Benvolguts,
El company Lluís Solà ens recorda que el 2013 el PuntAvui va fer una ressenya sobre el llibre remença del 1448 i ens en passa un comentari. Copiem el comentari d'en Lluís, que té algun punt d'ironia,, fem el nostre propi comentari i a continuació publiquem la ressenya del PuntAvui. Recordem també que en el Bloc hi ha un article d'en Joan Lluís Lluís sobre el mateix cas.
Comentari d'en Lluís Solà:
El company Lluís Solà ens recorda que el 2013 el PuntAvui va fer una ressenya sobre el llibre remença del 1448 i ens en passa un comentari. Copiem el comentari d'en Lluís, que té algun punt d'ironia,, fem el nostre propi comentari i a continuació publiquem la ressenya del PuntAvui. Recordem també que en el Bloc hi ha un article d'en Joan Lluís Lluís sobre el mateix cas.
Comentari d'en Lluís Solà:
Aquests últims dies el
president Carles Puigdemont ha fet referència, diverses vegades, als remences.
El diari AVUI va publicar el juny del 2013 algunes referències al llibre
remença del 1448. La UNESCO va inscriure el llibre remença al Registre de la
Memòria del Món el 2013.
Fixeu-vos, com a
curiositat històrica, que en el primer paràgraf hi figuren, per aquest ordre, els
cognoms: Puigdemont, Mas, Nadal, Pujol, Jonquera i una senyora Margarida Masgrau, que és tota
una fita si tenim en compte que estem parlant del segle XV. També és curiós,
que en sis mesos van fer 553 reunions per pactar les resolucions. Potser així es pot entendre que JuntXSí i per la CUP han
trigat tres mesos en posar-se d'acord...
Ara el nostre comentari sobre l'apunt de l'arxiver de Girona Joan Boadas:
Complet i fabulós article sobre el Sindicat Remença del 1448. Puigdemon, Mas, Nadal, Ventura, Jonquera i molts altres eren els signants dels llibres...
Els remences estaven en règim d’esclavatge i com a detall curiós en el paràgraf que copio explica
com Alfons el Magnànim (1396-1458) els havia autoritzat a reunir-se “sempre que no s'ajuntessin més de
cinquanta homes i que, a la trobada, hi assistís un oficial o delegat reial i
un notari amb la funció d'aixecar l'acta corresponent.”
Dic que el detall és curiós perquè aquest règim de nombre de
persones màxim a reunir-se així com l’assistència obligada d’un delegat
franquista, membre de la policia nacional (un comissari polític) amb la funció
d'aixecar l'acta corresponent, era obligat en els anys 70 del segle passat en
el règim franquista que ens havia tocat patir. La meva experiència
ve del fet que un grup de pares de Sarrià
vàrem muntar una escola pels nostres fills perquè a Sarrià només hi havia una escola municipal i perquè en l’escola
franquista tot s’havia de fer en castellà i nosaltres no hi estàvem d’acord i
ho fèiem tot en català. Els pares érem de professions diverses, enginyers, economistes, advocats, mestres, obrers sindicalistes, fiscals franquistes, administratius, etc. Aquesta escola estava
sotmesa al mateix règim d’esclavatge que els remences de més de 500 anys
enrera. Quan els pares ens reuníem en assemblea havíem de notificar-ho a la policia i el
delegat
governatiu es presentava a
qualsevol moment de la reunió. Evidentment els nostres papers en català els teníem
amagats, així com les pissarres no tenien rastres del català que hi havia
normalment. Quan el delegat entrava ens posàvem a parlar en castellà (obligatòriament a l'Espanya franquista davant de l'autoritat competent, per molt incompetent que fos en llengües, però competents en porres) de temes administratius
fins que se’n cansava i se n’anava a fer el seu informe...
29 juliol 2013 2.00
h
Text
manuscrit del document del segle XV Foto: JOSEP MARIA OLIVERAS.
La Unesco va inscriure el
llibre remença del 1448 al Registre de la Memòria del Món
Dimarts
s'inaugura una exposició sobre aquest document a l'Expocambra de Girona
La Unesco
va inscriure el llibre remença del 1448 al Registre de la Memòria del Món
Pere Puigdemont, de la
parròquia de Sant Esteve d'Olot; Antoni Mas, del castell de Sentmenat; Joan
Nadal, de la parròquia de Sant Martí de Cassà de la Selva; Antoni Pujol, del
terme del castell de la Roca; Francesc Bosc, de la parròquia de Sant Cugat de
Fornells; Pere Jonquera, de la parròquia de Santa Maria de la Clusa; Pere
Ventura, de la parròquia de Sant Feliu de Celrà; Margarida Masgrau, de la
parròquia de Riudellots de la Selva, i així fins a 10.425 homes
de remença de les diòcesis de Girona, Osona, Barcelona, Urgell i Elna varen
protagonitzar, entre el 13 d'octubre del 1448 i el 10 de març del 1449, 553 reunions a una gran majoria de
parròquies de la Catalunya Vella.
Convocats per repic de
timbals i de campanes, corns o al crit de “via fora”, els
pagesos de remença, amb una capacitat de mobilització i organització prodigiosa
per l'època, s'aplegaren durant cinc mesos en esglésies, places, cementiris,
castells o, fins i tot, algun edifici particular. Alfons el Magnànim (1396-1458) els ho havia autoritzat sempre que no s'ajuntessin més de cinquanta
homes i que, a la trobada, hi assistís un oficial o delegat reial i un notari
amb la funció d'aixecar l'acta corresponent.
Aquesta feliç
exigència és la que va permetre confegir aquest excepcional llibre, que, en els
seus 237 folis recull les actes de les reunions dels pagesos de remença que
tenien com a objectiu escollir els seus representants o síndics, que, en nom
del col·lectiu, havien de defensar l'abolició de la servitud personal davant la
monarquia i recaptar la quantitat necessària per a assolir la seva llibertat,
és a dir, la redempció remença.
Després de segles de
servitud, a vegades no tan llunyanes de l'esclavitud, els pagesos catalans de
mitjan segle XV van començar a organitzar-se i a reclamar la seva llibertat
davant dels reis catalans. De raons no els en faltaven: els remences, homes i
dones, estaven obligats a viure i treballar en un mas. Per alliberar-se'n eren
obligats a pagar una redempció o remença al seu senyor.
Afegida a aquesta
obligació, de molt difícil compliment, aquests pagesos es trobaven sotmesos a
altres servituds, conegudes com a mals usos. Si morien sense descendència
(eixorquia) o sense testament (intestia) el senyor es podia quedar part de les
seves terres. Els les podia reclamar també si se'ls cremava el mas (àrsia) i
tenia dret a rebre part dels béns del remença quan aquest es casava (ferma
d'espoli). I si encara no era suficient en el fet per ell mateix, podia ser
castigat si la seva muller era trobada culpable d'adulteri (cugucia).
Afegim-hi, tot i que
els historiadors consideren que no era un dret sancionat per llei, però els
pagesos no oblidaren d'exigir-ne l'abolició de manera reiterada, el ius primae noctis, més conegut com a
dret de cuixa, la simple evocació del qual evidencia la iniquitat del tracte
senyorial al col·lectiu remença.
Aquest juny del 2013
la Unesco ha decidit reconèixer la lluita dels pagesos de remença en defensa
dels seus drets i la seva contribució primerenca en la consecució dels drets
humans, i ha inscrit elLlibre del
Sindicat Remença del 1448 al Registre de la Memòria del Món. Aquest programa, creat
(el 1992) i impulsat per aquest organisme internacional, té l'objectiu de
singularitzar, preservar, promoure i difondre aquella documentació considerada
capital per a la història de la humanitat.
El Llibre del Sindicat Remença,
custodiat a l'Arxiu Municipal de Girona, és el primer document català que
s'incorpora a aquest prestigiós registre (al costat, per exemple, de la
cosmografia de Ptolomeu, el manuscrit de la declaració del Manifest comunista, la Novena simfonia de Beethoven o
la primera Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà) i el converteix en un
referent de relleu internacional.
El procés, com és fàcil d'imaginar, no ha
estat senzill, i la nul·la col·laboració del govern espanyol li ha atorgat un
caràcter èpic que ens hauria agradat estalviar-nos. Ha
servit, però, entre moltes altres coses, per evidenciar l'eficàcia i qualitat
d'organismes com Unescocat, incomprensiblement desactivats en uns moments com
els actuals en què tenir ancoratges internacionals esdevé una exigència
irrenunciable.
565 anys després
d'aquell moviment sindical del 1448, els Puigdemont, Mas, Nadal, Pujol, Bosc,
Jonquera, Ventura i Masgrau ens interpel·len de manera directa i ens ofereixen
una lliçó històrica excepcional: quan davant situacions adverses un poble
s'uneix per a defensar una causa justa, cap força no pot aturar la seva
reivindicació i els objectius perseguits s'acaben sempre imposant.
(*) Arxiver municipal
de Girona
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada