diumenge, 22 d’abril del 2018

16/04/2018. Sergi Tarín. Els ‘novios de la muerte’. Faig mala cara davant certes cançons, la lletra de les quals em produeix un desassossec malaltís pel gènere humà. Mala gent, per tant. “Soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera”. I sí, molt tradicional era per als legionaris, encara que no està tan clara la vessant cultural, d’anar degollant berbers a la guerra del Rif, a la dècada dels 20. O al colp d’Estat de juliol de 1936, quan Francisco Franco, un dels fundadors, juntament amb Millán Astray, d’aquell cos d’enamorats del més enllà, va ventar el terços en contra dels republicans. Després, a molts dels qui van sobreviure, va ordenar afusellar-los per auxili a la rebel·lió. No anaven errats els qui deien que Franco fou algú avançat a la seua època. La seua vocació pòstuma com a jurista o magistrat del Tribunal Suprem així ho avala.


Benvolguts,

Cal que els nostres periodistes i gent de lletres ens recordin cada dia aquest himne respectable segons Rafael Hernando del PP, que “Forma part de les nostres tradicions culturals”. Perquè cal que quedi molt clar que els catalans no formem part d'aquelles tradicions culturals, no formem part de la Legión ni dels seus assassins ni dels assassins que la van crear perquè nosaltres som els que varem rebre durant la cruenta guerra d'Espanya contra Catalunya, la Cruzada en deia l’Església, i si hi torna a haver-hi una altra guerra en tornarem a rebre les conseqüències. Els catalans com hem dit sempre i com comencen a dir els espanyols no som els seus adversaris, som els seus enemics! I com més aviat trenquem les cadenes, molt millor!

Vegem l'article del Sergi Tarín:
Els ‘novios de la muerte’

Publicat el 16 d'abril de 2018
Ho reconec. Sóc una mala persona. I, a més, per partida doble. En primer lloc perquè no sé cantar, tot i que ja voldria. I segon, perquè faig mala cara davant certes cançons, la lletra de les quals em produeix un desassossec malaltís pel gènere humà. Mala gent, per tant. O almenys això diu el ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, qui dimarts passat lamentà que la senadora Mireia Cortés, d’Esquerra Republicana de Catalunya, sentira vergonya de veure’l entonar “amb tanta alegria i èmfasi” El novio de la muerte, un dels himnes de la Legió Espanyola.


I sí, molt tradicional era per als legionaris, encara que no està tan clara la vessant cultural, d’anar degollant berbers a la guerra del Rif, a la dècada dels 20 [I a Catalunya en la dècada dels 30!], mentre enlairaven la cançó com quan es fa la bugada o es frega amb sabó a la dutxa. O al colp d’Estat de juliol de 1936, quan Francisco Franco, un dels fundadors, juntament amb Millán Astray, d’aquell cos d’enamorats del més enllà, va ventar el terços en contra dels republicans. Després, a molts dels qui van sobreviure, va ordenar afusellar-los per auxili a la rebel·lió. No anaven errats els qui deien que Franco fou algú avançat a la seua època. La seua vocació pòstuma com a jurista o magistrat del Tribunal Suprem així ho avala.

Final del formulari
Em fa a mi la pregunta perquè sóc el ministre que millor canta”, va presumir Méndez al Senat de cantar francament (sic) bé. I prosseguí dient que ho fa sempre que pot i que, per exemple, quan va al rugbi assaja “Feo, fuerte  y formal”, de Loquillo. I que diumenge passat cantà a València, a la plaça de bous, “Y que viva España”, de Manolo Escobar, “perquè calia animar David Ferrer perquè guanyara l’eliminatòria de la Davis”. I acabà dient que sols les bones persones saben cantar i les males no, que fan mala cara. I va esmentar un refrany alemany: “Allà on sentes una cançó, deixa’t caure”, sobretot si la lletra va de caiguts, qui sap si per Déu i per Espanya. Llàstima que Méndez no trobara entre tots els refranys del refranyer centreeuropeu cap ni un d’aquells que diuen que sense violència no hi ha rebel·lió.

Però per a veritables novios de la muerte, el rei Felip VI i el seu homòleg saudita, Salman bin Abdelaziz al-Saud, que va viatjar a Espanya el passat dijous amb honors de cap d’Estat, llit al Pardo i seguici de 600 homes allotjats, segons el ben informat ABC en aquests casos, en tres luxosos hotels de la capital. Tota l’Administració espanyola desplegada com una immensa catifa per al gran valedor internacional del wahhabisme, la versió més ortodoxa de la ja molt conservadora branca religiosa del salafisme. Ambdues advoquen per la puresa islàmica i són la base ideològica de moviments criminals com l’Isis o Al-Qaida. De fet, Aràbia gasta, des de fa anys, bona cosa de petrodòlars en la transmissió d’aquest corrent ultra pels països islàmics. 

Segons la propaganda oficial, el rei Salman va visitar Felip VI per estrènyer les relacions bilaterals. Un mer eufemisme i pura demagògia. La veritable raó fou la de firmar un acord militar de 2.000 milions per a la construcció a Espanya de cinc corbetes Avante 2.200 i una base naval al desert. Tot per enfortir la posició d’aquell país al golf Pèrsic, on des de fa temps fa la guerra als rebels del Iemen, aliats estratègics de l’Iran, pes pesant que projecta ombra a l’Aràbia Saudita pel control polític i religiós de la regió.

Uns novios de la muerte molt somrients a la foto. Amb Rajoy, Letizia, De Cospedal i 200 empresaris en un esmorzar de gala on acabaren regirant entre les engrunes del gran pastís econòmic. I qui sap si amb un Íñigo Méndez de Vigo deixat caure, tan emfàtic i tan alegre, i amb el coll allargat cantant “francament” ben entonat l’himne legionari per a delectança i passió de la bona gent i de les millors persones.  

Cronista i periodista valencià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada