
seus amos. I cal tenir-ho en compte!
Déu n’hi do!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada