Benvolguts,
Segueix el tercer
lliurament dels apunts de l’Andreu Mas sobre els decrets de Nova Planta.
16 gener 2016 2.00
h
El País Valencià perd, per decret, la
identitat pròpia
El 1707 entra
en vigor el decret de Nova Planta del Regne de València, que aconsegueix diluir
la identitat valenciana, mentre que la norma a Aragó (1711) i Mallorca (1715)
és més “benèvola”
Andreu Mas
El decret de Nova
Planta català té tres antecedents que afecten els territoris del que fins
aleshores s'identificava amb la Corona d'Aragó. El primer territori a caure va
ser el País Valencià. El 25 d'abril del 1707 les tropes austriacistes perden la
batalla d'Almansa. És l'inici de la fi. No en va es diu que “Tots els mals
vénen d'Almansa” o, com diuen en
valencià, “Quan
el mal ve d'Almansa a tots alcança”.
El regne de València va ser anorreat
de la manera més dura possible en perdre la identitat diferent. Jaume Sobrequés.
Historiador
L'estiu del mateix 1707 entra en vigor el
decret de Nova Planta del Regne de València, que elimina de soca-rel els Furs
de València, el dret territorial valencià que Jaume I el Conqueridor jura
davant les Corts Valencianes (reunides per primer cop) el 1261. Els Furs van estar vigents més de quatre segles i Jaume I
va establir l'obligació que tots els seus successors també els havien de signar en un
termini màxim d'un mes després del seu accés al tron.
L'objectiu del decret de Nova Planta valencià
és la total extinció de la seva identitat pròpia. No es
tractava d'una política improvisada, sinó que es remunta seixanta anys enrere,
quan el comte duc d'Olivares aconsella al rei Felip IV:
“Tenga V.M, por el negocio más importante de
su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente
V.M. en ser rey de Portugal, Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que
trabaje y piense, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y
leyes de Castilla.”
Felip V s'aplica a fer
realitat aquest vell consell i ho fa, en primer lloc, sobre el Regne de València i també sobre Aragó, que el mateix 1707 cau
en mans felipistes, però que fins al 1711 no estarà sotmès a un decret de Nova Planta. El primer que fa el Consell del Gabinet, el consell privat
del rei, és promoure la publicació d'un decret, amb data del 29 de
juny del 1707,
que deixa valencians i aragonesos “sin ninguna esperanza de perdón”.
En aquest decret el monarca deixa molt clar que la legitimitat per abolir la legislació
preexistent és “el justo derecho
de conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su
rebelión”. O sigui que sobre
aquests territoris, com passa a Catalunya, allò que encara és vigent avui, atès
que els decrets no s'han abolit, és l'aplicació d'unes lleis d'arrel castellana imposades per
dret de conquesta.
El País Valencià i Aragó perden els seus
respectius furs, privilegis, pràctiques i costums anteriors a la conquesta
borbònica. El decret permet –de fet incentiva– als castellans
ocupar càrrecs als regnes conquerits, per bé que també permet a
valencians i aragonesos participar en la vida pública i institucional de
Castella, cosa que a la pràctica no es produeix; i així ha estat durant tres
segles.
Desposseïts de les lleis, el pas següent és
desmuntar les institucions.
En el cas
valencià: la Generalitat, les Corts, els Furs, l'Audiència –que és la que
administra la justícia–... El procés
d'assimilació es completa amb la total suplantació de les estructures valencianes,
fins i tot en la vida civil, per d'altres de castellanes, i en la castellanització
de la vida pública, que en el cas valencià va arrelar prou fins a reduir el
català a llengua minoritària. Com
explica l'historiador Jaume Sobrequés en el llibre Una Nova Planta contra Catalunya, “el Regne de València va ser anorreat de la
manera més dura possible, en perdre la identitat diferenciada i ser tractat com
si no hagués tingut mai una personalitat pròpia, com un mer territori espanyol
sense cap referència en el passat”.
Aragó i Mallorca
Aragó i Mallorca també
quedaran sotmeses als respectius decrets de Nova Planta, però la repressió no serà tan ferotge com en el cas valencià.
De fet, molts autors coincideixen a afirmar que fins i tot a Catalunya el decret de Nova Planta és menys dur que al País Valencià o, si més no, no s'aplica amb
tanta contundència.
Aragó havia estat
conquistada pel Borbó el 1707, però tres anys més tard és recuperada pels
austriacistes. L'alegria dura un any. Felip
V la recupera i dicta un decret de Nova
Planta propi, que és menys dur que el valencià, com ho demostra que manté
el dret de les causes civils entre particulars.
Mallorca i Eivissa
Seran
els darrers territoris que identifiquem amb els Països Catalans a caure en mans borbòniques. Mallorca es lliura a
Felip V l'11 de
juliol del 1715. Malgrat que inicialment els castellans semblen
cedir en alguns aspectes durant les negociacions de pau, un cop consumat el
domini no respectaran els acords, el principal dels quals era que els oficials
i soldats de l'exèrcit borbònic respectarien la població autòctona. A la
pràctica, les tropes fan tota mena de vileses.
El 16 de març del 1716, el Regne de Mallorca rep la seva ració
particular de decret. El primer que desapareix són les institucions del segle XIII,
especialment les d'àmbit local. Els ajuntaments són dirigits per corregidors de designació
reial. És la mort del règim d'autonomia mallorquina.
1707. El decret
de Nova Planta del Regne
de València entra en vigor
.
El rei legitima l'autoritat en el dret de
conquesta.
Andreu Mas
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada