diumenge, 24 de gener del 2016

2014/12/30. Corrupció. Portes giratòries. Eloi Latorre. Deu casos als Països Catalans. Transvasament d’antics càrrecs polítics als consells d’administració de grans empreses privades. Miquel Roca Junyent. Josep Piqué. Narcís Serra. David Madí. Francesc Homs i Ferret. Abel Matutes. Emilio Manuel Adán. Josep Grau. Josep Borrell. Pedro Solbes.


Benvolguts,

Seguint amb el dossier de Portes Giratòries, avui reproduim un informe de media.cat del 2014

No podem dir que uns casos siguin més importants que altres. Tanmateix el morro amb el que en Narcís Serra va robar-nos és de manual. És paradigmàtic el que el Jutjat d’Instrucció núm. 30 de Barcelona acusa Serra i 30 antics membres del consell d’administració de la caixa d’haver actuat en perjudici dels interessos de l’entitat per aprovar sous, primes, indemnitzacions i plans de pensions del tot desproporcionats per als alts directius, en un moment en què Caixa Catalunya estava a punt d’acomiadar 1.300 empleats i de ser intervinguda pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a causa de la seva delicada situació financera.  

Respecte a Josep Piqué, un dels millors de la classe, l'altra era l'Anna Birulés, segons el catedràtic Fabiàn Estapé, recordo com en una entrevista li varen preguntar com era que pagava tants pocs impostos i va respondre amb sornegueria que gràcies a l'enginyeria financera, que ell sabia aprofitar les escletxes de la llei i altres no...

Per cert que tal com diu l'informe Josep Piqué fou president d'Ercros, i un altre que no ha aparegut en aquesta llista és Antoni Zabalza, valencià, també ex-president d'Ercros, culpable com tots els altres presidents dels fangs contaminants de la factoria abocats al pantà de Mequinença, fangs que ara s'estan netejant, suposo que pagant tots nosaltres i que a més a més aquests dies s'ha descobert un altre frau de corrupció que ha fet dimitir el número dos de la Soraya Saenz de Santamaria. Per cert que el botifler senyor Zabalza, del PSOE, és coautor junt amb el botifler senyor Josep Borrell,del PSOE, que també surt en aquestes deu portes giratòries, d'un article sobre el segons ells inexistent dèficit fiscal català, que fou replicat per en Xavier Sala i Martin, en un article amb molta gràcia explicant el dèficit amb la targeta VISA... 


Deu casos de portes giratòries als Països Catalans

Text: Eloi Latorre / Il·lustració: Jordi Borràs
dimarts , 30 desembre 2014

Les portes giratòries, entre política i grans empreses, també han tingut lloc als Països Catalans. Més enllà dels casos de José María Aznar o de Felipe González, antics dirigents de CiU, del PP i del PSOE del País Valencià, de Catalunya i de les Illes han acabat la seva carrera seient als consells d'administració de grans empreses de sectors bàsics com la banca, l'energia, el transport o la construcció. Destaquen, en els últims anys, els casos de Miquel Roca (CiU), de Narcís Serra (PSC), de David Madí (CDC), de Josep Piqué (PP), de Josep Borrell (PSC) o d'Abel Matutes (PP). Tot és perfectament legal.

A l'Estat espanyol han estat polèmics els fitxatges d'Aznar (Endesa), de González (Gas Natural), de Rato (Bankia), de Salgado (Endesa Chile), d'Acebes (Iberdrola) o d'Imaz (Petronor)

El fenomen conegut per portes giratòries —és a dir, el transvasament d’antics càrrecs polítics als consells d’administració de grans empreses privades— ha esdevingut un dels motius de l’augment de la indignació ciutadana vers la classe política: ja sigui per l’exhibició de sous, dietes i altres prebendes del tot desorbitades i especialment feridores en temps de crisi com per la sensació inevitable en molts casos que ens trobem davant d’un agraïment als serveis prestats, o pel fet que grans empreses fitxin expolítics buscant obtenir contactes o tractes de favor de les administracions.

No hi ha res d’il·legal. La llei d’incompatibilitats deixa clar que els alts càrrecs no poden accedir al sector privat relacionat directament amb l’àmbit de competències polítiques que tenien fins dos anys després de deixar l’activitat pública. Després d’aquest període de carència, llibertat total. Fins i tot existeix una Oficina de Conflictes d’Interessos, que depèn del Ministeri d’Administracions Públiques, per aprovar o prohibir aquestes contractacions.

Tot i que sovint es generalitza la crítica a tots els polítics, el cert és que les dades mostren que la immensa majoria d’antics càrrecs polítics col·locats a les empreses de l’Ibex-35 pertanyen al PP, al PSOE, a CiU i al PNB. S’ha parlat molt de casos com els fitxatges en el seu moment de José María Aznar o de Felipe González per Endesa i Gas Natural, respectivament. També ha estat polèmic en els últims anys el pas al món empresarial de Rodrigo Rato (Bankia), d’Elena Salgado (Endesa Chile), d’Ángel Acebes (Iberdrola) o de Josu Jon Imaz (Petronor).

Però en l’àmbit dels Països Catalans hi ha una àmplia col·lecció de polítics recol·locats i l·lustres. Repassem-la:

1. Miquel Roca Junyent
Miquel Roca, al Foro Nueva Sociedad / ANTONIO FERNÁNDEZ
Exsecretari general de CDC i exportaveu de CiU al Congrés dels Diputats. Abandona la política el 1999, sent regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Quatre anys abans havia intentat disputar l’alcaldia a Pasqual Maragall, sense èxit. El 1996 ja havia preparat el seu pas al sector privat fundant el bufet Roca Junyent i Associats, especialitzat en dret mercantil i assessoria de grans firmes, una veritable multinacional de l’advocacia amb un exèrcit de 230 lletrats al seu servei i oficines a Barcelona, Lleida, Girona, Palma, Madrid i Xangai. Encara que no és penalista, el rei Joan Carles li va encarregar personalment que liderés la defensa de la seva filla Cristina de Borbó en el cas Nóos, però no ha pogut evitar que sigui jutjada per col·laboració amb frau fiscal.
Fent valer els seus excel·lents contactes entre l’elit empresarial, la coneguda bona relació amb l’entorn de la Casa Reial i la pàtina de prestigi que sempre atorga en certs cenacles madrilenys el fet de ser un dels pares de la Constitució de 1978, s’ha convertit en un veritable col·leccionista de càrrecs en grans corporacions estatals. Té tot un rècord: és l’únic antic polític que figura a les cúpules de quatre societats que cotitzen al selectiu borsari Ibex-35. En concret, és conseller de la constructora ACS des del 2003 (el seu president, Florentino Pérez, va ser secretari general del fallit Partit Reformista Democràtic, impulsat per Roca el 1985); conseller de l’elèctrica Endesa des del 2009; secretari sense rang de conseller de la concessionària d’infraestructures Abertis des del 2003, de la qual també és patró de la fundació (que va presidir fins fa dos anys), i també secretari del Banc Sabadell des de l’any 2000. Només com a conseller d’Endesa, Miquel Roca va percebre una retribució de 313.000 euros l’any 2013; i ACS li va assignar 97.000 euros segons la informació remesa per la companyia a la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Ja fora de l’Ibex, Roca també és secretari del consell de la consultoria madrilenya TYPSA, secretari d’Accesos de Madrid, SA (la concessionària que explota les ruïnoses autopistes radials de la capital espanyola, ara en procés de rescat públic) i defensor del client de l’asseguradora Catalana Occidente. Pel que fa a activitat associativa, l’exnúmero dos de Jordi Pujol no és menys omnipresent: presideix la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (un exclusiu lobby al servei de l’alta burgesia catalana) i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), és vicepresident de la Fundació Barcelona Cultura, president d’honor de l’associació d’exalumnes de la Universitat de Barcelona Alumni UB i patró vitalici de la Fundació Gala – Salvador Dalí.

2. Josep Piqué
Exministre d’Indústria, d’Exteriors i de Ciència i Tecnologia i expresident del PP de Catalunya. Fill de l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú i militant de Bandera Roja i del PSUC en la joventut, el seu és un interessant doble viatge d’anada i tornada de la política als negocis privats. El 1984 va ser cooptat com a director general d’Indústria de la Generalitat quan la conselleria estava en mans del republicà Joan Hortalà, procedent del Servei d’Estudis de La Caixa. Va deixar el càrrec el 1988 i pocs mesos després es va incorporar com a president de la química Ercros (que acabava de néixer, com a resultat de la fusió de Cros i d’Explosivos Río Tinto), més endavant controlada pel grup kuwaitià KIO a través del financer Javier de la Rosa. Tots dos van ser investigats per la venda de la filial Ertoil al grup francès Elf, però el cas es va arxivar l’any 2004.
Després d’ocupar diversos ministeris amb els governs de José María Aznar (primer com a independent, després ja com a militant del PP) i d’optar a la presidència de la Generalitat, Piqué abandonava el seu escó al Parlament i la política de forma sobtada al juny de 2007. Pocs mesos després, al novembre, ja trobava feina com a president de l’aerolínia de baix cost Vueling, amb seu a l’aeroport del Prat. L’any 2012 va percebre una retribució de 320.000 euros per aquest càrrec segons la informació facilitada a la Comissió Nacional del Mercat de Valors. En fou rellevat a l’agost de 2013, en ser absorbida Vueling pel grup hispanobritànic IAG. No va estar gaire temps desocupat: a l’octubre s’anunciava el seu fitxatge com a conseller delegat amb rang de vicepresident segon de la constructora OHL, presidida per Juan Manuel Villar Mir. Malgrat que els seus serveis es van limitar a encara no un trimestre, Piqué va cobrar 126.000 euros l’any passat d’OHL, segons consta a la CNMV. Ha estat president del Cercle d’Economia en dues ocasions: 1995-96 i 2011-13.

3. Narcís Serra
Narcís Serra, en una entrega de premis solidaris / FUNDACIÓ FACTOR HUMÀ
Exalcalde de Barcelona, exministre de Defensa i exvicepresident del Govern espanyol. El socialista Narcís Serra va ser un dels derrotats l’any 1994 en el famós congrés de Sitges en el qual comencen a guanyar poder els capitans liderats per José Montilla. El 2005 fou nomenat president de Caixa Catalunya, entitat aleshores sota control de la Diputació de Barcelona (on hi havia clara majoria socialista), i es mantingué en el càrrec fins a l’any 2010, just en culminar la fusió desesperada amb les caixes de Tarragona i de Manresa. La seva gestió al capdavant de l’entitat ha acabat en processament judicial, ja que el Jutjat d’Instrucció núm. 30 de Barcelona acusa Serra i 30 antics membres del consell d’administració de la caixa d’haver actuat en perjudici dels interessos de l’entitat per aprovar sous, primes, indemnitzacions i plans de pensions del tot desproporcionats per als alts directius, en un moment en què Caixa Catalunya estava a punt d’acomiadar 1.300 empleats i de ser intervinguda pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a causa de la seva delicada situació financera.
Antigament, els membres dels consells dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis no podien ser remunerats pel seu càrrec. Però, gràcies a un decret del Govern de la Generalitat de l’any 2006 que modificava la Llei de caixes aprovada pocs mesos abans, Serra va poder percebre un salari de Caixa Catalunya a partir de l’any següent. Aquell 2007 va ser remunerat amb 236.000 euros, sumant sous i dietes. Fins llavors només era recompensat amb dietes, que van arribar a 95.000 euros el 2005 i 135.000 el 2006. CRÍTIC ha publicat recentment el reportatge d’investigació “Catalunya Caixa va repartir en plena fallida milers d’euros en dietes a càrrecs del PSC i de CiU”. Tot això es desprèn de la denúncia presentada per la Fiscalia Anticorrupció que ha derivat en l’actual instrucció judicial contra els antics gestors de la caixa. Segons aquest escrit, Narcís Serra s’hauria embutxacat un total de 1,2 milions d’euros gràcies a la presidència de l’entitat financera, quantitat obtinguda a partir de la suma dels emoluments cobrats directament de la caixa, més les retribucions que percebia per la seva participació en altres consells d’administració de societats de les quals Caixa Catalunya era accionista.
En concret, l’exalcalde de Barcelona fou nomenat conseller dominical de Gas Natural a proposta de l’entitat d’estalvis l’any 2008, però un any més tard passaria a ocupar el càrrec a títol personal, de manera que es va poder beneficiar d’una retribució anual d’uns 150.000 euros fins que va deixar el càrrec, l’any 2011. També, en representació de l’entitat d’estalvis, va ser vicepresident de la certificadora Applus i president de la inversora Volja Plus. La col·lecció de consells d’administració de l’exministre de Defensa es completa amb la seva irrupció al grup Telefónica, una porta que se li va obrir no gràcies a Caixa Catalunya, sinó a La Caixa. L’any 2004, Serra va fer alguns moviments per accedir a la cúpula de l’entitat llavors presidida per Ricard Fornesa: no ho va aconseguir, però sí que va obtenir el premi de consolació del càrrec de conseller en tres filials del gegant de la telefonia: Telefónica Internacional, Telefónica Chile (vicepresident en aquest cas) i Telecomunicaciones de São Paulo. Els dos últims, encara els ocupa actualment. Entre les dues percep una quantitat fixa entorn dels 200.000 euros anuals, segons els informes de govern corporatiu. També és vicepresident del consell assessor de Telefónica a Catalunya. A l’agost de 2008, el Govern de la Generalitat va aprovar un decret que limitava a vuit els càrrecs que es podien ocupar simultàniament en consells d’administració (fins llavors, el límit estava situat en tres); l’ampliació semblava un vestit a mida per a casos com el de Serra.
El de Narcís Serra no és, però, l’únic cas d’expolític català que va acabar fent carrera en una caixa d’estalvis titulada per una diputació: Caixa de Girona va tenir durant 13 anys com a president Arcadi Calzada (1996-2009), que abans havia estat alcalde d’Olot, president de la Diputació gironina, diputat i vicepresident del Parlament per CiU. El govern de la caixa estava sota control de l’ens provincial, on CiU ha tingut històricament majoria. Caixa de Girona també va acabar de mal borràs, poc després de la sortida de Calzada: engolida per un immens forat financer i després de no poder-se integrar en cap fusió amb altres entitats, va ser absorbida per La Caixa l’any 2010.
Al País Valencià trobem un altre cas paradigmàtic amb José Luis Olivas, efímer president de la Generalitat durant 10 mesos en l’interregne entre les presidències d’Eduardo Zaplana i de Francisco Camps, els anys 2002 i 2003. En retirar-se de la política, va ser recompensat amb la presidència no d’una entitat financera, sinó de dues: la de la Caixa de Castelló, Alacant i València (Bancaixa) i la del Banc de València (del qual Bancaixa era accionista), dues entitats que va posar al servei dels projectes faraònics del PP valencià i dels empresaris afins. El primer va ser el primer grup bancari no caixa d’estalvis rescatat pel Banc d’Espanya i pel FROB, que hi va injectar 9.000 milions entre el 2011 i el 2012, i posteriorment fou venut a CaixaBank pel preu simbòlic d’un euro. Pel que fa a Bancaixa, al desembre de 2010 es va fusionar amb Caja Madrid i cinc entitats d’estalvis més constituint el Banco Financiero y de Ahorros (BFA), matriu de Bankia, que el 2011 també va acabar amb una sonada intervenció per part del Ministeri d’Economia en descobrir-se l’ocultació d’unes pèrdues reals de 3.318 milions d’euros en l’exercici anterior. Olivas va ser rellevat aleshores com a vicepresident de la nova entitat, com tot el consell d’administració tant de Bankia com del BFA, que presidia Rodrigo Rato. Segons un informe recent del Banc d’Espanya, Olivas i altres consellers van percebre 1,4 milions en dietes de Bankia que incomplien la Llei de caixes estatal. Entre el 2007 i el 2011 també va ser conseller de l’elèctrica Iberdrola en representació de Bancaixa. Actualment ha canviat la col·lecció de càrrecs privats per una no menys menyspreable d’imputacions judicials: fins a quatre, entre les quals per presumptes delictes societaris i administració deslleial per la seva gestió a Bankia i al Banc de València.

4. David Madí
Exsecretari general de Comunicació de la Generalitat i exsecretari de Comunicació i Estratègia de Convergència. Després de la victòria electoral d’Artur Mas l’any 2010, Madí, que havia estat el responsable de la campanya electoral convergent, abandona sobtadament la política. Dóna d’alta una empresa de consultoria, Nubul Consulting, i un any més tard s’anuncia el seu fitxatge com a director de l’àrea d’Estratègia de Deloitte, una de les majors de la consultoria i l’assessoria de grans empreses. L’anunci va aixecar polseguera perquè just en aquell moment, al juliol de 2011, es va saber que la multinacional havia aconseguit un contracte de 885.000 euros del Govern català per realitzar una auditoria sobre la tresoreria de la Generalitat i els comptes de l’etapa del Govern tripartit. Des de llavors i fins a l’any 2013, Deloitte va rebre fins a 11 encàrrecs més de l’Administració catalana per un valor contractual total de 41.686.268 euros, tal com detallava un reportatge d’investigació de l’Anuari Media.cat sobre els Silencis Mediàtics.
A partir d’aquest moment, David Madí no ha parat d’acumular càrrecs en grans companyies. Al setembre de 2011 era presentat com a president del Consell Assessor d’Endesa a Catalunya, un òrgan consultiu on també hi ha un altre expolític: l’exministre socialista Joan Majó; per aquesta tasca cobra uns 25.000 euros anuals. Al juny de 2012 fou nomenat vicepresident del grup Applus, la principal operadora d’estacions d’ITV a Catalunya, les concessions de la qual depenen del Govern català. I ara fa un any es va incorporar al Grup Telefónica com a consultor amb un contracte que voreja els 120.000 euros anuals; cal tenir en compte que un dels consellers de la multinacional de telefonia, Carles Colomer, és oncle seu.
Deloitte no és, però, l’única gegant de la consultoria i auditoria que ha optat per l’estratègia de cooptar antics alts càrrecs de l’Administració convergent des que CiU va retornar a la Generalitat. A principis de 2011, PricewaterhouseCoopers (PwC) va fitxar Joaquim Triadú com a responsable de sector públic del seu bufet a Catalunya. El càrrec ja no dissimulava gaire les intencions del fitxatge: en pocs mesos, PwC va firmar una desena de contractes amb la Generalitat per un import superior 1,5 milions d’euros. Entre els encàrrecs destaquen una auditoria de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per 430.000 euros. Triadú va ser conseller de Presidència del Govern de Jordi Pujol entre els anys 2000 i 2001Lluís Recoder, exalcalde de Sant Cugat i conseller de Territori i Sostenibilitat en el primer Govern de Mas (2010-12), va deixar la política per incorporar-se com a soci de l’auditora KPMG, en concret, per assessorar empreses en qüestions de medi ambient, justament una àrea que depenia del seu departament a la Generalitat. Poc després, Ernst & Young anunciava el fitxatge de Pilar Fernández Bozal, advocada de l’Estat i consellera de Justícia en el mateix període que Recoder, per liderar la divisió legal d’aquesta consultoria a Catalunya. L’exministre socialista Jordi Sevilla també es va incorporar com a assessor sènior de PwC al gener de, tot just després d’abandonar el seu escó al Congrés.

5. Francesc Homs i Ferret
Francesc Homs, quan ocupava el càrrec de conseller d’Economia el 2001 / ARXIU
Exconseller d’Economia del Govern català de CiU entre el 2001 i el 2003. L’últim titular d’Economia dels governs de Jordi Pujol és un dels molts exemples d’antics alts càrrecs (sobretot convergents) que han trobat refugi en l’ampli ventall de consells d’administració de La Caixa i les seves participades. Homs fou designat conseller de La Caixa l’any 2012 en representació de l’Ajuntament de Barcelona (feia poc que CiU havia aconseguit l’alcaldia) i s’hi estigué fins a l’any 2013, quan l’entitat va cedir el seu negoci bancari a CaixaBank, cosa que va suposar la conversió de l’entitat en fundació bancària. Tal com van destapar CRÍTIC i Directa, expolítics de CiU —tot i que també algun del PSC— han cobrat milers d’euros en dietes per assistir a les reunions dels consells d’administració de La Caixa. Durant aquest període, Homs hauria percebut en dietes uns 65.400 euros. El 2013 també es va incorporar durant uns quants mesos al consell d’administració de VidaCaixa. Avui Homs segueix essent patró de la fundació bancària La Caixa i membre del consell d’administració de Criteria Caixa Holding, la societat que administra les participades del grup bancari, on, per cert, hi figura un altre exconseller de Pujol, en aquest cas de Justícia, el democratacristià Josep-Delfí Guàrdia. Abans, l’any 2007, Homs havia estat nomenat president d’Abertis Logística, una filial de la concessionària de la qual La Caixa és accionista majoritària. A Abertis Logística Homs va substituir un antecessor en el càrrec de conseller d’Economia, Macià Alavedra, el qual s’havia incorporat al grup presidit per Salvador Alemany així que va deixar la conselleria, el 1997. Primer, per dirigir Aucat (que explota l’autopista del Garraf), i a partir del 2003, la filial logística. Un altre exconseller d’Economia, Josep Manuel Basáñez (1987-88), ha figurat en els consells d’administració d’Abertis, de Saba i de Gas Natural, totes elles societats en l’òrbita de La Caixa.
A part d’antics polítics reallotjats, els òrgans de govern de La Caixa i de les societats sota el seu control també van servir per proporcionar una ocupació extra a una munió de càrrecs polítics en exercici, que van anar a parar a l’entitat en representació de les corporacions municipals. Es tracta de càrrecs no remunerats però sí compensats amb dietes, en algun cas abundants, com el de l’alcalde de Banyoles Miquel Noguer (CiU), que hauria cobrat 1.300.000 euros entre el 2005 i el 2013 com a conseller de La Caixa. Altres polítics en una situació semblant van ser l’alcalde de Lleida del PSC Àngel Ros (212.000 euros entre dietes i primes per ser membre de la comissió de control entre el 2007 i el 2012) o l’exalcaldessa de Deltebre Immaculada Juan, de CiU (679.500 euros en dietes entre el 2005 i el 2012).

6. Abel Matutes
Exalcalde franquista d’Eivissa i exministre d’Afers Exteriors. L’home més ric d’Eivissa mai no va deixar d’exercir un control més o menys directe sobre els seus múltiples negocis privats, ni tan sols quan va ser diputat al Congrés, eurodiputat, vicepresident del PP o ministre d’Exteriors del primer Govern d’Aznar, entre el 1996 i el 2000. El Grupo Abel Matutes aplega avui multitud d’interessos, sobretot en els àmbits hoteler, immobiliari, de l’oci nocturn i del transport marítim (la naviliera Balearia). Això sí, ja no pot presumir a Eivissa del banc que duia el seu nom i que va presidir durant els anys setanta. Però el seu pas per la política li ha proporcionat una ocupació bancària de molt més pedigrí: membre del consell d’administració del Banc de Santander, al qual es va incorporar al juny de 2002 i s’hi va mantenir fins al novembre passat, quan la nova presidenta, Ana Patricia Botín, el va rellevar. L’any 2012 va ser retribuït amb 44.820 euros més uns 45.000 euros en concepte de dietes per assistir a les sessions del consell.

7. Emilio Manuel Adán
Exregidor de Sagunt. Fill de l’últim alcalde franquista de Sagunt, va ser regidor de la capital del Camp de Morvedre entre els anys 1996 i 2003 pel Partit Popular, responsable de Patrimoni, Contractació, Infraestructures i InversionsEn aquesta època, el polèmic empresari Enrique Bañuelos va tancar les primeres grans operacions urbanístiques a Sagunt i en localitats pròximes. En deixar el càrrec municipal, Adán es va donar d’alta com a advocat, però en realitat va passar a treballar quasi exclusivament per a Bañuelos, ja que el seu nom comença a aparèixer com a administrador de diverses societats vinculades a projectes immobiliaris impulsats pel promotor i, finalment, de la mateixa matriu del grup, Astroc. Quan aquest grup immobiliari va fer fallida a l’estiu de 2007 i Bañuelos va emigrar al Brasil per refer els seus negocis, va deixar un reforç a Madrid, dues societats, Kavaal Real State i Veremonte España, administrades per dos homes de confiança, un dels quals, Emilio Adán. Aquestes societats van ser la plataforma a través de la qual l’empresari símbol de la bombolla immobiliària ha intentat reflotar la seva estructura a l’Estat. A través de Veremonte va oferir a la Generalitat catalana el projecte de macrocasino Barcelona World, encara que per ara ha renunciat a explotar-lo.

8. Josep Grau
Exconseller d’Agricultura del Govern català. L’any 2002, el convergent Josep Grau, com a conseller d’Agricultura, anunciava l’adjudicació de la xarxa de regadiu del canal Segarra-Garrigues, un projecte hidràulic llargament anunciat per l’Administració pujolista. L’obra s’assignava a Aigües Segarra Garrigues, SA (ASG), un consorci d’empreses del qual formaven part FCC, Agbar, Copcisa i Copisa, entre altres constructores amb menor pes accionarial. Nou anys més tard, el 2011, Josep Grau assumia la presidència d’ASG, és a dir, passava a ser responsable de l’execució de l’obra que ell mateix havia adjudicat. L’Anuari Media.cat dels Silencis Mediàtics va destapar aquest cas de portes giratòries de les comarques de Ponent. Això sí, després d’un llarg retard en les obres, un gran sobrecost i una denúncia de la Unió Europea per incomplir la normativa de protecció de les aus que havia obligat a redefinir bona part del projecte. Grau va deixar la conselleria l’any 2003, però va continuar sent diputat de CiU fins al 2010. La Llei catalana d’incompatibilitats de 1987 estableix un període mínim de dos anys entre el moment de deixar un càrrec públic i la incorporació a un grup privat amb algun conflicte d’interessos amb el càrrec anterior. En aquest sentit, la seva contractació per ASG no vulnera la normativa vigent.

9. Josep Borrell
Josep Borrell, en una entrega de diplomes universitaris / UNIVERSITAT CARLOS III
Exministre d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient i expresident del Parlament Europeu. Borrell va anunciar que deixava la política sent encara eurodiputat pel PSOE a Brussel·les, al juliol de 2009. Quasi simultàniament es coneixia la seva incorporació al consell d’administració d’Abengoa, grup sevillà especialitzat en infraestructures vinculades a les energies renovables. Ho va poder fer perquè, en el cas dels càrrecs comunitaris, la norma no estableix cap limitació per passar a l’àmbit privat. Des de llavors, l’exministre ha esdevingut el conseller independent (és a dir, que no representa cap grup accionarial) més ben remunerat de les societats de l’Ibex-35, amb uns emoluments anuals que se situen al voltant dels 300.000 euros. Justament és ell qui presideix el consell de retribucions de la companyia. Entre els anys 2010 i 2012 va ser rector de l’Institut Universitari Europeu, amb seu a Florència, del qual el van fer dimitir, ja que els estatuts de l’entitat estableixen que el càrrec de rector era incompatible amb altres responsabilitats remunerades, i Borrell no havia informat del seu sou a Abengoa.

10. Pedro Solbes
Exvicepresident d’Economia del Govern central i excomissari europeu d’Economia. Valencià —nascut a Pinós (Vinalopó Mitjà)— encara que no n’ha exercit gaire, a l’abril de 2009 deixa la política després de ser el responsable econòmic de l’últim Govern de Felipe González, dels primers de Rodríguez Zapatero i, pel mig, dirigir la política econòmica de la Unió Europea. En cessar com a vicepresident del Govern espanyol, va anunciar que retornava a la seva feina de professor de la universitat, però el cert és que l’esperaven altres destins: el 2011, complerta pels pèls la quarantena legal fixada per la llei perquè un exalt càrrec de l’Administració s’incorpori a l’esfera privada, es fa públic el seu fitxatge com a conseller per a la divisió espanyola del grup financer Barclays. Fa alguns mesos era renovat en el càrrec per tres anys més de forma sorprenent, ja que el grup bancari ha anunciat la intenció d’eliminar la seva filial a l’Estat. Quasi simultàniament a l’entrada a Barclays, es va incorporar al consell d’Enel, la matriu italiana de l’elèctrica Endesa. Justament, en la seva última etapa com a ministre, Solbes havia tutelat l’adquisició d’Endesa per part del grup italià i d’Acciona, després d’un embolic d’opes encreuades entre Gas Natural i l’alemanya E.ON per aconseguir el control de l’elèctrica. Al maig d’aquest 2014, la junta d’accionistes d’Enel aprovava no renovar-li el càrrec. En tres anys, però, s’ha embutxacat al voltant de 400.000 euros com a vocal del hòlding energètic.



 Eloi Latorre. Media.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada