Benvolguts,
En Miquel de Palol, segons el meu criteri un escriptor potent però tendent al pessimisme, ens fa un discurs molt interessant sobre l'1-O, les seves motivacions, els seus resultats i inesperadament hi fa un toc de realisme molt positiu.
En parlar d'urnes, paperetes i dignitat humana diu:
Pel que fa a les urnes, es va perpetrar una veritable proesa: no en van trobar ni una. Tenint en compte la diferència de recursos d’una i altra causa, és una heroïcitat mereixedora de figurar a primera fila en els annals de la dignitat humana.
Pel que fa a la possible frustració dels sorges:
Doncs ni això: abans de les nou del matí, ni una punyetera urna en mans de la miserable bretolada franquista.
Quan parla més dels franquistes diu, tot flagel·lant-se:
Recordin Franco: són croats en guerra contra els indignes, malignes infidels, i només es preveu l’aniquilació total. Tot intent de recuperar competències autonòmiques serà ridiculitzat i sodomitzat.
I amb ganes d'estimularnos, en la seva vesssant més positiva, diu:
Si retrocediu, serem aniquilats; si resistim, hi ha oportunitats. No és qüestió de dignitat, ni de lògica, ni tan sols d’estratègia: és pura i dura qüestió de supervivència.
Vegem l'article i tant de bo hi vegeu més esperances que jo.
9 abril 2018
2.00 h
Homenatge i futur
Miquel de Palol - Escriptor
Al marge d’implicacions i conseqüències
polítiques, l’1-O
hi va haver un prodigi notabilíssim en la història de la resistència de les
poblacions oprimides.
Els sicaris del poder espanyol van trobar
unes quantes paperetes de vot; després s’ha sabut que se’n van haver d’imprimir
més d’urgència, com es va poder. Pel que fa a
les urnes, es va perpetrar una veritable proesa: no en van trobar ni una. Tenint en compte la diferència de recursos d’una i
altra causa, és una heroïcitat mereixedora de figurar a primera fila en els
annals de la dignitat humana.
Més enllà de la diabòlica habilitat dels
responsables –que deuen ser uns quants–, els noms dels quals espero que aviat
surtin a la llum per poder-los admirar, aplaudir, condecorar i tot el que
calgui, el fet demostra una realitat indefectible: quan la ciutadania s’uneix i
tira endavant un propòsit amb determinació implacable, no l’atura ni Déu. Mira
que amb la quantitat d’urnes i punts de votació hi havia ocasions per a un
error, per a una badada, per a un imprevist que d’altra banda hauria estat més
que comprensible i perdonable.
Doncs ni això: abans de les nou del matí, ni una punyetera
urna en mans de la miserable bretolada franquista.
Aclarida aquesta fita de justícia històrica,
sospesem com s’ha arribat fins aquí, i l’ocasió flagrant per repetir o esmenar
els errors del 3-O
–no proclamar la República–, del 10-O –declaració i suspensió immediata– i del 27-O –no fer-la
efectiva o, en cas contrari, no exiliar-se tot
el govern. Som en un punt en què a efectes administratius està tot
perdut. Tot intent de recompondre-ho en termes
conciliadors serà vist com una rendició, i els pastors guerrers espanyols no
fan presoners.
Recordin Franco: són croats en guerra
contra els indignes, malignes infidels, i només es preveu l’aniquilació total.
Tot intent de recuperar competències autonòmiques serà ridiculitzat i
sodomitzat.
Recordin la reacció espanyola quan ETA
va deixar les armes. Mentre els bascs i tot Europa ho celebraven com un
pas important cap a la pau, els pitecantrops de Madrid bramaven
més i més: no en tenien prou, el vençut, el qui
es rendeix, tan sols el qui demana treva per pactar condicions, és un efeminat,
infecte covard. Se’l condemna
igual, i se li exigeix que es lligui ell mateix la corda al coll. Que reconegui
la seva culpa en termes absoluts i demani perdó. Un
perdó que per descomptat no li serà concedit.
De mala gana, perquè no poden fer cap altra cosa sense
autotrair-se, els europeus no abonaran el relat dels espanyols, però aquests
tenen una llarga tradició d’indiferència a la repulsa europea, que arranca amb
Antonio Pérez contra Felip II, la llegenda negra, el punt culminant amb Franco,
l’aïllament secular d’Espanya en les pugnes i preses de decisions en el nucli
continental, d’on potser l’únic avantatge ha estat no haver participat en les
guerres mundials del s. XX, bondat de la qual, per cert, tampoc se n’han tret
beneficis, com sí que ho ha fet Suïssa, i molt bé.
Es faci el que es faci, l’únic avenir possible serà el
total anorreament de qualsevol tret d’autogovern a Catalunya, serà una
postguerra llarga i duríssima. L’escola,
la protecció a la cultura, el control financer, les infraestructures, tot això
desapareixerà. No tornarem al 1975 sinó al 1939, amb l’única diferència que no
hi haurà afusellats, tot i que en algunes coses ja és pitjor: Franco va fregir
l’Òmnium a prohibicions i multes, però que jo sàpiga no en va engarjolar mai el
president.
La majoria dirigent de Catalunya defalleix
pel desconeixement de l’enemic, i hi queda ingènua. Ni
banderes blanques, ni promeses, ni discursos gandhians estovaran les durícies
espanyoles. Com menys contundent
sigui la resposta, més durament esclafaran. Retireu
aquest figaflor anomenat Roger Torrent i poseu-hi algú que sàpiga on va, que no
li han donat una entrada a Port Aventura, que ha adquirit un compromís amb la
ciutadania que es va deixar trencar la cara l’1-O.
La clau continua en Puigdemont. La seva cintura política
i la personalitat bondadosa i empàtica serien arguments suficients per
investir-lo, i n’hi ha més no pas millors, però sí objectius: és el president
il·legalment derrocat pel 155, i fins i tot des de la il·legalitat de les
eleccions del 21-D
va ser revalidat per la ciutadania. Investiu-lo, i defenseu l’estatus al Parlament. L’enemic
vindrà, no ho dubteu. Que vingui.
Si
retrocediu, serem aniquilats; si resistim, hi ha oportunitats. No és qüestió de
dignitat, ni de lògica, ni tan sols d’estratègia: és pura i dura qüestió de
supervivència.
Miquel de Palol
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada