diumenge, 22 d’abril de 2018

16/04/2018. Vicenç Villatoro. ‘Delenda est Catalonia’? De vegades, quan les legions romanes derrotaven la revolta d’una província díscola, el primer que feien era canviar-ne el nom. Així, després de vèncer la revolta judaica, al segle II després de Crist, la ciutat de Jerusalem va passar-se a anomenar Aelia Capitolina, en honor de l’emperador Adrià, que és qui n’havia pres la decisió. L’imperi pensava que, si mantenia la seva identitat històrica, la continuïtat amb el passat i amb la tradició jueves, amb la cultura pròpia, la revolta acabaria renaixent inevitablement en un moment o altre. Per tant, el millor que es podia fer era abolir aquesta identitat i fer de Jerusalem una ciutat no jueva. I per demostrar-ho, dir-ne d’una altra manera. Dir-ne de la manera que dictaven els vencedors, que dictava l’imperi. Eliminar-ne el nom antic.

Benvolguts,

He llegit aquest article per primer cop i no l'he comprès! Només en una segona lectura l'he comprès absolutament, cruament, i m'he adonat que aquesta comprensió jo ja l'havia portat a dintre des de sempre. Perquè jo sempre he pensat, des que vaig tenir capacitat de comprensió, que aquella Catalunya on jo havia agafat consciència d'on era no era la Catalunya que jo desitjava. Jo vaig néixer el 1937, al bell mig d'una guerra que ni la meva família ni jo mateix, ni la majoria dels catalans  havíem mai desitjat. Al bell mig d'una guerra cruel que havia transformat la Catalunya dels meus pares, d'abans de la guerra, en la Catalunya de després de la guerra, que ara comprenc que s'hauria d'haver anomenat Tabarnia! Que no deixa de ser l'altra cara de la moneda de la Tabarnia que explica en Villatoro. Jo vaig néixer a la Catalunya ideal que m'explicava la meva família que ells havien ajudar a crear, la Catalunya republicana, i de la que n'estaven molt contents i orgullosos, perquè la consideraven seva. Sobretot estaven orgullosos d'haver arribat a expulsar els Borbons que feia 3 segles que ens atenallaven i vivien del nostre espoli. I vaig començar a créixer en aquesta Catalunya ideal que en un parell d'anys va esdevenir Tabarnia! Jo hauria volgut néixer i créixer a la Catalunya dels meus pares. Els catalans durant la dictadura franquista viviem en una bombolla on l'enyorança de la nostra Catalunya republicana, que no era aquella, era incommensurable. Una bombolla on els seus habitants haviem perdut la guerra que mai no hauríem volgut. Nosaltres erem els vençuts i ens denigraven contínuament ordenant-nos que els parlessim en la seva llengua, la dels guanyadors, habla en cristiano!, la dels conqueridors, i no en la nostra, la dels vençuts. Ens denominaven rojo-separatistas i judeo-masónicos, i ens varen tenir anys en camps de concentració (com els jueus del Tercer Reich en aquella mateixes dates), ens varen estar assassinant amb judicis sumaríssims fins el 1954 (el president Companys fou assassinat el 1940). Els que varen poder, més  de 300.000, varen haver d'exiliar-se. En la dictadura varen espoliar tots els elements industrials i de cultura, fàbriques, biblioteques, ateneus, ens varen robar empreses que varen traslladar fora de Catalunya, ens varen robar llibres i obres d'art que se'n van endur a Salamanca i en altres indrets, ens varen prohibir d'editar llibres i diaris en català, ens varen prohibir de parlar català, ens varen prohibir de rebre ensenyament en català a les escoles, instituts i universitats. Ens varen prohibir el cinema i el teatre en català. Mirant-ho des d'ara es compren clarament que usaven el Manual del perfecte Imperialista, que anaven millorant sobre la marxa amb els conillets d'indies catalans. Érem a Tabarnia!

L’article parla dels imperialistes que canvien els noms dels territoris que conquesten i els noms de la gent que hi viu o que han deixat vius. Per posar algun exemple espanyol:


En aquest enllaç s’explica que Pedro el Cruel de Castella el 1356 va envair una part del Regne de València, pertanyent a la Confederació Catalano-Aragonesa, i s’hi va mantenir fins el 1369 en què fou assassinat pel mercenari Bertran Du Guesclin. A partir del 1356 el Regne de Castella va canviar el nom del territori que passà a dir-se Castilla la Nueva. El nom desapareix a partir del 1369.

Al segle XVI es fa una divisió de Castella en dues parts i s’anomenen els dos territoris amb el nom de Castilla la Vieja i Castilla la Nueva.

Ramón Menéndez Pidal en la seva Historia de España bateja la part d’Andalusia reconquerida al segle XIII com Castilla la Novísima.

Un cop arribats a Amèrica, els espanyols donen noms als territoris conquerits, independentment de com els anomenaven els indígenes, detall que no els importa gens. És curiosa la història de com van anomenar una gran península pertanyent a Mèxic. Van arribar, varen preguntar a un indígena que com es deia aquell territori i la resposta fou YUCATAN, que en el llenguatge de l'indígena volia dir "no t'entenc, tio!". I així va quedar batejat...

Per cert que parlant de canvi de noms, el franquisme des de l'any 38 va canviar-nos els noms a tots els catalans i va obligar-nos a registrar els nostres fills amb els noms en l'idioma de l'invasor. 

Vegem ara l’article de Vicenç Villatoro:



Amb l’adopció del mite de Tabarnia, l’unionisme ens diu que no proposa una Catalunya espanyola, sinó la desaparició de Catalunya i la seva substitució per una altra cosa



Publicat el 16 d'abril de 2018


De vegades, quan les legions romanes derrotaven la revolta d’una província díscola, el primer que feien era canviar-ne el nom. Així, després de vèncer la revolta judaica, al segle II després de Crist, la ciutat de Jerusalem va passar-se a anomenar Aelia Capitolina, en honor de l’emperador Adrià, que és qui n’havia pres la decisió. 



Tradicionalment, l’unionisme espanyol, fins i tot el més radical, ha cantat sempre les virtuts d’una Catalunya espanyola. La seva teoria ha estat que ser català i espanyol era perfectament compatible. Que ser català era una manera ben legítima de ser espanyol. Potser ho pensaven, però no deien, com els romans davant de Cartago, “Delenda est Catalonia”. Per cert, els romans també van canviar per un temps el nom de Cartago quan la van vèncer: en van dir Colonia Iunonia, però el nom no va fer fortuna i l’anterior nom va tornar a ressorgir. En el cas català, l’objectiu explicitat no era destruir Catalunya o esborrar la catalanitat, sinó que era conservar teòricament la catalanitat fent-la compatible i complementària amb l’espanyolitat. Una complementarietat asimètrica, ben cert. Una catalanitat subsidiària, domèstica, vernacla. Però no es tractava en aparença de descatalanitzar Catalunya per convertir-la en una altra cosa del tot diferent. I per això no calia canviar-li el nom. Al contrari, els unionistes deien en veu alta que ells també eren Catalunya, que Catalunya no era només dels catalanistes o dels independentistes.

Final del formulari
És això el que fa interessant —malgrat totes les excentricitats anecdòtiques que conté l’operació— que una bona part de l’unionisme hagi adoptat el mite de Tabarnia, i el conjunt de l’unionisme s’ho miri amb simpatia no dissimulada. Perquè, si canvies el nom de la cosa, el que vols és canviar la cosa. Davant la dificultat d’aconseguir que una Catalunya catalana se senti entusiastament espanyola, construirem una Catalunya no catalana. I com que això és una contradicció en els termes, a la nova realitat, a la Catalunya descatalanitzada, li haurem de dir d’una altra manera. Posem-hi Tabarnia. El salt teòric, conscient o inconscient, és enorme. La paraula Catalunya ja no els serveix. La troben massa connotada. I si el topònim esdevé un adjectiu, si evoca una catalanitat històrica, cultural, lingüística, també cal canviar l’adjectiu. Les coses ja no han de ser catalanes, han de ser tabarneses. I el temple ha de ser un temple a Júpiter, la deïtat de l’imperi (també aquest imperi té les seves deïtats). I la llengua ha de ser la llengua de l’imperi. Barcelona, capital de Tabarnia. L’espai geogràfic és el mateix. Però la realitat que es proposa és tan i tan diferent, suposa un trencament tan absolut amb el passat, que exigeix ser etiquetada amb un nom nou. El nom que han triat els qui volen viure a aquest territori però no volen viure a Catalunya. Els qui ho proposen ens diuen que ells no volen ser Catalunya, i que per tant han de poder ser una altra cosa. Tabarnesos, no catalans. Parlar de Tabarnia és la manera de dir, ara ja sí, “Delenda est Catalonia”. I allò que posarem en el seu lloc serà una cosa nova, tallant amb el seu passat. I naturalment amb un nom nou.

Tabarnia és la versió contemporània de l’Aelia Capitolina dels romans:
El nom d’una cosa nova que es vol alçar damunt del mateix espai en què hi havia una cosa antiga que ha estat vençuda o que fa nosa. El símbol d’una ruptura amb el passat, amb la tradició. La fundació d’un país o d’una ciutat a la mida de l’imperi, província feliç de l’imperi, allà on hi havia hagut una personalitat diferenciada.

Només una pinzellada final: malgrat tot, dos mil anys després, avui de Jerusalem en continuem dient Jerusalem. I per saber què coi era l’Aelia Capitolina cal que ho busquem a la Viquipèdia.

Escriptor, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada