Correus no enviats encara del mes d’abril.
150422. Sergi Picazo. Odei Etxearte: “Sembla que, si no ets
‘xoni’, no pots ser de Santa Coloma”. una història trepidant de gent anònima
que va barallar-se per tenir una vida digna i que, en bona mesura, ho va
aconseguir
Odei Etxearte: “Sembla que, si no ets ‘xoni’, no pots
ser de Santa Coloma”
- Text: Sergi Picazo / Fotos: Jordi Borràs
- dimecres, 22 abril 2015
Etxearte critica el
classisme, l'apriorisme i la superioritat intel·lectual d'una part del moviment
independentista respecte a la gent de barris i ciutats de l'àrea metropolitana
de Barcelona
19263844
- Temes
- Àrea
Metropolitana de Barcelona
- Catalanisme
- Esquerres
- Història
- Independència
- Periodisme
- Procés
sobiranista
- Santa Coloma
- Transició
Els catalanoparlants
de la Catalunya de comarques tenen sovint prejudicis sobre la gent de llocs com
Santa Coloma de Gramenet. Però, aix!, els castellanoparlants del barri del
Carmel també tenim un grapat de tòpics sobre la gent de llocs com Santa Coloma
de Gramenet. Vaig conèixer la periodista Odei Etxearte fa alguns anys a la
redacció del diari ‘El Punt’. Un dia em va dir que ella era de Santa
Coloma. No m’ho vaig creure gaire. És a dir, “sí, bé, potser va néixer allà,
però no és autènticament de Santa Coloma”. No podia ser de Santa Coloma una
noia amb nivell D de català, mig filòloga catalana, independentista i que
sempre ho feia tot amb tanta ‘finezza’. Segur que no havia anat a un
‘merendero’ en la seva vida, no sabia ni si Espanya es classificava per al
Mundial i no tenia pinta d’haver-se embrutat en cap ‘mani’ per l’escola
pública. Devia ser una falsa noia de barri! Deia que ho era, però en el meu cap
allò no hi cabia. Falsos tòpics.
Odei Etxearte i Sergi Picazo, passejant
per la rambla de Sant Sebastià de Santa Coloma de Gramenet / JORDI BORRÀS
Santa Coloma i la
independència
Plaça de l’Ajuntament
de Santa Coloma. Divendres, onze i deu del matí. Aparco la moto al costat d’un
quiosc. Primer tòpic en quarantena. El quiosc té una estelada gegant penjada a
l’aparador. Qui les deu comprar? Només hi ha una bandera penjada en tots
els balcons de la plaça de la Vila de Santa Coloma: una estelada. Un dia l’Odei
Etxearte va escopir-nos a la cara tants de tòpics amb un article titulat “Sóc de Santako, no imbècil”. La hipòtesi etxeartiana
critica el classisme, l’apriorisme i la superioritat intel·lectual d’una
part del moviment independentista respecte a la gent de ciutats i barris
com Santa Coloma, o de l’àrea metropolitana de Barcelona. S’ha de dir que
l’article està escrit abans de l’aparició del col·lectiu Súmate, de
castellanoparlants per la independència.
—”Els
independentistes, en un moment donat, van començar a muntar iniciatives per
conquerir l’àrea metropolitana”, afirma ella.
—El vot dels
xarnegos?, li pregunto provocant.
—”Sí, els xarnegos,
perquè, si es fa un referèndum, hi hauran de votar, i per això ens interessen”.
—OK.
—”Això pot ser positiu
per establir un diàleg per arribar a sectors que són aliens a
l’independentisme. Però, quan s’intenta fer des de dalt i sense conèixer el
carrer, es fan coses estranyes potser excessivament paternalistes i de
superioritat intel·lectual. És allò de nosaltres tenim la veritat. Jo sóc
independentista. Però no es pot menystenir la gent pel que pensa. Pots intentar
convèncer-la d’igual a igual. La gent no és ximple, sap que viu a Catalunya i
sap el que passa. Durant 30 anys, partits sobiranistes com CiU o ERC han
estat incapaços d’implantar-se a l’àrea metropolitana. Per què? No tinc
respostes. Però segur que intentar fer-ho ara a tota velocitat pensant en un
referèndum és poc realista”.
—Com es pot fer per
fer propaganda ‘indepe’ i no tractar d’imbècil la gent dels barris obrers i
castellanoparlants?
—”Hi ha gent que ja ho
està fent. A Santa Coloma hi ha un grup de l’ANC que són de Santa Coloma i
coneixen la gent d’aquí. S’ha de trepitjar carrer. Teixir complicitats. Fer de
paracaigudista és arriscat. S’ha de tenir en compte que aquest votant no
‘indepe’ té sovint uns universos simbòlics diferents dels del catalanisme
tradicional, consumeix productes culturals diferents i mira televisions
diferents”.
En canvi, el cas de
l’Odei Etxearte és al revés. S’ha mogut en ambients més catalanistes, avui
independentistes, des de l’institut fins al diari ‘El Punt Avui’, on cobreix la
informació sobre CiU i el Govern d’Artur Mas. En aquell article sobre
l’independentisme i Santa Coloma deia: “Ho he hagut de suportar tota la vida,
sempre que m’han deixat anar un ‘no sembles de Santa Coloma’ o un ‘tens un
català molt bo per ser de Santa Coloma’. Perquè sí, resulta que sóc de
‘Santako’ i independentista i no dic tants barbarismes com alguns catalans de
soca-rel”.
—T’has sentit com
un contratòpic?
—”Que et diguin que
parles molt bé el català per ser de Santa Coloma és una mica fort. Hi ha moltes
visions tòpiques. Hi ha gent que creu que, si no ets ‘xoni’, no pots ser de
Santa Coloma”.
Una de les primeres
escoles que van aplicar la immersió lingüística a principis dels anys
vuitanta va ser precisament una escola de Santa Coloma. S’explica que
les mares i els pares dels alumnes, que majoritàriament parlaven castellà a
casa, tenien un gran compromís en defensa de l’educació pública dels seus fills
i van demanar formar part del projecte pilot d’escola en català, perquè així
els nens podrien aprendre l’idioma amb més facilitat. Aquesta escola, una
antiga fàbrica, és avui l’Escola Rosselló-Pòrcel. L’Odei, nascuda el 1982, va
ser la tercera generació que es va educar allà amb el model d’immersió.
Etxearte, fotografiada a la que va ser la
seva escola, la Rosselló-Pòrcel / JORDI BORRÀS
Santa Coloma i les
esquerres
Tinc més tòpics —i
contratòpics— de Santa Coloma. M’agrada Santa Coloma perquè m’agraden les
perifèries. M’agraden les ‘banlieues’ de França, els barris populars de
Buenos Aires i els barris ‘working class’ britànics. M’agrada Vallecas,
Saint-Denis, La Boca, el Carmel i el Brooklyn no gentrificat. Sempre he tingut
la idea que aquí és on viu l’autèntica classe obrera i on la majoria de la gent
és d’esquerres (tot i que els resultats electorals em desmenteixin). On la gent
veu un lloc molt lleig, ple de blocs de pisos altíssims sense balcons i cosit
d’autopistes i línies de tren, jo hi veig un espai de vida, d’història i
d’identitat. M’agraden els bars Deportes, amb el terra brut, la televisió a
volum fort i les converses sarcàstiques dels companys de barra. M’agraden els
avis que passen el dia al carrer ajudant-te a aparcar i donant-te indicacions
per arribar a no sé quin carrer. M’agrada la barreja d’olor de ‘kebab’, calçots
i pollastre a l’ast que fan aquests espais fora de les guies turístiques. Fins
i tot m’agraden els ‘quillos’, els de gimnàs, Audi TT i bon humor. És un tòpic
absolut perquè òbviament tot es basa en prototips. La majoria de la gent dels
barris és gent normal.
Però aquest tòpic meu
no funciona com a menysteniment sinó al revés: funciona com a elogi. Si algú em
diu que és de Nou Barris, ja s’ha guanyat les meves simpaties. L’Odei, com és
de Santa Coloma, ja em queia bé des del primer dia. Reconec que no té ni cap ni
peus. És el mite del ‘bon salvatge’ de Rousseau aplicat al ‘bon obrer’.
El que els ‘bobos’ francesos —bourgeois bohème— anomenen “les vraie gens”, la
gent autèntica, la gent de veritat, com si una persona de Pedralbes no fos
real.
L’antropòleg Manuel
Delgado escriu en un llibre de fa
una pila d’anys, ‘La ciudad mentirosa’, que els polígons d’habitatges —els
barris populars de blocs, les ciutats satèl·lit— “han estat escenari de moltes
mobilitzacions i han aparegut com a nuclis d’acció antagonista, difícils de controlar
i capaços de demostrar capacitat d’organització”. La història de Santa Coloma,
com diu l’urbanista Jordi Borja al pròleg del llibre ‘De suburbi a
ciutat’, “és la història de la lluita d’un poble per fer ciutat d’on hi havia
perifèria”. Allà cita una frase de l’arquitecte i promotor del Pla Popular de
Santa Coloma, Xavier Valls, publicada a la revista ‘Grama’ l’any 1970: “El
suburbi, més que un fet estètic (brut, lleig, incòmode), és un fet ètic, és a
dir, injust”.
—Va, Odei, digues:
Santa Coloma és lletja?
—”Santa Coloma pot ser
lletja de cara enfora. Però a mi m’agrada que sigui així. Té una explicació que
sigui així. No pots dir “que lleig, això és una merda” sense ser conscient de
com s’ha construït aquesta ciutat, d’on veníem i quins recursos econòmics
teníem per fer-la. Això és justament el que explica el llibre. És una ciutat
que s’ha fet després d’una arribada espectacular d’immigració i en ple
franquisme. Això va tenir una conseqüència urbanística concreta. Santa Coloma
pot ser lletja per a algú comparada amb l’Eixample o amb un poblet de la
Cerdanya, però explica com s’ha fet una part de Catalunya. Remet a una
història. Un, per desconeixement, no pot menystenir Santa Coloma perquè és
lletja segons els seus cànons estètics. Jo tinc un cert orgull perquè és com és
fruit de la lluita popular per fer una ciutat digna”.
Un bar a la Rambla del Fondo de Santa
Coloma / JORDI BORRÀS
Santa Coloma, doncs,
no és lletja: és fruit de la seva història. Les façanes de la ciutat ens
parlen. Són dignitat. Són orgull de la seva història. Jordi Borja reivindica al
pròleg que “Santa Coloma va convertir-se entre el final del franquisme i
l’inici de la democràcia en un referent del moviment popular” gràcies a les
mobilitzacions contra la manca de transport públic o d’un ambulatori o
hospital. El llibre explica com es va gestar un nou plau urbanístic per a Santa
Coloma durant la Transició: l’anomenat Pla Popular va ser un projecte
urbanístic alternatiu, gestat en un procés de participació veïnal pioner i
coordinat per l’arquitecte Xavier Valls. Bona part d’aquella proposta va ser
assumida pels governs del PSUC liderats pel capellà roig i alcalde Lluís
Hernández. Etxearte reivindica que un dels impulsors de l’obra que avui explica
aquella història oblidada és Jaume P. Sayrach, editor, activista director de la
desapareguda revista ‘Fòrum-Grama’.
—Com era la Santa
Coloma de la qual parles al llibre dels anys seixanta i setanta?
—”Té poc a veure amb
la d’ara. Era un ciutat desbordada pel ‘boom’ de la immigració i, per tant, per
la construcció d’habitatges. Passa de tenir 15.000 habitants l’any 1950 a més
de 100.000 l’any 1970. La població es multiplica per sis en vint anys. Els
nouvinguts eren el 91%. Venien sobretot d’Andalusia, d’Extremadura i de Múrcia.
Es construeix amb un Ajuntament franquista amb molts interessos en el negoci de
les constructores. No es van tenir en compte les escoles o els centres de
salut. Només hi havia un ambulatori per a tota la ciutat. Els carrers estaven
sense asfaltar, les aigües brutes baixaven sense clavegueram, els dèficits de
transport públic… Per això la gent es comença a mobilitzar. Les parròquies van
tenir un paper important per organitzar les protestes socials i van
aparèixer a la ciutat els ‘curas rojos’”.
El llibre, en roig i
en negre, explica com “anar a comprar podia ser esgotador ja que tot era lluny”
—les dones de Singuerlín van fer moltes manifestacions amb els cistells de la
compra per demanar un mercat al barri—; denuncia els gravíssims problemes de
transport públic —les dones també van segrestar autobusos, com el de la línia
230 el 1973—, i exposa la lluita per la sanitat quan “l’únic ambulatori que hi
havia va tancar l’any 1971″ deixant marginades les 120.000 persones que hi
vivien. Borja defensa que “els veïns no només protesten” sinó que “es
reuneixen i posen en comú les seves necessitats, i s’organitzen per millorar el
seu entorn”. Més endavant ocuparan i netejaran solars per preservar-los de
l’especulació urbanística i destinar-los a escoles i centres de salut. “Els
habitants dels barris es faran ciutadans fent ciutat”, conclou.
L’Odei m’acompanya a
una d’aquelles cantonades d’aquella no-ciutat dels anys setanta que avui
no tindria cap bellesa si ningú no l’hagués explicat.
Això és l’abans i
l’ara.
Neteja del solar Beethoven-Wagner al
barri del Fondo de Santa Coloma / JAUME P. SAYRACH
Cantonada Beethoven-Mozart al barri del
Fondo de Santa Coloma, on avui hi ha una escola / JORDI BORRÀS
És una cantonada de
bellesa espectacular. Abans hi havia un descampat i ara hi ha una escola. Som
al barri del Fondo. L’escola on ens vam fer la foto és l’escola Beethoven. És a
la confluència entre els carrers Wagner i Beethoven. Cantonada Memòria. Aquell
va ser un dels solars més reivindicats i mítics del barri a l’època. La
primera ocupació del solar és de 1974. La fotografia antiga no està datada,
però està feta un dels dies, probablement el 1976, en què els veïns baixaven i
netejaven el solar. La botiga de mobles Núria és la mateixa. Han millorat el
cartell. Els carrers són els mateixos. La gent s’assembla bastant a la de fa
40 anys malgrat que avui hi hagi rètols en xinès que a la Santa Coloma
d’aleshores haurien semblat inimaginables.
L’Odei i jo seiem a
les escales del ‘col·le’, i m’explica la història més maca del món. Als anys
setanta, un grup de veïns van posar un cartell en aquest espai mort de la
ciutat: “Los
vecinos del Fondo exigimos una escuela en este solar”. Van ocupar l’espai per impedir noves edificacions
i no van parar fins a aconseguir que l’Ajuntament hi construís una escola per
als ‘nanos’ del barri. “El Pla Popular volia legitimar ocupacions com aquesta i
les va ordenar”, diu Etxearte. “Va ser una revolució pacífica en ple
suburbi”, reivindica. On hi havia un solar avui s’eduquen junts nens de
tots els colors. Tots colomencs d’origen català, andalús, marroquí o xinès. Amb
dificultats, és clar, però construint des de baix la seva història. Odei, era això
el que deies que era la bellesa, no?
Sergi Picazo
5 comentaris
- SubscriptorJCN
22 d'abril de 2015 - 12:32
renoi, sou genials! M’encanten aquestes entrevistes,
trencant tòpics, rebentant estereotips que ens encasellen i teixint
complicitats… Felicitats gent!
- Subscriptorkonigs
22 d'abril de 2015 - 21:54
Em crida l’atenció que els prejudicis basats en tòpics continuïn
existint fins i tot entre persones prou cultes i informades com reconeix el
mateix autor.
D’altra banda, m’ha agradat la idea que la bellesa o lletjor d’un lloc és relativa i que cal conèixer-ne la història per valorar-la.
D’altra banda, m’ha agradat la idea que la bellesa o lletjor d’un lloc és relativa i que cal conèixer-ne la història per valorar-la.
- SubscriptorRamon
Salvat Guarque 23 d'abril de 2015 - 10:41
Certament, el Critic és dels pocs mitjans (qüasi unic) en
que un no independentista pot lleguir opinions i articles sense que es sentí
ofes en els sentiments i sobre tot, l’intel,ligencia. A part de que cal
resaltar l’altissim nivel de col.laboradors, entrevistats i periodistas que el
porten. Un plaer senyors. Gràcies.
- SubscriptorJordi
Andreu Batallé 23 d'abril de 2015 - 12:23
Una entrevista genial!, m’ha recordat l’ambient d’infància
al meu barri de Sants, amb emigrants provinents meitat de Catalunya i meitat de
la altres llocs d’Espanya. Felicitats Sergi i tot l’equip de Critic!
- SubscriptorElisenda
24 d'abril de 2015 - 14:11
s’ha de conèixer la història d’aquests pobles i barris de
l’àrea metropolitana fets a base de lluita dels seus habitants per
dignificar-los. Per exemple Sant Cosme, al Prat. I també m’ha fet pensar en el
llibre Els altres catalans, tot i que en aquest llibre la realitat que
s’explica és anterior a la d’aquestes lluites dels 70…encara queda molta
història per explicar.
Reflexions
Us
recordo un cop més que agraeixo molt els vostres comentaris i també que podeu
donar-vos de baixa d’aquesta llista de distribució sempre que ho volgueu. Digueu-m’ho
si no voleu rebre més les meves reflexions!
150421. Jordi Borràs. Espanyolisme cívic, ‘ultra’ i policial
a la Catalunya sobiranista
Espanyolisme cívic,
‘ultra’ i policial a la Catalunya sobiranista
- Jordi Borràs
- dimarts , 21 abril 2015
CRÍTIC avança en primícia
per als seus subscriptors una selecció del contingut de ‘Plus Ultra’, el
nou llibre del fotoperiodista Jordi Borràs. Una obra a cavall de la
fotografia documental i del periodisme d’investigació, en
què Borràs posa el focus en el rebrot de l'espanyolisme en
ple procés sobiranista català. El llibre indaga en l’anomenat espanyolisme
civil i en el rol que hi tenen entitats com Societat Civil Catalana, s’endinsa
en el laberint de les organitzacions de l’extrema dreta i aborda l’inquietant
“espanyolisme armat”: les expressions d'aquesta mena en l'interior de
les forces de seguretat, també als Mossos d’Esquadra.
Avançament editorial del nou llibre del fotoperiodista
Jordi Borràs, que retrata les diferents cares del nacionalisme espanyol
- Temes
- Ciutadans
- Espanyolisme
- Extrema
Dreta
- Fotoperiodisme
- Jordi
Borràs
- Mossos
d'Esquadra
- PP
- Societat
Civil Catalana
‘Plus Ultra’ (Pol·len Edicions, 2015) no segueix un ordre cronològic,
sinó que es basa en una sèrie de capítols dividits en temes diferents, cadascun
dels quals abastament documentats.
El llibre aborda el
període 2009-2014, i per això comença i acaba amb dos reportatges sobre les
mobilitzacions espanyolistes en el marc de dues dates significatives: la
consulta d’Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 i la consulta sobre la
independència del 9 de novembre de 2014. Entremig, ‘Plus Ultra’ es divideix en
cinc capítols: “El baluard del futbol” està centrat en les expressions
d’espanyolisme derivades d’aquest esport; “El front parlamentari” aborda el rol
tingut pel PP i per C’s els últims cinc anys; “L’espanyolisme civil” analitza
l’activitat d’entitats com Societat Civil Catalana; “La constel·lació
ultradretana” traça un mapa entre les diferents organitzacions d’extrema dreta,
i “L’espanyolisme armat” posa el focus en els cossos i forces de seguretat de
l’Estat. En aquest avançament editorial us oferim fragments dels capítols sobre
espanyolisme civil, ultradreta i “espanyolisme armat”. ‘Plus Ultra’ es presenta
el dimecres 22 d’abirl a les 20h al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona.
L’espanyolisme civil
L’aparició de Societat
Civil Catalana (SCC) en cap cas no ha estat un acte espontani i irreflexiu
fruit de l’eclosió del moviment espanyolista davant de l’escenari independentista.
Així com altres organitzacions formades anteriorment han tingut un rumb poc
clar i una direcció més que polèmica, la creació d’SCC ha estat una acció
curosament estudiada i planificada per la necessitat imperant de reagrupar un
espanyolisme profundament desmobilitzat i amb molt poca connexió amb la
societat del país. Malgrat aquest intent, SCC no s’ha pogut desempallegar de
l’allargada ombra de l’extrema dreta. No és estranya la presència
d’ultradretans durant molts dels actes d’SCC. Cal tenir en compte que, tot i
que aquesta organització pretén ser transversal en l’eix esquerra-dreta,
l’espanyolisme militant es compon, majoritàriament, de sectors socials
provinents de la dreta i de l’extrema dreta. És per aquest motiu que SCC ha
cercat insistentment la implicació del PSC en els seus actes, cosa que només ha
aconseguit amb la presència d’alguns dels seus dirigents, però mai amb una
adhesió oficial com a partit.
Des d’un bon principi,
SCC ha tingut molta cura de presentar públicament els seus fundadors i
d’escollir la seva direcció, optant, per exemple, per una junta directiva
(formada per 11 noms) amb persones de trajectòria política poc coneguda.
Entre les cares visibles d’SCC hi trobem Joaquim Coll (vicepresident
1r), José Rosiñol (vicepresident 2n i tresorer) i Susana
Beltrán (vicepresidenta 3a). No obstant això, no han pogut evitar
amagar els vincles ultradretans d’alguns dels seus socis fundadors, com és el
cas de Javier Barraycoa, que el dia abans de la presentació d’SCC
escrivia un extens article al diari ‘El Mundo’ en què
explicava les virtuts de la nova associació. Barraycoa és
professor universitari al centre Abat Oliba-CEU i autor de diversos llibres de
tall històric. També és membre de la Comunión Tradicionalista Carlista (CTC),
un partit polític de dreta extrema, catòlic i ultraconservador que es regeix
per la màxima “Déu, Pàtria, Furs, Rei”.
Tot amb tot, aquesta
no és l’única màcula en la direcció d’SCC: l’entitat és presidida
per Josep Ramon Bosch i Codina, fill d’un conegut franquista de
Santpedor (Bages). El seu pare, José María Bosch Espinet, va ser
militant de Fuerza Nueva, el partit d’extrema dreta més important a l’Estat
espanyol després de la mort de Franco. Del seu fill. tal com ell ha reivindicat
en diverses ocasions, no se’n coneix cap altra militància que la que va tenir
amb el Partit Popular de Catalunya i del qual ja fa uns quants anys que va
estripar el carnet. No obstant això, el que no és tan conegut és queJosep
Ramon Bosch va fundar, mesos abans que SCC, l’entitat presumptament
historicistaSomatemps de
la qual és té constància que encara presidia al darrer trimestre de 2014, sent
també president d’SCC tot i que, mesos abans, havia declarat a la premsa que se
n’havia desvinculat feia temps. El posicionament de Somatemps amb els sectors
més ultradretans de la societat catalana, tal com s’explica en aquest mateix
capítol, és indiscutible.
La constel·lació
ultradretana
Quan es parla
d’espanyolisme a Catalunya, és inevitable situar el punt de mira cap a
moviments ultradretans. Són precisament aquests grups els que han fet de la
unitat d’Espanya un dels seus màxims dogmes. Cal partir de la base, però, que
l’extrema dreta a l’Estat espanyol és una gran constel·lació de partits,
organitzacions i plataformes força fragmentades i barallades entre elles: des
de nostàlgics franquistes que encara fan de la bandera de l’àguila de Sant Joan
el seu emblema de combat, passant pels activistes racistes emmirallats
en el Front Nacional francès, fins als neonazis que tenen l’ull posat en
els postulats renovadors de l’extrema dreta europea, ja s’autoanomenin
nacionalsocialistes, nacionalrevolucionaris, o socialpatriotes. Diverses cares
d’una mateixa moneda amb altes complexitats i matisos.
L’extrema dreta és
qualsevol cosa menys monolítica, i Catalunya, paradoxalment, és i ha estat un
dels laboratoris predilectes d’aquesta sinistra maquinària. D’organitzacions
ultradretanes, n’hi ha un ventall molt extens, com també hi ha molt bona
bibliografia per il·lustrar-se sobre el tema. Al llarg dels anys, la quantitat
de sigles utilitzades per aquestes organitzacions és inacabable, moltes de les
quals es mantenen en l’actualitat, però també se n’han format de
noves. A continuació hi ha una mostra de les que des del 2009 han tingut més
presència als carrers de Catalunya per abanderar el suposat espanyolisme dels
catalans.
Plataforma per
Catalunya (PxC)
Aquest partit,
qualificat com de dreta populista per molts autors, va néixer el 2003 a Vic, al
cor de la Catalunya profunda, emmirallant-se en el Front Nacional francès
de Jean-Marie Le Pen. La PxC ha destacat des d’un bon principi per
un lideratge inqüestionable ocupat per Josep Anglada i Rius, un
exmilitant i dirigent local de Fuerza Nueva, que va ser destituït, a principis
del 2014, del càrrec de president del partit que ell mateix va crear. Tot i que
el discurs més conegut de la PxC ha estat el que fa referència al fet
migratori, aquest partit mai no ha deixat de reivindicar l’espanyolisme com un
dels seus cavalls de batalla. Així doncs, tot i que, durant el mandat d’Anglada,
certs sectors de PxC han procurat moderar el discurs espanyolista per mirar de
captar sectors catalanistes, no és gens estrany trobar simbologia espanyolista
en tota mena d’actes d’aquest partit i també la participació activa en els
actes del 12 d’octubre que des del 2012 s’organitzen a la plaça de Catalunya de
Barcelona. Cal dir, però, que des del relleu d’Anglada del
lideratge del partit, substituït pel secretari general de la formació, Robert
Hernando, la PxC ha augmentat la seva participació en tota mena
d’actes espanyolistes, especialment els organitzats per SCC i Somatemps durant
el 2014.
Movimiento Social
Republicano (MSR)
La presència de l’MSR
als carrers de Catalunya ha estat una constant des del seu registre al
Ministeri de l’Interior espanyol l’any 1999. Amb seu a Barcelona (on va ser fundat),
el partit, que recull el bagatge d’Alternativa Europea (AE), és d’ideologia
nacionalrevolucionària: defensa la unitat nacional d’Espanya “tenint en compte”
la seva diversitat cultural, es defineix com a republicà, i aposta per la
justícia social. Alguns autors classifiquen l’MSR com a partit “socialista no
marxista”, de “feixisme roig”, o directament de neonazi. L’organització rebutja
classificar-se de dretes o d’esquerres, també rebutja l’etiqueta d’extrema
dreta i es defineix com a partit transversal i “revolucionari”.
És destacable de l’MSR
l’aposta per renovar el panorama nostàlgic de l’extrema dreta espanyola,
defugint la rèmora del franquisme i la seva iconografia. El seu llenguatge,
símbols, colors (negre i vermell) i posicions ideològiques poden recordar els
de l’extrema esquerra. L’MSR també té contactes i molt bones relacions amb el
flamenc Vlaams Belang i és un dels referents a l’Estat espanyol del partit grec
Alba Daurada.
Falange Española de
las JONS (FE de las JONS)
FE de las JONS és una
de les organitzacions que es proclamen hereves del partit d’inspiració feixista
fundat per José Antonio Primo de Rivera. A banda de FE de las JONS, avui en dia
hi ha diverses organitzacions actives que es proclamen falangistes.
L’organització FE de las JONS es va fundar el 1976 a Madrid i actualment
és liderada per Norberto Pico Sanabria.
Aquest partit és el
que té més implantació a Catalunya de totes les organitzacions falangistes
actuals. El més destacable de l’escassa acció política de FE de las JONS a
Catalunya ha estat una política unidireccional dirigida a la qüestió nacional,
destacant la irrupció que ha practicat al si de convocatòries unitàries al
voltant del 12 d’octubre i del 6 de desembre, sumant-se tant als actes del
Moviment Cívic d’Espanya i Catalans com a l’acte d’SCC de 2014. Tal ha estat la
implicació de FE de las JONS amb aquests moviments que una part de la seva
militància, especialment alguns dels individus que formen un nucli molt actiu a
la comarca del Maresme, han fet tasques de servei d’ordre en diverses
d’aquestes manifestacions. Les pàgines de ‘Plus Ultra’ documenten la
participació de militants falangistes en els actes del 12 d’octubre de 2012 i
de 2013 i del 6 de desembre de 2013, especialment sonada aquesta última perquè el
cordó de seguretat que protegia la manifestació on hi havia els líders polítics
del PP i de C’s era format, en part, per activistes falangistes.
Casal Tramuntana
El Casal Tramuntana
(inicialment anomenat Militia) es defineix com “un grup de joves identitaris, inconformistes
i amb inquietuds socials, culturals i polítiques que s’oposa al fenomen de la
globalització, al capitalisme salvatge i a la destrucció de la seva identitat i
valors”. Darrere aquests principis s’estructura una associació que va apuntalar
el seu primer centre al gener de 2012 amb un local llogat al barri del Clot de
Barcelona. Emmirallat en l’experiència italiana de la Casa Pound de
la ciutat de Roma —’okupes’ d’extrema dreta que han fet reviscolar el
neofeixisme italià—, el Casal Tramuntana pretén ser un punt de trobada i
captació de joves amb inquietuds polítiques molt clares: nacionalisme espanyol
amb pinzellades ultradretanes de diverses escoles, des de xenofòbia de la PxC,
passant per la política contestatària de l’escola nacionalrevolucionària de
l’MSR, fins al catolicisme ultraconservador de l’antic Moviment Patriòtic
Català (MPC).
El Casal Tramuntana ha
participat en les jornades més reivindicades pel nacionalisme espanyol, sent
destacable la participació molt activa i agitadora durant les concentracions
que des del 2012 es fan a Barcelona per festejar el 12 d’octubre o els
diferents actes (concentracions, manifestacions, col·loquis) organitzats per
Somatemps.
L’espanyolisme armat
Malgrat que en menor
mesura que altres cossos policials, ni els Mossos d’Esquadra ni les policies
locals a Catalunya no s’han pas escapat del debat nacional en què està
submergit el país, ja sigui amb l’exhibició de simbologia espanyolista o la
politització de certes pràctiques policials. L’ús polític de la policia ha
generat força rebombori tot i que des de la Generalitat de Catalunya sempre
s’ha intentat neutralitzar la qüestió per no entrar en polèmiques al si de la
Conselleria d’Interior, molt qüestionada per temes diversos que afecten,
sobretot, el model policial català.
Pel que fa als Mossos
d’Esquadra, destaca la polèmica “vaga de català” protagonitzada per agents i
sindicats policials quan van decidir deixar d’emprar aquesta llengua amb la
ciutadania com a mostra de protesta pel deteriorament de les seves condicions
de treball. La mesura va ser defensada, entre d’altres, pel Sindicat de Mossos
d’Esquadra de Comissions Obreres (SME-CCOO) amb el seu portaveu, Toni
Castejón, com a cara visible de la protesta; pel Sindicat de Policia de
Catalunya (SPC), liderat per David Miquel, i pel Sindicat Autònom
de Policia de la Unió General de Treballadors (SAP-UGT), representat per Valentín
Anadón. Les declaracions més polèmiques, però, les va fer Toni
Castejón: “Com que a Interior li farà mal la llengua, doncs anem a per la
llengua [...] és una mesura que va contra el departament, perquè sabem que no
els agradarà absolutament gens”. L’acció no s’explica sense entendre les
vinculacions polítiques d’agents del cos amb l’espanyolisme organitzat.
El mateix Toni
Castejón va protagonitzar el 17 de maig de 2011, només cinc dies abans
de les eleccions municipals, un vídeo de campanya amb el llavors candidat a
alcalde de Barcelona, Jordi Cañas. Al vídeo, Toni Castejón i
un altre representant sindical passejaven pel barri del Raval de Barcelona amb
Jordi Cañas, sota l’argument de parlar de les polítiques de seguretat que
proposava el candidat espanyolista tot visitant la “zona zero de la
delinqüència a la ciutat”.
Un mes abans, a
l’abril del mateix any, Toni Castejón també havia comparegut
en roda de premsa al Parlament català acompanyant el líder de C’s Albert
Rivera per presentar “un pla de mesures per eradicar la violència a
les celebracions multitudinàries”. Tot i l’estreta relació de Castejón amb
C’s, aquest representant sindical sempre ha desmentit que tingui cap vinculació
ni amb aquest partit ni amb cap altre; però, en canvi, no hi ha constància que
hagi fet rodes de premsa al Parlament o vídeos de campanya amb cap altre partit
tret de C’s. Aquestes, però, no han estat en cap cas les úniques polèmiques
relacionades amb aquest tema al si dels Mossos d’Esquadra.
Al gener de 2012, en
plena “vaga de català” dels Mossos, una convocatòria promoguda per alguns
agents a Lloret de Mar va acabar cantant el “Que viva España” al
president Artur Mas i amb l’exhibició de banderes espanyoles.
La mateixa acció, sota l’excusa de les retallades laborals, la van tornar a
protagonitzar a l’abril de 2014. Un fet similar també es va produir el 23 de
gener de 2013 a les portes del Parlament de Catalunya, quan dins de l’hemicicle
s’estava aprovant la ‘Declaració de sobirania’ (que marca el tret d’inici des
del punt de vista parlamentari cap al procés d’independència de Catalunya).
Aquell dia, uns 200 agents dels Mossos d’Esquadra es van congregar
encaputxats i lluint banderes espanyoles mentre cridaven consignes contra el
Govern català i contra la independència. “Menys independència i més diners” i
“La nostra paga està a Suïssa” foren algunes de les consignes que van corejar,
en rigorós castellà i amb el suport d’un grup de militants del Moviment Cívic
d’Espanya i Catalans que aquell dia també protestaven davant del Parlament.
Jordi Borràs
Joan A. Forès
Reflexions
150424. Pere Cardús. Parlem clar de CiU, ERC i la CUP?
Benvolguts,
Pere
Cardús
24.04.2015
Parlem clar de CiU, ERC i la CUP?
Si
Mas vol la independència, no pot tenir a les seves files personatges com
Sánchez Llibre maquinant amb els empresaris addictes al BOE.
Caldria
que ERC deixés la calculadora en un calaix i es dediqués a enviar missatges
positius de confiança i seguretat.
Els
aliats estratègics de la CUP són la resta de partits i d'entitats
independentistes, amb totes les incomoditats que se'n derivin.
L'acte
d'avui, convocat conjuntament per Òmnium, ANC i AMI al Palau Sant Jordi, hauria
de servir de tret de sortida oficiós de la lluita final per la victòria
independentista. No pas amb vista a les municipals, ni tan sols al 27-S, sinó
pensant en la proclamació definitiva —sigui quan sigui— de l'estat català
independent. Ja no n'hi ha prou de participar-hi ni de posar-hi bona voluntat.
Ara cal guanyar. Rematar la feina de tanta i tanta gent durant més de tres-cents
anys. La societat civil sembla que s'ha encarrilat i que no pensa deixar passar
l'ocasió. Ara cal que els partits sàpiguen posar-se a l'altura que requereix el
moment històric que ens hem guanyat els catalans. Per tant, és més necessari
que mai que totes les formacions independentistes afinin les estratègies i
posin a la balança de la història els seus interessos legítims però secundaris.
Vegem què poden fer els tres partits que formaran part del bloc del sí:
CiU té
la màxima responsabilitat fins que no es demostri el contrari. Actualment té 50
diputats al parlament, la presidència de la Generalitat i el govern. El següent
partit té 21 diputats, menys de la meitat. Per tant, si CiU posa tota la carn a
la graella, ningú no podrà dir que no ho ha intentat. De moment, malgrat un
lideratge institucional del president Mas i una evolució indiscutible del soci
majoritari —Convergència—, hi ha massa equilibris i eufemismes, tenint en
compte que falten tan sols cinc mesos per a la decisió més important que haurà
pres mai aquest país.
Cinc
mesos abans del 27-S, el manteniment de la figura de Duran i Lleida és
inexplicable. Si Mas vol la independència, no pot tenir a les seves files
personatges com Sánchez Llibre maquinant amb els empresaris addictes al BOE juntament
amb Rajoy, el capitost autoritari espanyol. Si CDC vol la independència, no
n'hi ha prou d'esperar que arribi, sinó que s'ha de llançar sense complexos al
carrer i a tots els fronts a lluitar per aconseguir-la. De fet, com a partit no
té cap més salvació sinó jugar-s'ho tot a aquesta carta. Si Catalunya no esdevé
un estat independent en pocs anys, CDC i CiU deixaran d'existir d'avui per
demà. I si Catalunya guanya, podran existir després d'haver fet una
transformació majúscula.
Mas
—especialment ell— ha d'abandonar d'una vegada per totes aquest paper d'àrbitre
que no vol que li retreguin que s'ha decantat per un dels dos equips o que no
vol que li diguin que dedica massa temps a la lluita per la independència del
seu país. O comença a guanyar el lideratge social de l'independentisme o el
país no se'n sortirà el 27-S ni després.
ERC és
una peça decisiva del procés d'independència. De fet, sense la flama
republicana l'objectiu de la independència no hauria estat mai una alternativa
real a la gàbia espanyola. A més, una virtut de l'independentisme que cal
agrair a Esquerra és que amb el canvi de segle va saber conduir el discurs
independentista cap a una direcció no essencialista sinó inclusiva, integradora
i creadora de benestar. Després de l'enfangada dels tripartits, ERC va saber
recuperar la frescor gràcies a Junqueras i va situar-se en una històrica segona
posició en les eleccions del 2012.
Dos
anys després d'aquell magnífic resultat, els republicans han deixat perdre
algunes oportunitats importants de fer un salt col·lectiu cap a la
independència. La bona línia de resultats en les eleccions europees i alguns
sondatges els han portat a caminar sempre amb la calculadora a la mà. I ja se
sap que, si et distreus fent càlculs i no mires el camí, pots ensopegar.
Aquests càlculs han portat Junqueras i la seva gent a esmerçar més temps a fer
retrets i declaracions pensades per crear desconfiança sobre Mas i CiU que no
pas a pensar què pot afavorir més el conjunt del país. Cinc mesos abans de les
eleccions --contra les consignes que deuen marcar els manuals del bon dirigent
de l'aparell-- caldria que ERC deixés la calculadora en un calaix i es dediqués
a enviar missatges positius de confiança i seguretat.
Entre
més raons, perquè la gent no som tanoques. I nosaltres també sabem calcular. I
si tenim un dels dos grans partits que volen fer la independència dient que
l'altre gran partit no és de fiar, posarem en dubte automàticament la capacitat
real de guanyar. Perquè tothom sap que, en aquest moment, sense Convergència no
hi ha independència. Encara que això cogui a alguns. Si no ens podem fiar de
Mas i els seus, ens poden explicar, senyors d'Esquerra, com ho faran vostès
sols? O confien que esperem al dia que ERC tingui majoria absoluta? Oi que no?
La CUP és
el partit més netament independentista de tots. Ho és per tradició històrica
—com a hereva de l'independentisme modern que no va claudicar en la transició—
i ho és per discurs i programa. La CUP no està disposada a governar l'autonomia
ni a fer estatuts amb federalistes. La CUP hi va o no hi va, però res de mitges
tintes. I això és d'agrair en un moment que el rodament de cap pels anys de
putes i ramonetes és inaguantable. Per dir-ho sense pèls a la llengua: votant
la CUP t'assegures que no tindràs remordiments independentistes per la gestió
que farà del vot.
Tanmateix,
la CUP ha de tenir clar que la història del nostre poble exigeix ara aparcar la
coherència cent per cent en determinats moments. El moment exigeix honestedat,
dir les coses pel seu nom, denunciar les males pràctiques i combatre-les. Però
cap dels agents que vulguin sumar en aquest procés col·lectiu no ho podrà fer
sense esquinçar-se les vestidures. Tothom tindrà incomoditats i haurà d'assumir
contradiccions. I la CUP també. Oimés tenint en compte que el seu pes en la
representació de la sobirania popular és el que és. Potser el 27-S tindrà un
pes molt superior. Crec que l'augment del vot a l'esquerra independentista serà
una de les sorpreses de la nit electoral. Però dels tres partits del pol
independentista, encara serà el més petit.
Ara
que s'ha demostrat que la 'nova política' espanyola no ho és gens, de nova, i
no proposa cap canvi en res d'allò que ha impregnat el sentit d'estat dels
grans partits espanyols, la CUP ha d'assumir l'error d'haver fet comparsa
durant massa temps de determinats bruixots populistes i s'ha de centrar en
l'interès col·lectiu —o popular, si els agrada més— dels catalans. La jugada de
Guanyem a Barcelona o de Podem arreu dels Països Catalans és una lliçó que la CUP
ha d'entomar amb serenitat. Els aliats estratègics de la CUP són la resta de
partits i d'entitats independentistes —amb totes les incomoditats que se'n
derivin. Perquè solament la independència pot ser un projecte veritablement
revolucionari per a capgirar l'estat actual de les coses.
Tan
sols si Mas es posa a recórrer el país per explicar que la independència és
l'únic camí per a continuar essent catalans i per millorar el benestar de tots,
si Junqueras fa net de desconfiances i deixa de transmetre (involuntàriament)
inseguretat, i si la CUP entén que CDC i ERC són com el tren precintat que va
portar Lenin a Haparanda, tan sols així serem capaços de guanyar. Joan
Salvat-Papasseit deia: 'La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa
perquè s'ha de guanyar.'
Joan A. Forès
Reflexions
150424. Nerea Rodríguez. José Bou. 'Empresaris de Catalunya'
demana a la Generalitat desistir de la Hisenda pròpia
24/04/2015
Hisenda pròpia
'Empresaris de Catalunya' demana a la
Generalitat desistir de la Hisenda pròpia
L'associació
d'empresaris favorables al manteniment de Catalunya dins d'Espanya, creu que
"dissuadeix la inversió estrangera a Catalunya"
Nerea Rodríguez
L'associació empresarial ‘Empresaris de Catalunya’,
favorable al manteniment de Catalunya dins d'Espanya, ha rebutjat el pla contra
el frau fiscal 2015-2018 presentat dimecres per la Generalitat i que suposa
gairebé duplicar la plantilla de l'Agència Tributària de Catalunya (ATC), i ha
demanat desistir-hi. Segons aquest col·lectiu, una Agència Tributària pròpia
"provoca inseguretat jurídica, no està prevista a la llei i dissuadeix la inversió estrangera a Catalunya
per suposar més traves i fins i tot per provocar duplicitats amb l'Agència
Tributària".
Segons el president de l'entitat empresarial, José Bou, "cal aparcar la creació de l'agència tributària catalana per aprofundir en la col·laboració amb l'Agència Tributària estatal". També ha advocat per aplicar les normes de mercat interior únic existents -"que la Generalitat ignora"- que faciliten a les empreses el seu ple desenvolupament al mercat nacional.
Fiscalitat confiscatòria
Alhora,
considera que s'ha de tenir en compte que la fiscalitat no pot tenir un
caràcter confiscatori, en el qual l'administració detreu recursos als sectors
productius "amb l'única finalitat de mantenir-se a si mateixa i la de
sufragar organismes o polítiques no emparades per la llei, i que suposen un
clar ús partidista de recursos públics".
Per Bou, la creació d'una agència tributària de la Generalitat "haurà de ser sufragada amb nous impostos que contrauran la capacitat de les empreses per invertir i crear ocupació". Ha afegit que el frau es combat "essencialment" amb tres mesures: fiscalitat baixa, normes simples i facilitats telemàtiques en el pagament.
Segons el president de l'entitat empresarial, José Bou, "cal aparcar la creació de l'agència tributària catalana per aprofundir en la col·laboració amb l'Agència Tributària estatal". També ha advocat per aplicar les normes de mercat interior únic existents -"que la Generalitat ignora"- que faciliten a les empreses el seu ple desenvolupament al mercat nacional.
Fiscalitat confiscatòria
Alhora,
considera que s'ha de tenir en compte que la fiscalitat no pot tenir un
caràcter confiscatori, en el qual l'administració detreu recursos als sectors
productius "amb l'única finalitat de mantenir-se a si mateixa i la de
sufragar organismes o polítiques no emparades per la llei, i que suposen un
clar ús partidista de recursos públics".Per Bou, la creació d'una agència tributària de la Generalitat "haurà de ser sufragada amb nous impostos que contrauran la capacitat de les empreses per invertir i crear ocupació". Ha afegit que el frau es combat "essencialment" amb tres mesures: fiscalitat baixa, normes simples i facilitats telemàtiques en el pagament.
José Bou
Comentaris
El gat Tuku
24/04/2015 10:04
Potser tenen la percepció que els delictes fiscals seran més
difícils de realitzar a Cat. Vol dir que anem bé!
prades
24/04/2015 09:41
Sr. Bou ,vigili per el seu negoci i deixi les estructures
d'Estat per el president Mas. de res. ||*||
Anna
24/04/2015 09:38
Ells van a la seva, que no és la nostra. Cadascú lluita amb
les 'armes' que té al seu abast. Gràcies pel consell ... però noialtre tirem
endavant cap a la INDEPENDÈNCIA!!!
Jo david
24/04/2015 09:26
A cagar amb els empresaris aquest
Ramon
24/04/2015 09:10
Quina pandilla de gangsters, ja no els agrada la Hisenda
pròpia. Això son excuses de mal pagador. A prendre vent empresaris
espanyolistes!
MBG
24/04/2015 09:00
Que suprimeixin l'agència espanyola.
crosta
24/04/2015 08:56
El sr Bou que es dediqui als seus negocis i vigili la
qualitat dels productes que ven
Vicenç Ramoneda
24/04/2015 08:55
L'associació d'empresaris favorables al manteniment de
Catalunya dins d'Espanya, creu que "dissuadeix la inversió estrangera a
Catalunya". Q-llons! La inversió a Catalunya creix i creix! No serà que no
sou empresaris?
Jordi Català Sobirà
24/04/2015 08:52
Resposta del poble català: apostar per empreses nostres que
treballen pel país i sintonitzen amb les inquietuds del país. Deixar de pagar
factures a aquests filibusters i passeu-vos a aquestes altres empreses, algunes
creades de fa poc.
roc
24/04/2015 08:49
jo diria empresarios en cataluña
Casi l
24/04/2015 08:48
Com podem tenir "la clau de la caixa" si no tenim
la hicenda propia? I si no tenim la clau de la caixa, vol dir que no som
independents ni decidim el nostre futur.
Sergi
24/04/2015 08:47
Botijos el Buey. Apa, a produir a Espanya.
Observador
24/04/2015 08:25
Vergonya treballar de telefonista de Madrid en aquesta època
de comunicacions avançades.
Fart d'Hipòcrites
24/04/2015 08:21
Heus auí un "emprenedors"...amb visió
"esclavista" ... Apa, ves a fer "negocis" i
"invertir" al Tibet.
Joan A. Forès
Reflexions
150424. L'ANC estudia d'emprendre accions legals contra
Societat Civil Catalana
24.04.2015 09:41
L'ANC
estudia d'emprendre accions legals contra Societat Civil Catalana
L'entitat unionista va comparar ahir les mobilitzacions
independentistes amb l'entrada dels franquistes a Barcelona
La presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme
Forcadell, posarà en mans dels juristes de l'entitat la possibilitat
d'emprendre accions legals contra Societat Civil Catalana (SCC), que ahir va
comparar les mobilitzacions de l'Onze de Setembre amb l'entrada de l'exèrcit
franquista per la Diagonal de Barcelona el 1939. 'No entrarem en aquest joc.
L'ANC no respon a provocacions; sempre és proactiva, propositiva i no
reactiva', ha explicat Carme Forcadell a la Xarxa de Comunicació Local.
SCC va celebrar ahir el primer aniversari de l'entitat en un
acte al Teatre Principal de Barcelona. En el transcurs de l'acte José Rusiñol,
vice-president segon de l'entitat, va arribar a dir: 'Els nacionalistes tenen
la mania d'entrar a Barcelona per les nostres avingudes. Uns van entrar-hi per
la Diagonal i ara ells volen entrar-hi per la Meridiana', referint-se a la
mobilització que es farà per la diada de l'Onze de Setembre.
Forcadell no ha volgut donar-hi importància: 'En tot cas això ho han de decidir els juristes, però de moment no vull fer-ne cap comentari.' La presidenta de l'ANC està convençuda que l'acte d'avui convocat per 'Ara és l'hora' al Palau Sant Jordi i l'Anella Olímpica de Barcelona serà un èxit: 'Volem donar suport a tots els candidats de les municipals i reforçar el món municipalista, perquè és l'administració més propera als ciutadans.'
Sobre la possibilitat d'un ajornament electoral dels comicis del 27-S, creu que, si depèn només del president de la Generalitat, 'el 27-S votarem'. 'Passa igual que el 9-N --ha dit-- i nosaltres sempre vam dir que votaríem. No tenim cap dubte que el president convocarà les eleccions.' Forcadell admet que unes eleccions espanyoles avançades farien reconsiderar la data: 'En tot cas sempre seria per causes externes. Per causes internes no s'ajornarà res.'
Forcadell no ha volgut donar-hi importància: 'En tot cas això ho han de decidir els juristes, però de moment no vull fer-ne cap comentari.' La presidenta de l'ANC està convençuda que l'acte d'avui convocat per 'Ara és l'hora' al Palau Sant Jordi i l'Anella Olímpica de Barcelona serà un èxit: 'Volem donar suport a tots els candidats de les municipals i reforçar el món municipalista, perquè és l'administració més propera als ciutadans.'
Sobre la possibilitat d'un ajornament electoral dels comicis del 27-S, creu que, si depèn només del president de la Generalitat, 'el 27-S votarem'. 'Passa igual que el 9-N --ha dit-- i nosaltres sempre vam dir que votaríem. No tenim cap dubte que el president convocarà les eleccions.' Forcadell admet que unes eleccions espanyoles avançades farien reconsiderar la data: 'En tot cas sempre seria per causes externes. Per causes internes no s'ajornarà res.'
Joan A. Forès
Reflexions
150423. Villatoro: "Espanya és tan nacionalista que si
apareix un partit nou ha de demostrar la seva lleialtat a la nació".
Benvolguts,
Del Tribuna.cat
en traiem aquest article que m’ha fet arribar el company Sergi del GOAL.
Villatoro:
"Espanya és tan nacionalista que si apareix un partit nou ha de demostrar
la seva lleialtat a la nació"
"Podem ha donat instruccions a totes les seves
organitzacions de desmarcar-se dels discursos dels altres
nacionalismes. Ciutadans no ho necessita".
L'escriptor Vicenç Villatoro ha dit a un article que el
nacionalisme espanyol és "tan potent i a la
vegada tan invisible per als seus propis portadors" perquè el seu
model d'identitat "no ha tingut massa èxit".
"Espanya és tan nacionalista que si apareix un partit nou, abans d'entrar a competir pel seu espai polític, si vol tenir alguna expectativa d'èxit a tot l'Estat, ha de demostrar la seva lleialtat a la nació espanyola, ha de treure's el carnet de nacionalista (espanyol)" ha dit a l'article20 d'abril: 'Espanya és un dels països més nacionalistes d'Europa'.
Sobre això, Villatoro ha afegit que Podem ha donat "instruccions a totes les seves organitzacions de desmarcar-se dels discursos dels altres nacionalismes, mentre adoptava el llenguatge del patriotisme espanyol" i ha sentenciat que Ciutadans "no ho necessita" perquè el carnet de nacionalista espanyol, "fins i tot de víctima irredempta pel fet de ser espanyolistes in partibus infidelium, se'l va treure a Catalunya".
"Amb aquest carnet, imprescindible, ara ja pot anar per Espanya" ha conclòs.
"Espanya és tan nacionalista que si apareix un partit nou, abans d'entrar a competir pel seu espai polític, si vol tenir alguna expectativa d'èxit a tot l'Estat, ha de demostrar la seva lleialtat a la nació espanyola, ha de treure's el carnet de nacionalista (espanyol)" ha dit a l'article20 d'abril: 'Espanya és un dels països més nacionalistes d'Europa'.
Sobre això, Villatoro ha afegit que Podem ha donat "instruccions a totes les seves organitzacions de desmarcar-se dels discursos dels altres nacionalismes, mentre adoptava el llenguatge del patriotisme espanyol" i ha sentenciat que Ciutadans "no ho necessita" perquè el carnet de nacionalista espanyol, "fins i tot de víctima irredempta pel fet de ser espanyolistes in partibus infidelium, se'l va treure a Catalunya".
"Amb aquest carnet, imprescindible, ara ja pot anar per Espanya" ha conclòs.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada