Benvolguts,
En Joaquim Coello
filosofa sobre el retorn del feixisme. I el retorn, inevitable, és degut a la
manca de coratge. I ho explica a través de la filosofia socràtica. Un paràgraf clau
és el seguent:
Hitler i Mussolini varen arribar al poder
al 1933 i al 1922 per eleccions lliures basades en mentides i pors, voluntats
de revenja, inoculades a les poblacions de pobles civilitzats i lliures. No es pot enganyar tothom
sempre, però sí molts una vegada. La història ho demostra. Són diferents
aquells temps i l’actual per la brutalitat dels mètodes que es varen desplegar
després, però en l’inici ¿està això lluny de les
eleccions que han portat Trump al 2016 i
Orban al 2018 al poder als EUA i a Hongria?
Els mecanismes són similars, la por al
diferent, l’odi al que “et vol prendre part de la teva vida i part del teu
benestar i de la teva feina”... Dos missatges idèntics separats per setanta
anys. “Deutchland über alles”,“America first”....
Hem de recordar que
en aquest Bloc hem explicat sovint que: “El
franquisme (varietat celtibèrica del feixisme) no es crea ni es destrueix,
només es transforma”. En Coello el que ens ve a dir és que entre
feixisme i feixisme hi ha feixismes latents que qualsevol esdeveniment pot despertar.
Només cal saber quina és la duració de l’anterior feixisme i com el feixisme
latent evoluciona, per tal de saber quan deixarà de ser latent per convertir-se
en efectiu. A Alemanya va durar des del 1918 fins el 1933. A Espanya va durar
des del 1930 fins el 1936. Tanmateix, l’estat latent podia ser latent vist des
de l’exterior i en canvi ser rabiós des de l’intetrior!
A Espanya ho tenim clar: el període de latència
entre la mort del Franco i l’esdeveniment del nou franquisme (que estava atado y
bien atado) fou el microsegon!
Vegem la interessant filosofia d’en Coello i intentem esbrinar quin és el grau de feixisme i el grau de latència en cada un dels països del nostre entorn.
Vegem l’article:
28 abril 2018 2.00
h
La pèrdua de coratge
Joaquim Coello
Brufau
En
el seu llibre sobre el feixisme Rob Riemen arriba a la conclusió que el seu
retorn, que ell considera inevitable i afirma que de nou s’inicia ara, es deu a
la manca de coratge.
Per a Sòcrates, el
coratge és ser capaç de conquerir-se a un mateix, de ser just, d’esforçar-se,
de cultivar la pròpia ànima, de mirar de front la vida i desafiar-la. Tu
contra ella. De ser tu mateix i no la societat de masses informe, atemorida i
enganyada tal com la descriu Ortega, i que Nietzsche va explicar com la
conseqüència en l’home individual i el col·lectiu social de la decadència dels
valors, de la seva negació, del nihilisme. La
idea central dels socràtics és que l’home s’ha d’elevar sobre els seus instints
i necessitats físiques per fer i practicar la justícia, viure la veritat i
crear l’art i la bellesa en contraposició a viure dominat per les passions, angúnies
i els desitjos immediats...
Albert Camus va escriure La pesta al 1947 just
acabada la guerra. A Orà, ciutat d’Algèria de la costa, un metge,
el Dr. Rieux, troba un dia una rata morta. Li estranya però no en fa cas;
l’endemà, dues, i després cinc, vint... Consulta un metge amic seu, el Dr.
Castel, amb més experiència: “Què és això?”, “ja ho saps”, “no, estic esperant
les anàlisis”, “no calen, és la pesta, morirà la meitat de la població, no ho
vols veure, però s’infectarà tothom...” Escriu Albert Camus: “El Dr. Rieux sabia el que la multitud joiosa ignorava: el
bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant desenes
d’anys, espera i arriba un dia en què, que per dissort i alliçonament dels
homes, la pesta desperta les seves rates i les envia a morir i a infectar una
ciutat feliç...”
És el feixisme, la por, la manca de valor, la mentida, la
drecera que porta enlloc, però, com la
pesta, dorm al si de la societat i un dia es desperta i aniquila primer un ciutadà i després la ciutadania. “No podem combatre el feixisme si
no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de
nosaltres mateixos i que ens hauria d’avergonyir”. Però necessitem reconèixer-lo i plantar-li
cara.
Hitler i Mussolini varen arribar al poder al 1933 i al
1922 per eleccions lliures basades en mentides i pors, voluntats de revenja,
inoculades a les poblacions de pobles civilitzats i lliures. No es pot enganyar tothom
sempre, però sí molts una vegada. La història ho demostra. Són diferents aquells
temps i l’actual per la brutalitat dels mètodes que es varen desplegar després,
però en l’inici ¿està això lluny de les eleccions que han portat Trump al
2016 i Orban al 2018 al poder als EUA i a Hongria? Els mecanismes són similars, la por al diferent, l’odi al
que “et vol prendre part de la teva vida i part del teu benestar i de la teva
feina”... Dos missatges idèntics separats per setanta anys. “Deutchland über alles”,“America first”....
Destruir una democràcia és més difícil que als anys
trenta, l’estructura de l’Estat és ara més sòlida als EUA que a l’Alemanya de
la República del Weimar i Hongria està, i no pot fàcilment sortir-ne, a la UE. Són marcs possibles de violentar, però millors per la
seguretat que impliquen. El nacionalisme és
també inherent al feixisme, el d’abans i
d’ara està suportat en el ressentiment, en
la reclamació permanent, en l’enuig i la revenja.
Algú va veure mai riure Hitler, Mussolini o ha vist mai somriure Trump?
L’avantatge per la seva fàcil i ràpida extensió, que és
un risc en si mateix i que el fa especialment perillós respecte d’altres
principis polítics, és la seva superficialitat. Per
al feixisme no s’ha de fer pensar ningú, només acompanyar-lo, que se senti
protegit, entre iguals. Cal només explicar a la ciutadania el que han de voler,
i fer-la creure que ho pot aconseguir fàcilment perquè l’hi pertany, és seu i
s’ho mereix. Els homes no són tots iguals... És
cert que el desdoblament de l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, és una
idea socràtica que trenca amb una tradició epicúria de gaudir a la vida d’allò
que està més a l’abast. Aquesta idea de l’ànima i el cos, recollida per Plató i
portada a l’extrem, és de la que neix el cristianisme.
“Per al feixisme no s’ha de fer pensar ningú,
només acompanyar-lo, que se senti protegit, entre iguals
Malgrat la crítica que en fa Michel Onfray, un dels més
interessants filòsofs francesos del moment, que ridiculitza per artificial
l’ànima platoniana, és més un hedonista actiu que un pensador idealista i
abstracte, hi ha poc dubte que el platonisme
a través del que sabem de Sòcrates fa millor l’home individualment i
socialment, i el fa més feliç per la perspectiva que li ofereix de ser millor i
de projectar-se en els altres. És probablement aquesta la idea més fèrtil del
cristianisme i la contribució cabdal d’Occident a la història de la humanitat.
Però
com diu Albert Camus, mai no estarem del tot lliures que la pesta torni.
Joaquim Coello
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada