Benvolguts,
Ahir vaig trobar un interessant article al PuntAvui
explicant com els ateneus catalans foren
anorreats pel franquisme des del dia que les forces d’ocupació espanyoles varen
fotre la grapa a cada poble de Catalunya on hi havia ateneus, que n’hi havia
molts. I si fou des del primer dia és que ja sabien el que buscaven:
el genocidi físic dels catalans i el
genocidi cultural de Catalunya i del català.
I en paraules d’Aznar de quan envaïa països com l’Irac.
posava els peus sobre la taula del Bush i parlava amb accent mexicà, podríem
dir que el feixisme encara pensa i fa allò
d’estaaamos en ellooo...
Com exemple aquesta notícia: Un
jutjat de Vic vol que li entrin els documents en castellà ...
Vaig comentar l’assumpte dels ateneus en l’apunt Els
ateneus demanen la devolució dels béns que els va espoliar Franco. I avui he trobat un altre article que parla d’abans
de la guerra i de la cultura i que m’interessa per diversos motius, un d’ells
és que jo vaig conèixer Raimon Galí, a qui està dedicat el petit biòpic de Mossèn Ballarín, en les activitats escoltes
de la meva joventut i l’altre una frase clarivident que Mossèn Ballarín
posa en boca de Raimon Galí, quan encara no havia començat la guerra:
a Catalunya
hi vessava cultura, però hi faltaven canons...
frase que potser en sentit metafòric també és aplicable
actualment!
I ara l’article de
Mossèn Ballarin (que quedi clar que algunes de les opinions de Mossèn Ballarin
no les subscric!):
Raimon Galí
18/04/15 02:00 - Josep
M. Ballarín email protegit
Sense que parlin
d'ell la història de la Catalunya abassegada pel Franco no pot ser entesa
De
Viquipèdia
Raimon Galí i Herrera (Barcelona 1917 - 2005) és un escriptor
català, fill del pedagog Alexandre Galí i Coll, germà de Jordi Galí i Herrera, de la pianista Maria Galí i Herrera i
del pintor Francesc Galí i Herrera.
Estudià filosofia i lletres a la Universitat Autònoma de Barcelona
i fou membre de Palestra. Durant la guerra civil espanyola ingressà a l'Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya, hi assolí el
grau d'oficial i lluità amb el Xè Cos d'Exèrcit de la República. El 1939
s'exilià a França,
Cuba i finalment a
s'establí a Ciutat de Mèxic, on estudià a l'Escola Nacional
d'Antropologia i Història de 1940 a 1944. Membre destacat de la Comunitat catalana de
Mèxic, col·laborà en la revistes dels exiliats catalans Full
Català i Quaderns de l'Exili. També es dedicà a
l'arqueologia,
col·laborant amb Pere Bosch i Gimpera i publicà l'article La orientación de los monumentos de Tula.
El 1948 tornà a Catalunya i s'integrà en la resistència
activa cultural; i fou un dels inspiradors del grup de joves
anomenat CC (Crist Catalunya),[1]
protagonistes del primer activisme antifranquista a començaments dels anys
1950, i també de l'Acadèmia de Llengua Catalana de la
Congregació Mariana. Com a bona part dels nacionalistes catòlics catalans, era
influït per Charles Péguy i Antoine de Saint-Exupéry, i com ells exhortà al
voluntarisme, la disciplina i l'esperit de servei, fomentant l'escoltisme
(serà membre del Consell General de la Institució
Catalana d'Escoltisme (Minyons de Muntanya-Boy Scouts de Catalunya). Col·laborà
esporàdicament en diaris i revistes, i participà en diverses edicions de la Universitat Catalana d'Estiu. El 1983 li fou atorgada la
Creu de Sant Jordi.
Era el meu gran amic a
totes i sense compliments. Va morir fa deu anys.
En Raimon Galí era fill de Don Alexandre,
el pare de totes les pedagogies, que va fer unes escoles tan selectes de nivell
cultural i personal com avui no podem ni imaginar-nos. Eren
fogals de cultura
i ves que un benaurat homenot de Vic, sentint parlar de cultura a
una selectíssima assemblea, va dir que la cultura ens havia de fotre. Fent
ressò de la dita del fill del gran pedagog, el nostre Raimon, dient que a Catalunya hi
vessava cultura, però hi faltaven canons.
Quan va esclatar la
guerra civil, mestre Raimon i la seva colla van fundar l'Escola de Guerra de la Generalitat, vista de mal ull pel Companys i el Terradellas.
D'allà en va sortir el
Raimon amb un canó que va fer la seva feina al front d'Osca i es va haver de
retirar fins al Segre aconseguit pels del Franco.
A la batalla de l'Ebre
el nostre Raimon estava a l'estat major d'artilleria i fou testimoni de com els comunistes no van
permetre la retirada de les tropes i fou el final de la guerra a la batalla de
l'Ebre.
En Raimon va passar a
França, va passar per Cuba i va raure a Mèxic, on tenia un bell futur de
catedràtic, però dient-se que més li valia un totxo ben posat a Catalunya que
una catedral bastida a l'estranger ens el trobem ficat a casa i prenent la
feina de l'escoltisme
que li venia com l'anell al dit. Tot i que va anar quedant marginat pels inevitables
carallots, com va quedar marginat del CC (Crist Catalunya) quan el
seu cercle de govern es va passar en bloc als socialistes.
Aquell homenet menut,
tot d'una peça, artiller de primera, va ser el meu gran amic durant anys i
anys. Justament perquè era home d'honor i combat alhora, era capaç d'una
amistat entranyable. Vam passar moltes hores junts patint per aquest país i en
vam passar moltes rient.
Sense que parlin d'en Raimon Galí la
història de la Catalunya abassegada pel Franco no pot ser entesa.
No pot ser entesa.
Ara li farem un
homenatge, però la mediàtica ens penjarà un cop més la llufa.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada