CRÒNICA
Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un
altre planeta”
La reconciliació és impossible mentre duri la
repressió
ANTONI BASSAS Barcelona 29/03/2018 00:00
El primer secretari del PSC, Miquel
Iceta, conversant ahir amb el diputat d’ERC Ernest Maragall durant el ple del
Parlament. / CRISTINA CALDERER
Ni en el supòsit que els desitjos de respecte expressats
pels diputats al ple fossin sincers podrien portar-los a la pràctica, perquè
els fets ho impedeixen: el bloc del 155 es
va sentir expulsat per la unilateralitat del 6 i 7 de setembre i per haver
estat assenyalats com a no grats aquests dies, i
al costat independentista no cal que en parlem: violència
policial l’1-O, 155, presó preventiva, boicot de l’Estat a tres candidats
sorgits del 21-D, més les recents presons de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i
Turull. Parlar de reconciliació en un saló de plens que cada dia té més
escons buits és com tractar una pulmonia amb una aspirina. Així està el
Parlament perquè així està Catalunya.
Hi va haver tantes intervencions que els
grups van haver de moure la banqueta. Des del faristol es van sentir des de redaccions
d’ESO (el sobiranisme necessita entendre
d’una vegada les necessitats de comunicació al segle XXI) fins a
confessions personals, catarsis, veritats com punys a la cara i un insuperable
moment Ernest Maragall - Miquel Iceta. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que
l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte.
L’oferta del dia d’Arrimadas va ser “barbaritat”, que va col·locar molt bé. Va
referir-se a la incapacitat dels sobiranistes d’investir un president com “el
joc de la cadira”, i això que el ple anava d’empatia i aquestes coses.
Gerard Gómez del Moral (ERC) no es va contenir i va estar elèctric
castigant Arrimadas allà on li fa més mal, és a dir, en els pactes amb el PP.
Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors
de Sálvame :
no cal sentir cap pena pels presos perquè “Sànchez
és a la presó per haver
assaltat un
cotxe de la Guàrdia Civil”.
En canvi, Alejandro Fernández, diputat
popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments
dels que se senten dir “botiflers, colons i són
declarats persones no grates”.
Eva Granados (PSC) va parlar en català
excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan
acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen,
precisament, de la immersió lingüística.
Jéssica Albiach va repartir a base de bé, fins a arribar al tuit
d’Albert Rivera sobre Marta Rovira (“L’últim
colpista que apagui el llum”). Quan va parlar de la “falta d’humanitat” de Cs va aixecar els
aplaudiments indepes. I va rematar-ho amb un “¿No
els fa reflexionar que havent guanyat no puguin pactar amb ningú?”
Però el més intens encara havia d’arribar.
Iceta proposa i Artadi contesta: “Quants anys fa
que treballes amb Turull? Visita els teus
companys a la presó”. I Maragall, 75 anys, inclinat
d’espatlles, va rejovenir:
“No
he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani
diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”.
Com va dir Natàlia Sànchez, de la CUP,
“El 155 no són els pares, són vostès”.
Iceta va haver d’obrir el paraigua abans de defensar-se per no haver tingut cap
gest d’humanitat amb els familiars dels presos a l’últim ple:
“Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada