Benvolguts,
Davant dels disbarats que els polítics i fiscals i jutges espanyols estan perpetran darrerament, el "lawfare" com a guia de conducta, presos polítics sense haver estat jutjats, fiscals que només escolten a la Guàrdia Civil, jutges que dictaminen arbitrarietats en els casos de les agressions sexuals, dictàmens "a priori" si els suposats malfactors pertanyen a les forces de seguretat de l'estat, policia, guàrdia civil, exèrcit, en Jofre LLombart ha posat les seves reflexions sobre la taula, amb molt bon ull. La presència d’agents de la Guàrdia Civil en tots dos afers, en uns com a víctimes, en l’altre com a agressor, també ha permès evidenciar com l’arbitrarietat és un fenomen imperant.
Un tast:
Cada cop és més evident que hi ha un sector
molt influent del sistema judicial que no ha fet la transició. Blindats en un molt
proteccionista títol sisè de la Constitució, el
búnquer jurídic postfranquista ha esdevingut com un dels poders fàctics més
importants de l’Estat, i a voltes
s’ha demostrat més poderós que altres ressorts com l’executiu, el legislatiu o
el militar. Un sistema que, arribat el cas, adapta el delicte a
la pena que vol imposar (i no a la inversa) si això serveix per perpetuar-lo. I
a vegades, fins i tot els fets; que es tergiversen,es manipulen i es retorcen
perquè, també a la inversa, s’adaptin a la sentència prèviament dissenyada. I
no, no parlo només del cas català.
Vegem les reflexions:
Un sistema que abusa
"És un sistema que enlloc de protegir fa por i això comença a
expulsar molts ciutadans que li van retirant credibilitat i per tant
legitimitat"
per Jofre Llombart
27/04/2018
No
és només el PP, no és només el govern espanyol, no és només la policia, no és
només la justícia. És el sistema. La barreja de tot: la redacció de les
lleis, la seva interpretació i la seva aplicació.
Un sistema que aprofita el
delicte d’odi per anular la crítica, el de sedició per apagar la protesta, el de rebel·lió per
castigar el qui no es conforma i un sistema
que equipara aixecar barreres de peatge amb
terrorisme és un sistema malalt, antic, retrògrad, moribund i sobretot cada cop més
allunyat i injust amb la població que diu servir i protegir.
Cada cop és més evident que hi ha un sector molt influent
del sistema judicial que no ha fet la transició. Blindats en un molt
proteccionista títol sisè de la Constitució, el
búnquer jurídic postfranquista ha esdevingut com un dels poders fàctics més
importants de l’Estat, i a voltes
s’ha demostrat més poderós que altres ressorts com l’executiu, el legislatiu o
el militar. Un sistema que, arribat el cas, adapta el delicte a
la pena que vol imposar (i no a la inversa) si això serveix per perpetuar-lo. I
a vegades, fins i tot els fets; que es tergiversen,es manipulen i es retorcen
perquè, també a la inversa, s’adaptin a la sentència prèviament dissenyada. I
no, no parlo només del cas català.
Quan es va fer el judici de La Manada, l’Audiència de
Navarra va publicar imatges de la vista oral
amb les cares dels cinc acusats totalment difuminades per protegir el
seu dret a la intimitat quan encara era vigent la seva presumpció d’innocència.
Quan es va fer el judici per la baralla
d’Altsasu, l’Audiència Nacional va publicar imatges
de la vista oral amb les cares de tots els acusats perfectament visible. I això que el seu status era el mateix: acusats que
prestaven declaració al seu judici.
La presència
d’agents de la Guàrdia Civil en tots dos afers, en uns com a víctimes, en
l’altre com a agressor, també ha permès evidenciar com l’arbitrarietat
és un fenomen imperant. M’explico: A
la colla d’Altsasu els hi demanen 60 anys de presó perquè estan acusats de
terrorisme ja que un dels agredits és guàrdia civil. Al marge de les noves imatges que desmunten la
teoria d’atemptat premeditat, la defensa
dels nois argumenta que no sabien que la persona era guàrdia civil perquè no
portava uniforme. L’acusació pensa en
canvi que un guàrdia civil ho és les 24 hores al dia i per això l’atac no és a
un home en concret sinó a un representant del cos policial. I d’aquí ve el salt
a l’acusació de terrorisme.
Doncs bé, aquest argument s’ha fet servir en el sentit
absolutament contrari en el cas de La Manada. Un membre del grup és guàrdia
civil. Un altre és soldat de la Unitat Militar d’Emergències. Se’ls hauria d’haver aplicat l’agreujant per quan un funcionari
públic comet delicte. Però no s’ha
tingut en compte perquè, aquí sí, s’ha considerat que tots dos estaven fora de
servei. Això els ha salvat d’una pena més gran.
És
a dir, amb la manca d’uniforme en tots dos casos no hi ha hagut cap més
criteri que el de beneficiar al màxim la situació dels agents. Encara que fos
contradictori.
He posat dos exemples externs a Catalunya perquè té poc
mèrit fer l’anàlisi inicial des d’aquí, on el conflicte polític ha despullat el
sistema i n’ha mostrat les costures. És a
Catalunya on la sensació de distància entre allò que és just i allò que és
legal ha començat a fer-se més gran. És
un sistema que enlloc de protegir fa por i això comença a expulsar molts
ciutadans que, mica en mica, li van retirant credibilitat i per tant
legitimitat: per exemple, molts catalans que veuen
la seva opció política independentista virtualment il·legalitzada i a la pràctica
criminalitzada. Però també de molts catalans no independentistes que
no volen una unitat d’Espanya basada en el
cop de mall i de porra. I per
extensió molts ciutadans espanyols que pensen exactament el mateix.
I
des d’ahir, milions de dones que s’han vist desemparades per un sistema que
dóna un millor refugi al violador que a la víctima.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada