Benvolguts,
Incisiu i gairebé definitiu Editorial d’en Vicent Partal al Vilaweb. Els espectadors del panorama vodevilesc
estem molt esverats. Crec que avui hi ha més Comentaris que no hi havia hagut mai a l’Editorial!
Per si no es veia prou clar, el CNI ha jugat magistralment les seves cartes. Ha fet com la Biblia explica que va fer Déu: Va crear
Podemos i li va semblar bé i després ha anat creat satèl·lits o franquícies a
cada comunitat autònoma, per a cada contesa electoral. A Catalunya: Colau amb Barcelona en comú (BEC), Rabell
amb Catalunya SíQueEsPot (CSQEP), Domènech
amb En Comú Podem (ECP),...
Tal com explica la Blanca
Serra en el seu Comentari (llegiu-lo atentament!), no és cap casualitat que comenci a penetrar
la tercera via disfressada de regeneracionisme
popular...
Blanca Serra
Això mateix està passant a Euskalherria i Nafarroa, al País Valencià i les Illes; també a Galícia; i ara queda la peça major: Catalunya; i no és cap casualitat que comenci a penetrar la tercera via disfressada de regeneracionisme popular; l’Estat Espanyol s’hi juga molt, moltíssim : la seva supervivència com a poder oligàrquic i depredador dels seus propis ciutadans estrictament espanyols i dels que ell mateix concep a la manera colonial com a perifèries explotables i expoliables. No siguem ingenus: això és una batalla d’una guerra en què es faran servir tota mena d’armes, sobretot les econòmiques, ideològiques i polítiques.
Això mateix està passant a Euskalherria i Nafarroa, al País Valencià i les Illes; també a Galícia; i ara queda la peça major: Catalunya; i no és cap casualitat que comenci a penetrar la tercera via disfressada de regeneracionisme popular; l’Estat Espanyol s’hi juga molt, moltíssim : la seva supervivència com a poder oligàrquic i depredador dels seus propis ciutadans estrictament espanyols i dels que ell mateix concep a la manera colonial com a perifèries explotables i expoliables. No siguem ingenus: això és una batalla d’una guerra en què es faran servir tota mena d’armes, sobretot les econòmiques, ideològiques i polítiques.
En Partal, usant el manifest d’ahir de Poble Lliure explica que aquesta satel·lització tendeix a potenciar
les esquerres enfront de les dretes, abans de definir-se i actuar per la independència.
I pel que sembla la meitat de les CUP ha abjurat
de les idees que van proposar en la campanya pel 27-S i li
ha comprat la idea a Pablo Iglesias i la seva parella de ball, el CNI, i ara ensenyen la poteta de l’esquerranisme
completament pel davant de l’independentisme! Tot fals! Per si passa!
Està molt clar pel poble pla que cal aturar aquesta desviació del programa
inicial, demostrant que allò tant castellà de “donde dije digo digo Diego”,
és un mal exemple a usar.
En Partal explica la diferència entre la CUP i la CUP, la CUP bicèfala, o
les dues CUP:
Tots dos
anticapitalistes, tots dos partidaris d’un contundent pla de xoc social, tots
dos contraris a la presidència d’Artur Mas, tots dos crítics amb la manera com
havien negociat CDC i ERC. Però els uns –Poble Lliure–, partidaris de no deixar passar l’ocasió de proclamar la
república ni de rebaixar la importància de la mobilització popular del 27-S; i
els altres –Endavant–, no.
En Partal assumint
el comunicat de Poble Lliure diu que:
‘Poble
Lliure no avalarà cap candidatura o un govern autonòmic que substitueixi
l’objectiu estratègic de la independència per un hipotètic referèndum unilateral, que, a
més de ser una repetició del 9-N
de 2014 que a
tot estirar tindria una participació lleugerament superior, només serviria per
a erosionar encara més l’hegemonia independentista, un objectiu prioritari dels
dirigents d’En Comú Podem.’
L’advertiment és molt concret i va directe al cor de les
intencions electorals d’Endavant.
En Partal també explica el desenllaç (en fals) de l’Assemblea
de Sabadell (la del 1515 =1515) i com aquest empat s’ha traduït per
art de “birlibirloque”,
a través d’una assemblea reduïda, sense paritats (ni parides) i sense
assemblearisme (l’assemblearisme sembla que no és adient per les coses
serioses) en un NO a Mas...
Vegem l’Editorial:
Vicent Partal
D'acord amb quina estratègia política Endavant va
prendre, irreversiblement, una decisió que no havia pogut guanyar a l'assemblea
de Sabadell?
Dijous 7.01.2016 02:00
Formalment la CUP
continua essent una sola organització, però cada dia es fa més evident que això
només és una ficció. Després de la dimissió d’Antonio Baños i el comunicat
d’ahir de Poble Lliure, no crec que ningú
puga sostenir que hi haja cap projecte comú, si més no entre Endavant i Poble
Lliure. I això no canviarà pas malgrat les insinuacions, insults
o crits proferits des de les files de la intransigència. Perquè els fets són públics i indiscutibles: què
dirien ells si Romeva dimitís com ha dimitit Baños, i Esquerra i CDC fessen
evident i públic el seu trencament?
Amb això, el problema ja no és el procés de decisió i com
s’ha fet, sinó l’estratègia a seguir i les aliances que cada bloc voldria
teixir. És clar que el resultat
de l’assemblea de Sabadell no es pot interpretar només tenint presents aquests
dos grups, però alhora és correcte de pensar que tots dos grups van ser els
pols que van catalitzar les posicions dels uns i dels altres.
Tots dos
anticapitalistes, tots dos partidaris d’un contundent pla de xoc social, tots
dos contraris a la presidència d’Artur Mas, tots dos crítics amb la manera com
havien negociat CDC i ERC. Però els uns –Poble Lliure–, partidaris de no deixar
passar l’ocasió de proclamar la república ni de rebaixar la importància de la
mobilització popular del 27-S; i els altres –Endavant–, no.
En aquest sentit, el
comunicat de Poble Lliure, incidint com incideix en la política de pactes i
en la posició que defensarien els uns i els altres en les eleccions del març,
és una explicació de tot això que passa. Ho diu sense embuts: ‘Poble Lliure
no avalarà cap candidatura o un govern autonòmic que substitueixi l’objectiu
estratègic de la independència per un hipotètic referèndum unilateral, que, a
més de ser una repetició del 9-N de 2014 que a tot estirar tindria una
participació lleugerament superior, només serviria per a erosionar encara més
l’hegemonia independentista, un objectiu prioritari dels dirigents d’En Comú
Podem.’
L’advertiment és molt
concret i va directe al cor de les intencions electorals d’Endavant.
Després de l’assemblea de Sabadell, la CUP sabia que qualsevol posició que adoptàs seria problemàtica. Però, servint-se de
la composició de l’òrgan que acabaria decidint i passant per damunt de
l’assemblea, Endavant i els seus aliats van decretar que la decisió que calia
adoptar era la més irrevocable de totes dues.
De les dues decisions, la que es prengué finalment fou
aquella que trencava irreversiblement, sense remei, el tauler de joc.
Si s’hagués acordat de cedir dos diputats a Junts pel Sí, la CUP hauria tingut a les mans un instrument sensat
per a emprar-lo al cap de nou mesos: la moció de confiança, que li hauria
permès de fiscalitzar el funcionament del pacte i –si hagués estat el cas–
tombar la presidència de Mas sense malmetre el procés. La gran diferència entre totes dues propostes
era que la decisió de cedir els dos diputats era reversible a curt termini i
que feia possible de rectificar. En canvi, la decisió de no investir Mas
era definitiva, ja no tenia ja solució, no permetia cap rectificació.
I la van prendre, hi
insistesc,
amb el cap de llista en contra i sabent que almenys la meitat
exacta de la CUP tampoc no la compartia.
La pregunta, per això, és pertinent:
Per què Endavant volia
i vol impedir qualsevol mena de pacte? I d’acord amb quina estratègia
política va acabar prenent, irreversiblement, una decisió que ni tan sols havia
pogut guanyar a l’assemblea de Sabadell, tot just una setmana abans?
Poble Lliure
apunta cap a la satel·lització
d’aquesta CUP que queda, en l’òrbita –certament gens independentista– de Podem. I el document amb
el qual Endavant justifica el no és ben clar al respecte: afirma que
volen ‘discutir l’aliança estratègica d’ERC amb CDC (discutir vol dir trencar-la)
perquè ‘impossibilita l’articulació d’una majoria d’esquerres’. I immediatament després denuncia que Catalunya Sí que es Pot no fa prou per
articular aliances àmplies i afirma que cal articular una candidatura del
conjunt de l’esquerra catalana, (s’entèn que amb Catalunya Sí que es Pot, Esquerra i la CUP).
En tot cas correspon al votant de la CUP saber si és això el que va votar el 27-S i
si és açò el que volia que passara.
Vicent Partal
Opinió
dels subscriptors (molta teca, gairebé tota molt aprofitable!)
Blanca Serra
Això mateix està passant a Euskalherria i Nafarroa, al País Valencià i les Illes; també a Galícia; i ara queda la peça major: Catalunya; i no és cap casualitat que comenci a penetrar la tercera via disfressada de regeneracionisme popular; l’Estat Espanyol s’hi juga molt, moltíssim : la seva supervivència com a poder oligàrquic i depredador dels seus propis ciutadans estrictament espanyols i dels que ell mateix concep a la manera colonial com a perifèries explotables i expoliables. No siguem ingenus: això és una batalla d’una guerra en què es faran servir tota mena d’armes, sobretot les econòmiques, ideològiques i polítiques.
Això mateix està passant a Euskalherria i Nafarroa, al País Valencià i les Illes; també a Galícia; i ara queda la peça major: Catalunya; i no és cap casualitat que comenci a penetrar la tercera via disfressada de regeneracionisme popular; l’Estat Espanyol s’hi juga molt, moltíssim : la seva supervivència com a poder oligàrquic i depredador dels seus propis ciutadans estrictament espanyols i dels que ell mateix concep a la manera colonial com a perifèries explotables i expoliables. No siguem ingenus: això és una batalla d’una guerra en què es faran servir tota mena d’armes, sobretot les econòmiques, ideològiques i polítiques.
Salvador Rofes
La resposta a la seva última pregunta és perquè l’ únic objectiu que té la CUP és carregar-se a Mas. Cap més.
Per cert, tinc 70 anys i si en Mas cedeix a les pressions i no convoca eleccions, apartant-se del poder, com li demana el Sr. Jonqueres (fent servir en Tardà- l’únic d’ERC al que he defensat sempre i que m’ha defraudat tant com en Pujol- de portantveu com en Rajoy fa servir a la Santamaria) prometo que en el que em quedi de vida no aniré mai més a votar, siguin les eleccions que siguin. Seria un frau de llei a una part important dels votants de Junts x Si que vam dipositar la papereta pensant que el votàvem a ell per futur President de la Generalitat. Que convoqui eleccions i que s’oblidi de Junts x Si perquè ERC no ho acceptarà mai. Ja sé que no guanyarà però no es vendrà per un plat de llenties, ni acceptaria el xantatge i el pla que està cuinat fa mesos per tots sabem qui.
Quines ganes tinc que el sr. Baños “canti” algun dia…!!!
La resposta a la seva última pregunta és perquè l’ únic objectiu que té la CUP és carregar-se a Mas. Cap més.
Per cert, tinc 70 anys i si en Mas cedeix a les pressions i no convoca eleccions, apartant-se del poder, com li demana el Sr. Jonqueres (fent servir en Tardà- l’únic d’ERC al que he defensat sempre i que m’ha defraudat tant com en Pujol- de portantveu com en Rajoy fa servir a la Santamaria) prometo que en el que em quedi de vida no aniré mai més a votar, siguin les eleccions que siguin. Seria un frau de llei a una part important dels votants de Junts x Si que vam dipositar la papereta pensant que el votàvem a ell per futur President de la Generalitat. Que convoqui eleccions i que s’oblidi de Junts x Si perquè ERC no ho acceptarà mai. Ja sé que no guanyarà però no es vendrà per un plat de llenties, ni acceptaria el xantatge i el pla que està cuinat fa mesos per tots sabem qui.
Quines ganes tinc que el sr. Baños “canti” algun dia…!!!
Josep Maria Armengou
Francament, tot plegat em sembla una valoració enmig d’una respectable però petitíssima part de la nostra ciutadania. No hauríem de perdre més el temps entre anàlisis que segueixen apartant-se de la qüestió fonamental a debat en el nostre país: no hi ha una consciència majoritària encara dels beneficis del procés independentista perquè encara es mou en els terrenys màgics del voluntarisme i dels sentiments grandiloqüents, i no pas del canvi radical de continguts del que portem entre mans.
En conclusió, segueixo pensant que en un país normal 62 diputats fa 3 mesos que haurien d’haver cercat altres majories. La responsabilitat principal no és, doncs, dels 10, 6 vegades menys responsables. Al Parlament n’hi ha 135 (!!), gent de sobres amb qui obtenir una majoria folgada sobiranista….que no passi ni per una Resolució inviable del 9 de novembre (ai, la mania de les dates històriques i repetides) ni per una única opció presidencial, si no és que és majoritàriament acceptada.
Esclar que….encara som menys normals del que hauríem de ser, a aquestes alçades. Ja hi arribarem, però més endavant…sempre que treballem de manera bastant diferent.
Francament, tot plegat em sembla una valoració enmig d’una respectable però petitíssima part de la nostra ciutadania. No hauríem de perdre més el temps entre anàlisis que segueixen apartant-se de la qüestió fonamental a debat en el nostre país: no hi ha una consciència majoritària encara dels beneficis del procés independentista perquè encara es mou en els terrenys màgics del voluntarisme i dels sentiments grandiloqüents, i no pas del canvi radical de continguts del que portem entre mans.
En conclusió, segueixo pensant que en un país normal 62 diputats fa 3 mesos que haurien d’haver cercat altres majories. La responsabilitat principal no és, doncs, dels 10, 6 vegades menys responsables. Al Parlament n’hi ha 135 (!!), gent de sobres amb qui obtenir una majoria folgada sobiranista….que no passi ni per una Resolució inviable del 9 de novembre (ai, la mania de les dates històriques i repetides) ni per una única opció presidencial, si no és que és majoritàriament acceptada.
Esclar que….encara som menys normals del que hauríem de ser, a aquestes alçades. Ja hi arribarem, però més endavant…sempre que treballem de manera bastant diferent.
Joan Rubiralta
Que tenim una CUP dividida en dues meitats és un fet que salta a la vista i no només des de l’assemblea de Sabadell sinó des d’abans, el que passava és que encara no hi havia hagut la necessitat de prendre posició en un tema tan transcendental com si s’avançava cap a la independència o si es posposava, tenint en compte, a més, en el mandat que emanava dels resultats del 27S.
Que tenim una CUP dividida en dues meitats és un fet que salta a la vista i no només des de l’assemblea de Sabadell sinó des d’abans, el que passava és que encara no hi havia hagut la necessitat de prendre posició en un tema tan transcendental com si s’avançava cap a la independència o si es posposava, tenint en compte, a més, en el mandat que emanava dels resultats del 27S.
Ara caldrà veure com acaba tot aquesta debat bicèfal a dins
del partit. Alguns ja no s’han esperat i han marxat i d’altres, més dels que
algú es pot pensar, pensant sobretot a la demarcació de Girona, s’ho estan
pensant. Des d’una altra partit no donaré lliçons de què s’ha de fer perquè
aquestes decisions s’han de prendre personalment i lliurement. Amb tot, veig
que dues ànimes amb posicions tan divergents serà difícil que puguin anar
juntes, especialment si les preses de posició es fan més evidents i s’arriben a
compromisos que inevitablement acabarien trencant la formació i el cas esmentat
pel Vicent entre l’opció o no d’integrar-se (o potser diluir-se) o no amb Podem
pot ser determinant per fer el pas que ho precipiti tot.
Lamento aquestes divergències i lamento que per aquestes
raons internes d’un partit dividit el procés en quedi afectat.Si això hagués
passat en un altre moment només seria important per la formació però amb poc
impacte nacional però fer-ho en aquest moment sí que fa mal a la independència
i a Catalunya. Espero que aquests argument siguin valorats com cal i es
prenguin decisions.
Muma Soler
Realment, un article molt aclaridor. Sense insults, sense acusacions gratuïtes.
Sospesant tots i cadascun dels elements. També, les segones intencions de uns i
altres i l’estratègia irrevocable posada en solfa d’una manera poc respectuosa
de l’esperit del 27s, del 9N i de totes les grans concentracions. UNITAT,
UNITAT. Una certa CUP no sap escoltar el clam del poble menut, és així de
sorprenent.
Maria Benítez
Crec que no tenen gaire clar l’ordre en que s’han de fer les coses.
Volen fer una revolució que no es podrà fer mentre formem part de l’Estat Espanyol.
Hi ha gent molt jove, que com molt joves, senten que tenen tot el temps del món per canviar les coses i dissortadament, això no és així.
Volen fer una revolució que no es podrà fer mentre formem part de l’Estat Espanyol.
Hi ha gent molt jove, que com molt joves, senten que tenen tot el temps del món per canviar les coses i dissortadament, això no és així.
David Figueres
Es pot culpar a la CUP de moltes coses, però no pas de ser radicalment
demòcrates i de ser coherents amb els seus plantejaments funcionals. Ara bé,
aquest plantejaments, penso que han acabat engolint la capacitat de maniobra
política necessària per donar una resposta imaginativa davant una situació
política excepcional. La dualitat de plantejaments ha sembrat la llavor d’un
diàleg que hauran de mantenir totes dues parts de cara a afrontar les eleccions
del març. Després de les declaracions de Mas de l’altra dia, veig molt difícil
cap acord. Sigui com sigui, prefereixo una discrepància lliure i oberta que no
pas l’inexplicable silenci dels 62 diputats de Junts pel sí. Cap veu crítica
amb el plantejament de Mas? Caldrà veure, també, el posicionament d’ERC. Es diu
amb molta alegria que és igual si es repeteix la fòrmula unitària o va cadascú
per lliure. A mi em sembla que no és el mateix. ERC té molt a dir.
Josep Usó
Segurament, la CUP es fragmentarà. I segurament, caldrà anar a noves eleccions al març. Però cadascú és presoner de les seves paraules. Al principi de tot, la CUP va fer la campanya electoral afirmant que no investiria al president Mas. Per la seva banda, aquest va afirmar que ell no volia ser cap obstacle. Ara mateix, hi ha majoria de diputats (72 de 135 com a mínim) per a formar govern. Però sembla que no n’hi ha prou per investir a Artur Mas. I avui encara només estem a 7. Encara hi ha temps de trobar una solució de consens. Recorde jo quan l’Artur mas era Conseller en Cap del Jordi Pujol, per exemple. Perquè la ocasió és molt bona. I anar a noves eleccions encara és evitable. Esperarem, doncs, al darrer moment.
Segurament, la CUP es fragmentarà. I segurament, caldrà anar a noves eleccions al març. Però cadascú és presoner de les seves paraules. Al principi de tot, la CUP va fer la campanya electoral afirmant que no investiria al president Mas. Per la seva banda, aquest va afirmar que ell no volia ser cap obstacle. Ara mateix, hi ha majoria de diputats (72 de 135 com a mínim) per a formar govern. Però sembla que no n’hi ha prou per investir a Artur Mas. I avui encara només estem a 7. Encara hi ha temps de trobar una solució de consens. Recorde jo quan l’Artur mas era Conseller en Cap del Jordi Pujol, per exemple. Perquè la ocasió és molt bona. I anar a noves eleccions encara és evitable. Esperarem, doncs, al darrer moment.
Joan Carles Melgarejo
La estratègia de la CUP, o almenys del sector que hi talla el bacallà, ha estat des d’un principi dinamitar JxS en tant que aquesta formació era garant de la confrontació plebiscitària independència-dependència, per tal d’afavorir la típica dinàmica d’esquerra-dreta. Des del primer moment la CUP ha parlat de que calia “ampliar la base social independentista” (d’aquí que l’ara aplaudit Baños digués el mateix dia del referèndum que s’havia perdut), però en realitat el què es volia dir era que s’havia d’ampliar cap a uns sectors que voten Podemos. Aquesta estratègia és absurda a curt termini, perquè bona part d’aquests sectors van votar C’s a les plebiscitàries i Podemos ara a les generals (només cal mirar els mapes de distribució de vots); per tant, aquesta gent son capaços de votar a forces de la dreta per tal que no surti la opció independentista i, a curt o mitjà termini, no es pot esperar canvis importants en aquesta dinàmica, essent absurd comprometre una base social ja existent per una que és molt volàtil. No deixa, a més, de ser curiós que la CUP no s’hagi presentat a les estatals i que el seu vot hagi anat, convenientment recomanat per la cúpula de la CUP, a la marca catalana de Podemos. Tanmateix, el problema és que Gabriel o qui la controla podria ser que fossin més llestos del què sembla, perquè van calar les discrepàncies que des del primer moment va haver-hi entre CDC i ERC per la disputa del lideratge del procés. De fet, aquestes discrepàncies hi son des de la mateixa reunió de creació de JxS on ja no hi era la CUP i on es va cometre l’error, a més, de no donar protagonisme als escindits del PSC i UDC…per això la farolada de la Gabriel del tot o res li havia de sortir “be”, perquè hores d’ara a mida que passen les hores apareixen discrepàncies dins JxS, com no podia ser d’altra manera vista la urgència del moment. En canvi, que peti la CUP per la meitat li’n refot (ja hi ha reaccions de content en la fracció de la CUP més gabrielista i acusacions al Baños de ser venut al capitalisme). En canvi, el problema dins Jxs no és Mas si o Mas no: és si es renuncia a un sector social, el què es troba còmode amb Mas des de sempre i que el veu com a màrtir atacat per tot arreu. A més, sempre es va dir que JxS era irrepetible, que les eleccions eren plebiscitàries i que això era excepcional. Per tant, no es pot repetir JxS…i aleshores, què, de cara al març?. .. dóna la impresió que hores d’ara ambdues formacions, de mala gana, ja accepten les noves eleccions; això explica que en Tardà passi de dir que no investir Mas seria alta traïció a dir que Mas ha de fer un pas al costat….sembla una manera d’anar fent quedar malament Mas en vistes a les més que possibles eleccions. No em sembla un acte sincer, perquè hores d’ara no hi ha cap garantia de que la CUP no trobaria alguna altra excusa en cas, fins i tot, que Mas fes el pas al costat. Insisteixo: a la CUP no li preocupa Mas, el què vol és fer petar Jxs. Per tant, si això no s’arregla en el darrer moment, acabarem veient la implosió de Jxs (amb la patacada que pot portar a la fi de CDC tant desitjada per ERC i evidentment per la CUP, però a la vegada una nova oportunitat d’or per al Duran, la oportunitat d’ERC de guanyar unes eleccions a Catalunya però amb el risc que això signifiqui que la suma de forces antiindependentistes siguin les que finalment acabin triant president de la Generalitat, com ara l’Arrimadas). Però també veurem petar la CUP (aquí qui es frega les mans es Podemos). Per tant, la dinàmica que ha engegat Gabriel i els seus satèl·lits és aberrant i suïcida, si és que no ha estat una obra d’art política maquiavèlica que ha complert a bastament el seu propòsit. Però si CDC i ERC cauen en la trampa de seguir aquest joc, s’ha acabat tot i de tocar el cel podem passar a una desmovilització, desànim, desesperació, desestructuració, desconcert, que portin a la societat catalana a la frustració, a la inacció (excepte la confrontació caïnita entre independentistes de tota manera en la cerca de culpables durant decenis) deixant de cop tota la iniciativa política als menjaciris d’UDC, els oportunistes de Podemos, els dinosauris del PSC i, atenció, als neofalangistes de C’s i els corruptes del PP. I, per tant, a que Catalunya es repeteixi, sota la presidència probable d’Arrimadas, el què va passar al País Valencià els darrers 40 anys (anticatalanisme, caciquisme, domini barroer de les dretes, repressió, tancament de medis catalans, anorreament del català, empobriment de les classes populars i petites empreses…). Pessimisme? Espero equivocar-me. Encara hi ha hores.
La estratègia de la CUP, o almenys del sector que hi talla el bacallà, ha estat des d’un principi dinamitar JxS en tant que aquesta formació era garant de la confrontació plebiscitària independència-dependència, per tal d’afavorir la típica dinàmica d’esquerra-dreta. Des del primer moment la CUP ha parlat de que calia “ampliar la base social independentista” (d’aquí que l’ara aplaudit Baños digués el mateix dia del referèndum que s’havia perdut), però en realitat el què es volia dir era que s’havia d’ampliar cap a uns sectors que voten Podemos. Aquesta estratègia és absurda a curt termini, perquè bona part d’aquests sectors van votar C’s a les plebiscitàries i Podemos ara a les generals (només cal mirar els mapes de distribució de vots); per tant, aquesta gent son capaços de votar a forces de la dreta per tal que no surti la opció independentista i, a curt o mitjà termini, no es pot esperar canvis importants en aquesta dinàmica, essent absurd comprometre una base social ja existent per una que és molt volàtil. No deixa, a més, de ser curiós que la CUP no s’hagi presentat a les estatals i que el seu vot hagi anat, convenientment recomanat per la cúpula de la CUP, a la marca catalana de Podemos. Tanmateix, el problema és que Gabriel o qui la controla podria ser que fossin més llestos del què sembla, perquè van calar les discrepàncies que des del primer moment va haver-hi entre CDC i ERC per la disputa del lideratge del procés. De fet, aquestes discrepàncies hi son des de la mateixa reunió de creació de JxS on ja no hi era la CUP i on es va cometre l’error, a més, de no donar protagonisme als escindits del PSC i UDC…per això la farolada de la Gabriel del tot o res li havia de sortir “be”, perquè hores d’ara a mida que passen les hores apareixen discrepàncies dins JxS, com no podia ser d’altra manera vista la urgència del moment. En canvi, que peti la CUP per la meitat li’n refot (ja hi ha reaccions de content en la fracció de la CUP més gabrielista i acusacions al Baños de ser venut al capitalisme). En canvi, el problema dins Jxs no és Mas si o Mas no: és si es renuncia a un sector social, el què es troba còmode amb Mas des de sempre i que el veu com a màrtir atacat per tot arreu. A més, sempre es va dir que JxS era irrepetible, que les eleccions eren plebiscitàries i que això era excepcional. Per tant, no es pot repetir JxS…i aleshores, què, de cara al març?. .. dóna la impresió que hores d’ara ambdues formacions, de mala gana, ja accepten les noves eleccions; això explica que en Tardà passi de dir que no investir Mas seria alta traïció a dir que Mas ha de fer un pas al costat….sembla una manera d’anar fent quedar malament Mas en vistes a les més que possibles eleccions. No em sembla un acte sincer, perquè hores d’ara no hi ha cap garantia de que la CUP no trobaria alguna altra excusa en cas, fins i tot, que Mas fes el pas al costat. Insisteixo: a la CUP no li preocupa Mas, el què vol és fer petar Jxs. Per tant, si això no s’arregla en el darrer moment, acabarem veient la implosió de Jxs (amb la patacada que pot portar a la fi de CDC tant desitjada per ERC i evidentment per la CUP, però a la vegada una nova oportunitat d’or per al Duran, la oportunitat d’ERC de guanyar unes eleccions a Catalunya però amb el risc que això signifiqui que la suma de forces antiindependentistes siguin les que finalment acabin triant president de la Generalitat, com ara l’Arrimadas). Però també veurem petar la CUP (aquí qui es frega les mans es Podemos). Per tant, la dinàmica que ha engegat Gabriel i els seus satèl·lits és aberrant i suïcida, si és que no ha estat una obra d’art política maquiavèlica que ha complert a bastament el seu propòsit. Però si CDC i ERC cauen en la trampa de seguir aquest joc, s’ha acabat tot i de tocar el cel podem passar a una desmovilització, desànim, desesperació, desestructuració, desconcert, que portin a la societat catalana a la frustració, a la inacció (excepte la confrontació caïnita entre independentistes de tota manera en la cerca de culpables durant decenis) deixant de cop tota la iniciativa política als menjaciris d’UDC, els oportunistes de Podemos, els dinosauris del PSC i, atenció, als neofalangistes de C’s i els corruptes del PP. I, per tant, a que Catalunya es repeteixi, sota la presidència probable d’Arrimadas, el què va passar al País Valencià els darrers 40 anys (anticatalanisme, caciquisme, domini barroer de les dretes, repressió, tancament de medis catalans, anorreament del català, empobriment de les classes populars i petites empreses…). Pessimisme? Espero equivocar-me. Encara hi ha hores.
Josep Jallé
Excel·lent síntesi, director, del perquè del cop de les CUP’s al procés. El que no trobo coherent son les lamentacions d’ara de gent assenyada, i representativa, que diuen haver pensat, confiat, cregut, etc… en la responsabilitat de les CUP. Anarquia i comunisme de manual, anticapitalisme a ultrança, mai haurien estat per la creació d’Estat per a Catalunya, si més no, l’anarquisme conceptual que cerca la destrucció de l’Estat. D’altre part la deriva Podemos era del tot clara: ja resta integrada en la governança de Barcelona. No s’entenen, doncs, els escarafalls dels Casals, Forcadell, Sánchez (ANC), Baños o Mas, entre d’altres reconeguts vers el procés.
D’altre part a quasi ningú he sentit o llegit de com es justifica que essent, a l’Assemblea de Sabadell, dos blocs al 50%, assemblearis, sigui una doble estructura superior, doble jerarquia, la que decideixi no fer cas del 50% del assemblearisme, enlloc de dividir, equànimement i justa, els 10 diputats en 5 i 5. Llavors, pregunto, els que es lamenten ara son innocents, hipòcrites o de poca base conceptual?. O una polinòmica dels tres aspectes?. No penso que de la confraria del lliri a la ma.
Excel·lent síntesi, director, del perquè del cop de les CUP’s al procés. El que no trobo coherent son les lamentacions d’ara de gent assenyada, i representativa, que diuen haver pensat, confiat, cregut, etc… en la responsabilitat de les CUP. Anarquia i comunisme de manual, anticapitalisme a ultrança, mai haurien estat per la creació d’Estat per a Catalunya, si més no, l’anarquisme conceptual que cerca la destrucció de l’Estat. D’altre part la deriva Podemos era del tot clara: ja resta integrada en la governança de Barcelona. No s’entenen, doncs, els escarafalls dels Casals, Forcadell, Sánchez (ANC), Baños o Mas, entre d’altres reconeguts vers el procés.
D’altre part a quasi ningú he sentit o llegit de com es justifica que essent, a l’Assemblea de Sabadell, dos blocs al 50%, assemblearis, sigui una doble estructura superior, doble jerarquia, la que decideixi no fer cas del 50% del assemblearisme, enlloc de dividir, equànimement i justa, els 10 diputats en 5 i 5. Llavors, pregunto, els que es lamenten ara son innocents, hipòcrites o de poca base conceptual?. O una polinòmica dels tres aspectes?. No penso que de la confraria del lliri a la ma.
Ramon Perera
A mi m’agradaria deixar de parlar de la CUP i dedicar l’atenció i els esforços a treballar per a que l’independentisme guanyi les properes eleccions, però és un fet que la CUP segueix estan al centre de l’interès polític del país i potser és millor analitzar per a evitar deixar enrere una ferida mal tancada. Aprofundint les preguntes de l’editorial se m’acut preguntar: com li ha vingut a Podemos la idea d’estirar cap a ells el sector Endavant de la CUP? I d’on ha sortit aquesta afinitat per part d’Endavant?
A mi m’agradaria deixar de parlar de la CUP i dedicar l’atenció i els esforços a treballar per a que l’independentisme guanyi les properes eleccions, però és un fet que la CUP segueix estan al centre de l’interès polític del país i potser és millor analitzar per a evitar deixar enrere una ferida mal tancada. Aprofundint les preguntes de l’editorial se m’acut preguntar: com li ha vingut a Podemos la idea d’estirar cap a ells el sector Endavant de la CUP? I d’on ha sortit aquesta afinitat per part d’Endavant?
La CUP és un conglomerat pel seu origen i no han tingut
dificultats mentre romanien en l’àmbit municipal. Les tensions, i el desig,
s’han presentat al fer el pas a l’àmbit nacional. És com les copes de cristall,
poden durar segles si ningú no les toca però manifesten la seva fragilitat
(absència de l’autèntica resiliència) si reben un cop.
Enric Maçana
Sento ser malpensat, pero aquí hi veig la ma del CNI que ha aconseguit crear un Lerrouxisme pseudoindependentista.
Sento ser malpensat, pero aquí hi veig la ma del CNI que ha aconseguit crear un Lerrouxisme pseudoindependentista.
Octavi Monsonís
Crec que la resposta al que planteja vosté, senyor director, es troba en el resultat del 27-S. Si aquelles eleccions es plantejaven com un plebiscit i que donara inici a una acceleració del procés de manera que en 18 mesos es proclamara la República Catalana, era de tot punt imprescindible obtenir una majoria absoluta en vots i en diputats. No va ser així i, doncs, tot el plantejament independentista se n’anava en orris.
Els més lúcids en aquell moment van ser els de la CUP, ja que el resultat invalidava la possibilitat de la DUI.
Això no obstant, l’acord JxS-CUP en el full de ruta a seguir donava ales a la creença que durant el procés més gent s’hi afegiria quan es fera evident la incapacitat de l’estat espanyol de convocar cap referèndum d’autodeterminació, i que aquest augment de l’independentisme es plasmaria en l’aprovació o no de la constitució catalana, que es convertiria en el referèndum que no ens havien permés realitzar.
I és a partir del full de ruta acordat per JxSí i la CUP quan tot pren una altra volada, ja que aquest acord tancava les portes a JxSí a cercar suports diferents als de la CUP. En conseqüència, la continuïtat o no del procés va quedar en mans de la CUP.
Al meu entendre, la CUP ha estat incapaç de valorar i assumir l’immens poder i responsabilitat que tenia i que no ha assumit ni de lluny i ha adoptat posicions tacticistes que l’han allunyada del seu compromís de construcció de la República Catalana.
Primer perquè ha prioritzat el no a Mas sobre el full de ruta i el pla de xoc social i sobre la possibilitat que un partit d’esquerra anticapitalista controlara l’acció de govern, cosa completament incomprensible donat que mai més tindrà aquesta possibilitat d’influir i impulsar polítiques socials.
I això ha estat així, segons el meu parer, perquè han valorat ara que és més efectiu una aliança amb les esquerres no independentistes, com ara els Comuns, amb el convenciment que així avançaran més i millor cap a la República Catalana. I paradoxalment, alhora que negociaven amb JxSí, ho feien també amb aquests Comuns. Tot això ha provocat que molta gent els considere traïdors als seus ideals independentistes i gent de la qual no et pots refiar.
Per què la CUP ha seguit aquesta deriva es fa difícil d’entendre i més difícil encara serà recomposar les relacions i la confiança amb JxSí, especialment amb CDC, que voldrien que desapareguera, com si la República Catalana s’haguera de construir només amb l’esquerra. Crec que pel bé del País seria bo una profunda reflexió dins la CUP. Esperem-ho.
Crec que la resposta al que planteja vosté, senyor director, es troba en el resultat del 27-S. Si aquelles eleccions es plantejaven com un plebiscit i que donara inici a una acceleració del procés de manera que en 18 mesos es proclamara la República Catalana, era de tot punt imprescindible obtenir una majoria absoluta en vots i en diputats. No va ser així i, doncs, tot el plantejament independentista se n’anava en orris.
Els més lúcids en aquell moment van ser els de la CUP, ja que el resultat invalidava la possibilitat de la DUI.
Això no obstant, l’acord JxS-CUP en el full de ruta a seguir donava ales a la creença que durant el procés més gent s’hi afegiria quan es fera evident la incapacitat de l’estat espanyol de convocar cap referèndum d’autodeterminació, i que aquest augment de l’independentisme es plasmaria en l’aprovació o no de la constitució catalana, que es convertiria en el referèndum que no ens havien permés realitzar.
I és a partir del full de ruta acordat per JxSí i la CUP quan tot pren una altra volada, ja que aquest acord tancava les portes a JxSí a cercar suports diferents als de la CUP. En conseqüència, la continuïtat o no del procés va quedar en mans de la CUP.
Al meu entendre, la CUP ha estat incapaç de valorar i assumir l’immens poder i responsabilitat que tenia i que no ha assumit ni de lluny i ha adoptat posicions tacticistes que l’han allunyada del seu compromís de construcció de la República Catalana.
Primer perquè ha prioritzat el no a Mas sobre el full de ruta i el pla de xoc social i sobre la possibilitat que un partit d’esquerra anticapitalista controlara l’acció de govern, cosa completament incomprensible donat que mai més tindrà aquesta possibilitat d’influir i impulsar polítiques socials.
I això ha estat així, segons el meu parer, perquè han valorat ara que és més efectiu una aliança amb les esquerres no independentistes, com ara els Comuns, amb el convenciment que així avançaran més i millor cap a la República Catalana. I paradoxalment, alhora que negociaven amb JxSí, ho feien també amb aquests Comuns. Tot això ha provocat que molta gent els considere traïdors als seus ideals independentistes i gent de la qual no et pots refiar.
Per què la CUP ha seguit aquesta deriva es fa difícil d’entendre i més difícil encara serà recomposar les relacions i la confiança amb JxSí, especialment amb CDC, que voldrien que desapareguera, com si la República Catalana s’haguera de construir només amb l’esquerra. Crec que pel bé del País seria bo una profunda reflexió dins la CUP. Esperem-ho.
Pep Agulló
El sector Endavant de la CUP ha jugat des del primer moment les cartes. No ha admès mai el procés, un procés transversal, una revolució democràtica en què conflueix un ampli espectre polític (“amb convergéncia no hi ha independencia”), i ha buscat aliats per ampliar per l’esquerra per poder engegar un altre procés amb forts components anticapitalistas. Per tant la convergència amb Podemos ha estat al centre de la seva estratègia. L’obsessió malaltissa contra Mas (“Mai més Mas”) no té tant de maniobra per trencar JxS, com una demostració a Podemos que tenen la mateixa linia vermella. Els dogmes per damunt dels interesos del país: la independència. Com dius estan satel·litzats per Podemos que veient el que poden conseguir es treuen de la màniga el referèndum com l’ham per aquesta convergència. La visió tant clara del Poble Lliure els honora: “no avalarà cap candidatura o un govern autonòmic que substitueixi l’objectiu estratègic de la independència per un hipotètic referèndum unilateral”. La CUP esclatarà perquè Endavant, com ha passat amb altres forces autonomistes, esta condemnada a desaparéixer. Ja ho tenen les revolucions.
El sector Endavant de la CUP ha jugat des del primer moment les cartes. No ha admès mai el procés, un procés transversal, una revolució democràtica en què conflueix un ampli espectre polític (“amb convergéncia no hi ha independencia”), i ha buscat aliats per ampliar per l’esquerra per poder engegar un altre procés amb forts components anticapitalistas. Per tant la convergència amb Podemos ha estat al centre de la seva estratègia. L’obsessió malaltissa contra Mas (“Mai més Mas”) no té tant de maniobra per trencar JxS, com una demostració a Podemos que tenen la mateixa linia vermella. Els dogmes per damunt dels interesos del país: la independència. Com dius estan satel·litzats per Podemos que veient el que poden conseguir es treuen de la màniga el referèndum com l’ham per aquesta convergència. La visió tant clara del Poble Lliure els honora: “no avalarà cap candidatura o un govern autonòmic que substitueixi l’objectiu estratègic de la independència per un hipotètic referèndum unilateral”. La CUP esclatarà perquè Endavant, com ha passat amb altres forces autonomistes, esta condemnada a desaparéixer. Ja ho tenen les revolucions.
Francesc Estall
haig de dir que el resultat final de no arribar a un pacte ha estat per a mi un alleujament. Les CUP són un partit independentista d’aquells que, quan per fi tenim una candidatura que pot formar govern i que planteja un pla concret per a materialitzar la independència, hi vota en contra; amb companys de viatge així més val anar sols. Jo vull un país independent per a tots i si ells en volen un per a només ells allà se’l busquin. Diuen que demà hi haurà gent manifestant-se per a demanar un acord d’última hora, jo en tot cas em manifestaria per que no hi hagués cap acord.
La frase no és meva però la trobo ben encertada; aquesta setmana la CUP deixarà de tocar els collons. Així podrem tornar a votar i fer-ho amb millor criteri.
haig de dir que el resultat final de no arribar a un pacte ha estat per a mi un alleujament. Les CUP són un partit independentista d’aquells que, quan per fi tenim una candidatura que pot formar govern i que planteja un pla concret per a materialitzar la independència, hi vota en contra; amb companys de viatge així més val anar sols. Jo vull un país independent per a tots i si ells en volen un per a només ells allà se’l busquin. Diuen que demà hi haurà gent manifestant-se per a demanar un acord d’última hora, jo en tot cas em manifestaria per que no hi hagués cap acord.
La frase no és meva però la trobo ben encertada; aquesta setmana la CUP deixarà de tocar els collons. Així podrem tornar a votar i fer-ho amb millor criteri.
Linus Fontrodona
I qui són aquesta gent d’Endavant? Qui els ha empès fins la posició de poder que tenen ara? Què i qui hi ha, de debò, darrere?…
I qui són aquesta gent d’Endavant? Qui els ha empès fins la posició de poder que tenen ara? Què i qui hi ha, de debò, darrere?…
A mi –com a molts, em penso—, això em fa molta pudor de
socarrim. Em fa l’efecte que ha estat una tupinada il·legítima, (potser fins i
tot il·legal) que, més aviat o més tard, sortirà a la llum. Però el futur de
Catalunya és en perill ara mateix, i gairebé ja no resta marge per a
rescatar-lo; per això demano des d’aquí que, si algú sap alguna cosa fefaent
que pugui esclarir què ha passat, que tingui coratge i ho expliqui de pressa.
Joan Esteve
Estic convençut que ara ja …el problema no és la colla de gamberros de la CUP i la seva propera aliança amb Podemos. Sinó que el problema ARA és Artur Mas !!!!..M’ha desenganyat molt el nostre President aquesta darrera setmana i mira que m’agradaria molt estar equivocat…però malahauradament per Catalunya…és així…potser no és ell…potser és una part de CDC, potser son pressions fortes inconfessables? …. però….fora ja del comandament, i ara mateix, no cal esperar a haver de plegar pel Març tot deixant la política catalana feta una desferra !… Catalunya necessita urgentment un lideratge independentista sincer.
Estic convençut que ara ja …el problema no és la colla de gamberros de la CUP i la seva propera aliança amb Podemos. Sinó que el problema ARA és Artur Mas !!!!..M’ha desenganyat molt el nostre President aquesta darrera setmana i mira que m’agradaria molt estar equivocat…però malahauradament per Catalunya…és així…potser no és ell…potser és una part de CDC, potser son pressions fortes inconfessables? …. però….fora ja del comandament, i ara mateix, no cal esperar a haver de plegar pel Març tot deixant la política catalana feta una desferra !… Catalunya necessita urgentment un lideratge independentista sincer.
Marcel Pellejà
Doncs a reeditar JxS amb en Romeva de presidenciable, en Mas de número 2, en Junqueras de número 3 i els independents, i sumar així tots els vots independentistes de la CUP. I serrar les dents per tal que es pugui assolir els 68 escons, o més (objectiu A) i el 50% +1 dels vots (objectiu B). D’aquesta manera, l’error de la CUP no haurà estat històric i descomunal sinó una pedra més en el costerut camí cap a la llibertat: la Repúbica Catalana.
Doncs a reeditar JxS amb en Romeva de presidenciable, en Mas de número 2, en Junqueras de número 3 i els independents, i sumar així tots els vots independentistes de la CUP. I serrar les dents per tal que es pugui assolir els 68 escons, o més (objectiu A) i el 50% +1 dels vots (objectiu B). D’aquesta manera, l’error de la CUP no haurà estat històric i descomunal sinó una pedra més en el costerut camí cap a la llibertat: la Repúbica Catalana.
Carles Matute
Doncs… perquè els camins del Senyor son inextricables (i els del CNI també).
Doncs… perquè els camins del Senyor son inextricables (i els del CNI també).
Josep Viñas
Això vol dir que l’objectiu d’una facció de la CUP era dinamitar el procés -que sembla han aconseguit amb una jugada dins de l’organització poc democràtica- per després integrar-se a Podemos. Mas no, era l’excusa.
No hi ha dubte que si s’hagués cedit a aquest primer xantatge, els cupaires enemics de l’entesa sobiranista no haurien quedat satisfets i altres demandes, cada vegada més exigents, haurien seguit.
Com queden alguns membres d’ERC i dirigents de les associacions independentistes que aquests darrers dies, obertament o amb insinuacions, han estat pressionant l’Artur Mas, suggerint-li que per salvar el procés faci un pas al costat?
Això vol dir que l’objectiu d’una facció de la CUP era dinamitar el procés -que sembla han aconseguit amb una jugada dins de l’organització poc democràtica- per després integrar-se a Podemos. Mas no, era l’excusa.
No hi ha dubte que si s’hagués cedit a aquest primer xantatge, els cupaires enemics de l’entesa sobiranista no haurien quedat satisfets i altres demandes, cada vegada més exigents, haurien seguit.
Com queden alguns membres d’ERC i dirigents de les associacions independentistes que aquests darrers dies, obertament o amb insinuacions, han estat pressionant l’Artur Mas, suggerint-li que per salvar el procés faci un pas al costat?
Amb la CUP, el país nou és impossible de construir.
Si Mas es rendeix ara, els que intenten boicotejar la
República Catalana abans de néixer hauran guanyat i encara caurem més en el
desprestigi internacional.
Miquel Oriol
Em sembla molt raonable el que planteges, Vicent. I t’agraeixo les teves anàlisis, perquè quan tot sembla tan fosc, des de fa mesos -anys diria, ja- que ens dónes una mica de llum, i sempre des d’una vessant compromesa i positiva.
Queden, no obstant , alguns punts foscos, en tot aquest procés de decisió interna que ha endegat la CUP (ara ja clarament, hem de parlar de Les CUP, és a dir dues).
En primer lloc, qui va decidir neutralitzar la votació de l’assemblea, donant com a oficial un empat a vots impossible (és més fàcil que et toqui la Grossa de cap d’any, que el que va passar a Sabadell el dia 3). I encara que ens deixem prendre el pèl, i fem que ens ho creguéssim: Perquè no es van repetir les votacions? (Òstia, ens faran tornar a votar a 5 milions de catalans i no poden fer una quarta ronda a Sabadell ??!!). O es que el que anava a sortir no interessava, i preferien a anar a la opció segura i fer votar les assemblees territorials, on endavant se sabia guanyadora? Buff… Tot plegat fa molta pudor. Ho sento, endavant ha quedat absolutament retratat i em quadra perfectament aquesta fagocitació de Podem, la nova mà negra de l’espanyolisme per evitar la llibertat del nostre poble. Això si el CNI no s’hi ha infiltrat ja.
Que breu ha estat, CUP. Quina llàstima. Bona nit i tapa’t.
Em sembla molt raonable el que planteges, Vicent. I t’agraeixo les teves anàlisis, perquè quan tot sembla tan fosc, des de fa mesos -anys diria, ja- que ens dónes una mica de llum, i sempre des d’una vessant compromesa i positiva.
Queden, no obstant , alguns punts foscos, en tot aquest procés de decisió interna que ha endegat la CUP (ara ja clarament, hem de parlar de Les CUP, és a dir dues).
En primer lloc, qui va decidir neutralitzar la votació de l’assemblea, donant com a oficial un empat a vots impossible (és més fàcil que et toqui la Grossa de cap d’any, que el que va passar a Sabadell el dia 3). I encara que ens deixem prendre el pèl, i fem que ens ho creguéssim: Perquè no es van repetir les votacions? (Òstia, ens faran tornar a votar a 5 milions de catalans i no poden fer una quarta ronda a Sabadell ??!!). O es que el que anava a sortir no interessava, i preferien a anar a la opció segura i fer votar les assemblees territorials, on endavant se sabia guanyadora? Buff… Tot plegat fa molta pudor. Ho sento, endavant ha quedat absolutament retratat i em quadra perfectament aquesta fagocitació de Podem, la nova mà negra de l’espanyolisme per evitar la llibertat del nostre poble. Això si el CNI no s’hi ha infiltrat ja.
Que breu ha estat, CUP. Quina llàstima. Bona nit i tapa’t.
Secundí Mollà
Comparteixo totalment l’anàlisi que fas Vicent. Afegir que si aquesta estratègia, com sembla ser que passarà, es culmina amb el NO a Mas suposarà, de moment, fer descarrilar el procés que la CUP deia una i altra vegada que no faria descarrilar. El més penós és que la CUP es va presentar com un garant de la independència i els vots que va recollir finalment els hauran utilitzat per a unes altres intencions no explicitades en campanya electoral i totalment alienes a la majoria dels seus votants. Tot plegat una gran estafa.
Comparteixo totalment l’anàlisi que fas Vicent. Afegir que si aquesta estratègia, com sembla ser que passarà, es culmina amb el NO a Mas suposarà, de moment, fer descarrilar el procés que la CUP deia una i altra vegada que no faria descarrilar. El més penós és que la CUP es va presentar com un garant de la independència i els vots que va recollir finalment els hauran utilitzat per a unes altres intencions no explicitades en campanya electoral i totalment alienes a la majoria dels seus votants. Tot plegat una gran estafa.
Josep Manel Parra
Sembla molt clar que no hi ha res a fer, i que les reunions són tan sols una tapadora dels partits per situar-se, a cops de colze o no, en les posicions de sortida per les eleccions de març. Tanmateix torno a reenviar una proposta anterior, COMPLETADA amb una sèrie de raonaments que la poden fer acceptable, si realment hi ha voluntat d’acord per avançar cap a la independència per sobre egos personals i interessos de partit (egos col·lectius).
Sembla molt clar que no hi ha res a fer, i que les reunions són tan sols una tapadora dels partits per situar-se, a cops de colze o no, en les posicions de sortida per les eleccions de març. Tanmateix torno a reenviar una proposta anterior, COMPLETADA amb una sèrie de raonaments que la poden fer acceptable, si realment hi ha voluntat d’acord per avançar cap a la independència per sobre egos personals i interessos de partit (egos col·lectius).
En un País que es referencia amb un equip de futbol, una
solució de darrera hora ha de consistir en repartir bé el terreny de joc i
col·locar els millors per a cada àrea en el seu lloc.
Eix nacional:
Mas President de la Generalitat amb funcions estrictament limitades: Les corresponents a l’eix “nacional”: Coordinar el paquet de construcció nacional, en els seus aspectes jurídics i institucionals (relacions exteriors en general, l’Estat (Acords bilaterals, Secessió- Referèndum) , la UE, altres països). Presideix els “Consells Executius de la Transició”.
Eix social:
Romeva, Conseller en Cap : Presideix totes les reunions ordinàries (autonòmiques) del Consell Executiu i assumeix la representació de la Presidència de la Generalitat en tot acte oficial de caràcter autonòmic.
Junqueras Vicepresident de l’àrea econòmica.
Munté Vicepresidenta de l’àrea social.
Eix nacional:
Mas President de la Generalitat amb funcions estrictament limitades: Les corresponents a l’eix “nacional”: Coordinar el paquet de construcció nacional, en els seus aspectes jurídics i institucionals (relacions exteriors en general, l’Estat (Acords bilaterals, Secessió- Referèndum) , la UE, altres països). Presideix els “Consells Executius de la Transició”.
Eix social:
Romeva, Conseller en Cap : Presideix totes les reunions ordinàries (autonòmiques) del Consell Executiu i assumeix la representació de la Presidència de la Generalitat en tot acte oficial de caràcter autonòmic.
Junqueras Vicepresident de l’àrea econòmica.
Munté Vicepresidenta de l’àrea social.
Tots hi surten menys malparats del que poden acabar rebent
el març (o a partir de demà mateix).
1. Mas President implica que el procés continua viu. Ell és, de moment, l’únic líder fiable del procés independentista. L’únic que dóna la talla política i transmet la seguretat necessària per tirar endavant, amb pas ferm, sense pressa i sense pausa. La seva “baixada de pantalons” és acceptable pels 1600000 votants, en tant continua pilotant el procés d’independència, que era l’objectiu plebiscitari essencial. I mantenim la imatge exterior ( a Espanya i al Món) que la Presidència “de la Autonomia Catalana” és independentista.
2. La CUP obté que el Govern de la Generalitat, per a totes les qüestions referides a l’eix social, d’infraestructures, econòmic etc. estigui en mans d’un reconegut home d’esquerres: en Raül Romeva. Li han pres a Mas la “Presidència Social”, el poder de “retallar i aplicar polítiques neoliberals”. I es salven, personalment i col·lectivament, de la fractura total i de passar a la Història com els botiflers que liquidaren la revolució democràtica del 2015.
3. L’ANC queda reforçada en la seva “tria” de Raül Romeva com a cap de la llista de “Junts pel Sí”.
El fet que no sigui, en aquests moments, un “home de partit” i de fet “escamat del seu partit” pot facilitar la incorporació al Govern dels millors, siguin o no membres (o ex-membres) de partits polítics.
Finalment queda decidit, ja des d’un inici, la qüestió successòria a la Presidència de la Generalitat cas que el Govern de Madrid, per aturar el procés independentista, inhabiliti a l’Artur Mas. (I no sembla que hi guanyessin res, ja que també és ben conegut i respectat a Europa)
4. ERC, i Junqueras en particular, obté allò que desitja: el control de l’àrea econòmica on poder mostrar, per fi, el seu caràcter d’esquerra, que l’esquerra oficial (la socialista i la comunista) li han negat sempre (des del temps de la Segona República). Amb el PSC desfet i els Podem-Colau-ICV — majoritaris als sectors “populars” – aquesta és una oportunitat que no poden perdre per guanyar-se un lloc (és a dir un espai polític-electoral propi) a la futura República Catalana. No ho té tant clar en unes noves eleccions, volgudament autonòmiques, on ERC podria ser superada pels colauistes i quedaria, de nou, en un pla subordinat.
5. CDC perd el control del Govern, però és un control que, amb molta probabilitat, no tindrà si anem a noves eleccions. Mantenir a Munté (un dels darrers fitxatges cara a la renovació amb orientació social) li dóna oxigen per no passar a ser un partit residual i poder guanyar-se també un lloc al Sol. I no està malament que tinguem una dreta més que civilitzada en la nova república, vistos els aires que corren per Europa.
6. En definitiva és aquesta una proposta win-win per a tots, posant de manifest la validesa de la teoria política del President Mas (que certament cedeix més d’allò que sembla estava disposat a cedir després de la “sortida” final Tardà-Junqueras.
1. Mas President implica que el procés continua viu. Ell és, de moment, l’únic líder fiable del procés independentista. L’únic que dóna la talla política i transmet la seguretat necessària per tirar endavant, amb pas ferm, sense pressa i sense pausa. La seva “baixada de pantalons” és acceptable pels 1600000 votants, en tant continua pilotant el procés d’independència, que era l’objectiu plebiscitari essencial. I mantenim la imatge exterior ( a Espanya i al Món) que la Presidència “de la Autonomia Catalana” és independentista.
2. La CUP obté que el Govern de la Generalitat, per a totes les qüestions referides a l’eix social, d’infraestructures, econòmic etc. estigui en mans d’un reconegut home d’esquerres: en Raül Romeva. Li han pres a Mas la “Presidència Social”, el poder de “retallar i aplicar polítiques neoliberals”. I es salven, personalment i col·lectivament, de la fractura total i de passar a la Història com els botiflers que liquidaren la revolució democràtica del 2015.
3. L’ANC queda reforçada en la seva “tria” de Raül Romeva com a cap de la llista de “Junts pel Sí”.
El fet que no sigui, en aquests moments, un “home de partit” i de fet “escamat del seu partit” pot facilitar la incorporació al Govern dels millors, siguin o no membres (o ex-membres) de partits polítics.
Finalment queda decidit, ja des d’un inici, la qüestió successòria a la Presidència de la Generalitat cas que el Govern de Madrid, per aturar el procés independentista, inhabiliti a l’Artur Mas. (I no sembla que hi guanyessin res, ja que també és ben conegut i respectat a Europa)
4. ERC, i Junqueras en particular, obté allò que desitja: el control de l’àrea econòmica on poder mostrar, per fi, el seu caràcter d’esquerra, que l’esquerra oficial (la socialista i la comunista) li han negat sempre (des del temps de la Segona República). Amb el PSC desfet i els Podem-Colau-ICV — majoritaris als sectors “populars” – aquesta és una oportunitat que no poden perdre per guanyar-se un lloc (és a dir un espai polític-electoral propi) a la futura República Catalana. No ho té tant clar en unes noves eleccions, volgudament autonòmiques, on ERC podria ser superada pels colauistes i quedaria, de nou, en un pla subordinat.
5. CDC perd el control del Govern, però és un control que, amb molta probabilitat, no tindrà si anem a noves eleccions. Mantenir a Munté (un dels darrers fitxatges cara a la renovació amb orientació social) li dóna oxigen per no passar a ser un partit residual i poder guanyar-se també un lloc al Sol. I no està malament que tinguem una dreta més que civilitzada en la nova república, vistos els aires que corren per Europa.
6. En definitiva és aquesta una proposta win-win per a tots, posant de manifest la validesa de la teoria política del President Mas (que certament cedeix més d’allò que sembla estava disposat a cedir després de la “sortida” final Tardà-Junqueras.
GOOOOOOOL, GOOOOOOOOL al minut 91. Catalunya 1, Estat
Espanyol 0
Quim Sànchez
El cop baix que el poble català vàrem rebre el diumenge 3 de gener mereix, a partir d’ara, i com a mínim, no esmentar mai més el nom dels seus responsables per la incapacitat política demostrada. En la memòria els tindrem.
Ara, seria fer un altre error per part dels partits independentistes que es presentin a les eleccions del mes de març, dividir el poder dels vots que tenen el mateix significat. L’objectiu del procés continua sent la Independència (el que els altres han traït). Que no cometin el mateix error. No serien conseqüents si prioritzessin comptar els vots que recull cada partit en lloc de fer l’esforç conjunt per d’obtenir més representació política al parlament i proclamar la Independència del país. Si no es prioritza això, també es podria qualificar de cinisme, tenint con tenim encara molt presents, les acusacions que fèiem el dia 3 de gener a aquells que posaven per davant el nom d’una persona en contra de la Independència.
Per tant, les raons polítiques que existien per anar a votar el 27S continuen ben vives per al mes de març. Res no pot justificar que no es torni a fer una coalició com la que es va fer llavors . Ara, s’ha de demostrar qui defensa prioritàriament la Independència.
El cop baix que el poble català vàrem rebre el diumenge 3 de gener mereix, a partir d’ara, i com a mínim, no esmentar mai més el nom dels seus responsables per la incapacitat política demostrada. En la memòria els tindrem.
Ara, seria fer un altre error per part dels partits independentistes que es presentin a les eleccions del mes de març, dividir el poder dels vots que tenen el mateix significat. L’objectiu del procés continua sent la Independència (el que els altres han traït). Que no cometin el mateix error. No serien conseqüents si prioritzessin comptar els vots que recull cada partit en lloc de fer l’esforç conjunt per d’obtenir més representació política al parlament i proclamar la Independència del país. Si no es prioritza això, també es podria qualificar de cinisme, tenint con tenim encara molt presents, les acusacions que fèiem el dia 3 de gener a aquells que posaven per davant el nom d’una persona en contra de la Independència.
Per tant, les raons polítiques que existien per anar a votar el 27S continuen ben vives per al mes de març. Res no pot justificar que no es torni a fer una coalició com la que es va fer llavors . Ara, s’ha de demostrar qui defensa prioritàriament la Independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada