Benvolguts,
Ahir tocava cinema i vàrem anar al Verdi a veure Woman in Gold (La
dama de oro)
He de dir que el vaig trobar molt interessant, sobretot per
les analogies entre com varen tractar els nazis als jueus i com els feixistes
nacionalcatòlics espanyols ens varen tractar a nosaltres, catalans.
Les analogies són evidents, eren els mateixos anys (1933-1945), eren
els mateixos assassins que a Alemanya i a tota l’Europa ocupada es deien nazis,
que a Itàlia es deien feixistes i a Espanya franquistes, es feien dir de la mateixa manera, Fuhrer, Duce, Caudillo, usaven la mateixa simbologia (braços
alçats, estendards i draps romans), lluitaven
contra els comunistes, els jueus i els
catalans (España, antes roja que rota). Amb la mateixa passió la Luftwafe nazi i els feixistes italians quan
es tractava de bombardejar societat civil basca i catalana ho feien de la mateixa manera. Tot igual, amb
una notable diferència, però: Els nazis
i feixistes italians varen perdre la guerra
davant els aliats i foren jutjats i condemnats, l’espanya franquista la va guanyar davant de les forces republicanes i els feixistes espanyols no han sigut mai jutjats i encara mostren
els mateixos instints assassins del 1936 al 1954.
Altres analogies que surten al film, la constatació que Àustria va
esdevenir nazi amb la íntima col·laboració de les famílies potents
econòmicament excepte si eren jueves.
Aquesta constatació surt al film i també en l’article De quan l’esvàstica penjava al Parlament
de Catalunya que incloem a
sota.
L’analogia més
potent és, però, com els nazis a Àustria
(i a altres llocs), i els franquistes a Catalunya varen practicar el genocidi físic i cultural i la depredació més brutal i escandalosa imaginable. Tal com els
nazis a Viena, els franquistes a Catalunya varen buidar museus, biblioteques i ateneus i varen
cremar al mig del carrer tot el que varen voler i el producte del robatori que
els interessava per a poder després venjar-se dels seus propietaris se’l van
endur a Salamanca on encara hi roman. La depuració (mot que utilitzaven en aquests casos) var consistir
també en l’assassinat dels catalans que havien romàs a Catalunya si eren periodistes o
escriptors com en Carles Rahola i d’altres o si s’havien exiliat i les SS nazis els havien
capturat i portat a Espanya com el dirigent d’UDC Manel Carrasco i
Formiguera i el president Companys.
Vegeu el resum de Woman in Gold (La
dama d’or) de filmaffinity.com:
(10/04/15)
Reino Unido
Director
Reparto
Helen
Mirren, Ryan
Reynolds, Daniel
Brühl, Tatiana
Maslany, Charles
Dance, Katie
Holmes, Antje
Traue, Max
Irons, Elizabeth
McGovern, Jonathan
Pryce, Tom
Schilling, Moritz
Bleibtreu, Anthony
Howell, Allan
Corduner, Henry
Goodman
Productora
Coproducción
GB-USA; BBC Films / Origin Pictures
Género
Sinopsis
Basada en
una historia real. Maria Altmann (Helen Mirren), una mujer judía que huyó de
Viena durante la II Guerra Mundial (1939-1945), regresa sesenta años para
reclamar las propiedades que los nazis confiscaron a su familia, entre las que
se encuentra el célebre 'Retrato de Adele Bloch-Bauer I', de Gustav Klimt . El
joven abogado Randy Schoenberg (Ryan Reynolds) le ayudará en esta lucha ante el
gobierno austriaco y la Corte Suprema de los Estados Unidos. Al mismo tiempo,
Maria deberá enfrentarse a las terribles verdades de su pasado. (FILMAFFINITY)
Cercant informació per internet del període nazi-feixista-franquista,
concretament jo cercava esvàstiques penjades als edificis com a la Viena de la
pel·lícula, he trobat aquest interessant reportatge:
De quan l’esvàstica penjava al Parlament
de Catalunya
“La Barcelona de Postguerra” mostra l’organització de
la ciutat des de la victòria franquista fins a l’acabament de la II Guerra
Mundial.
Parlament de
Catalunya
Nazis alemanys i feixistes italians desfilant
amb total impunitat per Barcelona, esvàstiques gegantines penjant de l’edifici
de la Universitat de Barcelona o de l’actual Parlament de Catalunya, o un
retrat immens de Hitler al Palau de la Música. Són algunes de les imatges que es varen
poder viure a Barcelona entre 1939 i 1945. També hi havia un llibre de condol
pel suïcidi de Hitler, que encara no s’ha trobat, però que en fer-ho donaria
una idea de tots els dirigents que signaren a la Plaça de Catalunya lamentant
la mort del dictador alemany.
Universitat de Barcelona. 1941.
Són només algunes de
les perles que els investigadors responsables de La Barcelona de Postguerra, 1939-1945 amb
Eulàlia Pérez Vallverdú al capdavant han trobat en els diferents arxius en els quals han
investigat per tal de veure com es va organitzar la ciutat de Barcelona des del
primer moment després de l’entrada de Franco i els seus exèrcits a la capital
catalana fins al final de la II Guerra Mundial. El llibre (editat
per Efadós i l’Ajuntament de Barcelona)
es va presentar dissabte passat a la llibreria La Memòria del barri de Gràcia i
és molt més que el simple catàleg de la gran exposició que encara es pot veure
al castell de Montjuïc.
I és que el que havia
començat essent una recerca de la vida cultural barcelonina sota el mandat de
l’alcalde Mateu i Pla (l’arxiu
polític i personal del qual es troba a Peralada) s’ha convertit en una radiografia
completa de com es va estructurar la ciutat en aquests anys gràcies a fons com
el de l’Arxiu Contemporani, el de Ca l’Ardiaca i el Fotogràfic, que conserva
l’obra de Carlos Pérez de Rozas, el cronista gràfic de l’Ajuntament de
Barcelona, del qual se serven més de 300.000 negatius.
El llibre, doncs, treu
a la llum una de
les etapes més desconegudes de la ciutat de Barcelona. Pel que fa a la caiguda
i ocupació de la ciutat, Pérez Vallverdú afirma que “l’entrada a la ciutat no
va ser en cap cas fruit de la improvisació, sinó que tot va estat molt ben
pensat i es va posar en marxa un mecanisme sistemàtic de depuració de
funcionaris, llengua, carrers i monuments públics en els quals també
participaren nombrosos ciutadans barcelonins”.
Un segon objectiu de
l’administració franquista va ser el de visualitzar la victòria i
per això “hi ha nombroses
desfilades de la victòria i es
produeix el fet curiós que els italians, que són els qui més han bombardejat la
ciutat, els responsables més directes de la seva destrucció i de la mortaldat,
són felicitats i honorats i desfilen amb tota impunitat pel carrer”. A la
vegada l’església
catòlica recupera el seu espai i això
es pot veure en “les
comunions massives presidides pels fletxes falangistes” amb un objectiu molt
clar:
Calia espanyolitzar de nou
Barcelona, però també recristianitzar-la.
La investigació ha
dedicat un capítol dels més fructuosos a veure com es va organitzar aquest
ajuntament i “ha
estat sorprenent veure qui eren els regidors i on són els seus descendents,
moltes de vegades a les mateixes àrees”. Però el llibre també ha
volgut fer història des de baix i una de les troballes estrella han estat els partes dels
bombers que “expliquen com estava realment la ciutat, la devastació que s’hi
havia produït i com s’anava reconstruïnt”. I
una altra de les joies trobades és que el novembre de 1945 continuaven creant-se nous refugis
antiaeris, amb la II Guerra Mundial acabada, preparant-se, qui sap, contra un
atac dels aliats que mai no es va produir. El període de Miquel Mateu com a alcalde també va
suposar la creació de Barcelona com a capital a la Mediterrània i
ell va ser el responsable directe que no fos una simple capital de província
més. També “cal destacar que la feina als arxius ens acosta a la realitat, la premsa de
l’època està censurada i no informa de pràcticament res, com en el cas del
tifus de 1942/1943 que va afectar a un terç de la ciutat i que la premsa quasi
va obviar”.
Pel que fa a la política d’ensenyament i
cultural,
l’equip ha descobert bans i
documents que demostren la prohibició total de l’ensenyament i ús de la llengua
catalana,
però també de com s’organitzava la migrada vida
cultural oficial a la ciutat, com per exemple a través de la fira de mostres i
exposicions de Belles Arts.
Però és clar, una de
les cireretes del pastís ha estat veure fins a quin punt els nazis i els feixistes italians es
passejaren amb total impunitat per la ciutat de Barcelona, i en aquest sentit
destaca la sèrie de fotografies que testimonien la visita de Himmler a
Montserrat, però que es podran veure en un segon volum.
Heinrich Himmler a l’aeroport del Prat de Barcelona.
En definitiva, surt a
la llum una de les èpoques més ocultes de la ciutat de Barcelona, això sí, des
de la perspectiva oficial, la dels qui es podien permetre menjar sumptuosament
cada dia. L’altra encara està per descobrir i sistematitzar.
Sebastià Bennasar
A més de les fotos de l’article he trobat algunes altres fotos
molt escaients per explicar millor la pel·lícula i l’article.
Franco, Hitler i les
portades dels diaris franquistes
Heinrich Himmler a l’aeroport del Prat de Barcelona
Franco i Juanca a la
Plaza de Oriente en l’aniversari de l’Alzamiento del 18 de juliol
Juanca i Felipe6
Les ninetes russes
El franquisme
Reflexions
#1 Hola Joan Antoni,
Anirem a veure la peli que comentes. Estem plenament d´acord
amb les similituds que senyales. El desplegament de banderes de l´article em recorda, entre altres, unes
enormes esvástiques que vaig veure penjades a la façana de la farmacèutica Merck, al matí del día que els
alemanys van entrar a París.
#2 Com sempre, Joan Anton, interessant, clar i oportú. Les fotos, les
de les svàstiques escruixidores i la de les nines russes genials!!
Moltes gràcies!!
Eulàlia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada