Benvolguts,
L’odi! L’Odi! L’odi! L’odi! L’odi! L’odi!
L’odi que els estaments oficials espanyols, siguin de dretes
o d’esquerres o de centre senten han sentit des de fa 500 anys contra
Catalunya, contra els catalans...
Avui és l’aniversari de la mort d’un home bo. Un home que
fou fundador 7 anys abans del primer partit demòcrata cristià català. Unió Democràtica de Catalunya.
I aquest home, catòlic practicant, fou afusellat pel
franquisme, no perquè fos comunista, ni rojo, ni masó, ni jueu!
Fou afusellat perquè era català!
Independentista català...
Segons la Viquipèdia:
Segons
diversos autors,[3]
l'execució la va
ordenar personalment Franco, en reacció
a la protesta de diversos governs estrangers, entre els quals incloïa el del Vaticà, contra els bombardejos per part de
l'aviació franquista d'objectius civils (com els que van tenir lloc el 16, 17 i
18 de març contra Barcelona, condemnats públicament per la Santa Seu
a través d'una nota oficiosa publicada el 24 de març a L'Osservatore Romano).
Avui us oferim un article colpidor, un article que fa
entelar els ulls. Felicitats Quim Torra
per la teva sensibilitat...
1938, a Burgos, un home mor
"Sisplau, avui
no em parleu de línies vermelles per la llibertat de Catalunya"
Quim Torra
Són dos quarts de set
del matí. Les primeres llums de l’alba d’un divendres de passió s’obren pas. La
rosada ha deixat els camps d’un blanc evanescent. Fa molt fred.
L’home porta unes robes senzilles, els cabells, negres, tirats enrere. A una mà, un crucifix; a l’altra, els peücs de la seva filla petita. Al costat, el pare Ignasi Romanyà, que l’ha acompanyat tota la nit i amb qui fa poca estona han resat junt la missa pro agonizantibus, va xiuxiuejant-li: “Jesús, Jesús!”. L’home mira endavant. Els seus llavis murmuren.
A París, la seva dona i els seus fills dormen. Ella, ahir, li va acabar d’escriure una carta que no llegirà mai: “sento jo aquesta necessitat de consolar-te i alleujar-te. Vull que creguis en la meva sinceritat quan et dic que tinc absoluta confiança i que el nostre pitjor enemic és el temps, i contra aquest només queda el remei d'esperar i esperar. Certament, el mes d'abril és el teu mes, però fixa't que no és de dates desagradables, sinó més aviat de bons esdeveniments i qui sap si podrem afegir-hi el del teu alliberament. Perdona que se'm passés per alt els teus 48 anys, no tenia altra cosa al cap i en posar-me a escriure, me'n vaig oblidar!. Felicitats! Poques vegades l'havíem passat separats. Records a en Lluís. Encantades i contentes amb la llibertat de Merche. Milions d'abraçades, Pilar”. Tampoc Pilar Azemar no rebrà mai la carta que ell li ha escrit fa unes hores, juntament amb el seu testament polític, adreçat al president Lluís Companys. Cap dels dos documents no serà entregat als seus destinataris.
L’home s’entrebanca, i les seves mans toquen la terra, humida, aspra, camps de Castella, durs, eixorcs. Els recorda molt bé, fa 15 anys també era aquí mateix, al penal, aleshores pres per la dictadura de Primo de Rivera. Va deixar escrit: “La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”. L’home s’aixeca. Arriben a un fossat. El posen d’espatlles al talús de pedres. Al davant, l’escamot de guàrdies civils. L’home mira al pare Romanyà. I a l’escamot. No se n’adona però un soldat català és allà, terroritzat del que és a punt de passar.
L’home tanca els ulls. En un instant, tota la seva vida passa per davant. No és difícil de recordar, la seva trajectòria és una línia recta , sense revolts ni tàctiques, en la defensa de la llibertat de Catalunya. Als 40 anys ho havia estat tot: regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de la República Catalana, conseller de la Generalitat de Catalunya, diputat al Congrés… Càrrecs per sobre dels quals hi manava una moral: la fidelitat a l’ideal, a l’objectiu de la independència de Catalunya. L’home recorda una imatge per sobre de qualsevol altra: 14 d’abril de 1931, al costat del president Macià. Sí, és l’home que més ha admirat.
El capità li pregunta si vol que li tapin els ulls. Ho rebutja. El fred és intens, però no el sent. Prem amb força els mitjonets de la menuda. El capità se’n torna al davant de l’escamot, i els ordena que es preparin. Els fusells fan els sorolls mecànics de carregar.
L’home mira a l’horitzó. Una boirina de plom. Sent la seva respiració, l’aire que li bat la cara, l’olor de la terra fangosa. El silenci és absolut. Només hi és ell, entre la terra i el cel. I aleshores, en aquell moment, en aquell precís moment, l’home parla.
Què és el que el porta, a aquell home, en el darrer moment de la seva vida, a cridar “Visca Catalunya Lliure”? Ho diu, la veu surt forta, poderosa, serena, ho crida, tota la vida concentrada en aquell crit. I encara “Jesús, Jesús”, i prem amb força el crucifix i tot s’esborra de cop, ja no sent el crit de “Fuego” perquè l’home és lluny d’allí, és a la platja de Sant Pol, davant del mar, la tarda esmunyint-se i uns llaüts a l’horitzó, i ell tan sols sent el sol i els crits dels infants i fins li sembla que el vent omple les veles dels vaixells, que marxen.
L’home cau a terra. La descàrrega ha estat certera, però li disparen rutinàriament el tret de gràcia. Són les 7 del matí de Divendres de Passió.
L’home porta unes robes senzilles, els cabells, negres, tirats enrere. A una mà, un crucifix; a l’altra, els peücs de la seva filla petita. Al costat, el pare Ignasi Romanyà, que l’ha acompanyat tota la nit i amb qui fa poca estona han resat junt la missa pro agonizantibus, va xiuxiuejant-li: “Jesús, Jesús!”. L’home mira endavant. Els seus llavis murmuren.
A París, la seva dona i els seus fills dormen. Ella, ahir, li va acabar d’escriure una carta que no llegirà mai: “sento jo aquesta necessitat de consolar-te i alleujar-te. Vull que creguis en la meva sinceritat quan et dic que tinc absoluta confiança i que el nostre pitjor enemic és el temps, i contra aquest només queda el remei d'esperar i esperar. Certament, el mes d'abril és el teu mes, però fixa't que no és de dates desagradables, sinó més aviat de bons esdeveniments i qui sap si podrem afegir-hi el del teu alliberament. Perdona que se'm passés per alt els teus 48 anys, no tenia altra cosa al cap i en posar-me a escriure, me'n vaig oblidar!. Felicitats! Poques vegades l'havíem passat separats. Records a en Lluís. Encantades i contentes amb la llibertat de Merche. Milions d'abraçades, Pilar”. Tampoc Pilar Azemar no rebrà mai la carta que ell li ha escrit fa unes hores, juntament amb el seu testament polític, adreçat al president Lluís Companys. Cap dels dos documents no serà entregat als seus destinataris.
L’home s’entrebanca, i les seves mans toquen la terra, humida, aspra, camps de Castella, durs, eixorcs. Els recorda molt bé, fa 15 anys també era aquí mateix, al penal, aleshores pres per la dictadura de Primo de Rivera. Va deixar escrit: “La independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”. L’home s’aixeca. Arriben a un fossat. El posen d’espatlles al talús de pedres. Al davant, l’escamot de guàrdies civils. L’home mira al pare Romanyà. I a l’escamot. No se n’adona però un soldat català és allà, terroritzat del que és a punt de passar.
L’home tanca els ulls. En un instant, tota la seva vida passa per davant. No és difícil de recordar, la seva trajectòria és una línia recta , sense revolts ni tàctiques, en la defensa de la llibertat de Catalunya. Als 40 anys ho havia estat tot: regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de la República Catalana, conseller de la Generalitat de Catalunya, diputat al Congrés… Càrrecs per sobre dels quals hi manava una moral: la fidelitat a l’ideal, a l’objectiu de la independència de Catalunya. L’home recorda una imatge per sobre de qualsevol altra: 14 d’abril de 1931, al costat del president Macià. Sí, és l’home que més ha admirat.
El capità li pregunta si vol que li tapin els ulls. Ho rebutja. El fred és intens, però no el sent. Prem amb força els mitjonets de la menuda. El capità se’n torna al davant de l’escamot, i els ordena que es preparin. Els fusells fan els sorolls mecànics de carregar.
L’home mira a l’horitzó. Una boirina de plom. Sent la seva respiració, l’aire que li bat la cara, l’olor de la terra fangosa. El silenci és absolut. Només hi és ell, entre la terra i el cel. I aleshores, en aquell moment, en aquell precís moment, l’home parla.
Què és el que el porta, a aquell home, en el darrer moment de la seva vida, a cridar “Visca Catalunya Lliure”? Ho diu, la veu surt forta, poderosa, serena, ho crida, tota la vida concentrada en aquell crit. I encara “Jesús, Jesús”, i prem amb força el crucifix i tot s’esborra de cop, ja no sent el crit de “Fuego” perquè l’home és lluny d’allí, és a la platja de Sant Pol, davant del mar, la tarda esmunyint-se i uns llaüts a l’horitzó, i ell tan sols sent el sol i els crits dels infants i fins li sembla que el vent omple les veles dels vaixells, que marxen.
L’home cau a terra. La descàrrega ha estat certera, però li disparen rutinàriament el tret de gràcia. Són les 7 del matí de Divendres de Passió.
Epíleg
Hem parlat de Manel
Carrasco i Formiguera, sense esmentar-ne el nom. Com a colofó podem explicar el
que han dit al telediari de TV3 avui migdia. Han sigut unes declaracions de la
filla de Carrasco, Rosa Maria que en la cerimònia de dipositar un ram al panteó
familiar ha advertit públicament Unió Democràtica que el seu pare en la situació
política actual no hauria dubtat d’estar decididament a favor de la
independència!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada