Benvolguts,
En Joan Lladonet que no pot amagar la seva condició de mestre, ens fa en
l’apunt d’avui una pregunta punyent seguida d’una molt bona exposició dels conceptes
de llengües dominants, de llengües subordinades, dels processo de substitució lingüística,
i en conseqüència de la necessitat del procés de normalització lingüística i
per tant de l’axioma que fa que si una llengua es recupera i se’n millora l’us
i el nombre de parlants l’altra perd el que la primera guanya!
Aquí ens fixarem en el
paràgraf següent que explica la norma no escrita que ha existit sempre en els països
colonitzats respecte a la llengua dels colonitzadors:
Que continuï la norma d’ús
de canviar de llengua si et trobes amb una persona castellanoparlant...
Aquesta aberració els
catalanoparlants de la meva generació la vàrem patir enormement en els anys
quaranta, sovint agreujada pel fet que nosaltres érem petits i qui ens deia
aquesta frase, gairebé sempre un membre de les forces d’ocupació, era més gran
i capaç d’etzibar-te una cleca si dubtaves a obeir-lo!
Ja hem explicat més d’un
cop en aquest Bloc que les forces d’ocupació en aquella època no eren només els
militars, sinó que eren els funcionaris, els mestres espanyols trasplantats
aquí, els falangistes, els capellans, etc.
Seguint amb la frase
esmentada, vàrem publicar un apunt al Bloc que explica molt bé el procés que s’esdevé
si els ocupants usen i abusen, i expressen amb prepotència no dissimulada l’exabrupte:
-niño, por
respeto a las persones mayores, debes hablarles en su lengua...
En aquest apunt s’explica
matemàticament què passa en les converses que es regeixen per aquestes
premisses:
Premissa 1. Tothom es capaç de parlar i
entendre les dues llengües però:
Premissa 2. Els parlants B han estat “educats” per
a canviar
immediatament a la llengua A “per cortesia” quan es dirigeixen a un
parlant A.
Premissa 3. Els parlants A han estat “educats” per a no canviar mai d’idioma i
veure normal que l’altre ho faci malgrat que en realitat no cal, ja
que l’entenen perfectament.
Aquestes condicions són
les que s’esdevenen en els règims colonials, com ens succeïa als anys
quaranta a Catalunya!
·
Heu sentit
mai explicar que els colonitzadors espanyols a sudamèrica haguessin intentat
mai entendre les llengües indígenes?
·
Sabeu per què
la península del Yucatan es diu així? Doncs perquè els colonitzadors espanyols
en arribar-hi van preguntar als indígenes com es deia aquell país i els
indígenes responien “Yucatan”,
que en la seva llengua volia dir “no t’entenc tio!”...
·
Sabeu per què
els cangurs es diuen així? Doncs perquè els colonitzadors britànics que varen
ocupar Austràlia preguntaven als indígenes que com es deien aquelles bèsties i
ells responien “Kangouroo”, que vol dir “no t’entenc tio!”...
En l’apunt esmentat s’analitzen
totes les possibilitats de les converses entre diverses persones en una
societat regida per aquelles premisses. En qualsevol exemple com quina llengua s’utilitzarà
en un grup de 5 castellanoparlants i 5 catalanoparlants el resultat és que el 78%
seran en castellà i el 22% en català!
Vegem l’article d’en Joan Lladonet i aprenguem-ne:
DIUMENGE, 20/03/2016. 19:07 H
Fins quan es
podrà frenar la substitució lingüística?
Quan una llengua està en contacte amb una altra, i a més actua com a llengua dominant,
és a dir, va augmentant els àmbits d’ús en què aquesta és necessària,
disminuint els de la llengua subordinada; quan a més, això passa amb els
parlants d’aquestes llengües, si una és coneguda per tota la població, i
l’altra, només ho és per una part, encara que hi hagi parlants que aprenguin a
parlar la llengua subordinada, però sense usar-la o només en pocs àmbits d’ús, podem
dir que ens trobam en un procés de substitució lingüística de la llengua subordinada per part de la llengua dominant.
Crec que no faria falta explicar que estic parlant del català i de l’espanyol.
Quan això ocorre, l’única solució que existeix per aturar la substitució lingüística és entrar en un procés de normalització lingüística. Aquest procés no es pot dur a terme si la llengua dominant no es veu afectada. El procés de normalització no significa altra cosa que la llengua subordinada, en el nostre cas, la llengua pròpia del territori, el català, va recuperant àmbits d’ús i recuperar-los significa que l’altra, la dominant, en va perdent. D’aquí que després d’haver entrat en un procés de normalització lingüística des de fa quasi quaranta anys, quan els contraris a la normalització, sobretot els partits que han governat a Madrid, especialment el PP, se n’han temut que havien perdut algun àmbit d’ús, han posat tot els seus esforços en marxa per aturar la normalització de la llengua catalana:
Quan això ocorre, l’única solució que existeix per aturar la substitució lingüística és entrar en un procés de normalització lingüística. Aquest procés no es pot dur a terme si la llengua dominant no es veu afectada. El procés de normalització no significa altra cosa que la llengua subordinada, en el nostre cas, la llengua pròpia del territori, el català, va recuperant àmbits d’ús i recuperar-los significa que l’altra, la dominant, en va perdent. D’aquí que després d’haver entrat en un procés de normalització lingüística des de fa quasi quaranta anys, quan els contraris a la normalització, sobretot els partits que han governat a Madrid, especialment el PP, se n’han temut que havien perdut algun àmbit d’ús, han posat tot els seus esforços en marxa per aturar la normalització de la llengua catalana:
·
que no fos un requisit per a la funció pública;
·
que no fos la llengua vehicular de l’escola (intentar que n’hi hagués dues
o tres, per diluir la que semblava que era la més usada);
·
que no fos necessària per a les relacions amb l’Administració ni amb l’empresa
privada;
·
grupuscles subvencionats que contínuament presentassin denúncies als
tribunals, aferrant-se com a un ferro roent a les lleis centralistes i
uniformadores;
·
que es fes una utilització partidista del Tribunal Constitucional per part
del Govern, usant els jutges que ell mateix havia nomenat;
·
que continuï la norma d’ús de canviar de llengua si et trobes amb una
persona castellanoparlant;
·
canviar el nom de la llengua a llocs com la Franja o al País Valencià;
·
posar presidents nefasts com José Ramón Bauzá i tots els del PP que han
governat anys i panys a València, etc.
Si ara els governants del País Valencià i de les Illes Balears són més sensibles a les qüestions de normalització, és ben necessari que sàpiguen com es duu a terme aquest procés, quines són les possibilitats que existeixen i com es pot dur a terme:
- En primer lloc és necessari modificar la norma d’ús de canviar de llengua, exercir la lleialtat lingüística cap a la llengua del país i conscienciar els parlants de la transcendència de mantenir viva una llengua tan important com la resta de les que existeixen en el món.
- En segon lloc, que la llengua pròpia, la llengua a normalitzar, la llengua catalana, sigui la llengua de l’ensenyament i la vehicular de l’escola, estudiant el tractament que han de rebre les altres que es vulguin ensenyar. Un pacte per l’educació o un projecte lingüístic general per a l’escola ha de tenir en compte aquest aspecte com a prioritari
- En tercer lloc, el Govern ha d’aconseguir que el Parlament legisli que la llengua a normalitzar sigui un requisit per accedir al funcionariat o per treballar a l’Administració; a més s’ha de dedicar a fomentar que l’empresa privada també estimuli els seus treballadors a usar i estudiar si cal, la llengua catalana. Ha d’oferir cursos suficients i ha de tenir professorat preparat.
Però els governants sempre han de tenir clar el fet que per normalitzar una llengua i augmentar els seus àmbits d’ús, això significa que l’altra, que hi està en contacte, n’ha de perdre. I això no ha d’alarmar ni regirar.
Les llengües majoritàries no pateixen si deixen d’ocupar la major part d’àmbits d’ús a qualque territori. A l’espanyol li va passar això a Filipines i no se n’ha ressentit, perquè era una llengua que havia intentat desplaçar el tagal. En canvi, les llengües minoritàries, si a més hi ha intents de minoritzar-les, reduir els seus àmbits d’ús fins que s’arribi a la substitució lingüística, corren el perill de desaparèixer. Per tant,
Si ara els governants del País Valencià i de les Illes Balears són més sensibles a les qüestions de normalització, és ben necessari que sàpiguen com es duu a terme aquest procés, quines són les possibilitats que existeixen i com es pot dur a terme:
- En primer lloc és necessari modificar la norma d’ús de canviar de llengua, exercir la lleialtat lingüística cap a la llengua del país i conscienciar els parlants de la transcendència de mantenir viva una llengua tan important com la resta de les que existeixen en el món.
- En segon lloc, que la llengua pròpia, la llengua a normalitzar, la llengua catalana, sigui la llengua de l’ensenyament i la vehicular de l’escola, estudiant el tractament que han de rebre les altres que es vulguin ensenyar. Un pacte per l’educació o un projecte lingüístic general per a l’escola ha de tenir en compte aquest aspecte com a prioritari
- En tercer lloc, el Govern ha d’aconseguir que el Parlament legisli que la llengua a normalitzar sigui un requisit per accedir al funcionariat o per treballar a l’Administració; a més s’ha de dedicar a fomentar que l’empresa privada també estimuli els seus treballadors a usar i estudiar si cal, la llengua catalana. Ha d’oferir cursos suficients i ha de tenir professorat preparat.
Però els governants sempre han de tenir clar el fet que per normalitzar una llengua i augmentar els seus àmbits d’ús, això significa que l’altra, que hi està en contacte, n’ha de perdre. I això no ha d’alarmar ni regirar.
Les llengües majoritàries no pateixen si deixen d’ocupar la major part d’àmbits d’ús a qualque territori. A l’espanyol li va passar això a Filipines i no se n’ha ressentit, perquè era una llengua que havia intentat desplaçar el tagal. En canvi, les llengües minoritàries, si a més hi ha intents de minoritzar-les, reduir els seus àmbits d’ús fins que s’arribi a la substitució lingüística, corren el perill de desaparèixer. Per tant,
si no volem que això ocorri, hem de prendre decisions en la mesura que he
assenyalat més amunt, ja que és necessari frenar i aturar ja, el procés de
substitució lingüística.
Joan Lladonet
Joan Lladonet
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada