Benvolguts,
Avui comentem l’article d’en Manuel Cuyàs de títol i d’esperit
Tintín català. I hi ha moltes anècdotes sobre aquesta qüestió.
Per exemple ja sabeu que normalment a cada país cada actor estranger és doblat
per un determinat actor o recitador local, sempre el mateix per a cada actor
estranger, doncs un actor de cine americà molt conegut, no sé si John Wayne o
Sean Connery o qui, va anar a Berlin convidat per l’empresa distribuïdora de
les seves pel·lícules. En un dels actes de cara al públic que varen fer ell va
fer el seu speech i ningú no li va
donar importància, en canvi un personatge anodí que corria per allà va parlar
després d’ell i tothom va aplaudir. Quan l’actor va preguntar a l’organització què
passava li varen explicar que el personatge aplaudit era qui doblava les
pel·lícules a l’alemany i aquell timbre de veu era el que els espectadors
coneixien...
Tanmateix això que
hem contat és l’anècdota, però la reflexió que volíem fer, el fons que volíem discutir
és el fet dels idiomes i de qui els parla i de com els parla i de com no es
protegeixen prou i de com la gent no comprèn de vegades què passa. Primera, ens
sorprèn que un excels català, suposem que de soca i arrel, un català de
lletres, llicenciat en història de l’art, expressi aquestes opinions, li vagi costar
deixar el rayos
y truenos pel mal llamp, i fins i tot, com ell diu,
trobava que en
català els Tintín no feien riure tant...
Llamp de rellamp!!!
Aquesta sorpresa,
segons el nostre parer està a mig camí de la indignació.
Potser és que som massa estrictes! I aquesta anècdota ens porta a una altra,
que és la d’un altre escriptor català, filòleg i traductor, de qui tenim més d’un
llibre propi, no traduït, que en una taula rodona va manifestar-nos que ell
quan parlava una llengua estrangera havia de traduir! Crec que el fenomen de la
traducció quan parles llengües estrangeres només pot ser quan en saps molt poc,
però a un filòleg i traductor no li pot passar això! Nosaltres sabem francès i
anglès però des que no en sabíem gairebé gens fins ara que en sabem un xic més
mai ens hem plantejat de traduir. Sabem aquestes llengües imperfectament però
no les traduïm ni anant ni venint. I quan som en un país estranger a la nit
somniem en la llengua del país. I una altra anècdota. Fa molts anys, 30 o 35, quan el català començava a usar-se a TV3 i hi
havia algun tímid doblatge al català als cinemes, la meva dona i jo estàvem
fent cua al cinema Paris del Portal de l’Àngel, vàrem sentir una conversa d’una
parella del costat que quan ell li va explicar a ella que la pel·lícula era
doblada al català, ella va fer un crit estentori dient “I por qué???”
I referint-nos
estrictament als àlbums
traduïts, ens sap greu el que diu Cuyàs del canvi d’editorial. I ens solidaritzem amb les seves explicacions! Per què el canvi? I encara més per què el canvi de
criteri de traducció si s’observa que els nous àlbums o els antics retraduïts comporten
el sacrilegi d’un pas més cap al català light! És increïble que un
àlbum que es deia L'orella escapçada ara sigui L'orella
trencada!
Vegem l’article d’en Cuyàs:
24 gener 2016 2.00 h
Tintín
català
Manuel Cuyàs
Vaig començar llegint
els àlbums de Tintín en castellà, i quan van ser traduïts al català em va
costar entrar-hi. Hergé explica en un llibre d'entrevistes que tinc per
casa que quan es van fer pel·lícules de ninots basades en les aventures del
personatge que havia creat, un nen li va escriure enfadat: “Tintín no té
aquesta veu.” Cada lector posa una veu pròpia a la Madam Bovary, a la Colometa,
o al Capitán Trueno. Jo, com el nen d'Hergé, també n'havia posat una a Tintín i
a més a més era en castellà. Passar del “rayos y truenos” al “mal llamp”
i de l'Hernández i Fernández als Dupond i Dupont va voler un esforç. Fins i tot
trobava que en català els Tintín no feien riure tant.
Aquests dies he detectat un disgust entre gent més jove que
jo que ha descobert que els àlbums de Tintín que de petits havien llegit
d'entrada en català han estat traduïts de nou. Suposo que si ho han descobert
ara és perquè els han tornat a adquirir per satisfer les peticions dels seus
fills. O perquè esperen que els fills adoptin les seves aficions de quan eren
petits. En realitat les noves traduccions, que substitueixen les de Joaquim
Ventalló, ja fa temps que són al mercat: des que l'editorial Joventut
en va perdre els drets en favor d'una altra. Aquesta gent disgustada troba un
“sacrilegi” que L'orella escapçada ara sigui L'orella
trencada, que Hem caminat damunt la Lluna s'hagi convertit
en Hem trepitjat la Lluna i L'estel misteriós en L'estrella
misteriosa. De moment s'han quedat en els títols. Quan entrin en els textos
el disgust serà major. Joaquim Ventalló, que era un noucentista i que va ser
recomanat a l'editorial Joventut pel poeta Marià Manent, va fer parlar Tintín
com ho haurien fet Eugeni d'Ors o Carles Riba, i la Castafiore com la Ben
Plantada. A la primera pàgina de Tintín al Tibet, el capità ensenya
al protagonista un diari i no li diu “mira”, sinó “veges” En les noves
traduccions s'ha imposat l'imperatiu de “mirar” en lloc del de “veure” perquè s'ha
optat pel català que “ara es parla”. També
abans tothom deia “mira” i no “veges”, i tot i això els lectors ho acceptaven.
I si ara ho troben a faltar és perquè s'hi havien acostumat. Què vol dir això?
Que el català light és, com ens pensàvem, una comoditat de
ganduls. Si de petit llegeixes “veges”, acceptes “veges” i ho mantens tota la
vida, encara que no ho diguis. Igual que “és clar” i no “esclar”, “cursa” i no
“carrera”, “estel” com a alternativa a “estrella” o “escapçar” com a matís i
precisió de “trencar”. O com “vaixell”, per posar l'exemple famós. Jo encara de
vegades cito Tintín en castellà: “heredé la gracia de mi tío Anatolio, que
era peluquero”. Tenia gràcia però és el fruit de la desgràcia que el
català, dur o tou, fos llavors prohibit.
Manuel Cuyàs
Joan A.Forès
Rerflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada