Benvolguts,
Avui en Vicent
Partal parla del Mendez
de Vigo. Nissaga franquista, pare militar franquista ajudant de camp de
Franco, oncle franquista ambaixador al Japó als anys 30, germà coronel franquista,
opus dei, família aristòcrata. Germana secretària general del CNI, cunyat
neonazi que va atacar la seu de la Generalitat a Madrid, mare directiva d’Auxilio
Social durant la guerra i la postguerra, àvia franquista i enllaç amb els nazis...
Vegem l’Editorial d’en Partal:
I a Madrid comencen a no veure-ho
clar…
«Només el fet, gens important i anecdòtic, que la jutgessa alemanya haja
deixat entendre que no ho veu clar ha desfermat uns nervis enormes a Madrid»
Per: Vicent Partal
27/03/2018 22:00
Va ser un moment més que significatiu de la conferència
de premsa d’ahir del govern espanyol. De sobte, Iñigo Méndez de Vigo, el
portaveu aristòcrata emparentat amb els Montojo, Del Arco, Icaza, Urquijo,
Álvarez de Eulate, i Borbó, es va posar seriós i va demanar ajuda ‒sí, ajuda‒ a la Unió
Europea. Méndez de Vigo va dir primer que no es tractava d’una qüestió espanyola,
que saltar-se la llei era atemptar sobre la UE. A causa de l’estupefacció generalitzada, es va atrevir a
anar més enllà i va dir que no s’investiga els membres del govern català per
les seues idees, sinó per les seues actuacions greus contra l’estat de dret. I ho va reblar amb una opinió apoteòsica sobre les
euroordres, en què afirmava que es fonamenten en la confiança entre estats i
que no havien de tenir control polític.
Si això fos allò que de xiquets dèiem ‘un comentari
de text’, ara podria aprofitar de valent tanta incongruència. Que el govern espanyol no s’ha passat la vida dient que
el cas català és un ‘afer intern’? Nosaltres, això, ho hem negat sempre; però
ells? En què quedem? I això per no parlar del despropòsit més
monumental: dir que les euroordres no han de tenir control polític i parlar-ne
assegut a la trona del consell de ministres! Si
la política no s’hi ha de barrejar, no la hi barrege vostè en primer lloc, bon
home, que això és molt i molt elemental.
El
gest de Méndez de Vigo és un símptoma més, molt visible, però, dels nervis que
hi ha a Madrid arran del sobtat canvi d’escenari de divendres.
Després
de l’empresonament de cinc dirigents polítics catalans, l’exili de Marta
Rovira, la reposició de l’euroordre i la detenció de Puigdemont, l’atmosfera ha
canviat de forma radical al nostre país i a Europa.
La sessió del parlament de dissabte, la
manifestació de diumenge o les reaccions tan dures contra el govern espanyol
que han cristal·litzat en diversos països europeus han alterat per complet el
debat i fan que la La Moncloa temi esdeveniments que la podrien posar
contra les cordes encara més. Només el fet, gens
important i rutinari, que la jutgessa alemanya haja dit que s’ha de ponderar la
demanda d’extradició, com sempre es fa, ha desfermat uns nervis enormes a
Madrid. Sorprenents. I insistisc
que les declaracions de la magistrada no volen dir res ni anticipen res, cosa
que fa més sorprenent encara la desproporció de la reacció.
Sembla
que a Madrid comencen a adonar-se d’on s’han posat ells solets.
PS: Fa temps que ho volia explicar, això. No
perdeu de vista el detall que Méndez de Vigo va nàixer en una Espanya que ja no
existeix. Ell és del 1956, de Tetuan. Una ciutat que en aquell moment era tan
espanyola com Sevilla, però que avui és tan marroquina com Casablanca. Sap bé
que les fronteres es mouen. De primera mà…
Vicent Partal
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada