EL MITE D’ESPANYA
S’ESTÀ ESMICOLANT
1.- Un invent
castellà
L’inventor del
terme “Espanya” com a entitat que engloba diversos
territoris, però sotmesos a Castella i destinats a ser totalment assimilats a
Castella, amb l’eliminació de qualsevol diferència (especialment la llengua),
és sens dubte el Conde Duque de Olivares.
L’any 1624 Don
Gaspar de Guzmán y Pimentel y de Fonseca, Conde Duque de Olivares i “valido” o
sigui primer ministre del rei Felipe IV, li presenta el seu programa de govern,
amb el títol de “Gran Memorial”, on entre altres coses s’hi diu:
“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más
importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que
no se contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de
Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir
estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin
ninguna diferencia...”.
Per aconseguir aquest objectiu, Olivares
proposava diferents mètodes, alguns de pacífics, però la via que finalment
aconsella és l’ús de la força: “...y hacer que se ocasione algun tumulto
popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego
general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer
las leyes en la conformidad de las de Castilla y de esta misma manera irlo
ejecutando con los otros reinos”. Cal aclarir que “meter la gente” vol dir
invasió i ocupació militar.
El designi de
sotmetre els veïns i assimilar-los a Castella ja havia estat formulat abans i
l’havia intentat assolir el rei de Castella Don Pedro el Cruel. Els extensos territoris de la Corona d’Aragó
que havia invadit i ocupat entre 1356 i 1369 (gairebé tot Aragó i gran part de
València) els va batejar amb el nom de Castilla la Nueva. Aquest projecte de moment va fracassar
gràcies a les encertades mesures de defensa organitzades per en Pere III el
Cerimoniós i a l’esforç econòmic dels territoris de la Corona d’Aragó,
especialment de Catalunya, i el nom el varen haver d ‘aplicar a d’altres
territoris.
De fet el
designi és el mateix, però l’invent d’Olivares ha tingut un èxit extraordinari
com a instrument de propaganda i de confusió especialment per a ensibornar les
mateixes víctimes. Amb l’etiqueta “España” es
dissimula l’evidència tan directa del “Castilla la Nueva” utilitzat per Don
Pedro el Cruel.
Una secular
operació de rentat de cervell (combinada periòdicament amb repressions tan
sanguinàries com ha convingut) procura continuament convèncer els pobles
ocupats i annexionats de què en realitat no estan ocupats, sinó que formen part
d’una cosa meravellosa que és “la nación española” o “España”, mitificada com una entitat
sagrada, que prové dels temps més remots, i que és una i indivisible. Els que no volen renunciar a la seva
personalitat i a la seva llengua, i no es deixen assimilar i volen recuperar la
llibertat i intenten fugir de l’Estat espanyol, són presentats per la
propaganda espanyola com uns insensats,
uns desagraïts, uns “malos españoles” i uns “mal nacidos”, i etiquetats com “separatistas”, o agents de
“pulsions separadores” (segons expressió de Don José Montilla) és a dir uns delinqüents contra l’Espanya
eterna i indivisible.
2.- La “nación española” i la geometria variable
En resum,
l’invent d’Olivares, o sigui “España” és tot aquell territori que està sotmès a
Castella en cada moment històric. Ara bé, el contingut territorial de “España”
és un cas notable del que en diuen geometria variable o evolució
acordeònica. Tot seguit s’exposa una síntesi d’aquesta evolució.
Per a Olivares
es tracta bàsicament de la Península Ibèrica, perquè Portugal hi és
inclòs. Però el 1640 Portugal va fugir de la
meravellosa Espanya, i des de llavors ha aconseguit mantenir la independència,
en molta part gràcies a la protecció d’Anglaterra. Els successius gestors de
l’invent espanyol han procurat oblidar aquest incident desagradable, però de
tant en tant apareixen confusions entre “España” i “Península”.
La conquesta
d’Amèrica va fer créixer espectacularment la “geometria variable” espanyola.
(Més de vint milions de quilòmetres quadrats en el moment de màxima
extensió). Un text molt interessant
sobre aquesta qüestió és el de la Constitució de Càdis, de 19 de març de 1812,
anomenada “la Pepa”.
En el Títol
I (De la Nación española y de los
españoles) hi llegim:
“Artículo
1. La Nación española es la reunión de todos los españoles
de ambos hemisferios”.
En el Títol II
(Del territorio de las Españas, su religión y gobierno y de los ciudadanos
españoles) hi veiem:
“Capítulo I.
Del territorio de las Españas. Artículo
10.- El territorio español comprende en
la Península con sus posesiones e islas adyacentes: Aragón, Asturias, Castilla
la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada,
Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y
Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de
África. En la América septentrional:
Nueva España con la Nueva Galicia y península de Yucatán, Guatemala, provincias
internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos
Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo y la isla de Puerto
Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar. En la América meridional, la Nueva Granada,
Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas
adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas
Filipinas, y las que dependen de su gobierno.”
És curiós
comprovar que, essent aquesta Constitució del 1812, els seus redactors fan veure
que no saben que Xile i “las provincias del Río de la Plata” ja havien
aconseguit la independència de fet el
1810, i inclouen aquests països en el territori espanyol, com si no hagués
passat res.
També crida l’atenció que s’apliqui el criteri del que
ara se’n diu el “café para
todos” quan, en parlar del territori espanyol en la Península, es posa
en peu d’igualtat i en el mateix sac Córdoba, Granada, Jaén, Sevilla, etc. i
Catalunya, Navarra , i “Provincias Vascongadas”.
Quan es redacta
la Constitució de 1837, moltes de les possessions espanyoles a
Amèrica ja havien aconseguit la independència o hi estaven en camí, i aquestes
pèrdues consumades o previsibles fan que el text no concreti els noms dels
territoris espanyols, i es limiti a parlar de “las provincias de Ultramar”.
“Titulo I. De los españoles. Artículo 1. Son españoles:
1. Todas las personas nacidas en los dominios de España. 2.-......... Artículos adicionales. Artículo
2.- Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales.”
En promulgar-se
la Constitució de 1845 les possessions espanyoles d’Amèrica seguien
evolucionant cap a la independència.
L’article 1 és igual que a la Constitució de 1837, i hi ha un article addicional
80 que és igual que l’article addicional 2 de la Constitució de 1837.
El projecte de
Constitució de 1856
és de caire progressista-jacobí, i a més d’aquest matís s’hi reflecteix que
continua l’evolució de les possessions americanes cap a la independència, i per
tant no es concreta sobre el contingut de les “Provincias de Ultramar”.
En el títol I
(“De la nación y de los españoles”), l’article 1 diu: “Todos los poderes
públicos emanan de la Nación, en la que reside esencialmente la Soberanía, y
por lo mismo pertenece exclusivamente a la Nación el derecho de establecer sus
leyes fundamentales.”
L’article 2 és
igual que en els dos textos precedents (“Son españoles: 1. Todas las personas
nacidas en los dominios de España .....”).
Un article 86 estableix “Las Provincias de Ultramar serán gobernadas por
Leyes especiales”.
3.- La “nación española de ambos hemisferios”
s’ha anat encongint
En el text de la
Constitució de 1869 s’observen alguns canvis
significatius. En l’article 1 ja no es parla de “dominios de
España”, sino de “territorio español”. Pel que fa a les “Provincias de
Ultramar”, com que el procés d’independència ja ha avançat molt, s’opta per
concretar el que queda: Cuba, Puerto Rico i Filipines.
En el Títol
I (“De los españoles y sus derechos”),
l’article 1 diu “Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en territorio
español.”
El Títol II (“De los Poderes Públicos”) conté un article
32 amb aquest redactat: “La Soberanía reside esencialmente en la Nación, de la
cual emanan todos los Poderes.”
En el Títol
X (“De las Provincias de Ultramar”),
l’article 108 exposa: “Las Cortes constituyentes reformarán el sistema actual
del gobierno de las Provincias de Ultramar, cuando hayan tomado asiento los
diputados de Cuba y Puerto Rico, para hacer extensivos a las mismas , con las
modificaciones que se creyeren necesarias, los derechos consignados en la
Constitución”. L’article 109 diu: “El régimen
por el que se gobiernan las provincias españolas situadas en el archipiélago
filipino será reformado por una Ley.”
El projecte de
Constitució federal de 1873, en el seu Títol I (“De la Nación española”) fa constar:
“Artículo 1.
Componen la nación española los Estados de
Andalucía Alta, Andalucía Baja, Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla
la Nueva, Castilla la Vieja, Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia,
Navarra, Puerto Rico, Valencia, Regiones Vascongadas.- Los Estados podrán conservar las actuales
provincias o modificarlas según sus necesidades territoriales.”
“Artículo
2. Las islas Filipinas, de Fernando Poo,
Annobon, Corisco, y los establecimientos de África, componen territorios que, a
medida de sus progresos, se elevarán a Estados por los Poderes públicos.”
En el Títol II
(“De los españoles y sus derechos”) l’article 3 diu “”Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en territorio
español .....”
Com s’ha vist,
aquest Projecte , pel que fa als “dominios” d’Espanya també opta per fer
constar el que queda.
La Constitució
de 1876, impulsada per Cánovas del Castillo, en
el Títol primer(“De los españoles y sus derechos”) conté l’article 1, que diu:
“Son españoles: primero. Las personas nacidas en
territorio español ...”
En el Títol
XIII (“Del gobierno de las Provincias de
Ultramar”), l’article 89 estableix:
“Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes
especiales, pero el Gobierno queda autorizado para aplicar a las mismas, con
las modificaciones que juzgue convenientes y dando cuenta a las Cortes, las
leyes promulgadas o que se promulguen para la Península. Cuba y Puerto Rico serán representadas en las
Cortes del Reino en la forma que determine una ley especial, que podrá ser
diversa para cada una de las dos provincias”.
Hi ha dues coses
que criden l’atenció en aquest article.
Una és la utilització del terme “la Península”, oblidant que a la Península
Ibèrica hi ha un altre Estat que és Portugal.
L’altra és que no es fa cap menció de Filipines, que igual que Cuba
estava en insurrecció gairebé permanent, però encara dominada per Espanya. No va ser fins a 1898 que Espanya, després de perdre
la guerra, va haver de
renunciar a Cuba, Puerto Rico i Filipines, territoris que varen quedar sota el
control dels Estats Units.
La liquidació
gairebé total de las “Provincias de Ultramar” va ser naturalment una sotragada
molt forta. Recordem que hi va haver un
conjunt d’intel.lectuals espanyols que va ser batejat amb el nom de “generación
del 98”, i es va parlar i escriure moltíssim sobre la “crisi del 98”. Pel que fa a Catalunya podem esmentar per
exemple que el poeta Joan Maragall es referia en alguns textos a Espanya com
“la Morta”, i que la “Oda a Espanya” s’acaba amb un contundent “Adeu Espanya!”.
Però no és fins
al 1914
que Catalunya aconsegueix una minsa autonomia amb la Mancomunitat,
mitjançant la unió de les quatre Diputacions provincials. De tota manera, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba es varen
aconseguir nombrosos avenços en infrastructures, ensenyament, cultura, etc.
La Mancomunitat
de Catalunya va durar poc, perquè va ser suprimida per la Dictadura del General
Primo de Rivera. Després de la
desaparició de la Dictadura va caure la
Monarquia: el rei Alfonso XIII es va haver d’exiliar i es va proclamar la segona
República espanyola el 14 d’abril de 1931.
Aquesta nova sotragada va comportar també una recuperació d’autonomia a
Catalunya, amb l’Estatut de 1932.
4.- El que queda dintre de “los límites
irreductibles“ de l’Estat espanyol
De la
Constitució de la República Espanyola de 9 de desembre de 1931, en el Títol
Preliminar (“Disposiciones generales”)
és interessant veure els articles 1 i 4.
“Artículo 1.
España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que
se organiza en régimen de libertad y de justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del
pueblo. La República constituye un
estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja,
amarilla y morada.”
“Artículo 4. El
castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y
derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado
reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá
exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional.” .........
Pel que fa a la
qüestió territorial, en el Títol I (“Organización nacional”), hi ha l’article 8,
que diu:
“El Estado
español, dentro de los límites irreductibles de su territorio actual, estará
integrado por municipios mancomunados en provincias y por las regiones que se
constituyan en régimen de autonomía. Los
territorios de soberanía del Norte de África se organizan en régimen autónomo
en relación directa con el Poder central.”
En l’article 1
hi veiem un altre precedent de l’actual “café para todos”, quan fa referència a “un estado
integral, compatible con la autonomía de los municipios y las Regiones”. Respecte a la qüestió de l’idioma, l’article
4 ens demostra que seguim més o menys igual.
Pel que fa a l’organització territorial, destaca la referència al “Estado español, dentro de los límites irreductibles
de su territorio actual ...”. L’adjectiu “irreductibles”
denota que encara cou molt l’evaporació de Cuba, Puerto Rico i Filipines.
També observem que es fa referència només als territoris de sobiranía del Nord
d’Àfrica, és a dir Ceuta i Melilla, i no es diu res del Sahara espanyol ni de
Fernando Poo i Rio Muni, ni tampoc de la part del Marroc sota l’ocupació
colonial espanyola. Durant el franquisme
aquests territoris varen tenir un tractament molt diferent.
La guerra de 1936 a 1939
es va saldar amb la caiguda de la Segona República i la instauració de la
dictadura del “Generalísimo” Franco.
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser suprimit, i es va desfermar
una repressió duríssima contra Catalunya.
Recordem només que, entre molts altres, varen ser afusellats el
President del Barça, Josep Suñol i Garriga, i el President de la Generalitat,
Lluis Companys. (Un resum de la persecució secular contra Catalunya es pot
trobar en el document “Cronologia de les actuacions genocides espanyoles contra
Catalunya”). Pel que fa
a la llengua catalana, l’Espanya franquista va aplicar el programa d’Olivares,
intentant eliminar l’ús del català.
El Règim franquista es va dotar
d’una mena de succedani de Constitució, el “Fuero de los españoles”, que
es va promulgar el 17 de juliol de 1945, i va ser modificat el 20 d’abril de
1967. L’única referència que hi ha
respecte a la qüestió territorial és l’article 33, que diu: “El ejercicio de los derechos
que se reconocen en este Fuero no podrá atentar a la unidad espiritual,
nacional y social de España.”
5.- Els “límites irreductibles” s’amplien i es
tornen a encongir
Ara bé, durant
el franquisme es varen produir diversos episodis de l’evolució acordeònica del
“territorio nacional” .
L’Estat espanyol
controlava la part nord del Marroc sota la forma jurídica del Protectorat, és a
dir una colònia maquillada, i també controlava, sense maquillatge, el Sahara
Occidental i la Guinea Equatorial, que comprenia Fernando Poo i les altres
illes, i Rio Muni al continent.
El procés
internacional de descolonització que va començar després de la Segona Guerra
Mundial va obligar a reconèixer la independència del Protectorat espanyol del
Marroc a l’abril de 1956, si bé l’Estat
espanyol va retenir l’enclavament d’Ifni (envoltat de territori marroquí procedent
del Protectorat francès).
Pel que fa als
territoris del Golf de Guinea, el govern espanyol va tenir la brillant idea de
declarar-los províncies espanyoles. A
l’agost del 1956 es varen crear les dues “Provincias del Golfo de Guinea”: Fernando Poo amb les altres illes, i Río Muni
al continent. Al juliol de 1959 varen rebre la denominació
oficial de “Región Ecuatorial Española”, que tenia els seus “Procuradores en Cortes” i tot. La teoria dels autors de la brillant idea era
que com que es tractava de províncies espanyoles, i no de colònies, ni l’ONU ni
cap potència estrangera els podia pressionar reclamant que es portés a terme la
descolonització. Les pressions varen ser
prou fortes perquè la comèdia s’acabés el 1968. Es va reconèixer la
independència de la Guinea Equatorial, i es varen acabar en sec els
Procuradores en Cortes i els Documentos Nacionales de Identidad..
Pel que fa a
Ifni i el Sahara Occidental, el gener de 1958 també varen ser declarades províncies
espanyoles. Però la part nord del Sahara
Occidental (anomenada Cabo Juby o Tarfaya) va ser cedida sense fer gaire soroll
al Marroc. També sense fer gaire soroll
l’enclavament d’Ifni va ser cedit al Marroc l’any 1969. (I adéu província espanyola, Procurador en Cortes i
DNI.).
En canvi la part
sud del Sahara Occidental, dividida en les províncies de Saguia el Hamra i Río
de Oro, va continuar formant part de l’Estat espanyol i gaudint dels
Procuradores en Cortes i del Documento Nacional de Identidad. Això va durar fins al novembre de 1975, és
a dir, més de 17 anys. La pressió de la Marxa Verda organitzada pel Rei Hassan
II del Marroc va conduir el Govern espanyol (amb el Caudillo Franco agonitzant)
a cedir aquestes dues províncies (que sobre el paper eren tan espanyoles com
Sevilla o Barcelona o Girona) al Marroc.
Aquí també es varen
acabar de cop els Procuradores en Cortes i el DNI.
Aquest és el darrer episodi de
la geometria variable o moviments acordeònics de “la Nación española, patria
común e indivisible de todos los españoles.” No sabem si el proper encongiment de la
“Madre patria” es produïrà a causa de Ceuta i Melilla, o Euskadi, o Catalunya
..... El que és evident és que la
història no s’ha acabat, tot i que cal tenir present que després de la mort del
Generalísimo Franco es va aprovar la Constitució de 6 de desembre de 1978, que deixa molt clar que els
propòsits de dominació i extermini
segueixen tan vigents com sempre.
6.- “Si
intentais huir, os dispararemos”
La Constitució
espanyola de 6 de desembre de 1978, en el seu article 2, proclama que “La Constitución se fundamenta
en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de
todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las
nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”
Queda ben palès
que la solemne proclamació de “la indisoluble unidad de la Nación española,
patria común e indivisible de todos los españoles” està en la mateixa línia
de “los límites irreductibles de su territorio actual”
que recalcava la Constitució de la República de 1931. D’altra banda, què és la “Nación española” i
què són “las nacionalidades y regiones que la integran” fa més de trenta anys
que genera disquisicions inacabables.
Respecte a la
llengua, l’article 3.1 de la Constitució vigent disposa que “El castellano es
la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla
y el derecho a usarla.” El paràgraf 2
concedeix que “Las demás
lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades autónomas
...” L’hegemonia de la llengua
castellana queda ben clara. És
interessant constatar que la Constitució no esmenta quines són “las demás
lenguas españolas”. Així ha quedat
oberta la porta per crear contínuament els confusionismes, especialment contra
el català, proclamant idiomes com “el mallorquín, el menorquín, el ibicenco y el formenterense”, el
“valenciano”, i el “LAPAO”, i el
“LAPAPIP”.
Ara bé, el que
aclareix de què va això d’Espanya és l’article 8 de la Constitució, que estableix que una de les missions de
l’Exèrcit espanyol és “defender su integridad territorial”. És a dir
l’amenaça de sempre: “Catalanes y
vascos, si intentais huir, os dispararemos”.
7.- Els
efectes devastadors d’un rentat de cervell i una violència seculars
Sembla, en
principi, que si es reflexiona sobre l’evolució històrica de les relacions
entre Castella i Catalunya hauria de quedar clar que la voluntat castellana
d’annexionar-se Catalunya i de
fer desaparèixer el català com a llengua d’ús social està nítidament
documentada des de fa més de 650 anys.
Ja hem parlat
del propòsit de Pedro I el Cruel en
envair la Corona d’Aragó, durant tretze anys, entre 1356 i 1369, que era ben explícit:
va batejar els territoris envaïts com a “Castilla la Nueva”.
Hem vist el programa del Conde Duque de Olivares (1624): “como por nueva conquista asentar y disponer las
leyes en la conformidad de las de Castilla”.
Cal afegir que
cinc anys després del Memorial d’Olivares, el duque de Feria, virrei de
Catalunya, proposa a Felipe IV (1629) la mutilació de Catalunya, separant-ne el Rosselló, a fi de dominar més
a fons la part del Sud dels Pirineus.
Tot això es va
executar a partir del 1640. Primer el Tractat dels Pirineus (1659) cedeix el Rosselló a França i es
consuma la mutilació (recordem que la segona capital de Catalunya era
Perpinyà). Després, al 1714 ve la “nueva
conquista”, amb la supressió de totes les institucions polítiques i la
persecució a mort contra el català.
Uns quants exemples del rentat de cervell i la violència
eficaçment combinats
a)
Joan Maragall
Doncs bé, a
finals del segle 19 i principis del 20 quan ja s’estaven patint dos segles de
persecució contra la llengua, i amb tota la legislació repressora vigent, Joan
Maragall (1860-1911) si bé acaba l’Oda a Espanya (1898) amb un “Adéu Espanya!”,
l’ha començada amb un “Escolta Espanya - la veu d’un fill/ que et parla en
llengua - no castellana”. És a dir, que considera que entre Espanya i Catalunya
hi ha una relació materno-filial!.
Però és que amb
motiu de la Solidaritat Catalana (1908) escriu el text “Visca Espanya”, on parla de
la llibertat dels pobles espanyols i de la “solidaritat espanyola contra la falsificació
d’Espanya”!!
b)
El canonge Collell
Modernament
aquestes reaccions tan anòmales s’han qualificat com a “síndrome d’Estocolm”,
una espècie d’adoració de la persona segrestada envers el segrestador.
Aquesta reacció
patològica també la veiem en un contemporani de Joan Maragall. Es tracta del
canonge Collell (Jaume Collell i Bancells, 1846-1932) que en el seu poema
“Sacramental – Catalunya i avant” hi diu
“No captem lo
dret de viure
dret que no es
compra ni es ven;
poble que mereix
ser lliure
si no li donen,
s’ho pren
Però al final acaba dient
“Visca lliure
Catalunya
dintre del
reialme espanyol”
c)
Prat de la Riba
També en textos
d’Enric Prat de la Riba (considerat amb raó un exponent del catalanisme més
irreductible) hi trobem expressions d’aquesta deformació provocada per segles d’aplicació de les
violències més sanguinàries, combinada amb un rentat de cervell hàbil i
persistent.
En l’obra cabdal
de Prat de la Riba, “La nacionalitat catalana” al capítol VIII “El nacionalisme
polític” i en l’apartat “Estat català i Federació Espanyola” hi podem llegir:
“Del fet de la
nacionalitat catalana neix el dret a la constitució d’un Estat propi, d’un
Estat Català. Del fet de l’actual unitat política d’Espanya, del fet de la
convivència secular de diversos pobles, neix un element d’unitat, de comunitat,
que els pobles units han de mantenir i solidar. D’aquí l’Estat compost.
Aquests dos fets
primaris, fonamentals: el de la personalitat nacional de Catalunya, i el de la
unitat d’Espanya, enfortits per dues lleis correlatives; la de la llibertat que
implica l’autonomia i l’espontaneïtat socials, la de la universalitat que porta
a la constitució de potències mundials, es resolen en una fòrmula d’harmonia
que és la Federació Espanyola.
Així el
nacionalisme català, que mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit
íntensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de
l’organització federativa, és aspiració enlairada d’un poble que, amb
consciència del seu dret i de la seva força, marxa amb pas segur, pel camí dels
grans ideals progressius de la humanitat”
d)
Salvador Espriu
Publicat el 1960,
el llibre de Salvador Espriu que ha tingut més difusió és “La pell de brau”.
Molts
catalanistes de bona fe es varen il·lusionar amb les propostes de diàleg que
conté el llibre, i també s’hi van afegir molts “progres”, sempre amatents a la
moda de cada moment. Després,
quan la transició organitzada amb motiu de la mort del dictador Franco, els
textos d’Espriu varen ser aprofitats des
del cantó dels opressors per fer empassar una reconversió del sistema,
mantenint, però, allò essencial: “la
unidad de España”.
La proposta de
diàleg, una mica ensucrada, és ben clara:
“Diversos són els
homes i diverses les parles
i han convingut
molts noms a un sol amor”
...
“Diverses són les
parles i diversos els homes
i convindran
molts noms a un sol amor”
XLVI
“Fes que siguin
segurs els ponts del diàleg
i mira bé de
comprendre i estimar
les raons i les
parles diverses dels teus fills.”
Aquí hi tornem a
veure la suposada relació materno-filial en aquests precs adreçats a Espanya-Sepharad. Certament cal molt desig de diàleg
per fer aquestes propostes quan no havien passat ni 25 anys dels afusellaments
perpetrats pel “Glorioso Ejército Español”: el president del Barça, Josep Suñol
i Garriga; el president de la Generalitat Lluís Companys; Manuel Carrasco i
Formiguera; Carles Rahola, etc.
De tota manera, i
per fer justícia a Espriu cal dir que deixa traslluir en el mateix llibre que
no se n’acaba de refiar del tot:
“Vigila despert
on jeu amagada
l’olla del diner.
Si vols el poder
fes que sigui
teva
i mana després”
Però és en un
poema del 1968
(“El meu poble i jo” dedicat a Pompeu Fabra), vint anys després, on hi recull
una visió aspra i desenganyada:
“Escoltàvem forts
arguments del
sabre
el meu poble i jo
Una tal lliçó
hem hagut
d’entendre
el meu poble i
jo.”
...
Tenim la raó
contra bords i
lladres
el meu poble i
jo.
Salvàvem els mots
de la nostra
llengua
el meu poble i
jo.
...
Ens alcem tots
dos
en encesa espera,
el meu poble i
jo.”
Passats més de quaranta anys, els bords i els lladres ens continuen dominant, si bé “l’encesa
espera” de l’independentisme permet pensar que ens en podrem sortir un dia o
altre.
e)
Joan Margarit
L’arquitecte i
poeta Joan Margarit va ser l’encarregat de llegir el pregó de les Festes de la
Mercè 2010 a Barcelona (23 de setembre).
En Joan Margarit
reflecteix en el seu parlament el sentiment popular de la profunda onada que
s’estava iniciant:
“Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar
profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya,
sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui
una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot arran de
l’última gran crisi econòmica, s’està configurant”.
Però abans
d’arribar a aquesta reflexió, manifestava:
“Perquè som ben
poca cosa sense la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i
la nostra sentimentalitat. Així ho sent aquest poeta català que avui es
dirigeix a tots vostès en la festa de Barcelona, la capital d’aquesta nació
que és Catalunya, que fa molt de temps va pactar amb una altra nació que era
Castella formar una unitat que es va acabar dient Espanya.”
Fa esgarrifar que una persona honesta,universitària,
s’hagi cregut que en algun moment de la nostra història Catalunya va pactar amb
Castella formar una unitat que s’ha acabat dient Espanya.
Aquests són els
efectes devastadors de la “Escuela
Nacional de niños”, un “Instituto de Enseñanza Media” i una Universitat
alienada. Esperem que el futur alliberador que ja albirava Joan Margarit
el setembre de 2010
faci que aquestes coses no tornin a passar mai més.
8.-
El mite d’Espanya s’està esmicolant
Com hem dit
abans, les referències a aquestes cinc personalitats són simplement un exemple
dels efectes dels segles de repressió i de rentat de cervell i no poden
considerar-se cap demèrit especial, perque s’hi podrien afegir centenars
d’altres exemples.
Però ara s’ha
produït un canvi que no es podia imaginar fins fa pocs anys. És la presa de
consciència de centenars de milers de catalans i catalanes que ha madurat amb
una rapidesa espectacular des de 2010. S’ha estès la consciència de l’espoli
fiscal de l’Estat espanyol contra Catalunya (15.000 milions d’euros l’any 2011,
últimes dades conegudes en el moment de redactar aquest document l’abril de
2015). Any rera any, quantitats similars són saquejades
per l’Estat espanyol i destinades a subvencionar altres territoris i a les
despeses dels deliris imperialistes: trens AVE que circulen sense gairebé passatgers, aeroports sense
avions, etc.
També s’ha estès
la consciència que aquest espoli permanent està asfixiant l’economia de
Catalunya i deteriorant el nivell de vida de la població assalariada. Una Catalunya independent
disposarà d’uns recursos més que suficients per a evitar qualsevol tipus de
retallades, millorar la sanitat i l’ensenyament, impulsar la recerca i el
desenvolupament, ampliar i modernitzar les infraestructures, i millorar les
prestacions socials i les pensions. En definitiva, assegurar un estat del
benestar just i sostenible.
D’altra banda,
igualment s’ha estès la consciència que l’Estat espanyol continua obsessionat
en fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes (“Hay que españolizar a los niños catalanes” diu
el ministre Wert).
Per això el clam
per la independència ha crescut i s’ha generalitzat en pocs anys. I quan un
poble assoleix aquest grau de consciència nacional i centenars de milers de
persones es posen en marxa per reclamar l’exercici del dret d’autodeterminació,
s’acaba aconseguint la llibertat.
A més, l’actual
Estat espanyol ja no està en condicions d’utilitzar la violència que ha estat
durant segles el seu argument contra la llibertat de les seves ex-colònies. Ara haurà de
resignar-se a perdre les darreres colònies que li queden, en territori europeu,
i el mite de la “España eterna, una e indivisible” quedarà definitivament
esmicolat.
Abril
de 2015
APÈNDIX
S’adjunten
mapes extrets del treball “Imperium fail”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada