Benvolguts,
Avui publiquem una carta d’una molt bona amiga d’aquest Bloc,
Rosamaria Cendrós, que ha enviat
cartes memorables al PuntAvui, com
una contra el Manifest
d’intel·lectuals d’en Vargas Llosa i “otros dos” (que deia Jorge Negrete),
on diu que i encara que hi hagi un premi Nobel, no hi veig
cap intel·lectualitat per enlloc...
Una
altra memorable carta fou la publicada en motiu del discurs del rei d'Espanya per
Nadal de fa un parell d’anys, en què el rei parlava de retrobament emocional. La
senyora Cendrós va ser massa benvolent, excessivament benvolent en dir que: El rei
i la seva educació ens han costat molts diners; com és que no pot entendre els “principis fonamentals de la democràcia”, o és que encara li ressonen els “principios del movimiento”?
Com que parlava del rei posat a dit, posat a dit pel Franco,
va caure en la trampa! I jo vaig escriure immediatament que no és que al rei
encara li ressonin els “principios del movimiento” sinó que n’és “soci fundador!”
Vegem ara l’article d’ahir:
9 març 2016 2.00 h
Poltrona i morreig
Rosamaria Cendrós
Miro cap a l'Estat espanyol i sento esgarrifances.
No es posen d'acord per investir president ningú. Els pactes que es promouen,
tots són contra natura. La conquesta de la poltrona es converteix en un
mercadeig tan indigne que no entenc com no els cau la cara a terra de vergonya.
L'única cosa
clara, concisa, real, és que qualsevol pacte passa per no acceptar cap
referèndum per Catalunya.
Pablo Iglesias diu que
ell sí que ho acceptaria. D'això en diuen el pacte del petó, més o menys sembla que
la cosa va així. Ara la política s'ha de convertir en un acte d'amor,
això de morrejar-se no sé si resultarà efectiu. El Rajoy, ja que no vol moure el cul de la
poltrona, potser si en un rampell de passió política es morregés amb Pedro
Sánchez aconseguiria obtenir la presidència d'aquest país que sembla
ingovernable. El que sí que està molt
clar és que, com diu el senyor Tardà
–el qual no era sant de la meva devoció perquè el trobava molt rústic, i en
canvi ara, sense cap petó pel mig, el felicito–:
“Vostès ja
s'ho faran, que nosaltres marxem.” I tant que marxem. Això no hi ha qui ho
aguanti! És que si no marxem prendrem molt de mal. Catalunya no pot estar ja
dintre d'Espanya. No podem ser tan masoquistes ni acceptar tanta vergonya aliena.
No volem petons, volem la llibertat i la tindrem!
Rosamaria Cendrós
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada