Benvolguts,
Avui publiquem tres apunts sobre les manifestacions dels
dies 1 i 8 del
1976: Un meu de títol Grisos,
amb els meus records, un de l’Albert Om de
nom Petita història de la gran foto de
la Transició a Barcelona i un d’un web d’antropologia de nom Manifestació proamnistia.
GRISOS
La setmana passada vaig trobar una foto interessant. Era del
dia 1 de febrer
del 1976. Dos mesos mes tard de la mort del Franco i de l’espoli que
la seva família var fer noliejant dos avions amb diners, joies, quadres, en
destí a les Filipines on el dictador Marcos
va acollir la família per si de cas.
Avui l’Albert Om ha publicat l’article Petita història de la gran foto de la Transició a Barcelona. Jo
havia recuperat la foto en l’entrevista que el PuntAvui havia fet al fotògraf Manel
Armengol, la setmana passada i me l’havia penjat al meu estudi, junt amb altre
fotos de l’època del franquisme, el Samaranch
i el Martin Villa en fotos del final
de la dictadura i també fotos del Franco, del Hitler, del Mussolini dels cardenals feixistes catalans, organitzadors
de la Cruzada Gumà, Pla i Deniel i d’altres. Totes les fotos tenen un
denominador comú: en totes hi ha els personatges amb el braç aixecat fent la salutació
feixista i el Franco, així com el Juanca, sota pal·li.
Avui m’he decidit a escriure breument els meus records de l’època.
El gener del 1976 l’Assemblea de Catalunya havia organitzat la
primera manifestació important a Barcelona, que s’havia de celebrar el diumenge
dia 1
de febrer, per demanar la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia,
consignes de l’Assemblea de Catalunya.
Jo tenia 39 anys, pertanyia a un annex de l’Assemblea de
Catalunya que aplegava els tècnics, Assemblea de Tècnics en deien. Tenia una
dona i 3 fills de 7, 9 i 10 anys. I amb quatre amics, tots companys d’estudis a
l’Escola d’Enginyers vàrem decidir anar a la Manifestació. Dos que vivíem a la
part alta de Barcelona vàrem anar al Passeig de Sant Joan. Els altres dos no
varen arribar-hi i es varen quedar al carrer Aragó. El company que va anar amb
mi al Passeig de Sant Joan va decidir anar-hi amb el seu fill de 7 anys...
Quan els grisos varen acostar-se, pujant pel passeig central
del Passeig de Sant Joan el tram entre Rosselló i Còrsega era ple. La consigna
era asseure’s a terra quan arribessin els grisos, com varen fer en Xirinachs, que el meu company coneixia
personalment i en Garcia Faria que
jo coneixia i que eren a la primera fila. Nosaltres érem a la fila 10 o 12.
Quan els grisos varen començar a carregar i a pegar, tal com la foto del Manel
Armengol mostra, els de les primeres files varen aguantar però els de més
endarrere vàrem fugir. I els grisos perseguint-nos. Com que el meu company i jo
portàvem el nen de 7 anys entre tots dos no anàvem tant ràpid a fugir com l’altra
gent. Ens varen acorralar en un entrant de porteria Passeig de Sant Joan amunt.
Entre el meu company i jo vàrem protegir el nen i un gris ens va començar a
pegar amb la porra. Jo em vaig protegir el cap amb la ma i un cop va anar a
parar a la meva ma. Em va fer mal però a l’endemà tenia tota la ma feta un
botifarró! Vàrem aconseguir escapar-nos arrossegant el nen i el meu company el va
deixar amb uns familiars que vivien a prop, lluny dels grisos, i nosaltres vàrem
continuar intentant trobar-nos amb els altres dos companys. Els vàrem trobar al
Passeig de Sant Joan-Llúria tal com havíem previst en cas de problemes i vàrem seguir
la manifestació que havia d’anar per Aragó fins a la Model del carrer Rosselló.
De Llúria al Passeig de Gràcia una imponent massa de gent va
manifestar-se ordenadament, amb crits i consignes sobre l’Amnistia.
A la cruïlla de Passeig de Gràcia i Aragó es va produir un
atac molt més bèstia que el del Passeig de Sant Joan ja que les “tocineres” van avançar a tota pastilla
i a la cruïlla es varen posar a donar voltes com a bojos. Tal com explica l’Albert
Om, la cruïlla es va buidar i el terra va quedar ple de desenes de sabates...
Nosaltres en la diàspora vàrem pujar amunt fins el 5 d’oros
i allà vaig sentir una exclamació d’un xicotet d’uns 20 anys que va cridar tot
content: Òstia,
hem hagut d’esperar 40 anys per veure això...
Nosaltres ja no vàrem continuar més aquell dia, encara que
al diumenge següent hi vàrem tornar.
Aquest diumenge, el 8 de febrer, la consigna era anar-hi en cotxes i
bloquejar el centre de la ciutat. La meva família amb la meva dona i els tres
nens vàrem anar-hi amb el cotxe que teníem aquell moment, un Citroën 3 cavalls Break.
Els cotxes es varen anar concentrant al centre de la ciutat i recordem la marxa
lenta, lentíssima, per la Ronda de la Universitat tocant els clàxons. Evidentment no
hi havia tants grisos com cotxes i no donaven l’abast. Un gris ens va pegar amb
la porra contra la carrosseria i els meus fills recorden que va dir “No me toquen el pito (el clàxon) que me
irrito”. Aleshores vàrem seguir amunt anant a parar al Passeig de Gràcia fins
al Cinc d’oros. Un dels fill tenia pipí i no ens vàrem atrevir a deixar-lo
sortir, voltats de grisos per tot arreu. Vàrem girar pel lateral de la
Diagonal, que encara es deia Generalísimo Franco i a la cruïlla amb Claris, que
es deia Via Layetana, i Rosselló vàrem assistir a un espectacle dantesc que també va sortir posteriorment en un reportatge on
uns quants grisos tenien acorralats un grup de ciutadans bastonejant-los...
1. Petita història de la gran foto de la Transició a Barcelona
L’1 de febrer del 1976 era diumenge. Un dia gris i fred del primer
hivern sense Franco. A mitja tarda, Manel Armengol, un veí de Badalona de 26 anys,
remena la premsa internacional en un quiosc de les Rambles. Necessita trobar
l’adreça de mitjans estrangers. Es compra tots els diaris i revistes que pot, i
comença a escriure’ls. A dins el sobre hi posa les fotos que ha fet aquest matí
-ell, que no és fotògraf- i una targeta amb el seu nom: Manel Armengol i
Cervera. Algunes cartes les envia per correu i unes altres les dóna en mà a
l’aeroport del Prat a passatgers catalans que estan a punt d’embarcar cap a
destinacions internacionals. Potser serà més ràpid, potser serà més segur si,
un cop allà, els viatgers les deixen a la primera bústia que trobin. Ningú li diu que
no. Com aquell qui posa un missatge a
dins d’una ampolla i la llança al mar, ara toca esperar a veure què passa. I el
que passa és que al cap d’unes setmanes li arriba una carta del New
York Times. Li fa un salt el cor. L’obre i, a dins, hi troba el retall
d’una pàgina del diari més prestigiós del món amb la seva fotografia firmada
amb el mateix nom que consta a la targeta: Manel Armengol i Cervera. També hi
descobreix, adjunt, un taló per valor de 150 dòlars.
Però ell no és fotògraf. És periodista. Ha estudiat a
l’escola de l’Església i està aprenent a revelar en blanc i negre per poder fer
ell mateix les fotos que acompanyin els seus articles. Avui, 1 de febrer del
1976, el seu nas li diu que ha de baixar a Barcelona. Que passaran coses,
segur. Que el governador civil, Salvador
Sánchez-Terán, ha prohibit la manifestació a favor de l’amnistia i que els
convocants estan decidits a sortir igualment al carrer.
Manel Armengol agafa dues càmeres i se’n va amb la seva
companya cap al que en el futur es dirà passeig de Lluís Companys, però que, en aquest moment, encara porta per nom Salón de Víctor Pradera, un historiador
carlí, assassinat el 1936 i venerat per Franco.
El permís per a la manifestació l’ha demanat la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona,
amb l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques i desenes de
personalitats al darrere. Sense autorització, surten igualment al carrer,
però decideixen concentrar-se al capdamunt del passeig de Sant Joan. Hi ha noms il·lustres, com Lluís Maria Xirinacs (que està plantat
des del dia de Nadal al davant de la Model demanant l’amnistia, i a qui acaben
de proposar com a candidat a premi Nobel de la pau), Joan Reventós, Ramon Trias Fargas, Miquel Roca, Josep Pallach, Xavier
Folch, Marta Mata, Pere Portabella, Quico Pi de la Serra i Heribert Barrera.
Milers de persones -50.000, diuen- han vingut de tots els barris de la
ciutat. Entre ells molts joves, per als quals la d’avui és la seva primera
manifestació.
Una fotografia fixa la història
Corre la consigna que, si els grisos intervenen, els
manifestants s’asseuran a terra. La
policia està nerviosa i desbordada. Per l’emissora demanen més reforços, i
agents desbocats, sense cap preparació, arriben amb els Land Rover i les tocineres,
el nom popular dels autobusos policials. Comencen les corredisses, les
garrotades a tort i a dret. Manel Armengol és a la cantonada de passeig de Sant
Joan amb Provença, a punt de fer la fotografia de la seva vida: els grisos
estomacant mitja dotzena de ciutadans arraulits a terra. L’única cara que es
reconeixerà a la foto és la de Ferran
García Faria, advocat pacifista i antifranquista, company de Xirinacs en la
seva plantada a la Model, un ancià venerable amb ulleres de pasta i barba
blanca, que es protegeix el cap amb les dues mans.
“Com més pegaven ells, més disparava jo”, explicarà Armengol
l’any 2016.
A cada cop de porra, un clic. A cada pistola que voleia, un clic. A cada culata
de fusell que es branda, un clic. Una fotografia fixa la història. Però també
l’accelera. O la desmenteix. Quan d’aquí uns dies el món esmorzi amb aquesta
foto, el viatge d’Espanya cap a la democràcia serà més tortuós del que el règim
(encara) franquista s’encarrega de pregonar.
Però les corredisses no s’aturen i la policia també empaita
el nostre fotògraf. Armengol dóna a la seva companya la càmera amb què ha fet
les fotos. Que se’n vagi a casa i guardi el carret. Ell continuarà pels carrers
de l’Eixample de Barcelona, disparant amb l’altre aparell que porta. La protesta
s’escampa per tot el centre de la ciutat i arriba a les portes de la Model, on
estan complint condemna els presos polítics per als quals es demana l’amnistia.
La ciutat no torna a la calma fins havent dinat. El Diario
de Barcelona escriurà dimarts que “ entre los aspectos
insólitos observados, figura el gran número de zapatos mocasines que se encontraban
perdidos por las calles, después de las intervenciones de las fuerzas del orden”.
Quan Manel Armengol
torna a casa, es posa a revelar les fotos. N’està aprenent, tot just, però ja
veu que aquell material té molt valor periodístic i també estètic. Es fixa en el fum
que envolta l’escena, en la coreografia de porres, pistoles i culates de fusell
a l’aire i en la dansa macabra que sembla que interpretin els policies. Satisfet
i excitat, se’n va a la Hoja del Lunes, el diari en què col·labora,
l’únic que es publica a Barcelona els dilluns. El director es posa les mans al
cap, com també se les posa Ferran García Faria a la mateixa fotografia
d’Armengol. “Si
donem aquestes fotos, demà mateix ens tanquen el diari”. Cap altre mitjà de
Barcelona s’atreveix a publicar les imatges més violentes de la repressió
policial. Tampoc l’agència Europa Press en vol saber res. És llavors quan el
fotògraf decideix anar cap a les Rambles a provar si té més sort amb la premsa
estrangera.
I la té: apareixen al New York Times, al Newsweek, a la revista Time,
al Paris Match, a Le Nouvel Observateur, a Der
Spiegel, a l’ Stern i a molts altres mitjans que
escapen al control de l’autor. Que l’impacte és global ho explica molt bé un
article del Corriere della Sera : “La foto de la policia carregant sobre els
manifestants apareguda al New York Times ha provocat
l’anul·lació de mil cinc-centes reserves de vacances a Espanya. Els americans
volen estar tranquils”.
Aquí no es publicaran fins al cap d’un any, a Interviú,
coincidint amb l’arribada de l’esperada amnistia i amb les primeres eleccions
democràtiques. Manel Armengol deixarà el periodisme i es dedicarà a la
fotografia. L’octubre del 1977 viatjarà per feina a Nova York i, mentre cobreixi una manifestació trotskista a Washington Square, s’adonarà que en les
octavilles que s’hi reparteixen hi apareix la seva fotografia de l’1 de febrer del 1976 a Barcelona.
Pensarà que la foto ja viatja sola, que l’ha transcendit.
I tot plegat ho recordarà quaranta anys després, l’any 2016, quan el desnonin del pis on viu al carrer Pau Claris. Farà quatre mesos que no pot pagar el lloguer. Un article de Jordi Rovira a la revista digital del Col·legi de Periodistes haurà servit de crit d’alerta per salvar el seu arxiu fotogràfic i perquè l’Ajuntament de Barcelona li ofereixi un pis de lloguer social. “La llibertat té un preu”, dirà. I el periodista que l’escolta no sabrà si parla de la fotografia del 1976 o del desnonament del 2016.
I tot plegat ho recordarà quaranta anys després, l’any 2016, quan el desnonin del pis on viu al carrer Pau Claris. Farà quatre mesos que no pot pagar el lloguer. Un article de Jordi Rovira a la revista digital del Col·legi de Periodistes haurà servit de crit d’alerta per salvar el seu arxiu fotogràfic i perquè l’Ajuntament de Barcelona li ofereixi un pis de lloguer social. “La llibertat té un preu”, dirà. I el periodista que l’escolta no sabrà si parla de la fotografia del 1976 o del desnonament del 2016.
ALBERT OM
http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/934162-al-rescat-dun-fotograf.html
2. Manifestació proamnistia
1 i 8 de febrer de 1976
Després de la mort de Franco, amb la conseqüent i manifesta debilitat del Règim, l’acció dels partidaris de la democràcia s’intensificà. Mentre l'oposició política es reorganitzava, els treballadors van aguditzar el conflicte a les fàbriques, i la societat civil començava a mobilitzar-se cada cop amb més vitalitat i determinació. La lluita per l'amnistia dels presos polítics es convertí en una de les seves puntes de llança.
A mitjan gener del 1976, un ampli ventall d'entitats ciutadanes
―encapçalades per la Federació d’Associacions de Veïns―, va presentar a les
autoritats una petició per realitzar una manifestació pro amnistia, “pacífica i silenciosa”, a la
via pública. Després de dies de negociació, el permís va ser
denegat. Era massa tard. El rumor sobre la convocatòria havia aixecat tal
expectació, que ja era impossible fer marxa enrere. La cita es mantingué.
El matí del diumenge 1 de febrer, dessota d’un sol fred, desenes de milers de persones sortiren al carrer i es dirigiren al punt assenyalat. La intenció era concentrar-se al Saló Víctor Pradera (actual Passeig Lluís Companys), i des d’allí marxar fins la Plaça Catalunya. El desplegament policíac era imponent a tot el centre de la ciutat. Tanmateix, les primeres càrregues es produïen al costat del Palau de Justícia. Davant de la impossibilitat de quedar-se allí, els manifestants decidiren reorganitzar-se més amunt, a la confluència entre Travessera de Gràcia i el Passeig General Mola (actual Sant Joan). Un cop allí, els grisos, amb la porra a la mà, tornaren a tancar-los el pas. Molts, llavors, decidiren asseure’s a terra. S’esdevingué una nova càrrega, més violenta, precedida de bombes de gasos lacrimògens. Però la intervenció policíaca no va acovardir els manifestants, que es disgregaren en desenes de grupuscles decidits a seguir endavant.
La Diagonal, els carrers de Girona, Bruc, Pau Claris, Roger de Flor, la Gran Via… L’Eixample es convertí en un camp de batalla. Es muntaren barricades encreuant i bolcant cotxes, i en molts punts es responia la policia amb pluges de pedres. En resum, i malgrat que l’acció policíaca estigués dirigida per un helicòpter omnipresent, la situació desbordà les forces de l’ordre durant més de cinc hores.
Manifestants motoritzats
Mentre alguns resistien al Passeig de Gràcia, i d'altres anaven pel carrer Aragó, un nombrós grup es va concentrar davant la presó Model. Allí es van registrar noves càrregues, salts i corredisses. Quan els grisos aconseguien desembarassar una zona, apareixien nous focus en una altra, gairebé a l'instant.
Des de les finestres i els balcons de les cases es rebia amb aplaudiments i crits d'ànim el pas dels manifestants. Als carrers, alguns comerços i llocs públics els aixoplugaven quan calia. D’altra banda, centenars de vehicles privats detenien la seva marxa en encreuaments estratègics, dificultant el pas dels jeeps de les unitats antidistiurbis. Els clàxons i el crit “Lli-ber-tat, Am-nis-tía, Es-ta-tut d’Au-to-no-mi-a” es confonien amb l’incessant so de les sirenes. El col·lapse fou enorme. La policia s’acarnissà amb molts automobilistes, destrossant a cops de culata les llunes dels cotxes, obligant-los a sortir o colpejant-los en l'interior dels vehicles. Hi va haver 2 detencions i 18 ferits.
El 8 de febrer
Una setmana després, convocades per l’Assemblea de Catalunya, milers de persones tornaren a prendre el carrer. Les autoritats disposaren més de 8.000 efectius policíacs, que es van emprar amb extrema duresa. Els manifestants tornaven a plantar cara. Hi hagué nombrosos ferits i 30 detinguts.
Les mobilitzacions, les més importants en la lluita antifranquista des del final de la Guerra Civil, van ser una veritable demostració de força de la ciutadania, i un impuls decisiu en el camí cap a la democràcia. A Treball, òrgan del PSUC, es podia llegir: “la presència grandiosa, serena i forta ―sense precedents de la guerra ençà― del poble al carrer. No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.”
El matí del diumenge 1 de febrer, dessota d’un sol fred, desenes de milers de persones sortiren al carrer i es dirigiren al punt assenyalat. La intenció era concentrar-se al Saló Víctor Pradera (actual Passeig Lluís Companys), i des d’allí marxar fins la Plaça Catalunya. El desplegament policíac era imponent a tot el centre de la ciutat. Tanmateix, les primeres càrregues es produïen al costat del Palau de Justícia. Davant de la impossibilitat de quedar-se allí, els manifestants decidiren reorganitzar-se més amunt, a la confluència entre Travessera de Gràcia i el Passeig General Mola (actual Sant Joan). Un cop allí, els grisos, amb la porra a la mà, tornaren a tancar-los el pas. Molts, llavors, decidiren asseure’s a terra. S’esdevingué una nova càrrega, més violenta, precedida de bombes de gasos lacrimògens. Però la intervenció policíaca no va acovardir els manifestants, que es disgregaren en desenes de grupuscles decidits a seguir endavant.
La Diagonal, els carrers de Girona, Bruc, Pau Claris, Roger de Flor, la Gran Via… L’Eixample es convertí en un camp de batalla. Es muntaren barricades encreuant i bolcant cotxes, i en molts punts es responia la policia amb pluges de pedres. En resum, i malgrat que l’acció policíaca estigués dirigida per un helicòpter omnipresent, la situació desbordà les forces de l’ordre durant més de cinc hores.
Manifestants motoritzats
Mentre alguns resistien al Passeig de Gràcia, i d'altres anaven pel carrer Aragó, un nombrós grup es va concentrar davant la presó Model. Allí es van registrar noves càrregues, salts i corredisses. Quan els grisos aconseguien desembarassar una zona, apareixien nous focus en una altra, gairebé a l'instant.
Des de les finestres i els balcons de les cases es rebia amb aplaudiments i crits d'ànim el pas dels manifestants. Als carrers, alguns comerços i llocs públics els aixoplugaven quan calia. D’altra banda, centenars de vehicles privats detenien la seva marxa en encreuaments estratègics, dificultant el pas dels jeeps de les unitats antidistiurbis. Els clàxons i el crit “Lli-ber-tat, Am-nis-tía, Es-ta-tut d’Au-to-no-mi-a” es confonien amb l’incessant so de les sirenes. El col·lapse fou enorme. La policia s’acarnissà amb molts automobilistes, destrossant a cops de culata les llunes dels cotxes, obligant-los a sortir o colpejant-los en l'interior dels vehicles. Hi va haver 2 detencions i 18 ferits.
El 8 de febrer
Una setmana després, convocades per l’Assemblea de Catalunya, milers de persones tornaren a prendre el carrer. Les autoritats disposaren més de 8.000 efectius policíacs, que es van emprar amb extrema duresa. Els manifestants tornaven a plantar cara. Hi hagué nombrosos ferits i 30 detinguts.
Les mobilitzacions, les més importants en la lluita antifranquista des del final de la Guerra Civil, van ser una veritable demostració de força de la ciutadania, i un impuls decisiu en el camí cap a la democràcia. A Treball, òrgan del PSUC, es podia llegir: “la presència grandiosa, serena i forta ―sense precedents de la guerra ençà― del poble al carrer. No era la minoria abrivada d’altres vegades. Era el poble de Barcelona, homes i dones de totes edats i condicions, segurs de la seva força, amb el rostre obert de la satisfacció de sentir-se nombrosos, units, victoriosos i envoltats de la simpatia evident dels vianants, dels veïns des de finestres i portals. Aquesta manifestació fa època. Inaugura realment una nova etapa en la lluita democràtica per la presència inequívocament massiva del poble al carrer.”
Adjunts:
Enllaços:
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada