Benvolguts,
Els savis criteris del Bloc Oriols es manifesten un cop més.
Sortosament tant posa l’accent en les cagades dels uns com en les dels altres...El títol és molt, molt encertat: 72 - 10 = 62. Crònica d’una mort anunciada.
Una de les frases m'inquieta molt, sobretot pel moment en que l'autor suposa que fou engendrada: Ningú es va preocupar per la CUP en aquell moment, tot i que tot apuntava a que tindrien un paper decisiu en la legislatura següent...
Tasts:
·
Avui és un dels dies més desgraciats per la Catalunya que
aspira a ser un Estat.
·
Només un pas enrere ara d’Artur Mas evitaria noves eleccions.
·
La revolució abans
de tenir el país on fer-la.
·
La CUP. Massa
exigències i cap cessió per la seva poca presència al Parlament.
·
Som on érem el 9 de novembre de 2014, quan CiU i ERC es barallaven perquè ERC volia anar
immediatament a eleccions amb llistes separades després d’haver vençut en unes
europees i CiU volia imposar el lideratge d’Artur Mas en una llista unitària,
per la por a perdre els comicis.
·
Ningú es va preocupar per la CUP en aquell moment, tot i que
tot apuntava a que tindrien un paper decisiu en la legislatura següent.
·
Shakespeare diu a
Ricard III “El meu
regne per un cavall...” I aquí avui diem: El país per una persona? Tot és més complicat que això, però
avui els que ens estimem el país de veritat seríem capaços de votar un llangardaix, o una escombra si ens porta a la
independència...
03/1/2016. 21:56 H
72 - 10 = 62. Crònica d’una mort
anunciada
Tot és a les mans d’Artur Mas. Avui és un dels dies més desgraciats per la
Catalunya que aspira a ser un Estat. Els òrgans de la CUP han decidit definitivament, i s’han
decantat per mantenir el ‘No’ a Mas. Un ‘no’ que ja havien anunciat
abans de les eleccions, i que no s’han esforçat a modificar, ni quan el país ha
estat en joc. En una roda de premsa bastant desastrosa on no ha intervingut cap
primera espasa, la CUP ha anunciat
que si hi ha ple d’investidura, els 10 diputats de la CUP s’abstindran.
Això és, a la pràctica, un ‘No’ al president de la Generalitat en funcions.
Gabriela Serra s’ha erigit en la portaveu improvisada que semblava anunciar la
mort, i ha utilitzat
un to entre prepotent i burleta per
explicar la decisió de la formació anticapitalista. El somriure se li escapava.
A la CUP al final
s’ha imposat l’ànima anti-tot per sobre de la independentista. La revolució abans de tenir el país on fer-la. La CUP ho volia tot i al final no s’endurà
res. I, encara pitjor, ens manlleva a la resta l’oportunitat
d’aconseguir-ho. Massa exigències i cap cessió per la seva poca presència al Parlament. La
coherència duta a l’extrem els ha fet incoherents amb allò que deien de ser la força que no
encallaria el procés si eren decisius. El marc mental
espanyol ha primat finalment en l’ideari dels cupaires, primer quan van
assumir que amb el 48% dels vots no n’hi havia prou, i després quan no han perdonat al
president que sigui el fill polític d’un Pujol a qui ha aconseguit deixar
lluny. Això és exactament el que s’ha
venut des de l’Estat espanyol per trencar abans Catalunya que Espanya, com va
predir José María Aznar. Val a dir que el
sector independentista de la formació no ha posat fàcil la victòria a la facció que tothom ha identificat
amb una Anna Gabriel a la qual li queden pocs dies de diputada.
Només un pas enrere ara d’Artur Mas evitaria noves eleccions. Aquest
és un escenari a tenir en compte, tot i que és molt poc probable que es
produeixi. El to exigent de la CUP
no ajuda pas, però una Convergència
presentant-se a unes eleccions en solitari tindria moltes dificultats per
imposar-se, ja que molt probablement Junts pel Sí no es torni a reeditar, i això és una cosa que ells
han d’analitzar. Tampoc té gaire sentit que JxSí es reediti, perquè si el candidat ha de tornar a ser el
president Mas i el resultat en el millor dels casos és el mateix, tornarem a
estar igual. La
decisió de la CUP que ens aboca a noves eleccions és encara més greu, ja
que l’entrada en escena d’una Ada
Colau pletòrica podria detonar del tot l’independentisme.
Som on érem el 9 de
novembre de 2014, quan CiU i ERC es barallaven perquè ERC volia anar immediatament a
eleccions amb llistes separades després d’haver vençut en unes europees i CiU volia imposar el lideratge d’Artur Mas en una llista unitària, per
la por a perdre els comicis.
Ningú es va preocupar per
la CUP en aquell moment, tot i que tot apuntava a que tindrien un paper decisiu
en la legislatura següent.
Els anticapitalistes tampoc van fer la seva feina i avui som allà mateix, però Mas ja no té la vareta màgica per decidir quan convoca eleccions.
El país per una persona? Tot és més complicat
que això, però avui els que ens estimem el país de veritat seríem capaços de votar un llangardaix, o una
escombra si ens porta a la independència, i no podem entendre com pot ser que la CUP prefereixi fer el joc a
l’espanyolisme –impartint lliçons
morals- abans de posar en valor que Mas hagi estat capaç de desafiar
els postulats de la burgesia de la qual és fill, i trencar amb un món amb el
qual s’hi sentia còmode per posar-se al capdavant d’un poble. Per altra banda, tampoc entenem com pot ser que aquest
mateix president no hagi tingut la
suficient visió estratègica com per impedir que el país caigués en aquest
terrible atzucac. Tot
plegat, contradiccions d’un país molt complex, com és Catalunya.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs aquí
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada