Benvolguts,
Aprofitant que ahir varen trincar el Rato (provisionalment i
sense emmanillar-lo com al Prenafeta i a l’Alavedra), comentem l’Editorial d’avui
de Vilaweb, de títol Percebre la corrupció.
Parteix de la base
que el
fenomen de la corrupció, segons els experts, és que és una percepció. A continuació raona que la corrupció necessita diners, molts diners.
Conclou que només el crim organitzat, una organització criminal, ha
pogut portar l’Espanya
borbònico-franquista a aquesta
situació: El règim sorgit de l'acceptació de Juan Carlos
s'ha aguantat sobretot a base de gastar quantitats ingents de diners en totes
les formes possibles de corrupció. Diners espoliats a Catalunya o estafats a la
Unió Europea, però destinats sobretot a regar una administració de la cosa
pública colpidorament ineficaç...
Per compensar-ho i esmenar-ho explica el cas de Finlàndia: Les lleis i els controls han fet que els finlandesos, siguen diferents.
Uns tasts i la seva
explicació:
1.
La corrupció segons
la percepció dels indígenes de cada país europeu produeix aquest gràfic:
on el 95% dels espanyols perceben que a Espanya la
corrupció està generalitzada i és el primer quan a corrupció.
O sigui l’estat espanyol està percebut com el més corrupte de
la UE: 63%
opina que la corrupció l’afecta personalment en el dia a dia, la mitja de la UE
és que un 26%
opina això i els països als qual nosaltres voldríem assemblar-nos estan entre
el 12% i el 3%!
2.
Com que parlem de
percepcions, la propaganda espanyolista vol atiar la percepció de la corrupció
a Catalunya:
El CCN ens demostra com la percepció es pot tergiversar
amb una propaganda escaient!
Les portades dels diaris deformen la informació i per tant la percepció queda deformada. Vegeu la subtil
manera de fer de
tots els diaris franquistes: l’ABC dóna 11 vegades més relleu a una notícia
de corrupció a Catalunya on el PP no mana que al País Valencià on sí que mana.
La Razón només multiplica per 3,5 vegades,
i El Mundo només multiplica per 2.
El ranking del franquisme és implícit: l’ABC és el més franquista, La Razón deu n’hi do i El Mundo també però menys.
El País és més equànime.
3.
La percepció sembla
encertada, segons el Ferreres, i el poder dóna una solució:
4.
I un acudit d’una
revista americana, que he usat algun altre cop, ho remata:
El
nen proposa: Pare, estic considerant de fer carrera en el crim organitzat
El
pare respon: Govern o sector privat?
I
a continuació el pare fa una reflexió: Personalment suggereixo el Govern.
Aquests mai no van a la presó.
5. Finalment el JAP considera que els propis criminals no ho fan
prou bé i dóna una solució definitiva del crim desorganitzat:
Vegem ara l’article:
Vicent Partal
17.04.2015
Percebre la corrupció
La primera cosa que els experts
t'expliquen quan t'acostes de manera crítica al fenomen de la corrupció és que
és una percepció. És important d'entendre-ho,
això. La corrupció no és cap mecanisme transparent amb una pauta comptable,
assentada en llibres i contrastable. La corrupció, per definició, és una cosa opaca que només
apareix quan hom la descobreix i la fa aflorar. Ahir van entrar a
regirar la casa de Rodrigo Rato. Fa
quatre dies que enxamparen el totpoderós Cuatrecasas,
del Puente Aéreo espanyolista. Ahir també unes estranyes filtracions
atribuïdes a Javier de la Rosa
posaven al descobert episodis relacionats amb la casa reial espanyola, amb CiU,
amb el PSOE, amb el PP, que si es poden demostrar deixarien en bolquers tot
això que hem vist fins ara. La
corrupció hi era, corrompien o es deixaven corrompre ells quan tothom els
adulava i els temia, quan la societat fins i tot els acceptava com a model? Doncs les proves diuen que sí. Eren acusats de
corrupció i posats contra la paret aleshores? Sí i no. Perquè un problema que
té la corrupció, i que retorna ara, és que és molt llaminera si se'n vol fer ús
per perjudicar un oponent polític. Com que la corrupció és una percepció, no
pas una figura, és fàcil de manipular-la, fins a un cert punt. I això fa que la
intencionalitat de la denúncia sovint tape la realitat que es vol denunciar.
Segona reflexió: la corrupció necessita diners.
Molts diners. La corrupció desvia molts diners de l'economia real, elimina
molta riquesa pública per al gaudi indecent d'uns pocs privilegiats. Seguim el
cas: més de
set-cents alts funcionaris de l'estat, segons les informacions, s'han acollit a
la mateixa regulació de Rato. Això vol dir que set-cents alts funcionaris de l'estat
espanyol tenien uns ingressos impossibles d'explicar d'una manera honrada. I
parle només dels qui, pel que siga, van sol·licitar de regularitzar-los. La cúpula de l'estat, tota sencera, era podrida? Doncs ens ho hem de demanar, en vista dels fets. I
d'on eixia el riu de bitllets que inundava les seues butxaques? Fa mesos que ho
escric: què és el PP? Veient tot això que veiem ara, no podem preguntar-nos si no
es tracta d'una organització criminal creada i engreixada per a corrompre, sota
la forma de partit polític? I si la corrupció afecta tant la cúpula de l'estat,
per què ha passat això?
Doncs per la tercera i darrera cosa: el riu de
bitllets que inundava les butxaques d'aquesta gent, l'alimentava un sistema
ineficaç i gens rigorós, ple de forats: des del finançament dels partits a
l'especulació urbanística dels ajuntaments. En un país o la justícia és
extraordinària i hi ha unes lleis fetes amb una cura extrema o la corrupció
troba la manera d'escolar-se. La clau per a posar fi a la corrupció no és la mentalitat de
la gent només —en la famosa ètica del protestantisme hi ha molt de
mite, també. Contra la corrupció solament funcionen dues claus estretament
coordinades i necessàriament poderoses:
·
un marc legal
implacable
·
i un sistema
judicial net, transparent i decidit.
La resta són mites. Els
finlandesos eren russos fa cent anys i ho podrien ser avui encara. Els uns i
els altres tenen una mirada sobre el món i una mentalitat molt paral·leles.
Però en qüestions de corrupció treballar a Hèlsinki o a Sant Petersburg és
absolutament diferent, per bé que fa poc més de cent anys eren dues ciutats bessones
en un territori veí. Les lleis i els controls han fet que els uns, els
finlandesos, siguen diferents.
I arribem al rovell de
l'ou. La
corrupció --comencem a tenir dades
per a demostrar-ho-- ha estat la marca clau de l'Espanya de les autonomies.
El règim sorgit
de l'acceptació de Juan Carlos s'ha aguantat sobretot a base de gastar
quantitats ingents de diners en totes les formes possibles de corrupció.
Diners espoliats
a Catalunya o estafats a la Unió Europea, però destinats sobretot a regar una
administració de la cosa pública colpidorament ineficaç.
La propaganda espanyolista vol atiar la
percepció de la corrupció a Catalunya, però d'aquest conill ve aquella paella. Com que la corrupció és una
percepció, no la pots fer servir, només, contra una part del galliner. I quan
arribem al punt que l'escàndol és tan gruixut que no es poden tapar més les
vergonyes i la ciutadania percep --'percep' és la paraula clau-- que la corrupció és la
manera de funcionar i subsistir de l'estat, aleshores és l'estat que té un
problema, i greu. I ací és objectivament on som.
Hi ha corrupció a Catalunya? S'ha demostrat que
sí. Hi ha corrupció al País Valencià? Sí. N'hi ha a Espanya? Més que enlloc. Ho
torne a dir: més que enlloc. I de què discutim, doncs? Ben senzill: de què farem
demà, de com podem aturar aquest balafiament, de com rescabalar la societat, com
retornar-li allò que és seu. Si hi ha ningú que es crega que Espanya
pot regenerar-se, que llisca els llibres d'història, que analitze la realitat, que comprove que és
un estat inviable tal com és construït i que comence a pregar, que deu ser
l'únic remei que queda.
Nosaltres, mentrestant, al
setembre tenim una oportunitat única i això sí que no ho pot discutir ningú. I,
menys que ningú, els qui ens acusen a nosaltres d'embolicar-nos amb la bandera
per tapar allò que tapen ells embolicant-se encara més fort amb la seua.
PD. Llisc que, sense
cap impediment --i això em sembla especialment significatiu--, sense cap classe
de crítica per part dels seus companys, el mandarí Jordi Borja i alguns altres notables ex-governants
socialistes de la ciutat formaran part de la llista de Barcelona en Comú. Com
si ells no haguessen trencat mai cap plat, com si a Barcelona no s'hagués
especulat mai, posem per cas, a la vila olímpica, com si…
Vicent Partal
L'opinió dels
subscriptors. N’hi ha massa. Aneu a l’enllaç
si voleu veure-les.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada