Benvolguts,
Un altre brillant treball de l’Oriol Izquierdo.
·
Si això és
una guerra, l'enemic no està disposat a negociar cap armistici.
Amb raonaments implacables:
·
Ara la
base només s’eixamplarà a mesura que tots els qui estiguin a favor dels drets
civils elementals ‒a favor de la llibertat i de la democràcia i contra la
repressió i la imposició de la llei per la força‒ es vagin convencent que tan
sols els els garantirà la república.
La majoria d’analistes coincideixen que l’independentisme es troba en una disjuntiva estratègica:
·
O bé ara
és l’hora del replegament, de recuperar forces i eixamplar la base del moviment
per abordar amb més força la pròxima fase del procés,
·
o bé ara
és l’hora de mantenir viu l’enfrontament i continuar desgastant l’estat
espanyol, per més car que en sigui el preu.
I ens exigeix que prenguem posicions, com veurem i comprendrem llegint l’apunt.
Vegem l’article:
Eixamplar
la base
Per: Oriol Izquierdo
15/04/2018 22:00
Després de la victòria
en les eleccions il·legítimes convocades el 21-D, la majoria d’analistes
coincideixen que l’independentisme es troba en una disjuntiva estratègica.
La podríem resumir com
segueix:
Les posicions
divergents davant aquesta disjuntiva poden explicar el parèntesi de paràlisi
que, a la pràctica, ha fet impossible, de moment, la investidura d’un president
i la formació de govern.
«Em temo que el replegament per a agafar aire
no serà possible: si això és una guerra, l'enemic no
està disposat a negociar cap armistici»
Em fa l’efecte que,
quan ens plantegem la situació en aquests termes, tenim poc en compte que no
tot depèn de nosaltres. Que davant nostre hi ha els altres, que també tenen les seves estratègies
i pulsions. Si fins ara no hem investit ningú no seria tant perquè no
hàgim estat capaços de posar-nos-hi d’acord, com perquè els tres candidats que
hem posat sobre la taula ens han estat impugnats sense miraments. I estic segur que els qui puguin venir a continuació
també seran assetjats sense cap escrúpol: no ens podrem tornar a governar
mentre visquem sota vigilància.
És sobre això que em temo que el replegament per a agafar
aire no serà possible: si això és una guerra, l’enemic no està disposat a negociar
cap armistici. Al contrari, tenen la percepció que ens han posat el peu al coll
i no l’aixequen. Ni l’aixecaran.
Per excèntriques que
siguin les mesures, no s’estaran d’aplicar-les: com ara que han engabiat durant
tres dies Tamara Carrasco acusant-la de terrorisme (de terrorisme!), encara que
el jutge no hagi gosat de mantenir-ne l’acusació. No afluixaran. Ens volen vençuts.
No tindrem l’opció
del replegament, i per tant haurem de ser capaços de defensar-nos sense
descans, de viure en una cursa de relleus permanent per resistir. Aleshores,
podria ser que aquella disjuntiva no ho sigui tant: podria ser que refer les
forces només pogués ser possible sense deixar de plantar cara. Sense deixar de
mantenir la legitimitat ni deixar de construir la realitat de la república. I
si algú entre els nostres ara troba que no som prou forts o que no som prou
gent o que no estem preparats per a continuar endavant, ha fet tard. Que s’hi
hagués pensat abans. Hem arribat a un punt del qual
ja no és possible retrocedir.
No ho és, per exemple,
per aconseguir això que en diem eixamplar la base. És clar que seria preferible
que en fóssim molt més, molts més que no quants som ara, a tocar d’aquesta
meitat de la societat tan mobilitzada a favor de la república. Però no ens enganyem:
en qualsevol indret civilitzat, aquesta mobilització ja fa temps que hauria
comportat diàleg, negociació, intents de seducció i discussió política. A
Espanya no. Però ni que n’haguéssim estat molts més, la majoria més
abassegadora que vulgueu imaginar. A Espanya mai.
Ara la corda s’ha tibat tant que ja no hauria de quedar
gaire ningú que no hagi decidit a quin costat de la línia vol ser. O a favor de la llibertat i la democràcia o acceptant la
repressió i la imposició forçosa de l’statu quo. Aquesta és avui la nova frontera. Entre els segons hi ha, potser sense excepció, els defensors de la unitat d’Espanya; entre els primers, els qui
defensem la república, però no només.
És, en bona mesura, el mapa que es va dibuixar el dia 3 d’octubre, probablement
el dia que més àmplia ha estat aquesta base social.
I
ho va ser justament el dia que més enllà havíem gosat anar, i en conseqüència
quan més brutal va ser la resposta de l’estat ferit.
Però això no ens ha de fer gens de por:
com més enllà arribi l’estat ferit en la seva cursa folla per a defensar-se,
més accelerarà la seva pròpia destrucció. Només cal que continuem empenyent. I
que estiguem a punt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada