Benvolguts,
Aquests dies estem parlant de corrupció, analitzant i publicant entre d'altres corrupcions el
que s’anomena “portes
giratòries”, basat en les actuacions de polítics
que afavoreixen empreses i que un cop
retirats de la política i en compensació dels serveis prestats passen a ser-ne
assessors, consellers i directius. Corrupció. Avui ens fixem també en els informes de
l’OXFAM sobre els perquès de la desigualtat en el mon.
Corrupció. Recordem
que aquests comportaments institucionalitzats venen de mantenir uns privilegis (privilegi vol dir llei
privada, o sigui llei feta a mida) absurds per una casta que cada
cop vol més i més i més (com diu el tango “Todos queremos mas, mas i
mas i mucho mas”...)
El periodista Bru
Rovira, d’una impressionant biografia i de qui no havíem publicat mai res,
ens fa un
resum didàctic sobre la corrupció institucionalitzada, basat en un informe d’OXFAM.
Vegem-la:
Una economia al servei de l’1%
Bru Rovira
22/01/2016 07:00
De la Viquipèdia:
Bru Rovira Jarque (Barcelona, 1955) és un periodista català
especialitzat en temes socials i internacionals.[1]
Va estudiar a l’escola Costa i Llobera de Sarrià, Barcelona.
Als catorze anys va estudiar nocturn als Jesuïtes del carrer Casp, mentre
treballava i prenia part en la revolta estudiantil com a militant comunista. A
la universitat va començar a estudiar magisteri i periodisme.[2] Va
entrar a treballar en el diari Tele/eXprés,
i també va estar als diaris El Noticiero Universal i Avui. El 1984 entra a
treballar a La Vanguardia on va estar vint-i-cinc anys com a
reporter, especialitzat en temes socials i internacionals. Com a enviat
especial internacional va estar a Romania i va escriure sobre la transició als
països de l'Est i la guerra de l'ex-Iugoslàvia. També ha estat en
alguns conflictes i crisis humanitàries a Àfrica, i ha escrit sobre Ruanda. Ha viatjat
per Amèrica Central i l'Àsia i ha escrit diversos llibres, sovint amb
fotografies seves. L'any 2002 va guanyar el Premi Miguel Gil Moreno de
Periodisme pel seu reportatge sobre un centre de acollida de nens de tot el món
ferits a la guerra, situat a Alemanya.[3] L'any
2004 va rebre el premi Ortega y Gasset de periodisme pels
seus reportatges publicats a La Vanguardia sobre la guerra de
la República Democràtica del Congo.[4] Actualment
és periodista autònom i fa col·laboracions al Diari Ara.[5]
L’INFORME D’OXFAM INTERMÓN SOBRE LES
DESIGUALTATS al món no podia sortir en un moment més oportú. Justament quan
ha començat l’edició d’enguany del Fòrum
Econòmic Mundial de Davos, i a Espanya els polítics discuteixen sobre
pactes i programes.
Com a aperitiu d’aquesta oportunitat, destaquem que un dels
aspectes que més perjudiquen l’economia “de la utilitat comuna” (Drets de
l’Home i del Ciutadà, del 1789) -en principi la que inspira els sistemes
democràtics- són actualment i des de fa molts anys els paradisos
fiscals. Doncs bé, “nou de cada deu de
les empreses més grans del món, entre elles les que donen suport a l’actual
edició del Fòrum de Davos, són presents en almenys un paradís fiscal”. Les inversions empresarials en paradisos fiscals,
explica l’informe, s’han multiplicat gairebé per quatre entre els anys 2000 i 2014,
de manera que la
redistribució social dels beneficis de les grans empreses és cada vegada menor.
I aquesta fuga dels
capitals per eludir les seves responsabilitat fiscals ja no es tracta “d’unes
quantes pomes podrides”, sinó d’una pràctica generalitzada. Un problema
estructural. Un robatori organitzat.
Serà interessant, doncs, veure què hi tenen a dir els savis de
Davos. Si els preocupa la lluita contra les
desigualtats o els ocupa més aviat dissenyar noves “normes
diferents a la resta” de la ciutadania, per aprofitar “totes les
escletxes possibles que els permetin evitar pagar el que és just”.
La dada més que més crida l’atenció de les desigualtats que
denuncia l’informe d’Oxfam és el fet que les 62 persones més riques del planeta
posseeixen elles soles la mateixa riquesa que 3.600 milions
de persones, és
a dir, que la meitat de la població mundial. I aquesta aberració del
sistema econòmic i polític mundial no es tracta d’un fet puntual, sinó d’una tendència
sistèmica, ja que fa cinc anys eren 388 les persones que acumulaven la mateixa
riquesa, de
manera que cada vegada són menys els més rics i més els més pobres:
és el que Oxfam anomena
“una economia al servei de l’1%”.
Més enllà de l’espectacularitat d’aquestes dades que tota la
premsa ha recollit, el que resulta interessant de l’informe és que ens indica algunes
de les grans tendències destructives de l’economia mundial globalitzada i de
les enormes injustícies. No només dins dels
països rics, on cada dia les desigualtats són més marcades i és més gran la
pobresa, sinó també als països del Tercer Món, on la fuga de capitals s’ha convertit
en una mal endèmic.
Només al continent africà, destaca l’informe, el 30% del
patrimoni financer es troba en paradisos fiscals, uns diners que si es
recuperessin en benefici dels africans permetrien atendre les necessitats sanitàries de totes les
mares i fills del continent, “salvar la vida de quatre milions de nens a l’any”
i contractar prou professors perquè cap nen es quedés sense anar a l’escola.
També l’informe crida l’atenció sobre la destrucció del món del treball, la cadena
productiva i la degradació dels salaris, un fet sobre el qual va alertar fa un
parell d’anys l’economista francès Thomas Piketty, en el seu llibre El
capital al segle XXI. A partir d’una detallada documentació
històrica, Piketty
explica com el capitalisme ha tingut els seus moments més gloriosos i justos
-per exemple, les socialdemocràcies europees de després de la Segona Guerra
Mundial- quan ha estat capaç de retallar les diferències entre el rendiment del
treball i el benefici que produeix el rendiment del capital.
És a dir, quan
l’especulació, el capital financer, el patrimoni heretat no dispara
exageradament el benefici i, en canvi, es compensa qui treballa.
Mai hi ha hagut un equilibri entre treballar i guanyar diners.
És a dir, el
capital sempre va al davant fins i tot sense treballar. Però quan s’ajusta
aquesta diferència la societat aconsegueix un grau més elevat de justícia, de
repartiment i fortalesa de l’espai públic. Avui,
en canvi, la distància entre riquesa i repartiment, especulació i treball, és cada vegada més
exagerada, tal com demostra l’informe d’Oxfam. La fórmula segons la qual la llibertat de
l’economia regula per ella mateixa el repartiment és, segons Piketty, un
despropòsit, perquè només la racionalitat democràtica i, per tant, l’activitat
política, impulsarà la racionalitat econòmica.
És per això que aquest nou informe d’Oxfam (una organització imprescriptible que ja ens va alertar fa
anys de les distorsions del comerç mundial injust, o de les barbaritats de la
cadena de producció mundial que permet que al final hi hagi treballadors
esclavitzats mentre les empreses multinacionals sumen beneficis als països rics
i fins i tot ja és norma que ni hi paguin impostos) s’ha de llegir
en clau política. Perquè només fent política -i és un molt bon moment per
fer-ne, ara que trontolla la vella política- podrem entendre les línies
invisibles d’un món que se’ns escapa.
Sovint ens encallem amb una retòrica
doctrinària sobre unes línies vermelles que, a vegades, semblen més aviat les
serpentines d’una festa major o les batusses per triar el vestit de la pubilla.
Un assumpte, en
fi, de repartiment de càrrecs i prebendes.
Bru Rovira
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada