28 abril 2018 2.00
h
Cultura de la mentida
La
impunitat de la mentida és com el mercat de la cocaïna: un negoci en espiral,
que no para de créixer gràcies al fet que els consumidors es fan traficants per
poder continuar consumint.
L’Espanya postdemocràtica actual només
s’explica per una dilatada tradició en què la mentida ha estat un salconduit
social plenament normalitzat. Els GAL es van fundar als vuitanta sota la
presidència de Felipe González, aquest senyor que mai va refusar (ni refusarà)
la ics d’aquell terrorisme, però que ara es passeja per les tribunes d’Europa
alertant que l’1-O
és comparable a l’auge de Hitler i Franco. El
1992 Baltasar Garzón va aplicar la llei antiterrorista a desenes
d’independentistes, instruint unes causes
que no s’aguantaven per cap banda. La gestió política de l’enfonsament del Prestige l’any 2002 i l’accident
de metro de València el 2006 (43 morts i 47 ferits) ens parlen d’ocultació
d’informació, manipulació dels
mitjans de comunicació i censura. El
2003 J.M. Aznar va fer entrar Espanya en guerra esgrimint
la mentida deliberada que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. Un dels casos més
escandalosos de corrupció dins la UE, el
cas dels ERO a Andalusia, està essent
minimitzat pels mitjans de comunicació.
Avui, un màster fraudulent i unes cremes robades al súper epitomitzen la
mentida. Una agressió sexual és reduïda a abús sexual. Només una
cultura tan assentada en el monocultiu de la
mentida pot explicar també el corrent negacionista que
es dona entre intel·lectuals, professors universitaris, periodistes i tanta
altra gent, disposats a negar l’evidència que a l’1-O hi va haver violència policial i que hi ha
grups feixistes autoritzats per patrullar els nostres carrers, i partidisme
judicial, i presos polítics, i exili.
Exili,
per cert, escrit sense les cometes de la vergonya.
Lluís Muntada
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada