Benvolguts,
En aquest apunt de la Viqui
s’explica fil per randa com l’Espanya contemporània ha estat un estat corrupte de dalt a baix i de dreta a esquerra, sent l’etapa
que comença en la Restauració Borbònica del 1874, al
final del sexenni democràtic, fins el 2016, la d’una virulència més punyent, amb una
primera dictadura del general Primo de
Rivera amb el total vistiplau del Borbó
Alfons XIII, un Alzamiento dels
generals franquistes amb el total vistiplau del Borbó Alfons XIII i del seu fill Juan de Borbón i una apoteosi final amb
el total vistiplau del seu fill Juan de
Borbón i del seu net Juan Carlos de Borbón, una guerra de les dretes centralistes i corruptes contra les
esquerres, sobreposada a una guerra de
les dretes centralistes contra les nacions escanyades pel nacionalisme borbònic, seguida de 40 anys
de franquisme
franquisme i de 40 anys més de franquisme borbònic.
El caciquisme conduit per la casta dominant va ser ajudat per la desamortització de Mendizabal i
agafà proporcions institucionals gràcies al mètode del bipartidisme liberal- conservador que va néixer del
pacte de Cánovas i Sagasta.
En l’apunt es demostra que el caciquisme pot ser espontani al
començament però que és l’organització criminal de la casta poderosa i eterna la
que l’organitza. És el crim organitzat...
El caciquisme funciona gràcies a la corrupció a tots els nivells.
El sistema de govern de la Primera Restauració borbònica,
estava basat en el caciquisme,
molt ben organitzat.
Les paraules clau:
·
Cacics
·
Clienteles caciquils
·
Clientelisme rural
·
Processos electorals
dominats pel frau i l'abstencionisme generalitzats
·
Xarxa caciquil
·
Patronatge
·
Favors
·
Grups armats
·
Sèquit (gent
que treballen per al cacic)
format per grups armats, capaços
d'intimidar als seus conveïns
·
Sistema caciquil, o mètode de dominació
secular.
·
Manipulació del cens
electoral
·
Caciquisme de
caràcter essencialment polític i predominantment electoral
Els paràgrafs més
explicatius:
·
El cacic era una
peça més en l'estructura de l'Administració centralitzada: era el cap local
d'un dels partits, baula en la cadena d'una de les moltes clienteles que
componien el sistema polític.
·
La missió del cacic consistia en la manipulació electoral tendent a la consecució d'uns resultats més o
menys ficticis, moltes vegades obtinguts per mitjans il·legals, favorables al seu
cap de files.
·
El caciquisme era, a més a més d'un sistema d'estructuració de
la societat res igualitari, una via per posar en relació al món urbà, on es
prenien les decisions polítiques, amb el rural, és a dir, amb la major part del
país.
·
A través de les clienteles
caciquils, el caciquisme arribava fins als llocs més recòndits de la geografia
espanyola. Una cosa semblant a
l'autoritat.
·
La base del poder del cacic no hauria residit per tant en la
seva posició econòmica, sinó en el seu control dels mecanismes administratius.
·
El cacic, tant liberal com conservador, té
en la localitat una influència que
deriva del seu control sobre els actes de l'Administració; aquest
control s'exerceix en el sentit d'imposar a
l'Administració actes antijurídics.
·
La immunitat del cacic respecte
als governs deriva del fet que ell és el cap local del
seu partit, sent els governants també
caps nacionals de faccions del mateix o d'un altre partit o facció, necessitats tots de la lenitat governamental per perdurar com a
tals partits o faccions.
·
Aquest domini dels
mecanismes administratius hauria permès al cacic la
creació i el manteniment d'un patronatge,
possible gràcies a la distribució
discriminatòria de favors que
beneficiava als seus fidels.
·
Les eleccions eren marcades pel frau, que per si mateix tenia la suficient
importància com per haver-se constituït en l'encarnació mateixa
del sistema polític.
·
Mecanismes
fraudulents que començaven per la manipulació del cens
electoral, en el qual
apareixien malalts, difunts i individus desconeguts, els vots eren aprofitats
per qui demostrava major habilitat en la suplantació i la duplicació de sufragis.
·
El Procés de
preparació de les eleccions començava amb l’«encasellat», operació mitjançant la qual el Ministeri de la Governació emplenava les «caselles» corresponents als districtes amb els noms dels candidats que el Govern estava disposat a
protegir.
·
Després d'aquest tram de l’encasellat, que es duia a terme a
Madrid, les negociacions continuaven a nivell local, per mitjà del representant del poder central a cada província, el governador civil. El governador
buscava l'acord amb els cacics
del seu marc de competència, per aconseguir
ajustar els resultats d'aquest als desitjos del Ministeri. Els cacics, que controlaven els
diferents càrrecs importants (en els ajuntaments, jutjats, etcètera), actuaven
d'acord a la seva influència, i sovint imposaven la seva voluntat al
representant governamental.
·
Els delegats governamentals van acabar en molts
casos convertint-se en els substituts dels
cacics,
·
La tasca regeneradora es veia impossibilitada per l'acció dels jutges, que com sabem formen part de
les xarxes caciquils.
Nosotros, los liberales,
estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones. Sin embargo, la
voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros, los conservadores, quienes hemos ganado las elecciones.
Caciquisme
Caricatura del setmanari La Flaca satiritzant
la farsa electoral d'aleshores: amb Sagasta al
davant, hi apareix un seguici de cacics, sicaris, agents de l'ordre públic, camperols i obrers acudint
a votar en un sistema electoral on,
fins i tot, les paperetes dels morts hi són manipulades.
El caciquisme és
un sistema social i polític en
el qual existeixen formalment les institucions de
la democràcia parlamentària (com les eleccions o
els partits polítics), però a la pràctica el poder real
es troba en mans de les persones (cacics)
que posseeixen major influència econòmica i social en
cada localitat, comarca o regió.
Aquestes persones
manipulen els resultats de les eleccions electorals
segons els seus interessos.[1]
Contingut
Caciquisme a la
Restauració
La concreció electoral
del caciquisme era
tan sols una de les múltiples formes de manifestar-se la influència dels cacics en una societat de clienteles, tot i que va ser la principal característica.
En un sentit ampli, l'estructura de clienteles
en la societat espanyola no es va crear en l'època de la Restauració, sinó que
enfonsa les seves arrels molt més enrere. Va ser a mitjan segle XIX
quan, per mitjà de la venda de béns desamortitzats, el clientelisme rural va adquirir una dimensió nova, en afirmar-se en el marc
d'una economia de mercat. Des d'aquest moment es van anar decantant les formes
de relació social que, amb la implantació de l'Estat liberal canovista, van
confluir per configurar la normalitzat de funcionament polític. El sistema caciquil va tenir, segons tots els indicis, la seva
principal fortalesa al món agrari, encara que també actués, en menor mesura, en
l'urbà. Dins d'una Espanya predominantment rural, les terres de la Meseta
central i del Sud de la Península van resultar ser el camp abonat on va créixer
amb més comoditat el caciquisme,
al qual van dirigir ja des de finals del segle XIX crítiques més violentes els
homes que pretenien reformar la política nacional.
El caciquisme es va consolidar a Espanya durant la
Restauració (1874-1923).
Els cacics
s'encarregaven de controlar els vots de totes les persones amb capacitat de vot
de la seva localitat, la qual cosa era la base de l'alternança política que la
Restauració demandava. Els cacics
són persones amb poder econòmic, que compten amb un sèquit (gent que treballen per a ell
) format per grups
armats, capaços d'intimidar als seus conveïns que saben que si les coses no transcorren segons els desitjos del cacic poden patir danys físics.
El règim liberal
espanyol va estar en tot moment, fins a la ruptura que va significar la Segona
República, i excepte breus i dubtosos períodes intermedis, dominat pel que fa
als processos electorals pel frau i
l'abstencionisme generalitzats. El caciquisme
era, a més a més
d'un sistema d'estructuració de la societat res igualitari, una via per posar
en relació al món urbà, on es prenien les decisions polítiques, amb el rural,
és a dir, amb la major part del país. A
través de les clienteles caciquils arribava
fins als llocs més recòndits de la geografia espanyola una cosa semblant a
l'autoritat.
Malgrat el que podria
semblar, la xarxa caciquil no va ser
estàtica ni tancada des del primer moment, sinó que és possible concebre-la com
un conglomerat dinàmic, que a poc a poc sembla anar consolidant-se en el teixit
sociopolític fins a fer gairebé impossible el seu desmembrament a les mans dels
governants que van voler intentar-la. El « desarrelament » de tan vilipendiats mecanismes
vindria de fora dels seus límits, amb la irrupció de formes polítiques noves, i
ni tan sols podem estar segurs que la seva desaparició es produís fins a la
Guerra Civil, o fins i tot més tard.
Funcionament
En general, s'ha
enfocat el problema del caciquisme
com de caràcter
essencialment polític i predominantment electoral. El cacic hauria
estat una peça més en l'estructura de l'Administració centralitzada: era el cap local d'un dels partits, baula en la cadena d'una
de les moltes clienteles que
componien el sistema polític. Com a tal la seva
missió consistia en la manipulació electoral
tendent a la consecució d'uns resultats més o menys ficticis, moltes vegades
obtinguts per mitjans il·legals, favorables al seu cap de files. La
base del seu poder no hauria residit per tant en la seva posició econòmica,
sinó en el seu
control dels mecanismes administratius, el cacic, tant
liberal com conservador, té en la localitat una influència que deriva del seu control
sobre els actes de l'Administració; aquest
control s'exerceix en el sentit d'imposar a l'Administració actes antijurídics, la
immunitat del cacic respecte
als governs deriva del fet que ell és el cap local del
seu partit, sent els governants també caps nacionals de faccions del
mateix o d'un altre partit o facció, necessitats tots de la lenitat governamental per perdurar com
a tals partits o faccions. Aquest domini dels mecanismes
administratius hauria permès al cacic la
creació i el manteniment d'un patronatge,
possible gràcies a la distribució discriminatòria de favors que beneficiava als seus fidels.
Les eleccions a Espanya
van estar marcades pel frau,
que per si mateix tenia la suficient importància com per haver-se constituït en
l'encarnació
mateixa del sistema polític. Uns mecanismes fraudulents que començaven per
la manipulació del cens
electoral, en el qual apareixien malalts, difunts i individus
desconeguts, els vots eren aprofitats per qui demostrava major habilitat en la
suplantació i la duplicació de sufragis.
Per descomptat, la
lletra de les lleis no es corresponia amb les pràctiques polítiques, i menys
amb les electorals. S'ha relatat amb freqüència el procés de preparació de
les eleccions. Aquest començava
amb l’«encasellat», operació
mitjançant la qual el Ministeri de la Governació emplenava les « caselles » corresponents
als districtes amb
els noms dels candidats que el Govern estava disposat a protegir.
Aquests candidats podien ser del partit en el poder ( aquell que ha aconseguit
el decret de dissolució de les Corts i organitzava les eleccions per fabricar
una majoria ) o
de l'oposició. Perquè l’encasellat no era simplement una ordre
governamental, sinó el resultat d'àrdues negociacions entre les diferents forces
polítiques. De fet, en el mateix partit que controlava el Consell de
Ministres solien existir diferents tendències, representades pels caps de files
de diverses clienteles, els
quals exigien un nombre o un altre d'escons parlamentaris depenent de les seves
forces. La descomposició de les dues formacions dinàstiques en el regnat
d'Alfons XIII va augmentar la quantitat de líders i va dificultar l' encasellat.
Després d'aquest tram
del encasellat, que es duia a terme a Madrid, les
negociacions continuaven a nivell local, per mitjà del representant del poder central a cada província,
el governador civil. El governador
buscava l'acord amb els cacics
del seu marc de competència, per aconseguir ajustar els resultats d'aquest als desitjos
del Ministeri. Els cacics,
que controlaven els diferents càrrecs
importants (en els ajuntaments, jutjats, etcètera), actuaven d'acord a la seva
influència, i sovint imposaven la seva voluntat al representant governamental.
El normal era que els consistoris municipals i els jutges de l'oposició
dimitissin en favor dels oficialistes, però l'autoritat podia veure obligada a
suspendre en els seus llocs als que no ho fan voluntàriament. Més endavant, en
ser més difícil dur a terme aquestes falsificacions, alguns cacics van arribar a inscriure als morts del cementiri
local.
El fenomen caciquil s'il·lustra perfectament amb l'anècdota del cacic de Motril, a la província de Granada. Quan va
arribar el resultat de les eleccions, se'l van endur al casino del poble. El va
mirar i, davant els expectants coreligionaris que l'envoltaven, va pronunciar
les següents paraules:
Nosotros, los liberales, estábamos convencidos de que ganaríamos las elecciones.
Sin embargo, la voluntad de Dios ha sido otra. Al parecer, hemos sido nosotros,
los conservadores,
quienes hemos ganado las elecciones.
(Nosaltres, els
liberals, estàvem convençuts que guanyaríem les eleccions. No obstant això, la
voluntat de Déu ha estat una altra. Pel que sembla, hem estat nosaltres, els
conservadors, els que hem guanyat les eleccions.)
La crisi del sistema
Durant el regnat d'Alfons XIII el sistema polític i
social que el caciquisme
representava va ser motiu d'escàndol per a molts. Però les relacions de poder descrites van durar
fins a almenys els començaments de la quarta dècada del segle XX.
Davant la desmobilització popular i una oposició que no aconseguia articular
autèntics moviments de masses al país, la xarxa caciquil va continuar funcionant sense que els intents
per acabar amb ella tinguessin èxit. L'efectiva democratització no arribaria
fins a 1931,
quan la República, que per a molts encarnava la llibertat i la democràcia en
sentit autèntic, s’hauria d'enfrontar amb obstacles que van impedir la implantació duradora d'un règim
representatiu a Espanya.
Hi va haver moments en
què semblava que l'opinió pública anava en efecte a trencar el cercle polític
oligàrquic, com quan es va implantar el sufragi universal (1890), en la crisi colonial (1898) o
en l'última etapa del període, quan es descomponien els partits del torn, però
totes les esperances van quedar defraudades. La impotència que sentien els que
desitjaven un canvi polític substancial explica parcialment l'acceptació del
cop d'estat del general Primo de Rivera, en el programa figuraven de forma
preferent la fi de la vella política i la regeneració del país. Els objectius que la dictadura declarava incloïen
la simple substitució de la minúscula política de l'etapa caciquil, reduïda al servei de les clienteles, per la «autèntica» política.
Es concebia la tasca del dictador gairebé com la d'un messies que miraculosament
trauria l'Estat de la seva prostració. No obstant això, les mesures contra el
caciquisme que va aplicar el nou règim van tenir una curta durada temporal: es van suspendre
ajuntaments i diputacions, i es va sotmetre a aquestes institucions a la
fiscalització de les autoritats militars de cada província primer i de delegats
governatius enviats a aquest efecte després.
Aquests delegats van acabar en molts casos convertint-se en els substituts dels cacics, o veure impossibilitada la
seva tasca regeneradora per l'acció dels
jutges, que com sabem formaven part de les xarxes caciquils.
La proclamació de la República i les
transformacions d'ordre democràtic que va portar annexes van quedar reflectides
en aspectes com la participació plena de tendències polítiques fins llavors
marginades com els partits republicans i el socialisme, i l'establiment d'una
legislació electoral més justa i participativa. Això va conduir en algunes zones a la crisi
definitiva del sistema caciquil,
però en altres aquest mètode de dominació
secular va conservar tota la seva força al perviure els forts
llaços d'influència personal que eren la seva garantia. D'altra banda, les instàncies
tradicionals del poder en l'àmbit agrari
van començar a organitzar-se en defensa dels seus interessos a través de
partits capaços de competir en la nova situació. Així van sorgir noves forces polítiques de
tarannà conservador com els agraris; altres van patir un significatiu procés de
moderació com el radicalisme, i també es van formar importants partits de
masses, com la CEDA.
Referències
- Jump up↑ Palomero
Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya.
Castellnou Edicions. Barcelona, abril del 2006. Col·lecció
Minimanual, núm. 14. ISBN
84-9804-211-9. Plana 55.
Bibliografia
- Carr, Raymond: España, 1808-1975. Barcelona, 1996.
- Molas Ribalta, Pedro: Manual de Historia Moderna de España.
Madrid, 1988.
- Tussell,
Javier: La España del
siglo XX. 1975.
- Tussell,
Javier: Oligarquía y
caciquismo en Andalucía. Barcelona,
Ed. Planeta, 1976.
- Tussell,
Javier: La política y
los políticos en tiempos de Alfonso XIII. 1976.
- Diversos autors: Historia Política y Social Moderna y
Contemporánea, Madrid, 2001.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada