Benvolguts,
El 30 de gener ja havíem comentat l’article sobre el
fotògraf transmutat en fotoperiodista Jordi
Borràs.
Avui continuem amb un article de CRÍTIC sobre el darrer
llibre ‘Plus Ultra’ de Jordi
Borràs. Haurem de parlar més extensament de CRÍTIC empresa de
periodisme d’investigació que sembla gestionada per Sergi Picazo,
periodista del Grup Barnils i que també forma part de la redacció del Mediacat!
Només obrint l’enllaç http://www.elcritic.cat/
trobarem articles sobre Núria de Gispert, Ada Colau i d’altres.
En seguirem parlant!
Seguint amb l’article d’avui, la selecció proposada per l’autor és
llarga, però interessantíssima.
Gaudim-la:
dimarts , 21 abril 2015
CRÍTIC avança en primícia per als seus subscriptors
una selecció del contingut de ‘Plus Ultra’, el nou llibre del
fotoperiodista Jordi Borràs. Una obra a cavall de la fotografia documental
i del periodisme d’investigació, en què Borràs posa el focus en el rebrot de
l'espanyolisme en ple procés sobiranista català. El llibre
indaga en l’anomenat espanyolisme civil i
en el rol que hi tenen entitats com Societat
Civil Catalana, s’endinsa en el laberint de les organitzacions de l’extrema
dreta i aborda l’inquietant “espanyolisme armat”: les expressions d'aquesta
mena en l'interior de les forces de seguretat, també als Mossos
d’Esquadra.
Avançament editorial
del nou llibre ‘Plus Ultra’ del fotoperiodista Jordi Borràs, que retrata les
diferents cares del nacionalisme espanyol
- Temes
- Ciutadans
- Espanyolisme
- Extrema Dreta
- Fotoperiodisme
- Jordi Borràs
- Mossos
d'Esquadra
- PP
- Societat
Civil Catalana
‘Plus Ultra’ (Pol·len Edicions, 2015) no segueix un
ordre cronològic, sinó que es basa en una sèrie de capítols dividits en temes
diferents, cadascun dels quals abastament documentats.
El llibre aborda el període 2009-2014, i per això comença i acaba amb
dos reportatges sobre les mobilitzacions espanyolistes en el marc de dues dates
significatives: la consulta d’Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 i la
consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Entremig,
‘Plus Ultra’ es divideix en cinc capítols: “El baluard del futbol” està
centrat en les expressions d’espanyolisme derivades d’aquest esport; “El front
parlamentari” aborda el rol tingut pel PP i per C’s els últims cinc
anys; “L’espanyolisme
civil” analitza l’activitat d’entitats com Societat Civil Catalana; “La constel·lació ultradretana” traça un mapa
entre les diferents organitzacions d’extrema dreta, i “L’espanyolisme armat” posa el focus
en els cossos i forces de seguretat de l’Estat. En aquest avançament editorial
us oferim fragments dels capítols sobre espanyolisme civil, ultradreta i
“espanyolisme armat”. ‘Plus Ultra’ es presenta el dimecres 22 d’abirl a les 20h
al Centre Cívic Pati Llimona de
Barcelona.
L’espanyolisme civil
L’aparició de Societat
Civil Catalana (SCC) en cap cas no ha estat un acte espontani i irreflexiu
fruit de l’eclosió del moviment espanyolista davant de l’escenari
independentista. Així com altres organitzacions formades anteriorment han
tingut un rumb poc clar i una direcció més que polèmica, la creació d’SCC ha
estat una acció curosament estudiada i planificada per la necessitat imperant
de reagrupar un espanyolisme profundament desmobilitzat i amb molt poca
connexió amb la societat del país. Malgrat aquest intent, SCC no s’ha pogut
desempallegar de l’allargada ombra de l’extrema dreta. No és estranya la
presència d’ultradretans durant molts dels actes d’SCC. Cal tenir en compte
que, tot i que aquesta organització pretén ser transversal en l’eix
esquerra-dreta, l’espanyolisme militant es compon, majoritàriament, de sectors
socials provinents de la dreta i de l’extrema dreta. És per aquest motiu que
SCC ha cercat insistentment la implicació del PSC en els seus actes, cosa que
només ha aconseguit amb la presència d’alguns dels seus dirigents, però mai amb
una adhesió oficial com a partit.
Des d’un bon principi, SCC ha tingut molta cura de
presentar públicament els seus fundadors i d’escollir la seva direcció, optant,
per exemple, per una junta directiva (formada per 11 noms) amb persones de
trajectòria política poc coneguda. Entre les cares visibles d’SCC hi
trobem Joaquim Coll (vicepresident 1r), José Rosiñol (vicepresident
2n i tresorer) i Susana Beltrán (vicepresidenta 3a). No
obstant això, no han pogut evitar amagar els vincles ultradretans d’alguns dels
seus socis fundadors, com és el cas de Javier Barraycoa, que el dia
abans de la presentació d’SCC escrivia un extens article al diari ‘El Mundo’ en què
explicava les virtuts de la nova associació. Barraycoa és
professor universitari al centre Abat Oliba-CEU i autor de diversos llibres de
tall històric. També és membre de la Comunión Tradicionalista Carlista (CTC),
un partit polític de dreta extrema, catòlic i ultraconservador que es regeix
per la màxima “Déu, Pàtria, Furs, Rei”.
Tot amb tot, aquesta no és l’única màcula en la direcció
d’SCC: l’entitat és presidida per Josep Ramon Bosch i Codina,
fill d’un conegut franquista de Santpedor (Bages). El seu pare, José
María Bosch Espinet, va ser militant de Fuerza Nueva, el partit d’extrema
dreta més important a l’Estat espanyol després de la mort de Franco. Del seu
fill. tal com ell ha reivindicat en diverses ocasions, no se’n coneix cap altra
militància que la que va tenir amb el Partit Popular de Catalunya i del
qual ja fa uns quants anys que va estripar el carnet. No obstant això, el que
no és tan conegut és queJosep Ramon Bosch va fundar, mesos abans
que SCC, l’entitat presumptament historicistaSomatemps de la qual és té constància que
encara presidia al darrer trimestre de 2014, sent també president d’SCC tot i
que, mesos abans, havia declarat a la premsa que se n’havia desvinculat feia
temps. El posicionament de Somatemps amb els sectors més ultradretans de la
societat catalana, tal com s’explica en aquest mateix capítol,
és indiscutible.
La constel·lació ultradretana
Quan es parla d’espanyolisme a Catalunya, és inevitable
situar el punt de mira cap a moviments ultradretans. Són precisament aquests
grups els que han fet de la unitat d’Espanya un dels seus màxims dogmes. Cal
partir de la base, però, que l’extrema dreta a l’Estat espanyol és una gran
constel·lació de partits, organitzacions i plataformes força fragmentades i
barallades entre elles: des de nostàlgics franquistes que encara fan de la
bandera de l’àguila de Sant Joan el seu emblema de combat, passant pels
activistes racistes emmirallats en el Front Nacional francès, fins als
neonazis que tenen l’ull posat en els postulats renovadors de l’extrema dreta
europea, ja s’autoanomenin nacionalsocialistes, nacionalrevolucionaris, o
socialpatriotes. Diverses cares d’una mateixa moneda amb altes complexitats i
matisos.
L’extrema dreta és qualsevol cosa menys monolítica, i
Catalunya, paradoxalment, és i ha estat un dels laboratoris predilectes
d’aquesta sinistra maquinària. D’organitzacions ultradretanes, n’hi ha un
ventall molt extens, com també hi ha molt bona bibliografia per il·lustrar-se
sobre el tema. Al llarg dels anys, la quantitat de sigles utilitzades per
aquestes organitzacions és inacabable, moltes de les quals es mantenen
en l’actualitat, però també se n’han format de noves. A continuació hi ha
una mostra de les que des del 2009 han tingut més presència als carrers de
Catalunya per abanderar el suposat espanyolisme dels catalans.
Plataforma per Catalunya (PxC)
Aquest partit, qualificat com de dreta populista per
molts autors, va néixer el 2003 a Vic, al cor de la Catalunya profunda,
emmirallant-se en el Front Nacional francès de Jean-Marie Le Pen.
La PxC ha destacat des d’un bon principi per un lideratge inqüestionable ocupat
per Josep Anglada i Rius, un exmilitant i dirigent local de Fuerza
Nueva, que va ser destituït, a principis del 2014, del càrrec de president del
partit que ell mateix va crear. Tot i que el discurs més conegut de la PxC ha
estat el que fa referència al fet migratori, aquest partit mai no ha deixat de
reivindicar l’espanyolisme com un dels seus cavalls de batalla. Així doncs, tot
i que, durant el mandat d’Anglada, certs sectors de PxC han procurat
moderar el discurs espanyolista per mirar de captar sectors catalanistes, no és
gens estrany trobar simbologia espanyolista en tota mena d’actes d’aquest
partit i també la participació activa en els actes del 12 d’octubre que des del
2012 s’organitzen a la plaça de Catalunya de Barcelona. Cal dir, però, que des
del relleu d’Anglada del lideratge del partit, substituït pel
secretari general de la formació, Robert Hernando, la PxC ha
augmentat la seva participació en tota mena d’actes espanyolistes,
especialment els organitzats per SCC i Somatemps durant el 2014.
Movimiento Social Republicano (MSR)
La presència de l’MSR als carrers de Catalunya ha estat
una constant des del seu registre al Ministeri de l’Interior espanyol l’any
1999. Amb seu a Barcelona (on va ser fundat), el partit, que recull el bagatge
d’Alternativa Europea (AE), és d’ideologia nacionalrevolucionària: defensa la
unitat nacional d’Espanya “tenint en compte” la seva diversitat cultural, es
defineix com a republicà, i aposta per la justícia social. Alguns autors
classifiquen l’MSR com a partit “socialista no marxista”, de “feixisme roig”, o
directament de neonazi. L’organització rebutja classificar-se de dretes o
d’esquerres, també rebutja l’etiqueta d’extrema dreta i es defineix com a
partit transversal i “revolucionari”.
És destacable de l’MSR l’aposta per renovar el panorama
nostàlgic de l’extrema dreta espanyola, defugint la rèmora del franquisme i la
seva iconografia. El seu llenguatge, símbols, colors (negre i vermell) i
posicions ideològiques poden recordar els de l’extrema esquerra. L’MSR també té
contactes i molt bones relacions amb el flamenc Vlaams Belang i és un dels
referents a l’Estat espanyol del partit grec Alba Daurada.
Falange Española de las JONS (FE de las JONS)
FE de las JONS és una de les organitzacions que es
proclamen hereves del partit d’inspiració feixista fundat per José Antonio
Primo de Rivera. A banda de FE de las JONS, avui en dia hi ha diverses
organitzacions actives que es proclamen falangistes. L’organització FE de las
JONS es va fundar el 1976 a Madrid i actualment és liderada per Norberto
Pico Sanabria.
Aquest partit és el que té més implantació a Catalunya de
totes les organitzacions falangistes actuals. El més destacable de l’escassa
acció política de FE de las JONS a Catalunya ha estat una política
unidireccional dirigida a la qüestió nacional, destacant la irrupció que ha
practicat al si de convocatòries unitàries al voltant del 12 d’octubre i del 6
de desembre, sumant-se tant als actes del Moviment Cívic d’Espanya i Catalans
com a l’acte d’SCC de 2014. Tal ha estat la implicació de FE de las JONS amb
aquests moviments que una part de la seva militància, especialment alguns dels
individus que formen un nucli molt actiu a la comarca del Maresme, han fet
tasques de servei d’ordre en diverses d’aquestes manifestacions. Les pàgines de
‘Plus Ultra’ documenten la participació de militants falangistes en els
actes del 12 d’octubre de 2012 i de 2013 i del 6 de desembre de 2013,
especialment sonada aquesta última perquè el cordó de seguretat que protegia la
manifestació on hi havia els líders polítics del PP i de C’s era format, en
part, per activistes falangistes.
Casal Tramuntana
El Casal Tramuntana (inicialment anomenat Militia) es
defineix com “un grup de joves identitaris, inconformistes i amb inquietuds
socials, culturals i polítiques que s’oposa al fenomen de la globalització, al
capitalisme salvatge i a la destrucció de la seva identitat i valors”. Darrere
aquests principis s’estructura una associació que va apuntalar el seu primer
centre al gener de 2012 amb un local llogat al barri del Clot de Barcelona.
Emmirallat en l’experiència italiana de la Casa Pound de la ciutat de
Roma —’okupes’ d’extrema dreta que han fet reviscolar el neofeixisme italià—, el
Casal Tramuntana pretén ser un punt de trobada i captació de joves amb
inquietuds polítiques molt clares: nacionalisme espanyol amb pinzellades
ultradretanes de diverses escoles, des de xenofòbia de la PxC, passant per la
política contestatària de l’escola nacionalrevolucionària de l’MSR, fins al
catolicisme ultraconservador de l’antic Moviment Patriòtic Català (MPC).
El Casal Tramuntana ha participat en les jornades més
reivindicades pel nacionalisme espanyol, sent destacable la participació molt
activa i agitadora durant les concentracions que des del 2012 es fan a
Barcelona per festejar el 12 d’octubre o els diferents actes (concentracions,
manifestacions, col·loquis) organitzats per Somatemps.
L’espanyolisme armat
Malgrat que en menor mesura que altres cossos policials,
ni els Mossos d’Esquadra ni les policies locals a Catalunya no s’han pas
escapat del debat nacional en què està submergit el país, ja sigui amb
l’exhibició de simbologia espanyolista o la politització de certes pràctiques
policials. L’ús polític de la policia ha generat força rebombori tot i que des
de la Generalitat de Catalunya sempre s’ha intentat neutralitzar la qüestió per
no entrar en polèmiques al si de la Conselleria d’Interior, molt qüestionada
per temes diversos que afecten, sobretot, el model policial català.
Pel que fa als Mossos d’Esquadra, destaca la polèmica
“vaga de català” protagonitzada per agents i sindicats policials quan van
decidir deixar d’emprar aquesta llengua amb la ciutadania com a mostra de
protesta pel deteriorament de les seves condicions de treball. La mesura va ser
defensada, entre d’altres, pel Sindicat de Mossos d’Esquadra de Comissions
Obreres (SME-CCOO) amb el seu portaveu, Toni Castejón, com a cara
visible de la protesta; pel Sindicat de Policia de Catalunya (SPC), liderat
per David Miquel, i pel Sindicat Autònom de Policia de la Unió
General de Treballadors (SAP-UGT), representat per Valentín Anadón.
Les declaracions més polèmiques, però, les va fer Toni Castejón:
“Com que a Interior li farà mal la llengua, doncs anem a per la llengua [...]
és una mesura que va contra el departament, perquè sabem que no els agradarà absolutament
gens”. L’acció no s’explica sense entendre les vinculacions polítiques d’agents
del cos amb l’espanyolisme organitzat.
El mateix Toni Castejón va protagonitzar
el 17 de maig de 2011, només cinc dies abans de les eleccions municipals, un
vídeo de campanya amb el llavors candidat a alcalde de Barcelona, Jordi
Cañas. Al vídeo, Toni Castejón i un altre representant
sindical passejaven pel barri del Raval de Barcelona amb Jordi Cañas, sota
l’argument de parlar de les polítiques de seguretat que proposava el candidat
espanyolista tot visitant la “zona zero de la delinqüència a la ciutat”.
Un mes abans, a l’abril del mateix any, Toni
Castejón també havia comparegut en roda de premsa al Parlament català
acompanyant el líder de C’s Albert Rivera per presentar “un
pla de mesures per eradicar la violència a les celebracions multitudinàries”.
Tot i l’estreta relació de Castejón amb C’s, aquest
representant sindical sempre ha desmentit que tingui cap vinculació ni amb
aquest partit ni amb cap altre; però, en canvi, no hi ha constància que hagi
fet rodes de premsa al Parlament o vídeos de campanya amb cap altre partit tret
de C’s. Aquestes, però, no han estat en cap cas les úniques polèmiques
relacionades amb aquest tema al si dels Mossos d’Esquadra.
Al gener de 2012, en plena “vaga de català” dels Mossos,
una convocatòria promoguda per alguns agents a Lloret de Mar va acabar cantant
el “Que viva España” al president Artur Mas i amb l’exhibició
de banderes espanyoles. La mateixa acció, sota l’excusa de les retallades
laborals, la van tornar a protagonitzar a l’abril de 2014. Un fet similar també
es va produir el 23 de gener de 2013 a les portes del Parlament de Catalunya,
quan dins de l’hemicicle s’estava aprovant la ‘Declaració de sobirania’ (que
marca el tret d’inici des del punt de vista parlamentari cap al procés
d’independència de Catalunya). Aquell dia, uns 200 agents dels Mossos
d’Esquadra es van congregar encaputxats i lluint banderes espanyoles mentre
cridaven consignes contra el Govern català i contra la independència. “Menys
independència i més diners” i “La nostra paga està a Suïssa” foren algunes de
les consignes que van corejar, en rigorós castellà i amb el suport d’un grup de
militants del Moviment Cívic d’Espanya i Catalans que aquell dia també protestaven
davant del Parlament.
Jordi Borràs
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada