Benvolguts,
Tots coneixem els treballs de Bel Zaballa, fent entrevistes
i articles. Treballant a Vilaweb, escola de periodistes...
Avui fa una profunda reflexió sobre Quan ser 'indepe' era
més fàcil. I no és gens fàcil fer
aquestes reflexions!
M’ha agradat aquesta reflexió final:
Si abans era més fàcil és només perquè
no hi havia aquesta responsabilitat històrica damunt la taula.
Vegem les reflexions:
Periodista i altres
-istes. Redactora de VilaWeb. Sòcia del Grup Barnils.
08.04.2015
Quan ser 'indepe' era més fàcil
Abans era més fàcil de
ser independentista a Catalunya. Abans, quan?, em replicarà algú amb tot el
dret del món. Quan els independentistes eren perseguits al final d'una
manifestació? Quan la majoria se'n fotia i molts militaven clandestinament?
Quan els anaven a buscar a la porta de casa de matinada? Ja em replico jo
mateixa. No, no em refereixo a això.
És evident que no era fàcil ser independentista
fa trenta anys o quaranta, quan era un moviment petit que implicava una
militància compromesa, sacrificada i perillosa. Que ho diguin als torturats el
1992. A la família de Gustau Muñoz, assassinat per la policia la Diada del
1978, quan tenia setze anys. A Núria Cadenes, que va passar quatre anys a la
presó, i a tants altres presoners polítics. Que recordin Lluís Maria Xirinacs,
que va assumir totes les conseqüències de romandre ferm en defensa de la
llibertat. No, no era fàcil de
ser independentista en un context de posttransició imposada. Hi havia tortures,
empresonaments, fitxes policíaques, persecucions, morts.
Avui les tornes han
canviat, tot i
que és cert que encara no és fàcil. Ningú
no va dir que ho seria. Van començar a canviar a Arenys de Munt i els qui fa vint anys encapçalaven
l'independentisme avui ho veuen més a tocar que mai. Els qui sortien amb estelades al Fossar de
les Moreres, els qui exigien el català a Europa, els qui protestaven contra les
forces d'ocupació i els qui rebien els garrots, veuen els seus fruits, perquè
sense tot aquell passat probablement no seríem on som. L'independentisme s'ha tornat 'mainstream', i tenim al
davant una oportunitat única, treballada amb suor, que no podem deixar passar.
A això em refereixo quan dic que era més fàcil abans, quan l'independentisme
era un moviment minoritari que anava a la contra de tot. En certa manera,
l'independentisme ha sortit de la seva 'zona de confort', tot i que aquelles
dècades de final del segle XX no ho van ser gens, de confortables. I em cenyeixo
al Principat de Catalunya, perquè el context polític i social és diferent que a
la resta dels Països Catalans.
Ho tenim més a prop
que mai i això vol dir assumir una gran responsabilitat política, cosa que de
vegades també implica haver de menjar-se contradiccions. Aquella esquerra independentista, avui
representada al parlament per la CUP, ha sabut assumir-la fins avui: només cal
llegir els elogis que va rebre quan la consulta (perdó, procés participatiu)
semblava que se n'anava en orris. Però
no, no és gens fàcil. Saber estar a l'altura del moment històric també vol dir
empassar-se situacions incòmodes, com pot ser per a algú que va rebre cops de porra en el
desallotjament de la plaça de Catalunya seure al costat del conseller
d'Interior. Vol dir que per una banda
els retreguin de posar bastons a les rodes per tots els peròs i sís crítics i,
per una altra, els acusin de donar corda a CiU i al govern de les retallades.
Si abans era més fàcil és
només perquè no hi havia aquesta responsabilitat històrica damunt la taula.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada