Respecte a Josep Piqué, un dels millors de la classe, l'altra era l'Anna Birulés, segons el catedràtic Fabiàn Estapé, recordo com en una entrevista li varen preguntar com era que pagava tants pocs impostos i va respondre amb sornegueria que gràcies a l'enginyeria financera, que ell sabia aprofitar les escletxes de la llei i altres no...
Per cert que tal com diu l'informe Josep Piqué fou president d'Ercros, i un altre que no ha aparegut en aquesta llista és Antoni Zabalza, valencià, també ex-president d'Ercros, culpable com tots els altres presidents dels fangs contaminants de la factoria abocats al pantà de Mequinença, fangs que ara s'estan netejant, suposo que pagant tots nosaltres i que a més a més aquests dies s'ha descobert un altre frau de corrupció que ha fet dimitir el número dos de la Soraya Saenz de Santamaria. Per cert que el botifler senyor Zabalza, del PSOE, és coautor junt amb el botifler senyor Josep Borrell,del PSOE, que també surt en aquestes deu portes giratòries, d'un article sobre el segons ells inexistent dèficit fiscal català, que fou replicat per en Xavier Sala i Martin, en un article amb molta gràcia explicant el dèficit amb la targeta VISA...
Deu casos de portes giratòries als
Països Catalans
Text: Eloi Latorre /
Il·lustració: Jordi Borràs
dimarts , 30 desembre 2014
Les portes giratòries, entre política i grans empreses,
també han tingut lloc als Països Catalans. Més enllà dels casos de José María Aznar o de Felipe González,
antics dirigents de CiU, del PP i del PSOE del País Valencià, de Catalunya i
de les Illes han acabat la seva carrera seient als consells d'administració
de grans empreses de sectors bàsics com la banca, l'energia, el transport o la
construcció. Destaquen, en els últims anys, els casos de Miquel Roca (CiU), de Narcís Serra (PSC), de David Madí (CDC), de Josep
Piqué (PP), de Josep Borrell (PSC) o d'Abel Matutes (PP). Tot és perfectament
legal.
A l'Estat espanyol han estat polèmics els fitxatges
d'Aznar (Endesa), de González (Gas Natural), de Rato (Bankia), de Salgado
(Endesa Chile), d'Acebes (Iberdrola) o d'Imaz (Petronor)
El fenomen conegut per portes giratòries —és a dir, el transvasament d’antics
càrrecs polítics als consells d’administració de grans empreses privades— ha
esdevingut un dels motius de
l’augment de la indignació ciutadana vers la classe política:
ja sigui per l’exhibició de sous, dietes i altres prebendes del tot
desorbitades i especialment feridores en temps de crisi com per la sensació
inevitable en molts casos que ens trobem davant d’un agraïment als serveis
prestats, o pel fet que grans empreses fitxin expolítics buscant obtenir
contactes o tractes de favor de les administracions.
No hi ha res d’il·legal. La llei d’incompatibilitats
deixa clar que els alts càrrecs no poden accedir al sector privat relacionat
directament amb l’àmbit de competències polítiques que tenien fins dos anys
després de deixar l’activitat pública. Després d’aquest període de carència, llibertat
total. Fins i tot existeix una Oficina de Conflictes d’Interessos, que
depèn del Ministeri d’Administracions
Públiques, per aprovar o prohibir aquestes contractacions.
Tot i que sovint es generalitza la crítica a tots els
polítics, el cert és que les dades mostren que la immensa majoria d’antics càrrecs polítics
col·locats a les empreses de l’Ibex-35 pertanyen
al PP, al PSOE, a CiU i al PNB. S’ha parlat molt de casos com
els fitxatges en el seu moment de José María Aznar o de Felipe
González per Endesa i Gas
Natural, respectivament. També ha estat polèmic en els últims anys el pas
al món empresarial de Rodrigo Rato (Bankia), d’Elena Salgado (Endesa Chile), d’Ángel Acebes (Iberdrola) o de Josu Jon Imaz (Petronor).
Però en l’àmbit dels Països Catalans hi ha una
àmplia col·lecció de polítics recol·locats i l·lustres. Repassem-la:
1. Miquel Roca
Junyent
Miquel Roca, al Foro Nueva Sociedad /
ANTONIO FERNÁNDEZ
Exsecretari general de CDC
i exportaveu de CiU al Congrés dels Diputats. Abandona la
política el 1999,
sent regidor a l’Ajuntament de Barcelona.
Quatre anys abans havia intentat disputar l’alcaldia a Pasqual Maragall, sense èxit. El 1996 ja havia preparat el seu pas al sector privat fundant el bufet
Roca Junyent i Associats, especialitzat en dret mercantil i assessoria
de grans firmes, una veritable multinacional de l’advocacia amb un exèrcit de 230 lletrats al seu servei i oficines a
Barcelona, Lleida, Girona, Palma, Madrid i Xangai. Encara que no és penalista,
el rei Joan Carles li va encarregar personalment que liderés la defensa
de la seva filla Cristina de Borbó en el cas Nóos, però no ha pogut evitar que sigui jutjada per col·laboració
amb frau fiscal.
Fent valer els seus excel·lents contactes entre l’elit
empresarial, la
coneguda bona relació amb l’entorn de la Casa Reial i la pàtina de prestigi que
sempre atorga en certs cenacles madrilenys el fet de ser un dels pares de la
Constitució de 1978, s’ha convertit en un veritable col·leccionista de càrrecs
en grans corporacions estatals. Té
tot un rècord: és l’únic antic polític que figura a les cúpules de quatre
societats que cotitzen al selectiu borsari Ibex-35. En concret, és conseller
de la constructora ACS des del
2003 (el seu president, Florentino Pérez, va ser secretari general del fallit
Partit Reformista Democràtic, impulsat per Roca el 1985); conseller de
l’elèctrica Endesa des del 2009; secretari sense rang de conseller de
la concessionària d’infraestructures Abertis des del 2003, de
la qual també és patró de la fundació (que va
presidir fins fa dos anys), i també secretari del Banc Sabadell des
de l’any 2000.
Només com a conseller d’Endesa,
Miquel Roca va percebre una retribució de 313.000 euros l’any 2013; i ACS li va assignar 97.000
euros segons la informació remesa per
la companyia a la Comissió Nacional del
Mercat de Valors. Ja fora de l’Ibex, Roca també és secretari del consell
de la consultoria madrilenya TYPSA, secretari d’Accesos de Madrid, SA (la concessionària
que explota les ruïnoses autopistes radials de la capital espanyola, ara en
procés de rescat públic) i defensor del client de l’asseguradora
Catalana Occidente. Pel que fa a activitat associativa, l’exnúmero dos de
Jordi Pujol no és menys omnipresent: presideix la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (un
exclusiu lobby al servei de l’alta burgesia catalana) i el
Museu Nacional d’Art de Catalunya
(MNAC), és vicepresident de la Fundació
Barcelona Cultura, president d’honor de l’associació d’exalumnes de la Universitat de Barcelona Alumni UB i patró vitalici de
la Fundació Gala – Salvador Dalí.
2. Josep Piqué
Exministre d’Indústria, d’Exteriors i de Ciència i
Tecnologia i expresident del PP de Catalunya. Fill de l’últim alcalde
franquista de Vilanova i la Geltrú i militant de Bandera Roja i del PSUC en la
joventut, el seu és un interessant doble viatge d’anada i tornada de la
política als negocis privats. El 1984 va ser cooptat com a director
general d’Indústria de la Generalitat quan la conselleria estava
en mans del republicà Joan Hortalà, procedent del Servei d’Estudis de La
Caixa. Va deixar el càrrec el 1988 i pocs mesos després es va incorporar com
a president de la química Ercros (que acabava de néixer, com a
resultat de la fusió de Cros i d’Explosivos Río Tinto), més endavant controlada
pel grup kuwaitià KIO a través del financer Javier de la Rosa. Tots dos van ser
investigats per la venda de la filial Ertoil al grup francès Elf, però el cas
es va arxivar l’any 2004.
Després d’ocupar diversos ministeris amb els governs
de José María Aznar (primer com a independent, després ja com a
militant del PP) i d’optar a la presidència de la Generalitat, Piqué abandonava
el seu escó al Parlament i la política de forma sobtada al juny de 2007. Pocs
mesos després, al novembre, ja trobava feina com a president de
l’aerolínia de baix cost Vueling, amb seu a l’aeroport del Prat. L’any 2012
va percebre una retribució de 320.000 euros per aquest càrrec segons la
informació facilitada a la Comissió Nacional del Mercat de Valors. En fou
rellevat a l’agost de 2013, en ser absorbida Vueling pel grup hispanobritànic
IAG. No va estar gaire temps desocupat: a l’octubre s’anunciava el seu fitxatge
com a conseller delegat amb rang de vicepresident segon de la constructora
OHL, presidida per Juan Manuel Villar Mir. Malgrat que els seus serveis es
van limitar a encara no un trimestre, Piqué va cobrar 126.000 euros l’any
passat d’OHL, segons consta a la CNMV. Ha estat president del Cercle
d’Economia en dues ocasions: 1995-96 i 2011-13.
3. Narcís Serra
Narcís Serra, en una entrega de premis
solidaris / FUNDACIÓ FACTOR HUMÀ
Exalcalde de Barcelona, exministre de Defensa i
exvicepresident del Govern espanyol. El socialista Narcís Serra va
ser un dels derrotats l’any 1994 en el famós congrés de Sitges en el qual
comencen a guanyar poder els capitans liderats per José Montilla. El 2005 fou nomenat president de Caixa
Catalunya, entitat aleshores sota control de la Diputació de Barcelona (on
hi havia clara majoria socialista), i es mantingué en el càrrec fins a l’any 2010,
just en culminar la fusió desesperada amb les caixes de Tarragona i de Manresa. La seva gestió al capdavant de l’entitat ha
acabat en
processament judicial, ja que el Jutjat d’Instrucció núm. 30 de Barcelona acusa Serra i
30 antics membres del consell d’administració de la caixa d’haver actuat en perjudici dels interessos de l’entitat per
aprovar sous, primes, indemnitzacions i plans de pensions del tot
desproporcionats per als alts directius, en un moment en què Caixa Catalunya
estava a punt d’acomiadar 1.300 empleats i de ser intervinguda pel Fons de
Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a causa de la seva delicada
situació financera.
Antigament, els membres dels consells dels òrgans de
govern de les caixes d’estalvis no podien ser remunerats pel seu càrrec. Però, gràcies a un decret del Govern de la Generalitat de l’any 2006 que modificava
la Llei de caixes aprovada pocs mesos abans, Serra va poder percebre
un salari de Caixa Catalunya a
partir de l’any següent. Aquell 2007 va ser remunerat amb 236.000 euros,
sumant sous i dietes. Fins llavors només era recompensat amb dietes, que van
arribar a 95.000 euros el 2005 i 135.000 el 2006. CRÍTIC ha publicat
recentment el reportatge d’investigació “Catalunya Caixa va repartir en plena fallida milers d’euros
en dietes a càrrecs del PSC i de CiU”. Tot això es desprèn de la denúncia
presentada per la Fiscalia Anticorrupció que ha derivat en l’actual
instrucció judicial contra els antics gestors de la caixa. Segons aquest
escrit, Narcís Serra s’hauria embutxacat un
total de 1,2 milions d’euros gràcies a la presidència de l’entitat financera, quantitat obtinguda a partir de la suma dels
emoluments cobrats directament de la caixa, més les retribucions que percebia
per la seva participació en altres consells d’administració de societats de les
quals Caixa Catalunya era accionista.
En concret, l’exalcalde de Barcelona fou nomenat conseller
dominical de Gas Natural a proposta de l’entitat d’estalvis l’any 2008,
però un any més tard passaria a ocupar el càrrec a títol personal, de manera
que es va poder beneficiar d’una retribució anual d’uns 150.000 euros
fins que va deixar el càrrec, l’any 2011. També, en representació de l’entitat
d’estalvis, va ser vicepresident de la certificadora Applus i president
de la inversora Volja Plus. La col·lecció de consells d’administració de l’exministre
de Defensa es completa amb la seva irrupció al grup Telefónica, una porta que se li va obrir no gràcies a Caixa Catalunya, sinó a La Caixa. L’any 2004, Serra va fer alguns moviments
per accedir a la cúpula de l’entitat llavors presidida per Ricard Fornesa: no ho va aconseguir, però sí que va obtenir el
premi de consolació del càrrec de conseller en tres filials del gegant de la
telefonia: Telefónica Internacional, Telefónica Chile
(vicepresident en aquest cas) i Telecomunicaciones de São Paulo. Els dos últims,
encara els ocupa actualment. Entre les dues percep una quantitat
fixa entorn dels 200.000 euros anuals, segons els
informes de govern corporatiu. També és vicepresident del consell
assessor de Telefónica a Catalunya. A l’agost de 2008, el Govern de la Generalitat va aprovar un
decret que limitava a vuit els càrrecs que es podien ocupar simultàniament en
consells d’administració (fins llavors, el límit estava situat en tres);
l’ampliació semblava un vestit a mida per a casos com el de Serra.
El de Narcís Serra no és, però, l’únic cas d’expolític
català que va acabar fent carrera en una caixa d’estalvis titulada per una
diputació: Caixa de Girona va tenir durant 13 anys com a president
Arcadi Calzada (1996-2009), que abans havia estat alcalde d’Olot, president
de la Diputació gironina, diputat i vicepresident del Parlament per CiU. El
govern de la caixa estava sota control de l’ens provincial, on CiU ha tingut històricament majoria. Caixa de Girona també va acabar de mal
borràs, poc
després de la sortida de Calzada: engolida per un immens forat financer i
després de no poder-se integrar en cap fusió amb altres entitats, va ser
absorbida per La Caixa l’any 2010.
Al País Valencià trobem un altre cas paradigmàtic amb
José Luis Olivas, efímer president de la Generalitat durant
10 mesos en l’interregne entre les presidències d’Eduardo Zaplana i de
Francisco Camps, els anys 2002 i 2003. En retirar-se de la política, va ser
recompensat amb la presidència no d’una entitat financera, sinó de dues: la
de la Caixa de Castelló, Alacant i València (Bancaixa) i la del Banc de
València (del qual Bancaixa era accionista), dues entitats que va
posar al servei
dels projectes faraònics del PP valencià i dels empresaris afins. El
primer va ser el primer grup bancari no caixa d’estalvis rescatat pel Banc
d’Espanya i pel FROB, que hi va injectar 9.000 milions entre el 2011 i el 2012,
i posteriorment fou venut a CaixaBank pel preu simbòlic d’un euro. Pel que fa a
Bancaixa, al desembre de 2010 es va fusionar amb Caja Madrid i cinc entitats
d’estalvis més constituint el Banco Financiero y de Ahorros (BFA), matriu de
Bankia, que el 2011 també va acabar amb una sonada intervenció per part del
Ministeri d’Economia en descobrir-se l’ocultació d’unes pèrdues reals de 3.318
milions d’euros en l’exercici anterior. Olivas va ser rellevat aleshores com a
vicepresident de la nova entitat, com tot el consell d’administració tant de
Bankia com del BFA, que presidia Rodrigo Rato. Segons un informe recent
del Banc d’Espanya, Olivas i altres consellers van percebre 1,4 milions en
dietes de Bankia que incomplien la Llei de caixes estatal. Entre el 2007 i
el 2011 també va ser conseller de l’elèctrica Iberdrola en representació de
Bancaixa. Actualment ha canviat la col·lecció de càrrecs privats per una no
menys menyspreable d’imputacions judicials: fins a quatre, entre les
quals per presumptes delictes societaris i administració deslleial per la
seva gestió a Bankia i al Banc de València.
4. David Madí
Exsecretari general
de Comunicació de la Generalitat i exsecretari
de Comunicació i Estratègia de Convergència. Després de la victòria
electoral d’Artur Mas l’any 2010, Madí, que havia estat el responsable de la
campanya electoral convergent, abandona sobtadament la política. Dóna d’alta
una empresa de consultoria, Nubul Consulting, i un any més tard s’anuncia el
seu fitxatge com a director de l’àrea d’Estratègia de Deloitte, una de
les majors de la consultoria i l’assessoria de grans empreses.
L’anunci va aixecar polseguera perquè just en aquell moment, al juliol de 2011, es
va saber que la multinacional havia aconseguit un contracte de 885.000 euros del Govern
català per realitzar una auditoria sobre la tresoreria de la Generalitat i els comptes de l’etapa del
Govern tripartit. Des de llavors i fins a l’any 2013, Deloitte va rebre fins a 11 encàrrecs
més de l’Administració catalana per un valor contractual total de 41.686.268 euros, tal com detallava un reportatge d’investigació de l’Anuari Media.cat sobre els
Silencis Mediàtics.
A partir d’aquest moment, David Madí no ha parat d’acumular
càrrecs en grans companyies. Al setembre de 2011 era presentat com a president
del Consell Assessor d’Endesa a Catalunya, un òrgan consultiu on també hi
ha un altre expolític: l’exministre socialista Joan Majó; per aquesta tasca cobra uns 25.000 euros
anuals. Al juny de 2012 fou nomenat vicepresident del grup
Applus, la principal operadora d’estacions d’ITV a Catalunya, les concessions de la qual depenen del Govern
català. I ara fa un any es va incorporar al Grup Telefónica com a
consultor amb un contracte que voreja els 120.000 euros
anuals; cal tenir en compte que un dels consellers de la multinacional de
telefonia, Carles Colomer, és oncle
seu.
Deloitte no és, però, l’única gegant de la consultoria i
auditoria que ha
optat per l’estratègia de cooptar antics alts càrrecs de l’Administració
convergent des que CiU va retornar a
la Generalitat. A principis de 2011, PricewaterhouseCoopers (PwC) va
fitxar Joaquim Triadú com a responsable de sector públic del seu bufet
a Catalunya. El càrrec ja no dissimulava gaire les intencions del fitxatge: en
pocs mesos, PwC va firmar una desena
de contractes amb la Generalitat per
un import superior 1,5 milions d’euros. Entre els encàrrecs destaquen
una auditoria de la Corporació Catalana
de Mitjans Audiovisuals per 430.000 euros. Triadú va ser conseller de
Presidència del Govern de Jordi Pujol entre els anys 2000 i 2001. Lluís Recoder,
exalcalde de Sant Cugat i conseller de Territori i Sostenibilitat en el primer
Govern de Mas (2010-12), va deixar la política
per incorporar-se com a soci de l’auditora KPMG, en concret, per assessorar empreses en
qüestions de medi ambient, justament una àrea que depenia del seu departament a
la Generalitat. Poc
després, Ernst & Young anunciava el fitxatge de Pilar Fernández
Bozal, advocada de l’Estat i consellera de Justícia en el mateix
període que Recoder, per liderar la
divisió legal d’aquesta consultoria a Catalunya.
L’exministre socialista Jordi Sevilla
també es va incorporar com a assessor sènior de PwC al gener de, tot just després d’abandonar el seu escó al
Congrés.
5. Francesc Homs i
Ferret
Francesc Homs, quan ocupava el càrrec
de conseller d’Economia el 2001 / ARXIU
Exconseller d’Economia del Govern català de CiU entre el
2001 i el 2003. L’últim
titular d’Economia dels governs de Jordi Pujol és un dels molts exemples
d’antics alts càrrecs (sobretot convergents) que han trobat refugi en l’ampli
ventall de consells d’administració de La Caixa i les seves participades. Homs fou designat conseller de La Caixa l’any
2012 en representació de l’Ajuntament de Barcelona (feia poc que CiU
havia aconseguit l’alcaldia) i s’hi estigué fins a l’any 2013,
quan l’entitat va cedir el seu negoci bancari a CaixaBank, cosa que va
suposar la conversió de l’entitat en fundació bancària. Tal com van destapar
CRÍTIC i Directa, expolítics de CiU —tot i que també algun del PSC— han cobrat milers d’euros en dietes per assistir a les
reunions dels consells d’administració de La Caixa. Durant
aquest període, Homs hauria percebut en dietes uns 65.400 euros.
El 2013
també es va incorporar durant uns quants mesos al consell d’administració de VidaCaixa. Avui Homs segueix essent patró
de la fundació bancària La Caixa i membre del consell
d’administració de Criteria Caixa Holding, la societat que administra les
participades del grup bancari, on, per cert, hi figura un altre exconseller de
Pujol, en aquest cas de Justícia, el democratacristià Josep-Delfí Guàrdia.
Abans, l’any 2007,
Homs havia estat nomenat president d’Abertis Logística, una filial
de la concessionària de la qual La Caixa
és accionista majoritària. A Abertis
Logística Homs va substituir un antecessor en el càrrec de conseller
d’Economia, Macià Alavedra, el qual
s’havia incorporat al grup presidit per Salvador Alemany així que va deixar la
conselleria, el 1997.
Primer, per dirigir Aucat (que
explota l’autopista del Garraf), i a partir del 2003, la filial logística. Un
altre exconseller d’Economia, Josep Manuel Basáñez (1987-88),
ha figurat en els consells d’administració d’Abertis, de Saba i de Gas Natural,
totes elles societats en l’òrbita de La Caixa.
A part d’antics polítics reallotjats, els òrgans de govern de
La Caixa i de les societats sota el seu control també van servir per
proporcionar una ocupació extra a una munió de càrrecs polítics en exercici,
que van anar a parar a l’entitat en representació de les corporacions
municipals. Es tracta de càrrecs no remunerats però sí compensats amb dietes,
en algun cas abundants, com el de l’alcalde de Banyoles Miquel Noguer
(CiU), que hauria cobrat 1.300.000 euros
entre el 2005 i
el 2013 com a conseller de La Caixa.
Altres polítics en una situació semblant van ser l’alcalde de Lleida
del PSC Àngel Ros (212.000 euros entre
dietes i primes per ser membre de la comissió de control entre el 2007 i el 2012)
o l’exalcaldessa de Deltebre Immaculada Juan, de CiU (679.500 euros en dietes entre el 2005 i el 2012).
6. Abel Matutes
Exalcalde franquista d’Eivissa
i exministre d’Afers Exteriors. L’home més ric
d’Eivissa mai no va deixar d’exercir un control més o menys directe sobre els
seus múltiples negocis privats, ni tan sols quan va ser diputat al Congrés, eurodiputat,
vicepresident del PP o ministre d’Exteriors del primer Govern d’Aznar, entre
el 1996 i el 2000. El Grupo Abel Matutes aplega avui
multitud d’interessos, sobretot en els àmbits hoteler, immobiliari, de l’oci
nocturn i del transport marítim (la naviliera Balearia). Això sí, ja no pot
presumir a Eivissa del banc que duia el seu nom i que va presidir durant els
anys setanta. Però el seu pas per la política li ha proporcionat una ocupació
bancària de molt més pedigrí: membre del consell d’administració del
Banc de Santander, al qual es va incorporar al juny de 2002 i
s’hi va mantenir fins al novembre passat, quan la nova presidenta, Ana Patricia Botín, el va rellevar.
L’any 2012
va ser retribuït amb 44.820 euros més
uns 45.000 euros en concepte de dietes per assistir a les
sessions del consell.
7. Emilio Manuel Adán
Exregidor de Sagunt. Fill de l’últim alcalde franquista de Sagunt,
va ser regidor de la capital del Camp de Morvedre entre els anys 1996 i 2003 pel Partit Popular,
responsable de Patrimoni, Contractació,
Infraestructures i Inversions. En aquesta època, el polèmic
empresari Enrique Bañuelos va tancar les primeres grans operacions
urbanístiques a Sagunt i en localitats pròximes. En deixar el
càrrec municipal, Adán es va donar d’alta com a advocat, però en realitat va
passar a treballar quasi exclusivament per a Bañuelos, ja que el seu nom
comença a aparèixer com a administrador de diverses societats vinculades a
projectes immobiliaris impulsats pel promotor i, finalment, de la
mateixa matriu del grup, Astroc. Quan aquest grup immobiliari va fer
fallida a l’estiu de 2007 i Bañuelos va emigrar al Brasil per refer els
seus negocis, va deixar un reforç a Madrid, dues societats, Kavaal Real
State i Veremonte España, administrades per dos homes de confiança, un dels
quals, Emilio Adán. Aquestes societats van ser la plataforma a través
de la qual l’empresari símbol de la
bombolla immobiliària ha intentat reflotar la seva estructura a l’Estat. A
través de Veremonte va oferir a la
Generalitat catalana el projecte de macrocasino
Barcelona World, encara que per ara ha renunciat a explotar-lo.
8. Josep Grau
Exconseller d’Agricultura del Govern català. L’any 2002, el
convergent Josep Grau, com a conseller d’Agricultura, anunciava l’adjudicació
de la xarxa de regadiu del canal Segarra-Garrigues, un projecte hidràulic
llargament anunciat per l’Administració pujolista. L’obra s’assignava a Aigües Segarra Garrigues, SA (ASG), un
consorci d’empreses del qual formaven part FCC,
Agbar, Copcisa i Copisa, entre altres constructores amb menor pes
accionarial. Nou anys més tard, el 2011,
Josep Grau assumia la presidència d’ASG, és a dir,
passava a ser responsable de l’execució de l’obra que ell mateix havia
adjudicat. L’Anuari Media.cat dels Silencis Mediàtics va destapar
aquest cas de portes giratòries de les comarques de Ponent. Això sí, després d’un llarg
retard en les obres, un gran sobrecost i una denúncia de la Unió Europea per
incomplir la normativa de protecció de les aus que havia obligat a redefinir
bona part del projecte. Grau va
deixar la conselleria l’any 2003, però va continuar sent diputat de CiU fins al 2010. La Llei catalana
d’incompatibilitats de 1987 estableix un període mínim de dos anys entre
el moment de deixar un càrrec públic i la incorporació a un grup privat amb
algun conflicte d’interessos amb el càrrec anterior. En aquest sentit, la seva
contractació per ASG no vulnera la
normativa vigent.
9. Josep Borrell
Josep Borrell, en una entrega de
diplomes universitaris / UNIVERSITAT CARLOS III
Exministre d’Obres
Públiques, Transports i Medi Ambient i expresident del Parlament Europeu.
Borrell va anunciar que deixava la política sent encara eurodiputat pel PSOE a Brussel·les, al juliol de 2009. Quasi simultàniament es coneixia
la seva incorporació al consell d’administració d’Abengoa, grup
sevillà especialitzat en infraestructures vinculades a les energies renovables.
Ho va poder fer
perquè, en el cas dels càrrecs comunitaris, la norma no estableix cap limitació
per passar a l’àmbit privat. Des de
llavors, l’exministre ha esdevingut el conseller independent (és a dir,
que no representa cap grup accionarial) més ben remunerat de les societats de
l’Ibex-35, amb uns emoluments anuals que se situen al voltant dels 300.000 euros. Justament és ell qui presideix el consell de
retribucions de la companyia. Entre els anys 2010 i 2012 va
ser rector de l’Institut Universitari Europeu, amb seu a Florència,
del qual el van
fer dimitir, ja que els estatuts de l’entitat estableixen que el càrrec de
rector era incompatible amb altres responsabilitats remunerades, i Borrell no
havia informat del seu sou a Abengoa.
10. Pedro Solbes
Exvicepresident
d’Economia del Govern central i excomissari europeu d’Economia. Valencià
—nascut a Pinós (Vinalopó Mitjà)— encara que no n’ha exercit gaire, a l’abril
de 2009
deixa la política després de ser el responsable econòmic de l’últim Govern de Felipe González, dels primers de Rodríguez Zapatero i, pel mig, dirigir
la política econòmica de la Unió Europea.
En cessar com a vicepresident del Govern espanyol, va anunciar que
retornava a la seva feina de professor de la universitat, però el cert és que
l’esperaven altres destins: el 2011, complerta pels pèls la quarantena legal
fixada per la llei perquè un exalt càrrec de l’Administració s’incorpori a
l’esfera privada, es fa públic el seu fitxatge com a conseller per a la divisió
espanyola del grup financer Barclays. Fa alguns mesos era renovat en el càrrec per tres anys més
de forma sorprenent, ja que el grup bancari ha anunciat la intenció d’eliminar
la seva filial a l’Estat. Quasi simultàniament a l’entrada a
Barclays, es va incorporar al consell d’Enel, la matriu italiana de
l’elèctrica Endesa. Justament, en la seva última etapa com a ministre, Solbes havia tutelat
l’adquisició d’Endesa per part del grup italià i d’Acciona, després d’un
embolic d’opes encreuades entre Gas Natural i l’alemanya E.ON per
aconseguir el control de l’elèctrica. Al maig d’aquest 2014, la junta d’accionistes d’Enel
aprovava no renovar-li el càrrec. En tres anys, però, s’ha embutxacat al
voltant de 400.000 euros com a vocal del hòlding energètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada