dimecres, 1 d’abril del 2015

150329. Arcadi Espada. Article de l'any 1999. García Espuche y la industria cultural barcelonesa. Espada, periodista català, antiindependentista visceral que sembla fruit de l’autoodi. Signant de tots els manifestos sobre Bilinguistme, Libres e iguales, i així...

Benvolguts,
Avui publiquem un article de l’Arcadi Espada, periodista català, antiindependentista visceral, però que en aquesta ressenya de l’any 1999 sobre el llibre Un segle decisiu, Barcelona-Catalunya (1550-1640), de l’Albert Garcia Espuche hi fa un treball molt ben fet. Els missatges interessants són molt més que les ironies tontes...
Fer-nos conèixer Garcia Espuche és més important que conèixer les dèries i parides del sr. Espada.
Hi ha alguna concessió a la seva dèria antiindependentista, que té posicions que semblen fruit de l’autoodi. Però crec que val la pena de llegir-la.
Prèviament proposo de llegir fragments de l’article de la Viqui sobre l’Arcadi Espada, per saber qui és aquest personatge, i també l’article complet sobre l’Albert Garcia Espuche:

Arcadi Espada Enériz (Barcelona, 1957) és un periodista català.
Quant a la seva faceta política, és un dels promotors més coneguts de la plataforma cívica Ciutadans de Catalunya, que va promoure la creació d'un partit polític, Ciutadans - Partit de la Ciutadania, en el qual no es va integrar. En aquest sentit, es va mostrar crític amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que va plasmar en el seu Informe sobre la decadència de Catalunya reflectida en el seu estatut, elaborat a partir dels textos previs que, entre l'1 d'octubre i el 10 de novembre de 2005, el periodista va publicar en el seu bloc sota el títol genèric de Esfuerzo y melancolía. En temps recents, Espada ha donat suport activament a la creació i vigència del partit Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), a l'acte de presentació del qual va assistir, el 29 de setembre de 2007, a Madrid.
És un dels primers firmants del Manifest per la llengua comuna de juny de 2008 i de la plataforma Reconversion.es (2012). En la mateixa línia, el juliol de 2014 va ser un dels membres fundadors de la plataforma Libres e iguales que és contrària a la realització del Referèndum d'autodeterminació de Catalunya previst per al 9 de novembre de 2014. Espada, en unes declaracions al El matí de Catalunya Ràdio va manifestar "creure que hi haurà consulta és com creure que la camorra s'instal·larà a Catalunya", comentant que totes dues situacions són igual d'il·legals.[13]

Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) és un doctor en arquitectura i en història català, i ha estat impulsor i primer director del Born Centre Cultural.
Dedicà la tesi doctoral en història a la Barcelona del segle XVIII. Ha estat director d'exposicions i de recerca del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona on l'any 2000 va crear el Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà. Ha estat comissari de més d'una trentena d'exposicions com El Quadrat d’Or (1990), El Modernisme (1990), Ciutats, del globus al satèl·lit (1994), Retrat de Barcelona (1995), La Ciutat Sostenible (1998), La Reconquesta d'Europa. Espai públic europeu 1980-1999 (1999), Fes, ciutat interior (2002), Barcelona & Fotografia (2005) i el 2004 també va ser director d'exposicions del Fòrum Universal de les Cultures. Ha estat conferenciant i ha impartit cursos en diverses universitats, publicant nombrosos articles en diaris i revistes especialitzades en història, arqueologia i ciència.[1] Per la seva obra La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (2009) va rebre el Premi Nacional de Cultura, fou impulsor i primer director del Born Centre Cultural, i ha rebut diverses vegades el Premi Ciutat de Barcelona. En la seva obra publicada el 2014 Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714 donà a conèixer que l'apunt del registre de ferits de l'11 de setembre de 1714 de l'Hospital de la Santa Creu que durant tot un segle s'havia atribuït —erròniament— al conseller en cap Rafael Casanova i Comes interpretant-ho com un intent de fer-lo passar per mort, corresponia en realitat a l'ingrés d'un jove sastre barceloní nascut a Vilafranca del Penedès, Rafael Casanovas.


García Espuche y la industria cultural barcelonesa

El señor Albert García Espuche es un historiador macizo. Para dedicarse a la historia, o a la novela, se ha de tener una musculatura tenaz. No hablo sin pruebas: la última obra de García Espuche tiene 900 páginas y el autor levantó una documentación equivalente a dos manzanas del Eixample. Es verdad que la levantó gramo a gramo. Pero la levantó. Otros datos necesarios: desde la fundación del Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona hasta hace poco menos de un año, García Espuche fue el responsable de exposiciones. Nunca se había visto en la ciudad una programación de calidad semejante. Es verdad que su gusto se escoraba con frecuencia hacia los trabajos vinculados a la arquitectura -su otra profesión-, pero la impronta del hombre es inevitable. Ahora, en el CCCB, hacen exposiciones sobre la tele. Doy estos datos para hacer saber que García Espuche no es un delantero centro, pero tampoco un don nadie. Y para que se juzgue, después, con mayor propiedad su historia. En otoño de 1997 había terminado de escribir sus 900 páginas. El libro, Un siglo decisivo, Barcelona-Cataluña (1550-1640), culminaba 15 años de trabajo. En realidad no se llamaba así, se llamaba Un segle decisiu, Barcelona-Catalunya (1550-1640), porque su autor lo había escrito en catalán, que es su lengua habitual y la lengua más empleada en el microcosmos descrito. Llevó el trabajo a Edicions 62. Una decisión muy natural. Es la primera editorial de libros en catalán y, además, ya había publicado una síntesis del propio García Espuche sobre el mismo periodo histórico, en el capítulo correspondiente a La història de la cultura catalana, magna obra colectiva. -És que els llibres d"història... -arrugaron la nariz, ante las 900. García Espuche encaja. Pero fue como si las dos manzanas del Eixample le hubieran caído encima. Al cabo de un tiempo, sin embargo, le llamaron de Madrid. La llamada de Madrid es fundamental en la biografía de muchos catalanes del siglo. Alianza Editorial sabía que tenía escrito el libro y quería publicarlo. -Pero habrás de traducirlo al castellano, claro -sonrieron con afabilidad cosmopolita. García Espuche encaja. Y en unos cuantos meses, días y noches, tradujo las 900 páginas. El libro salió publicado a finales del año pasado. Su tesis es contundente: los llamados "siglos oscuros" de Cataluña fueron en realidad "siglos decisivos". Aún más: con este libro, García Espuche cree haber soldado el paso, desde el punto de vista historiográfico, de la Cataluña medieval a la Cataluña moderna. Entre las pruebas de la trascendencia de estos siglos destaca una: la consolidación del actual sistema de ciudades. La herencia medieval había dejado Cataluña vertebrada alrededor de las capitales: Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona y Tortosa. Pero el paso a la modernidad registra un cambio territorial de primer orden: la creación del triángulo de la región barcelonesa, con puntas en Vilanova, Vic y Sant Feliu. Ni los siglos de referencia ni, en consecuencia, el libro presentan grandes héroes. La ya anacrónicamente llamada "decadencia catalana" fue protagonizada por una miríada de pequeñas biografías, habitantes del subsuelo de la historia. Es mérito de García Espuche el haber descubierto este latido y el haberlo organizado en una trama conceptual inédita. Algunos historiadores del país están convencidos de la trascendencia de la investigación. Hasta el punto de que en las reuniones del jurado del último premio Ciutat de Barcelona de historia se propuso premiarla. El consenso iba avanzando hasta que alguien leyó las bases. Las bases estipulaban que sólo los libros publicados por editoriales barcelonesas podrían optar al premio. García Espuche fue inmediatamente apartado y se pasó a otro tema. Espuche encaja. Las bases de los premios Ciutat de Barcelona están hechas para proteger la industria cultural barcelonesa. Los siglos de la decadencia.

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada