Benvolguts,
Hem llegit un article del
Toni Infante, vell conegut d’aquest Bloc, adreçat a la Mònica Oltra on li
retreu que aquesta hagi fet un gran i emotiu article sobre la tragèdia
d’Idomeni, però ell considera, i nosaltres també, que la missió de la Mònica
Oltra, com a política, no és expressar sentiments sinó anar més endins i veure
la podridura del mon occidental però amb un referent molt clar que és el poble
valencià, i que en l’article sobre Idomeni no apareix!
Per justificar plenament
el cas, presentem l’article del Toni Infante i l’article de la Mònica Oltra que
serveix d’estímul al primer per expressar els seus sentiments i els que considera
que la Mònica Oltra hauria de tenir...
El Toni Infante sap interpretar
molt bé el que llegeix i l’estímul el porta a trobar els punts forts i febles
de l’autor. En el cas de la Mònica Oltra, n’enumera uns quants en sentit de
repte. I creiem
que amb molta traça, la destrossa:
·
Un article de
sentiments amb poca càrrega política, com s’hauria d’esperar d’una política
d’esquerres com la Mònica Oltra
·
L’idioma de
l’article i que sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà.
·
Una excepció
al text en castellà quan escriu “Comunitat
Valenciana”, quan podria haver usat “País Valencià”, que comporta una càrrega
de valors contraris a tot allò que vostè vol representar i expressa al seu
article
·
Que usa com a
referència les deportacions de jueus de la II Guerra Mundial, en comptes
d’altres referències com l’èxode dels republicans catalans a l’any 39 i els
tractes que reberen
·
La no
distinció entre Europa (dels pobles) i la UE (dels estats), que remarca
fortament que no és el mateix
Bé, llegim amb atenció l’article del Toni Infante (que es mostra a continuació) i acostumem-nos a trobar i denunciar, com fa ell, els punts febles de qualsevol article:
Antoni Infante
directe.cat
28.3.2016. 23:03 H
Antoni Infante
directe.cat
28.3.2016. 23:03 H
1.
A Mònica Oltra
Honorable Vicepresidenta, he llegit amb
molta atenció el seu emotiu article “En
el fango de Idomeni” publicat al diari Levante-EMV, i he hagut
de fer-ho un parell de voltes perquè em costava acceptar el que havia entès a
la primera llegida: un article de sentiments on la càrrega política (allò
esperable d’una persona amb càrrec polític important) quedava molt
difuminat i a més de manera confusa o enganyosa. Vostè té tot el dret del món a expressar
els seus sentiments, com qualsevol altra persona, però crec que el seu càrrec
li obliga a alguna cosa més. Vaja per davant que reconec la
distància que la separa positivament d’aquests altres càrrecs que romanen en
silenci o amagats davant el que passa. La
felicite, però sincerament
crec que hem d’esperar quelcom més d’una lideressa que vol representar el canvi
en si mateix.
El segon “detall” és l’idioma de l’article i que
sol utilitzar quan es dirigeix al poble: el castellà. Una decisió que no és gens neutra i que no
ajuda a situar el valencià/català al nivell de reconeixement que necessita per
a la seva normalitat. Ja sabem que altres vegades n'ha fet ús i
que el domina a bastament però detecte que la tendència a emprar el castellà és inversament proporcional
a la necessitat de superar la minorització de la nostra llengua.
Hi ha però una frase a l’article on sí utilitza el
valencià per a dir “Comunitat Valenciana”
. Ves per on la ideologia com a sistema d’idees i valors imposats i
assumits, emergeix amb una definició per al nostre País Valencià, que comporta una
càrrega de valors contraris a tot allò que vostè vol representar i expressa al
seu article. “País Valencià”,
representa llibertat, igualtat, solidaritat, futur... Comunidad ni que siga en valencià representa
imposició, dependència, asimetria, egoisme, passat...
Hi ha altres detalls al seu article que m’han
colpit. Un d’ells és quan fa referència a les fotos de la segona guerra mundial per a homologar i
fer visible el que passa ara. I tant que sí. Hi ha però altres tan homologables o més i
són les referides a la nostra gent tractant de fugir del feixisme el 39.
Si al nostre País s’haguera fet una ruptura democràtica amb el franquisme, jutjant els seus responsables, s’haguera reconegut i reparat les víctimes i coneguérem tota la veritat, el detall no tindria importància, però això de moment no ha passat i clar, crida l’atenció la selectivitat de la memòria.
Si al nostre País s’haguera fet una ruptura democràtica amb el franquisme, jutjant els seus responsables, s’haguera reconegut i reparat les víctimes i coneguérem tota la veritat, el detall no tindria importància, però això de moment no ha passat i clar, crida l’atenció la selectivitat de la memòria.
I el relat sobre Europa? No és gens innocent i no és admissible que
segons qui continuem fent el mateix relat obviant la veritat històrica. Europa i Unió Europea no són el mateix. Els valors
fundacionals de l’UE no són altres que la supeditació política als interessos
del capital i la subordinació del procés d’integració als EUA i la seva
geopolítica i això és demostra fins i
tot amb els vincles del “pare” del procés Jean Monnet als propis EUA. Cal
canviar de discurs.
La UE no és un projecte dels pobles sinó del capital contra els pobles.
I això s’ha demostrat cada vegada que la situació ho ha requerit: crisi econòmica, Grècia, persones refugiades...
La UE no és un projecte dels pobles sinó del capital contra els pobles.
I això s’ha demostrat cada vegada que la situació ho ha requerit: crisi econòmica, Grècia, persones refugiades...
No és veritat que
Europa faça la vista grossa o no done respostes.
Simplement és que en Europa (en la UE) mana el capital, mira amb els seus ulls egoistes,
espoliadors i explotadors i dona la resposta en funció dels seus interessos.
Per la qual cosa el problema no és com sensibilitzar unes elits polítiques que
fan la vista grossa o no donen resposta, el tema és com combatre-les. El mateix passa amb les persones refugiades, que
sembla que han sorgit del no res per art d’algun il·lusionista.
Venen fugint d’una guerra que mira per on i malgrat totes les campanyes de confusió informativa, sabem que naix pels mateixos interessos del capital internacional.
Venen fugint d’una guerra que mira per on i malgrat totes les campanyes de confusió informativa, sabem que naix pels mateixos interessos del capital internacional.
Una darrera qüestió Vicepresidenta, tot el que es
pot fer quan arribem a dirigir les institucions en un tema com aquest es
redueix a fer el mateix que ja fan les persones voluntàries? La gestió política
que vostè pot fer del seu viatge es redueix a un article de denuncia? De debò eixe és el
límit?
Per Toni Infante, Coordinador de la Plataforma pel
Dret a Decidir del País Valencià PDAD
També presentem l'article de la Mònica Oltra, que ha estimulat Toni Infante per fer les reflexions de més amunt. Val a dir que En el fango de Idomeni és un article molt ben escrit, malgrat que no té ni molt menys l'esperit de lluita i patriòtic que té el del Toni Infante. Tots dos junts ens porten a veure les dues cares d'una mateixa moneda. La Mònica Oltra amb el viatge pagat pel pressupost del País Valencià, compleix la funció de periodista que fa la seva feina ben feta (encara que no és per això que la paguen). Tanmateix el Toni Infante li retreu que el seu esperit de lluita, si n'ha tingut mai, i amb els estímuls que una anada a les illes gregues i a Idomeni li haurien d'haver inspirat, no té comparació amb la potència de la seva pròpia reflexió.
Vegem En el fango de Idomeni:
Vegem En el fango de Idomeni:
28.03.2016
| 15:51
MÒNICA
OLTRA - VICEPRESIDENTA Y CONSELLERA DE IGUALDAD Y POLÍTICA INCLUSIVA
2. En el fango de Idomeni
Antes
del viaje del gobierno valenciano a las islas griegas de Leros y Lesbos escribí
un artículo sobre la crisis humanitaria de las personas refugiadas. El texto
describía imágenes que a diario vemos en los medios de comunicación, las
sensaciones que nos evocan, los paralelismos que recuerdan a las fotos
posteriores a la Segunda Guerra Mundial. Nunca lo envié. Después de nuestra
estancia en Grecia el relato ya no puede basarse en un conjunto de deducciones
o en una recopilación de sensaciones fruto de imágenes prestadas. Hoy tenemos
certezas y emociones que se derivan de una experiencia vital.
Al
llegar a Leros la primera frase con la que nos recibieron fue: «Tenéis que
verlo con vuestros propios ojos». Y vaya que lo vimos. Y escuchamos. Y
sentimos. Leros, una isla de 8.000 habitantes, el año pasado llegaron más de
50.000 persona refugiadas. Es importante este dato porque equivale a que a la
Comunitat Valenciana proporcionalmente hubieran llegado 30 millones de personas
refugiadas durante 2015. ¡Imagínese!
Nos
enseñaron los campos de personas refugiadas, los albergues que habían
acondicionado, la implicación de las ONG y personas voluntarias. Nos ofrecieron
poder ir sin acompañantes para preguntar, para sentirnos libres de ver y
escuchar. Vimos la casa de acogida para mujeres que en el trayecto han sufrido
violaciones. Desheredadas del mundo. Dolor en estado puro. Y sin embargo han
logrado un espacio de silencio y paz.
En los
móviles de quienes nos recibieron, los gobernantes del Egeo Sur, no hay fotos
de la última cena con amigos, sino de personas muertas, ahogadas en el camino.
Son instantáneas que deben enseñar a los familiares supervivientes para que
identifiquen los cuerpos. Imágenes de hijos muertos que muestran a padres que
no las reconocen porque su alma se niega a aceptar que han perdido lo que más
querían cruzando el Mediterráneo. Nos las enseñan entre lágrimas y apartamos la
vista porque son insoportables.
Más
conocida es Lesbos, la isla a tiro de piedra de la costa turca. Allí llegan
barcas abarrotadas, cáscaras de nuez que los traficantes sin escrúpulos tiran
al mar a diario a cambio de mucho dinero. De hecho, algunas personas cuando ven
las condiciones de la embarcación quieren volver atrás pero las suben a punta
de pistola. Esto sucede en Turquía y la Unión Europea, haciendo la vista gorda,
soborna al gobierno turco a cambio de silencio y a costa de los derechos
humanos.
En estas
precarias embarcaciones, sobrecargadas y con motores que se rompen a mitad de
travesía, suben personas que soportan horas a la deriva con miedo y con la
esperanza de que no zozobre y se hunda, poblando de cadáveres un mar que
debería ser puente entre culturas. Los chalecos, supuestamente salvavidas, que
también compraron a las mafias a precio de oro, son una trampa mortal porque no
flotan. El tejido se empapa y las arrastra al fondo del mar. Muchos habitantes
de las islas ya no comen pescado. «El mar está lleno de muertos», nos dicen.
En estas
islas también hemos encontrado solidaridad, esperanza y compromiso, encarnado
en sus habitantes y personas voluntarias. Les escuchamos, tratamos de responder
a sus preguntas angustiadas por la falta de respuesta de la UE. Lo más
sobrecogedor, sin embargo, resultó oírles decir que, a pesar de los naufragios
y las muertes, lo más duro para ellos es ver la cara de ilusión y felicidad con
que las personas refugiadas suben al ferry que las lleva a tierra firme desde
las islas. Creen que han superado lo peor. Han sobrevivido a las bombas, al
camino desde Alepo a la costa turca, han sobrevivido a las mafias y a la
travesía en el mar. Han llegado a Europa convencidas de que lo peor pasó. «No
nos da el corazón para decirles que la pesadilla continúa, ni para contarles lo
que les espera», relatan los voluntarios.
Y vaya
que en ese momento, ellos y nosotros, sólo podíamos imaginar lo que les
esperaba, porque durante nuestra estancia allí la noticia que sacudió Grecia
fue el cierre de las fronteras balcánicas. La consecuencia no se hizo esperar:
Idomeni. De hecho, probablemente refugiados con los que coincidimos en Lesbos,
ahora estén atrapados allí, en el lodazal infame y putrefacto que hemos
provocado en plena Europa.
Puede
que algún día los hombres poderosos que toman las decisiones en la Unión
Europea se pregunten dónde quedaron los valores fundacionales de Europa. Puede
incluso que alguno se pregunte por qué invirtió más tiempo en debatir si el
Tratado de la Unión debía contener la referencia a las raíces cristianas de
Europa, que a cumplir con su mandato fraternal. Puede. Si esto ocurre, que
busquen. Que busquen los valores fundacionales de Europa donde los enterraron:
en el fango de Idomeni. Allí también encontrarán las páginas que extraviaron
del Evangelio.
Mònica Oltra
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada