Benvolguts,
Sergi Picazo entrevista el
periodista Joan Roura que ens explica els orígens del gihadisme.
Joan Roura (Badalona, 1959) és un
periodista dels d'abans. Redactor d'Internacional d'Informatius de TV3 i un
dels principals coneixedors de la realitat política del Pròxim Orient. Des del
1982 ha cobert conflictes com el de Palestina i Israel, les guerres del Líban i
l'Iraq, la primavera democràtica a Egipte de 2011 i l'actual conflicte a Síria.
Viu a Barcelona, però té el cap a Orient. La seva geografia personal travessa
pels carrers de Damasc, Beirut, Jerusalem o Bagdad. Parlem amb ell de la
qüestió del terrorisme d'arrel islamista i del món àrab. Més enllà dels últims
atemptats de Brussel·les i de París. No ens quedem en la superfície del terror.
Analitzem els corrents de fons.
Primer cal explicar els tres grans moments de ruptura entre el món àrab musulmà i Europa:
1.
El conflicte, tot i que ja vindria de l’època de
les croades,
esclata durant la Primera
Guerra Mundial.
2.
El segon punt de trencament arriba després de la Segona Guerra Mundial amb la creació de
l’Estat
d’Israel,
3.
I el tercer gran punt de trencament es produeix
arran de la invasió de l’Iraq l’any 2003
Uns
quants tasts:
·
Cal distinguir entre sunnites i xiites, de l’Iran,
dels Emirats del golf, de l’Iraq, de Síria.
·
A l’Iraq,
des de l’inici de la guerra el 2003, han mort més d’1 milió de persones. A Síria, des
del 2011, segons l’Observatori Sirià dels Drets Humans, hi hauria unes 350.000 víctimes
mortals contrastades, però
probablement la xifra puja a uns 500.000 morts. Allà no poden fer minuts de silenci
perquè el patiment és tan intens i quotidià que s’hi han habituat. Hem de ser
capaços de conèixer la realitat que viu la gent d’allà, en part com a conseqüència de decisions dels nostres governs, per entendre que es creï aquest clima d’animadversió
que pot esdevenir violent de tant en tant.
·
Els Estats
Units, amb la seva intervenció a la zona, van acabar afavorint el seu enemic, que era
l’Iran. Recordeu que l’Eix
del Mal el componien l’Iran, l’Iraq
i Síria. Ells
volien garantir les fonts d’energia i la seguretat d’Israel. Però han fracassat…
·
El gran finançament, sobretot en l’inici de l’Estat Islàmic, provenia de
les monarquies sunnites del Golf i de l’Aràbia Saudita. No directament dels
governs.
·
L’incendi de les ‘banlieues’ parisenques va ser un avís del que venia. Què
està passant?
·
Un xaval que neix en aquestes ‘banlieues’ sap perfectament quin és el seu
destí social i laboral.
·
És cert, amb Estat Islàmic no es pot negociar.
·
Ningú té la solució. Però és clar que Occident s’ha de preparar a
mitjà termini per retirar-se complement de l’Orient Mitjà.
·
“A Europa hi ha un problema, però amb
una minoria. De 8 milions de musulmans europeus, n’hi ha uns 2.000 o 3.000 que
fan el gihad”
·
Hi ha un problema d’integració i de diàleg dins les nostres societats. No és casual que els atemptats hagin tingut lloc a França i a Bèlgica, els països amb més
població d’origen àrab musulmana d’Europa.
·
Hem crescut en despesa de seguretat, però hem perdut seguretat real.
·
La solució no vindrà per l’antiga dita espanyola de “sostenella y no
enmendalla”!
Vegem l’entrevista,
assumim la nostra part de culpa, i intentem pensar com Occident pot resoldre-ho:
Joan
Roura: “Cada dia moren a Síria més persones que les que han mort a Brussel·les
aquesta setmana”
- Text
i fotos: Sergi Picazo /
@sergipicazo
- dijous,
24 març 2016
"Aquí creiem
que això és un problema de seguretat o de terrorisme. Però és un problema
polític de molt llarga durada i d'arrels molt profundes"
Primer,
analitzem-ne les causes. La societat europea no entén per què està sent atacada
pel terrorisme d’arrel islamista. Busquem-ne els motius. Per què ens està
passant tot això?
A Europa ens perd la
prepotència. Però, per explicar-ho bé i amb
temps, ens n’hem d’anar lluny. Si no, no s’entén res. Simplificant-ho molt, cal
explicar els tres grans moments de ruptura entre
el món àrab musulmà i Europa.
1.
El conflicte, tot i que ja vindria de l’època de
les croades,
esclata durant la Primera
Guerra Mundial. Les potències europees prometen als àrabs la llibertat, la
independència i que puguin crear un macroestat àrab a les seves províncies de
l’Imperi otomà perquè els ajudin en l’esforç de guerra contra els turcs.
Però, mentre prometien això, els francesos i els britànics es repartien el
control de la zona amb els acords
de Sykes-Picot:
Els acords
de Sykes-Picot de 1916 oficialment coneguts com l'Acord d'Àsia Menor,
fou un acord secret entre els governs de França i
la Gran Bretanya[1] amb
el consentiment de l'Imperi Rus que definí les seves esferes
d'influència i control en l'Orient
Mitjà si la Triple Entesa tenia èxit derrotant l'Imperi
Otomà durant la Primera Guerra Mundial. La negociació del
tractat es va produir entre novembre de 1915 i març de 1916, i l'acord es va
signar el 16 maig de 1916. La Declaració Balfour de 1917 mostrà
el suport britànic a la creació de la «casa nacional jueva» a Palestina.[2]
Això és l’inici de tot. És claríssim.
Als vídeos
de l’Estat Islàmic d’ara surten imatges en què es cremen i es trepitgen els
acords de Sykes-Picot. Els temps
són molt importants. Per nosaltres, parlar de coses d’ahir o d’abans-d’ahir ja
és molt antic. Pels
àrabs, les croades cristianes a Terra Santa són abans-d’ahir, i Sykes-Picot és
ahir. Els europeus no tenen ni idea de què és Sykes-Picot, però els
àrabs que han anat a l’escola ho saben perfectament. Els àrabs coneixen la seva història i la
resumeixen en una paraula: humiliació; tenen la consciència d’haver estat humiliats per Europa.
Quan es produeix el repartiment colonial del Creixent Fèrtil, el que va des de Palestina fins a l’Iraq, es produeixen
revoltes i massacres per aturar-les. La
primera revolta de Fal·luja no és del 2004 durant la guerra de l’Iraq, sinó del 1918
contra els britànics.
2.
El segon punt de trencament arriba després de la
Segona Guerra Mundial amb la creació de l’Estat d’Israel, sobre la base d’una
altra promesa feta durant la guerra: la declaració Balfour, que promet als jueus una ‘llar nacional’. Els àrabs veuen
això com una segona humiliació. És l’inici del que ells consideren una doble
vara de mesurar entre els jueus i els àrabs. Ells ho veuen així! Jo intento explicar com ho
veuen ells per intentar entendre’ls.
3.
I el tercer gran punt de trencament es produeix
arran de la
invasió de l’Iraq l’any 2003. Això va ser una
guerra il·legal, il·legítima, una guerra
d’interessos i d’ideologia que va arruïnar
les economies occidentals i que, de retruc, va
provocar el sorgiment dels grups gihadistes que coneixem avui. Els Estats
Units volen crear el “New American Century” per convertir-se en el gran gendarme mundial i
recolonitzar la zona on hi ha el 60% de
les reserves energètiques del món. Tots sabem com va acabar l’Iraq. No hi va arribar la
democràcia, sinó un canvi de règim. Els
que controlaven la política i l’economia iraquiana fins aleshores, el 25% de
sunnites iraquians, es van sentir expulsats i es van revoltar. Primer s’hi va
colar Al-Qaida i després l’Estat Islàmic.
Aquesta història és
molt ben coneguda pels àrabs i totalment desconeguda a Europa. Per
això aquí creiem que és un problema de seguretat o un problema de terrorisme. És un problema
polític de molt llarga durada i d’arrels molt profundes. Abu
Bakr al-Baghdadi fins i tot parla de les croades i de portar la guerra fins a Roma.
I no s’està fent res per reconduir-lo!
Reflexionem,
també, sobre l’actor principal en l’auge del terrorisme: els mateixos
terroristes del DAESH o Isis o Estat Islàmic.
L’autoproclamat califa de
l’Estat Islàmic, Abu Bakr al-Baghdadi, és un sunnita iraquià i estudiant de
teologia. Va estar detingut a Camp Bucca,
un dels centres de detenció i tortura dels Estats
Units a l’Iraq, i, quan surt d’allà alineat amb Al-Qaida, s’inventa la seva
pròpia forma de resistència al que ells consideraven una agressió occidental a
la seva terra. S’inventa
l’Estat Islàmic, que, a diferència d’Al-Qaida, es basa a conquerir
territori. Al juny de 2014
conquereixen ni més ni menys que la segona ciutat de l’Iraq, Mossul, que té una població similar a
la de Barcelona. Algun problema hi ha quan quatre presumptes arreplegats terroristes
fanàtics aconsegueixen dominar una ciutat d’1,2 milions d’habitants. L’Estat Islàmic es nodreix d’un
descontentament sunnita, d’un exèrcit iraquià podrit i corrupte i d’un substrat
social que propicia això.
Foto: CRÍTIC. “Hi va haver un cert suport social en el naixement i creixement de l’Estat
Islàmic. Però ara és molt menor”
Creus que
l’Estat Islàmic té un cert suport social al món àrab malgrat les atrocitats
terroristes que han comès tant a Europa com, sobretot, als països musulmans?
Hi va haver un cert
suport social en el naixement i creixement de l’Estat Islàmic. Però a mi em fa l’efecte que el suport ara és molt menor i que han de mantenir
el seu domini per la força. El periodista Patrick
Cockbourn, que és com una mena de successor de Robert Fisk a ‘The
Independent’, considera l’Estat Islàmic “el Pol Pot del sunnisme” i
que la seva fi arribarà perquè s’ofegarà en la pròpia sang, com va passar a
Cambodja.
L’Estat Islàmic
és molt fanàtic. S’assemblen molt a una secta apocalíptica. Ells tenen com a referent un islam que no ha existit mai.
Quan ells parlen de tornar a l’islam de Mahoma, saben que és una bestiesa. Abu
Bakr al-Baghdadi, com a teòleg, hauria de saber que l’islam de l’època de
Mahoma era molt més tolerant que el que intenten imposar ells 1.000 anys
després. S’han
inventat un nou islam. L’islam creix i s’expandeix assumint tradicions paganes
preexistents com fa el cristianisme adaptant-se per guanyar adeptes. L’islam va florir en la seva època de màxim apogeu
gràcies a la tolerància. Ells parlen de retornar, però és un retornar enlloc.
En definitiva, el que fan és aplicar el miratge que té Occident de l’islam.
Els gihadistes moderns es creuen la imatge plena de tòpics i de prejudicis que
ha tingut històricament Occident sobre l’islam i l’apliquen
directament sobre el terreny. Això està ben explicat al llibre ‘Orientalisme’, d’Edward Said.
“A l’Iraq han mort més d’1 milió de persones des
de l’inici de la invasió. I a Síria ja portem com a mínim 350.000 morts”
Un 85% de
les víctimes de l’Estat Islàmic des de l’any 2000 són precisament musulmanes.
Ells han patit molt durament les atrocitats de la
guerra i de grups com l’Estat Islàmic.
Permet-me que digui: probablement a Damasc, la capital de Síria, cada dia moren
més persones per violència armada que a Brussel·les aquesta setmana.
Alguns es
queixaran que, si dius això, és com menystenir el terrorisme a Europa.
Això és una realitat! No són discursos. A l’Iraq, des de l’inici de la guerra el
2003, han mort més d’1 milió de persones. A Síria, des del 2011,
segons l’Observatori Sirià dels Drets
Humans, hi hauria unes 350.000 víctimes mortals contrastades,
però probablement la xifra puja a uns 500.000 morts. Allà no poden fer minuts de silenci
perquè el patiment és tan intens i quotidià que s’hi han habituat. Hem de ser
capaços de conèixer la realitat que viu la gent d’allà, en part com a conseqüència de decisions dels nostres governs, per entendre que es creï aquest clima d’animadversió
que pot esdevenir violent de tant en tant.
Una de
les claus és parlar del seu finançament. Qui els finança? Com es poden tallar
les vies de finançament? Ells cobren impostos com si fossin un Estat?
El gran finançament,
sobretot en l’inici de l’Estat Islàmic, provenia de les monarquies sunnites del
Golf i de l’Aràbia Saudita. No directament dels governs.
Però d’això
mai n’hi ha hagut proves contundents. Què en sabem del cert?
No n’hi ha proves, però els Estats Units ho han
estat investigant. El millor que s’ha publicat fins ara sobre el tema és el
llibre sobre el finançament de l’Estat Islàmic de Loretta Napoleoni: ‘El fénix islamista. El Estado Islámico y el rediseño de
Oriente Próximo‘. Segons la seva investigació, l’Estat Islàmic es finança a través de les monarquies sunnites del Golf perquè, en el món musulmà, hi ha una pugna entre el poder sunnita representat per l’Aràbia Saudita i el xiïta de l’Iran. Els iranians donen suport al règim sirià, i els
saudites donen suport a la revolta sunnita contra Al-Assad, i dins la revolta sunnita s’hi afegeix l’Estat Islàmic.
Una situació similar passa a l’Iraq:
un Govern
sectari xiïta, que menysté els sunnites, té el suport de l’Iran, mentre que els
saudites ajuden l’oposició, tant els moderats com els radicals, sunnita.
Els Estats Units, amb la seva intervenció a la zona, van acabar afavorint el seu enemic, que era
l’Iran. Recordeu que l’Eix
del Mal el componien l’Iran, l’Iraq
i Síria. Ells
volien garantir les fonts d’energia i la seguretat d’Israel. Però han fracassat…
Foto: CRÍTIC. “Occident ha de retirar-se completament de l’Orient Mitjà i optar per
solucions no militars”
Què es
pot fer realment contra el DAESH? S’ha criticat l’intent de “solucions
bonistes” o de negociació amb els grups terroristes.
És cert, amb Estat Islàmic
no es pot negociar.
Hi ha
experts que plantegen, doncs, que Europa i els Estats Units haurien
d’implicar-se encara més militarment a la zona. Altres plantegen que cal armar
els kurds des d’Occident per combatre l’Estat Islàmic sobre el terreny. Suposo
que ara mateix hi ha diferents opinions entre els experts en
contraterrorisme.
Ningú té la solució. Però
és clar que Occident s’ha de preparar a mitjà termini per retirar-se
complement de l’Orient Mitjà. Completament! I ha d’optar per
solucions no militars si vol influir-hi culturalment i mantenir el seu pes a la
zona. El
primer que hauria de fer és deixar de pensar que els àrabs són menors d’edat i
deixar que s’expressin lliurement quan poden votar democràticament.
No pot fer el que va fer a Algèria el 1991 quan va donar suport a un cop d’Estat contra els
islamistes, no es pot repetir el que va passar a Palestina quan va
guanyar Hamàs i tampoc es pot tolerar el que passa avui a Egipte amb el retorn
de la dictadura militar. Europa té
encara la concepció que nosaltres alliberarem la dona musulmana i
democratitzarem els països àrabs quan, a la pràctica, fem tot el contrari i,
quan voten el que no ens agrada, provoquem cops d’Estat. Això al món àrab no
s’ho creu ningú.
“A Europa hi ha un problema, però amb
una minoria. De 8 milions de musulmans europeus, n’hi ha uns 2.000 o 3.000 que
fan el gihad”
Foto: ARA LLIBRES
Aquesta és l’altra cara que explica l’auge del gihadisme. Bona part dels musulmans que
viuen a Europa s’han
sentit algun cop discriminats. No sé si ho estan o no, però sí que s’han
sentit discriminats. L’incendi de les ‘banlieues’
parisenques va ser un avís del que venia. Què està passant? Hi ha un problema
d’integració i de diàleg dins les nostres societats. No és casual que els atemptats hagin tingut lloc a França i a Bèlgica,
els països amb més població d’origen àrab musulmana d’Europa. Els
seus pares o els seus avis van arribar fa anys i ho van resistir tot per poder
donar una millor vida als seus familiars. Però aquests joves, que ja són europeus, no volen
justificar-se per dir-se Mohamed ni haver-se de canviar el nom per Jean-Luc
perquè els donin una feina o els permetin llogar un pis. No sé com
s’ha de resoldre, però aquí els governs haurien de parlar més amb els serveis
socials, les ONG i els sociòlegs. Aquests joves són presa fàcil dels
integristes: aquí no són ningú, no els donem feina, són menystinguts, i allà es
poden convertir en herois. Per a molt poquets, molt poquets d’ells, pot ser llaminer.
És evident que aquí hi ha un problema. Però és un problema amb una ínfima
minoria de musulmans. A Europa hi ha 7 o 8 milions de musulmans europeus, i, segons les
policies europees, es calcula que a Síria hi hauria uns 2.000 o 3.000 gihadistes europeus.
A ‘La
doctrina del xoc. L’auge del capitalisme del desastre’, la periodista i
economista Naomi Klein parla sobre les conseqüències als Estats Units després
dels atemptats de l’11-S. Ella denuncia que les crisis que provoquen xocs
traumàtics en una societat són “parèntesis en l’activitat política habitual
dins dels quals no sembla necessari el consens social”. Sempre té lloc la
mateixa estratègia: esperar que es produeixi una crisi o un estat de xoc social, i després, mentre els ciutadans es recuperen del trauma,
vendre al sector privat els serveis públics o fer lleis més restrictives en
llibertats.
“Això va passar, per exemple, als Estats Units després de
l’11-S, al Sud-est asiàtic després del tsunami o a l’Iraq després de la
invasió”, diu Klein. Aprofitaran l’estrès posttraumàtic a què estem sotmesos
els europeus?
Els governs europeus,
després de cada atemptat, sempre aposten per contractar més policies,
augmentant més els controls de seguretat i retallant més les llibertats de
tots. El discurs és perfecte: els gihadistes
accepten la imatge que té Occident d’un islam que no ha existit mai i
l’apliquen sobre el terreny; i els governs europeus, malgrat que
s’enfronten a una minoria radicalitzada que fa molt de soroll, els amplifiquem el
soroll i ho aprofitem per retallar les llibertats.
Ni Orwell ho hauria pensat millor...
Per què
els polítics continuen parlant-nos de seguretat quan s’ha vist que continua
havent-hi atemptats? A Catalunya ja es parla de posar més policies
en estacions, ports i aeroports. Els serveis d’intel·ligència i
contraterroristes de veritat creuen que es pot fer alguna cosa posant-hi més
militars i policies?
Hem crescut en despesa de
seguretat, però hem perdut seguretat real. El
discurs de la seguretat és l’obsessió dels governs europeus. Però cada cop hi ha
més atemptats. Tot això ho fan ajudats per allò que expliquen els
mitjans de comunicació que es fan ressò del que diuen i fan els ministres de
l’Interior europeus sense cap mena d’espai per a la crítica. Només pensen
a guanyar les properes eleccions. Si
contracten més policies, s’asseguren vots a curt termini. Però ningú parla de
l’arrel del problema. Si dius que cal anar a les arrels socials i econòmiques del
problema, és bonisme. Però tenim un problema. Posant més policies als aeroports, evitem que
creixi el caldo de cultiu del gihadisme als barris marginals i guetos d’on
surten totes les cèl·lules de l’Estat Islàmic? Òbviament, els
governs han d’invertir en seguretat i policia per evitar els atacs. És obvi! Però no estan
intentant canviar la realitat amb més educació, més treball, més ascensor
social i desmuntant els guetos. Un xaval que neix
en aquestes ‘banlieues’ sap perfectament quin és el seu destí social i laboral. Aleshores, què fa? Alguns d’ells, pocs encara,
entren a Internet i comencen a veure la propaganda espectacular de l’Estat
Islàmic. No hi ha ni un sol discurs d’un primer ministre o un ministre de
l’Interior que hagi anat a les arrels del problema.
Sergi Picazo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada