EL MITE D’ESPANYA
S’ESTÀ ESMICOLANT
La
relació de Catalunya amb Espanya
En aquest Bloc
Reflexions hi vàrem penjar a finals del mes d’abril del 2015 un conjunt de 10
apunts, extrets, comentats i ampliats de l’estudi fet pel nostre amic i independentista
català avant la lettre Joaquim Ferrer i Mallol. Aquests apunts
estaven agrupats en un document que en Joaquim Ferrer va publicar en el web de
Reagrupament el 2010,
de nom Cronologia
de les actuacions genocides espanyoles contra Catalunya.
En el segon dels
lliuraments que vàrem fer a l’abril hi vàrem publicar la Introducció
a l’estudi, que val la pena de rellegir, on explica la relació que hi havia entre les
institucions catalanes, Corts i Consell de Cent, i els reis de la Corona
d’Aragó i comtes de Barcelona.
Avui iniciem una altra
sèrie d’apunts d’en Joaquim Ferrer i Mallol datats el 2015 i de nom El mite d’Espanya s’està esmicolant. En un dels apunts s’explica
que la cronologia ja esmentada (publicada el 2010) és un complement a aquest
estudi.
Contingut
L’inventor del
terme “Espanya” com a entitat que engloba diversos
territoris, però sotmesos a Castella i destinats a ser totalment assimilats a Castella,
amb l’eliminació de qualsevol diferència (especialment la llengua), és sens dubte el Conde Duque de
Olivares.
L’any 1624 Don Gaspar de Guzmán y Pimentel y de
Fonseca, Conde Duque de Olivares i “valido” o sigui primer ministre del rei
Felipe IV, li presenta el seu
programa de govern, amb el títol de “Gran
Memorial”, on entre altres coses s’hi diu:
El designi
de sotmetre els veïns i assimilar-los a Castella ja havia estat formulat
abans i l’havia intentat assolir el rei de Castella Don Pedro el Cruel. Els
extensos territoris de la Corona d’Aragó que havia invadit i ocupat entre 1356 i 1369
(gairebé tot Aragó i gran part de València)
els va batejar amb el nom de Castilla la Nueva.
Aquest projecte de moment va fracassar gràcies a les encertades mesures de
defensa organitzades per en Pere III el
Cerimoniós i a l’esforç econòmic dels territoris de la Corona d’Aragó,
especialment de Catalunya, i el nom el varen haver d ‘aplicar a
d’altres territoris.
De fet el designi
és el mateix, però l’invent d’Olivares ha tingut un èxit extraordinari com a
instrument de propaganda i de confusió especialment per a ensibornar les
mateixes víctimes. Amb l’etiqueta “España” es dissimula
l’evidència tan directa del “Castilla la Nueva” utilitzat per Don Pedro el
Cruel.
Una secular
operació de rentat de cervell (combinada periòdicament amb
repressions tan sanguinàries com ha convingut) procura continuament convèncer els pobles
ocupats i annexionats de què en realitat no estan ocupats, sinó que formen part
d’una cosa meravellosa que és “la nación española” o “España”,
mitificada com una entitat sagrada, que prové dels temps més remots, i que és una i indivisible. Els que no volen renunciar a la seva
personalitat i a la seva llengua, i no es deixen assimilar i volen recuperar la
llibertat i intenten fugir de l’Estat espanyol, són presentats per la
propaganda espanyola com uns insensats, uns
desagraïts, uns “malos españoles” i uns “mal nacidos”, i etiquetats com “separatistas”, o agents de
“pulsions separadores” (segons expressió de Don José Montilla) és a dir uns delinqüents contra l’Espanya
eterna i indivisible.
En resum, l’invent d’Olivares, o sigui
“España” és tot aquell territori que està sotmès a Castella en cada moment
històric. Ara bé, el contingut territorial de “España” és un cas notable
del que en diuen geometria variable o evolució acordeònica. Tot seguit s’exposa una síntesi d’aquesta evolució.
Per a Olivares es tracta bàsicament de la Península Ibèrica, perquè Portugal hi és inclòs. Però el 1640 Portugal va fugir de la meravellosa Espanya,
i des de llavors ha aconseguit mantenir la independència, en molta part gràcies
a la protecció d’Anglaterra. Els successius gestors de l’invent espanyol han
procurat oblidar aquest incident desagradable, però de tant en tant apareixen
confusions entre “España” i “Península”.
La conquesta
d’Amèrica va fer créixer espectacularment la “geometria variable” espanyola.
(Més de vint milions de quilòmetres quadrats en el moment de màxima extensió). Un text molt interessant sobre aquesta
qüestió és el de la Constitució de
Càdis, de 19 de març de 1812, anomenada “la Pepa”.
En el Títol
I (De la Nación española y de los
españoles) hi llegim:
“Artículo
1. La Nación española es la reunión de todos los españoles
de ambos hemisferios”.
En el Títol II
(Del territorio de las Españas, su religión y gobierno y de los ciudadanos
españoles) hi veiem:
“Capítulo I.
Del territorio de las Españas. Artículo
10.- El territorio español comprende en
la Península con sus posesiones e islas adyacentes: Aragón, Asturias, Castilla
la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada,
Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y
Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de
África. En la América septentrional:
Nueva España con la Nueva Galicia y península de Yucatán, Guatemala, provincias
internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos
Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo y la isla de Puerto
Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar. En la América meridional, la Nueva Granada,
Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas
adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico. En el Asia, las islas
Filipinas, y las que dependen de su gobierno.”
És curiós
comprovar que, essent aquesta Constitució del 1812, els seus redactors fan veure
que no saben que Xile i “las provincias del
Río de la Plata” ja havien aconseguit la independència de fet el 1810, i inclouen aquests països en
el territori espanyol, com si no hagués passat res.
També crida l’atenció que s’apliqui el criteri del que
ara se’n diu el “café
para todos” quan, en parlar del territori espanyol en la Península,
es posa en peu d’igualtat i en el mateix sac Córdoba, Granada, Jaén, Sevilla, etc. i
Catalunya, Navarra , i “Provincias Vascongadas”.
Quan es redacta
la Constitució de 1837, moltes de les possessions espanyoles a
Amèrica ja havien aconseguit la independència o hi estaven en camí, i aquestes
pèrdues consumades o previsibles fan que el text no concreti els noms dels
territoris espanyols, i es limiti a parlar de “las provincias de Ultramar”.
“Titulo I. De los españoles. Artículo 1. Son españoles:
1. Todas las personas nacidas en los dominios de España. 2.-......... Artículos adicionales. Artículo
2.- Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes especiales.”
En promulgar-se
la Constitució de 1845 les possessions espanyoles d’Amèrica seguien
evolucionant cap a la independència.
L’article 1 és igual que a la Constitució de 1837, i hi ha un article addicional
80 que és igual que l’article addicional 2 de la Constitució de 1837.
[Recordem
que el mapa mostrat moltes vegades en aquest Bloc on parla de dues menes
d’Espanyes: l’España
puramente constitucional i l’España incorporada o asimilada (Corona Catalano
aragonesa) és del 1854]
En el títol I
(“De la nación y de los españoles”), l’article 1 diu: “Todos los poderes
públicos emanan de la Nación, en la que reside esencialmente la Soberanía, y
por lo mismo pertenece exclusivamente a la Nación el derecho de establecer sus leyes
fundamentales.”
L’article 2 és
igual que en els dos textos precedents (“Son españoles: 1. Todas las personas
nacidas en los dominios de España .....”).
Un article 86 estableix “Las Provincias de Ultramar serán gobernadas por
Leyes especiales”.
En el text de la
Constitució de 1869
s’observen alguns canvis significatius. En l’article 1 ja
no es parla de “dominios de España”, sino de “territorio español”.
Pel que fa a les “Provincias de Ultramar”, com que el procés d’independència ja
ha avançat molt, s’opta per concretar el que queda: Cuba,
Puerto Rico i Filipines.
En el Títol
I (“De los españoles y sus derechos”),
l’article 1 diu “Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en territorio
español.”
El Títol II (“De los Poderes Públicos”) conté un article
32 amb aquest redactat: “La Soberanía reside esencialmente en la Nación, de la
cual emanan todos los Poderes.”
En el Títol
X (“De las Provincias de Ultramar”),
l’article 108 exposa: “Las Cortes constituyentes reformarán el sistema actual
del gobierno de las Provincias de Ultramar, cuando hayan tomado asiento los
diputados de Cuba y Puerto Rico, para hacer extensivos a las mismas , con las
modificaciones que se creyeren necesarias, los derechos consignados en la
Constitución”. L’article 109 diu: “El
régimen por el que se gobiernan las provincias españolas situadas en el
archipiélago filipino será reformado por una Ley.”
El projecte de Constitució
federal de 1873, en el seu Títol I (“De la Nación española”) fa constar:
“Artículo 1.
Componen la nación española los Estados de Andalucía Alta, Andalucía Baja,
Aragón, Asturias, Baleares, Canarias, Castilla la Nueva, Castilla la Vieja,
Cataluña, Cuba, Extremadura, Galicia, Murcia, Navarra, Puerto Rico, Valencia,
Regiones Vascongadas.- Los Estados
podrán conservar las actuales provincias o modificarlas según sus necesidades
territoriales.”
“Artículo
2. Las islas Filipinas, de Fernando Poo,
Annobon, Corisco, y los establecimientos de África, componen territorios que, a
medida de sus progresos, se elevarán a Estados por los Poderes públicos.”
En el Títol II
(“De los españoles y sus derechos”) l’article 3 diu “”Son españoles: 1. Todas las personas nacidas en territorio
español .....”
Com s’ha vist,
aquest Projecte , pel que fa als “dominios” d’Espanya també opta per fer
constar el que queda.
La Constitució
de 1876, impulsada per Cánovas del Castillo, en
el Títol primer(“De los españoles y sus derechos”) conté l’article 1, que diu:
“Son españoles: primero. Las personas nacidas en
territorio español ...”
En el Títol
XIII (“Del gobierno de las Provincias de
Ultramar”), l’article 89 estableix:
“Las provincias de Ultramar serán gobernadas por leyes
especiales, pero el Gobierno queda autorizado para aplicar a las mismas, con
las modificaciones que juzgue convenientes y dando cuenta a las Cortes, las
leyes promulgadas o que se promulguen para la Península. Cuba y Puerto Rico serán representadas en las
Cortes del Reino en la forma que determine una ley especial, que podrá ser
diversa para cada una de las dos provincias”.
Hi ha dues coses
que criden l’atenció en aquest article.
Una és la utilització del terme “la Península”, oblidant que a la Península
Ibèrica hi ha un altre Estat que és Portugal.
L’altra és que no es fa cap menció de Filipines, que igual que Cuba
estava en insurrecció gairebé permanent, però encara dominada per Espanya. No va ser fins a 1898 que Espanya, després de perdre
la guerra, va haver de
renunciar a Cuba, Puerto Rico i Filipines, territoris que varen quedar sota el
control dels Estats Units.
La liquidació
gairebé total de las “Provincias de Ultramar” va ser naturalment una sotragada
molt forta. Recordem que hi va haver un
conjunt d’intel.lectuals espanyols que va ser batejat amb el nom de “generación
del 98”, i es va parlar i escriure moltíssim sobre la “crisi del 98”. Pel que fa a Catalunya podem esmentar per
exemple que el poeta Joan Maragall es referia en alguns textos a Espanya com
“la Morta”, i que la “Oda a Espanya” s’acaba amb un contundent “Adeu Espanya!”.
Però no és fins
al 1914
que Catalunya aconsegueix una minsa autonomia amb la Mancomunitat,
mitjançant la unió de les quatre Diputacions provincials. De tota manera, sota la direcció d’Enric Prat de la Riba es varen aconseguir
nombrosos avenços en infrastructures, ensenyament, cultura, etc.
La Mancomunitat
de Catalunya va durar poc, perquè va ser suprimida per la Dictadura del General
Primo de Rivera. Després de la
desaparició de la Dictadura va caure la
Monarquia: el rei Alfonso XIII es va haver d’exiliar i es va proclamar la
segona República espanyola el 14 d’abril de 1931. Aquesta nova sotragada va comportar també una
recuperació d’autonomia a Catalunya, amb l’Estatut de 1932.
De la
Constitució de la República Espanyola de 9 de desembre de 1931, en el Títol
Preliminar (“Disposiciones generales”)
és interessant veure els articles 1 i 4.
“Artículo 1.
España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que
se organiza en régimen de libertad y de justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del
pueblo. La República constituye un estado integral,
compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones. La bandera de la República española es roja,
amarilla y morada.”
“Artículo 4. El castellano es el
idioma oficial de la República. Todo
español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin
perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de
las provincias o regiones. Salvo lo que se
disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el
uso de ninguna lengua regional.”
.........
Pel que fa a la
qüestió territorial, en el Títol I (“Organización nacional”), hi ha l’article 8,
que diu:
“El Estado español, dentro de los límites irreductibles de su territorio
actual, estará integrado por municipios mancomunados en provincias y por las
regiones que se constituyan en régimen de autonomía. Los territorios de soberanía del Norte de
África se organizan en régimen autónomo en relación directa con el Poder
central.”
En l’article 1
hi veiem un altre precedent de l’actual “café para todos”, quan fa referència a “un estado
integral, compatible con la autonomía de los municipios y las Regiones”. Respecte a la qüestió de l’idioma, l’article 4 ens demostra
que seguim més o menys igual.
Pel que fa a l’organització territorial, destaca la referència al “Estado español, dentro de los límites irreductibles de su
territorio actual ...”. L’adjectiu “irreductibles”
denota que encara cou molt l’evaporació de Cuba, Puerto Rico i Filipines.
També observem que es fa referència només als territoris de sobiranía del Nord
d’Àfrica, és a dir Ceuta i Melilla,
i no es diu res del Sahara espanyol
ni de Fernando Poo i Rio Muni, ni
tampoc de la part del Marroc sota
l’ocupació colonial espanyola. Durant el
franquisme aquests territoris varen tenir un tractament molt diferent.
La guerra de 1936 a 1939
es va saldar amb la caiguda de la Segona
República i la instauració de la dictadura del “Generalísimo” Franco. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya va
ser suprimit, i
es va desfermar una repressió duríssima contra Catalunya. Recordem només que, entre molts altres, varen
ser afusellats el President del Barça, Josep Suñol i Garriga, i el President de
la Generalitat, Lluis Companys. (Un resum de la persecució secular
contra Catalunya es pot trobar en el document “Cronologia de les actuacions genocides espanyoles contra Catalunya”). Pel que fa a la
llengua catalana, l’Espanya franquista va aplicar el programa d’Olivares,
intentant eliminar l’ús del català.
El Règim
franquista es va dotar d’una mena de succedani de Constitució, el “Fuero de los
españoles”, que es va promulgar el 17 de juliol de 1945, i va ser
modificat el 20
d’abril de 1967. L’única
referència que hi ha respecte a la qüestió territorial és l’article 33, que
diu: “El
ejercicio de los derechos que se reconocen en este Fuero no podrá atentar a la
unidad espiritual, nacional y social de España.”
Ara bé, durant
el franquisme es varen produir diversos episodis de l’evolució acordeònica del “territorio
nacional” .
L’Estat espanyol
controlava la part nord del Marroc
sota la forma jurídica del Protectorat, és a dir una colònia maquillada, i
també controlava, sense maquillatge, el Sahara
Occidental i la Guinea Equatorial, que comprenia Fernando Poo i les altres
illes, i Rio Muni al continent.
El procés
internacional de descolonització que va començar després de la Segona Guerra
Mundial va obligar a reconèixer la independència del Protectorat
espanyol del Marroc a l’abril de 1956, si bé
l’Estat espanyol va retenir l’enclavament d’Ifni (envoltat de territori marroquí procedent del Protectorat
francès).
Pel que fa als
territoris del Golf de Guinea, el govern espanyol va tenir la brillant idea de
declarar-los províncies espanyoles. A
l’agost del 1956
es varen crear les dues “Provincias del Golfo de Guinea”: Fernando Poo amb les altres illes, i Río Muni
al continent. Al juliol de 1959 varen rebre la denominació
oficial de “Región
Ecuatorial Española”, que tenia els seus “Procuradores en Cortes” i tot. La teoria dels autors de la brillant idea era
que com que es tractava de províncies espanyoles, i no de colònies, ni l’ONU ni cap potència estrangera els
podia pressionar reclamant que es portés a terme la descolonització [com va fer
França amb Algèria i les províncies d’Ultramar]. Les pressions varen ser prou fortes perquè la
comèdia s’acabés el 1968. Es va reconèixer la
independència de la Guinea Equatorial, i es varen acabar en sec els
Procuradores en Cortes i els Documentos Nacionales de Identidad..
Pel que fa a Ifni i el Sahara Occidental, el gener
de 1958
també varen ser declarades províncies espanyoles. Però la part nord del Sahara Occidental
(anomenada Cabo Juby o Tarfaya) va ser cedida sense fer gaire soroll al Marroc.
També sense fer gaire soroll l’enclavament d’Ifni va ser cedit al Marroc
l’any 1969.
(I adéu
província espanyola, Procurador en Cortes i DNI.).
En canvi la part
sud del Sahara Occidental, dividida
en les províncies de Saguia el Hamra i Río de Oro, va continuar formant part de l’Estat espanyol i
gaudint dels Procuradores en Cortes i del Documento Nacional de Identidad. Això va durar fins al novembre de 1975, és
a dir, més de 17
anys. La pressió de la Marxa Verda organitzada pel Rei Hassan
II del Marroc va conduir el Govern espanyol (amb el Caudillo Franco agonitzant)
a cedir aquestes dues províncies (que sobre el paper eren tan espanyoles com
Sevilla o Barcelona o Girona) al Marroc. Aquí també es varen acabar de cop els
Procuradores en Cortes i el DNI.
Aquest és el
darrer episodi de la geometria variable o moviments acordeònics de “la Nación
española, patria común e indivisible de todos los españoles.” No sabem si el proper encongiment de la “Madre patria”
es produïrà a causa de Ceuta i Melilla,
o Euskadi, o Catalunya ..... El que és evident és que la història no s’ha acabat, tot
i que cal tenir present que després de la mort del Generalísimo Franco es va
aprovar la Constitució de 6 de desembre de 1978, que deixa molt clar que els propòsits de dominació i
extermini segueixen tan vigents com
sempre.
La Constitució
espanyola de 6 de desembre de 1978, en el seu article 2, proclama que “La Constitución se
fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e
indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el
derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la
solidaridad entre todas ellas.”
Queda ben palès
que la solemne proclamació de “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e
indivisible de todos los españoles” està en la mateixa línia de “los límites irreductibles de su territorio actual” que
recalcava la Constitució de la República de 1931. D’altra banda, què és la “Nación española” i què són “las
nacionalidades y regiones que la integran” fa més de trenta anys que genera
disquisicions inacabables.
Respecte a la
llengua, l’article 3.1 de la Constitució vigent disposa que “El castellano es
la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla
y el derecho a usarla.” El
paràgraf 2 concedeix que “Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las
respectivas Comunidades autónomas ...” L’hegemonia de la llengua castellana queda
ben clara. És interessant constatar que la Constitució no
esmenta quines són “las demás lenguas españolas”. Així ha quedat oberta la porta per crear
contínuament els confusionismes, especialment contra el català, proclamant
idiomes com “el mallorquín, el menorquín, el ibicenco y el formenterense”, el
“valenciano”, i el “LAPAO”, i el
“LAPAPIP”.
Ara bé, el que
aclareix de què va això d’Espanya és l’article 8 de la Constitució, que
estableix que una de les missions de l’Exèrcit espanyol és “defender su
integridad territorial”. És a dir l’amenaça de sempre: “Catalanes y vascos, si intentais huir, os
dispararemos”.
Sembla, en
principi, que si es reflexiona sobre l’evolució històrica de les relacions
entre Castella i Catalunya hauria de quedar clar que la voluntat castellana d’annexionar-se
Catalunya i de fer desaparèixer el català com a llengua d’ús social està
nítidament documentada des de fa més de 650 anys.
Ja hem parlat
del propòsit de Pedro I el Cruel en
envair la Corona d’Aragó, durant
tretze anys, entre 1356 i 1369, que era ben explícit: va batejar els
territoris envaïts com a “Castilla la Nueva”. Hem vist el programa
del Conde Duque de Olivares (1624): “como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en la
conformidad de las de Castilla”.
Cal afegir que
cinc anys després del Memorial
d’Olivares, el
duque de Feria, virrei de Catalunya, proposa a Felipe IV (1629) la mutilació de
Catalunya, separant-ne el Rosselló, a fi de dominar més a fons la
part del Sud dels Pirineus.
Tot això es va
executar a partir del 1640. Primer el Tractat dels Pirineus (1659)
cedeix el Rosselló a França i es
consuma la mutilació (recordem que la segona capital de Catalunya era Perpinyà). Després, al 1714 ve
la “nueva
conquista”, amb la supressió de totes les institucions polítiques i la
persecució a mort contra el català.
Uns quants exemples del rentat de cervell i la violència eficaçment
combinats
a)
Joan Maragall
Doncs bé, a
finals del segle 19 i principis del 20 quan ja s’estaven patint dos segles de
persecució contra la llengua, i amb tota la legislació repressora vigent, Joan
Maragall (1860-1911) si bé acaba l’Oda a Espanya (1898) amb un “Adéu Espanya!”, l’ha començada amb
un “Escolta
Espanya - la veu d’un fill/ que et parla en llengua - no castellana”.
És a dir, que considera
que entre Espanya i Catalunya hi ha una relació materno-filial!.
Però és que amb
motiu de la Solidaritat Catalana (1908) escriu el text “Visca Espanya”, on parla de la llibertat dels
pobles espanyols i de la “solidaritat espanyola contra la falsificació
d’Espanya”!!
b)
El canonge
Collell
Modernament
aquestes reaccions tan anòmales s’han qualificat com a “síndrome d’Estocolm”, una espècie
d’adoració de la persona segrestada envers el segrestador.
Aquesta reacció
patològica també la veiem en un contemporani de Joan Maragall. Es tracta del
canonge Collell (Jaume Collell i Bancells, 1846-1932) que en el seu poema
“Sacramental – Catalunya i avant” hi diu
“No captem lo
dret de viure
dret que no es
compra ni es ven;
poble que mereix
ser lliure
si no li donen,
s’ho pren
Però al final acaba dient
“Visca lliure Catalunya
dintre del reialme espanyol”
c)
Prat de la Riba
També en textos d’Enric Prat de la Riba (considerat amb
raó un exponent del catalanisme més irreductible) hi trobem expressions d’aquesta deformació
provocada per segles d’aplicació de les violències més sanguinàries, combinada
amb un rentat de cervell hàbil i persistent.
En l’obra cabdal
de Prat de la Riba, “La nacionalitat
catalana” al capítol VIII “El nacionalisme polític” i en l’apartat “Estat
català i Federació Espanyola” hi podem llegir:
“Del fet de la nacionalitat catalana neix el dret a la
constitució d’un Estat propi, d’un Estat Català. Del fet de l’actual unitat
política d’Espanya, del fet de la convivència secular de diversos pobles, neix
un element d’unitat, de comunitat, que els pobles units han de mantenir i
solidar. D’aquí
l’Estat compost.
Aquests dos fets primaris, fonamentals: el de la
personalitat nacional de Catalunya, i el de la unitat d’Espanya, enfortits per
dues lleis correlatives; la de la llibertat que implica l’autonomia i
l’espontaneïtat socials, la de la universalitat que porta a la constitució de
potències mundials, es resolen en una fòrmula d’harmonia que és la Federació Espanyola.
Així el
nacionalisme català, que mai no ha estat separatista, que sempre ha sentit
íntensament la unió germanívola de les nacionalitats ibèriques dintre de
l’organització federativa, és aspiració enlairada d’un poble que, amb
consciència del seu dret i de la seva força, marxa amb pas segur, pel camí dels
grans ideals progressius de la humanitat”
d)
Salvador Espriu
Publicat el 1960, el
llibre de Salvador Espriu que ha
tingut més difusió és “La pell de brau”.
Molts catalanistes de bona fe es varen
il·lusionar amb les propostes de diàleg que conté el llibre, i també s’hi van
afegir molts “progres”,
sempre amatents a la moda de cada moment. Després, quan la transició
organitzada amb motiu de la mort del dictador Franco, els textos d’Espriu varen ser aprofitats des del cantó dels opressors
per fer empassar una reconversió del sistema, mantenint, però, allò essencial: “la unidad de España”.
La proposta de
diàleg, una mica ensucrada, és ben clara:
“Diversos són els
homes i diverses les parles
i han convingut
molts noms a un sol amor”
...
“Diverses són les
parles i diversos els homes
i convindran
molts noms a un sol amor”
XLVI
“Fes que siguin
segurs els ponts del diàleg
i mira bé de
comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus
fills.”
Aquí hi tornem a
veure la suposada relació materno-filial en aquests precs adreçats a Espanya-Sepharad. Certament cal molt desig de diàleg per fer
aquestes propostes quan no havien passat ni 25 anys dels afusellaments
perpetrats pel “Glorioso Ejército Español”: el president del Barça, Josep Suñol
i Garriga; el president de la Generalitat Lluís Companys; Manuel Carrasco i
Formiguera; Carles Rahola, etc.
De tota manera, i per fer justícia a Espriu
cal dir que deixa traslluir en el mateix llibre que no se n’acaba de refiar del
tot:
“Vigila despert
on jeu amagada
l’olla del diner.
Si vols el poder
fes que sigui
teva
i mana després”
Però és en un
poema del 1968
(“El meu poble i jo” dedicat a Pompeu Fabra), vint anys després, on hi recull
una visió aspra i desenganyada:
“Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo
Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.”
...
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
...
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.”
Passats més de
quaranta anys, els
bords i els lladres ens continuen dominant, si bé “l’encesa
espera” de l’independentisme permet pensar que ens en podrem sortir
un dia o altre.
e)
Joan Margarit
L’arquitecte i
poeta Joan Margarit va ser l’encarregat de llegir el pregó de les Festes de la
Mercè 2010
a Barcelona (23 de setembre).
En Joan Margarit
reflecteix en el seu parlament el sentiment popular de la profunda onada que
s’estava iniciant:
“Potser ha arribat el moment d’acceptar que
cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de
Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació
esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial que, sobretot
arran de l’última gran crisi econòmica, s’està configurant”.
Però abans
d’arribar a aquesta reflexió, manifestava:
“Perquè som ben
poca cosa sense
la nostra llengua, ja que ella és també el nostre pensament i la nostra
sentimentalitat. Així ho sent aquest poeta català que avui es
dirigeix a tots vostès en la festa de Barcelona, la capital d’aquesta nació que és
Catalunya, que fa molt de temps va pactar amb una altra nació que era Castella
formar una unitat que es va acabar dient Espanya.”
Fa esgarrifar que una persona
honesta,universitària, s’hagi cregut que en algun moment de la nostra història
Catalunya va pactar amb Castella formar una unitat que s’ha acabat dient
Espanya.
Aquests són els efectes devastadors de la “Escuela Nacional de niños”, un “Instituto
de Enseñanza Media” i una Universitat
alienada. Esperem que el futur alliberador
que ja albirava Joan Margarit el
setembre de 2010
faci que aquestes coses no tornin a passar mai més.
[Aquí jo hi he de ficar la meva cullerada. Resulta que en
Joan Margarit i jo som allò que l’Aznar en deia “compañeros de pupitre”, havíem
fet el batxillerat a l’Institut Ausiàs
Marc en la mateixa classe. I havíem estudiat carreres tècniques en la Universitat feixista,
alienada i poruga de Barcelona dels anys 50-60 (de la qual jo vaig ser expulsat
el 1966 per un rector franquista i bandarra de nom Garcia Valdecasas).
Per tant puc comprendre l’alienació d’en Joan Margarit i la frase del pacte amb Castella]
Com hem dit abans, les referències a
aquestes cinc personalitats són simplement un exemple dels efectes dels segles
de repressió i de rentat de cervell i no poden considerar-se cap demèrit
especial, perque s’hi podrien afegir centenars d’altres exemples.
Però ara s’ha
produït un canvi que no es podia imaginar fins fa pocs anys. És la presa de
consciència de centenars de milers de catalans i catalanes que ha madurat amb
una rapidesa espectacular des de 2010. S’ha estès la consciència de l’espoli fiscal de l’Estat
espanyol contra Catalunya (15.000 milions
d’euros l’any 2011, últimes dades conegudes
en el moment de redactar aquest document l’abril de 2015). Any rera any,
quantitats similars són saquejades per l’Estat espanyol i destinades a subvencionar altres
territoris i a les despeses dels deliris imperialistes: trens AVE que circulen sense gairebé passatgers, aeroports
sense avions, etc.
També s’ha estès la
consciència que aquest espoli permanent està asfixiant l’economia de Catalunya
i deteriorant el nivell de vida de la població assalariada. Una Catalunya
independent disposarà d’uns recursos més que suficients per a evitar qualsevol
tipus de retallades, millorar la sanitat i l’ensenyament, impulsar la recerca i
el desenvolupament, ampliar i modernitzar les infraestructures, i millorar les
prestacions socials i les pensions. En definitiva, assegurar un estat del
benestar just i sostenible.
D’altra banda,
igualment s’ha estès la consciència que l’Estat espanyol continua obsessionat
en fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes (“Hay que españolizar a
los niños catalanes” diu el ministre Wert).
Per això el clam
per la independència ha crescut i s’ha generalitzat en pocs anys. I quan un
poble assoleix aquest grau de consciència nacional i centenars de milers de
persones es posen en marxa per reclamar l’exercici del dret d’autodeterminació,
s’acaba aconseguint la llibertat.
A més, l’actual
Estat espanyol ja no està en condicions d’utilitzar la violència que ha estat
durant segles el seu argument contra la llibertat de les seves ex-colònies. Ara haurà de
resignar-se a perdre les darreres colònies que li queden, en territori europeu,
i el mite de la “España eterna, una e indivisible” quedarà definitivament
esmicolat.
En aquest enllaç es pot veure la seqüència de l’ “Imperium fail”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada