Benvolguts,
Nevegant, com faig sovint, m’ha cridat l’atenció aquest
article. Mai no m’havia dedicat ni poc ni molt a la ciència de la dialectologia,
però reflexionant me n’adono que correntment es produeixen discussions i
anàlisis sobre aquests conceptes. A l’article surten una sèrie de conceptes: "idiolectes",
"dialecte", "variant lingüística", “Abstandsprache”, “Ausbausprache”,"geolecte"
(o "corolecte"), "cronolecte", "sociolecte", “topolecte”...,
que un cop analitzats se’t mostren claríssims malgrat que mai no t’havies
preocupat d’analitzar-los. I a més trobes lògic que els idiolectes (estudiós o
concepte) tinguin aquestes definicions i topologies.
Vegem algunes situacions o escenaris o anècdotes que recordo
i que es relacionen amb aquesta ciència:
·
Havia conegut un francès de Paris, llicenciat en
enginyeria, que m’explicava sovint que el francès té moltes maneres de ser
pronunciat, que volia dir que hi ha formes dialectals diverses, però era tant
burro, o això és el que els ensenyen (potser
els arbres no els deixen veure el bosc), que sostenia que encara que hi havia diferents pronúncies,
el francès, francès, francès és el que es parla a Paris!
·
En el meu entorn comunicatiu hem definit sovint
el que en diem la Bombolla lingüística, que és concreta en les
diferents formes de parlar el català que teníem els fills de catalans als anys
50, que parlàvem català a la família i amb els amics d’escola o universitat, i que
hem continuat parlant català de la mateixa manera, i que tot d’una ens
sorprenem que en altres entorns la gent molt més jove i potser mestissos d’altres
procedències, parla de manera força diferent . Segurament que el fenomen al
qual hem donat el nom de Bombolla lingüística és el que en l’article
defineixen com a realitat idiolectal o
sigui que els idiolectes no viuen de manera aïllada els uns dels altres sinó
que es conformen en l'aprenentatge des de la infantesa d'altres idiolectes
preexistents. Les
comunitats lingüístiques exigeixen que la varietat idiolectal no depassi d'un
límit, i que sigui possible una intercomprensibilitat.
Vegem l’article que és segur que hi haurà amics que el
trobaran interessant i fins i tot excitant com jo el considero (penso en l’Anna),
i que em podrien explicar altres exemples o vivències pròpies:
Idiolecte i llengua
PER DÍDAC LÓPEZ, COL·LABORADOR DEL BLOG COL·LECTIU DESDELAMEDITERRANIA.CAT
18/01/2016
"idiolectes""dialecte", "variant lingüística", “Abstandsprache”,
“Ausbausprache”,"geolecte" (o "corolecte"), "cronolecte",
"sociolecte", “topolecte”...
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat
אַ שפּראַך איז אַ דיאַלעקט מיט אַן אַרמיי און פֿלאָט
Si transliterem la
frase ens quedem amb:
a shprakh iz a dialekt mit an armey un flot
(una llengua és un dialecte amb un exèrcit i una flota)
Veiem en la
transliteració una frase en un dialecte germànic i, en tant que l'original és
fet en caràcters hebreus, entenem
que la frase és en l'idioma jiddisch.
"Quina és
la diferència entre un dialecte i una llengua?". Justament
aquesta era la pregunta que li formulava un professor de secundària de Bronx al
professor Max Weinrich, després d'una conferència pronunciada sobre la història
del jiddisch el 1944. El professor secundària, fill de família jueva, havia
viscut a Amèrica des de petit, i li deia al professor Weinrich que mai no havia
pensat que el jiddisch tingués una història i que pogués servir per a funcions
formals. Weinrich atribuí aquesta cantarella al fet mateix de ser professor i,
per tant, encarregat de garantir els espais i atribucions de la llengua anglesa
en els barris del Bronx, i s'adreçà doncs a la tasca de desfer aquests
prejudicis lingüístics. És llavors quan l'interlocutor l'interromp i li espeta
la frase amb la que hem començat. Weinrich va incorporar la frase al seu
repertori, i ja la tenim registrada, per exemple, en la conferència anual de
l'Institut Científic Jiddisch, celebrada el 5 de gener del 1945, on explica
l'anècdota que hem referit.
La frase potser no
s'entén del tot bé en el nostre context. Entenem "dialecte" com
cadascuna de les variants d'una "llengua", de manera que tota
persona, en parlar, parla un dialecte d'una llengua. Però en altres rodals, la
relació entre els termes "dialecte" i "llengua" és
diferent. Per "llengua", hom entén un "dialecte estàndard",
que en ésser estàndard, esdevé "llengua". I per "dialecte"
hom entén totes aquelles variants lingüístiques que no són "estàndards",
és a dir que no recolzen en "un exèrcit i una flota". "Un
exèrcit i una flota" són els atributs de la sobirania política. Com deia
el tsar Alexandre III, "Rússia no té més que dos aliats: el seu exèrcit i
la seva flota. O, com deia Viktor Shklovski en la seva polèmica amb Trotski la
nomenklatura soviètica naixent: "en la qüestió del formalisme poètic vosaltres teniu
l'exèrcit i la flota, i nosaltres som tan sols quatre persones".
Són l'exèrcit i la flota els que fan que la
llengua neerlandesa sigui reconeguda plenament com a llengua diferenciada del
grup alemany. En canvi, l'absència d'exèrcit i de flota, fa que el jiddisch no
tingui aquesta consideració. Algú podrà dir, però, que el jiddisch comptava
amb una altra mena d'exèrcit i de flota, manifestada en les primeres dècades
del segle XX en una rica literatura, a banda i banda de l'Atlàntic, i de la
qual, pensem en el teatre, en la poesia, en el periodisme, etc., Nova York i el
Bronx en particular, era nucli preeminent.
Això darrer ens
condueix a una altra de les diferències entre "llengua" i "dialecte", l'oralitat del darrer
respecte de la literalitat del primer. El dialecte és popular, espontani, mudable, mentre la
llengua és formal, codificada, estable. Aquesta
polaritat té a veure, malgrat tot, amb relacions de poder. És el que vol
reflectir l'anomenada Llei de Lyautey, propugnada per Hubert Lyautey
(1854-1934) en una reunió de l'Académie française. Segons la llei de Lyautey,
la diferència entre "llengua" i "dialecte" s'ha d'estudiar
en els factors metalingüístics, i no pas, com feien els antics, en trets
lingüístics d'una suposada major comprensibilitat, economia o versatilitat.
En el 1952, Heinz
Kloss introduí els conceptes d'Abstandsprache
i Ausbausprache per explicar les situacions lingüístiques dels grans espais
europeus. En
efecte, a Europa podem parlar d'un continu lingüístic romànic, d'un continu germànic i d'un continu eslau. Dins d'aquests
continus podem trobar alguns subespais, com ara el continu lingüístic escandinau. Des del punt de mira d'Abstandsprache podem
tractar els continus lingüístics basant-nos en tota una sèrie de fenòmens
(fonètics, morfològics, lèxics). En el mapa, el continu el podem estructurar en
isoglosses, és a dir les línies
marcades per una transició en aquests fenòmens. Però des del punt de mira de
l'Ausbausprache, el mapa s'estructura en espais segmentats, ja que en cada
regió dominarà tal o tal llengua estandarditzada. Aquest procés d'ausbauen
Kloss l'estructurava en diverses fases: inicialment, en un espai, una variant determinada
començava a ser preferida per a la literatura oral; després apareixien ja els
usos literaris escrits; finalment, era adoptada en usos formals, tècniques,
científics o governamentals. En l'espai europeu
occidental, era el llatí qui ocupava aquests usos formals, i foren els
dialectes que reeixiren a prendre aquest terreny els que esdevingueren
"Ausbausprachen".
En un sentit similar, en el 1968, William
A. Stewart distingia entre variants lingüístiques "autònomes" i
"heterònomes". Les variants autònomes es corresponen a l'ausbau. Les
variants heterònomes són les que els seus parlants consideren precisament com
una variant d'una "llengua estàndard", com situades sota el sostre
d'aquesta variant.
Les situacions
d'heteronomia no s'expliquen tan sols pel fenomen lingüístic, que hi
contribueix, sinó sobretot per factors metalingüístics (relacions comercials,
relacions de poder). Si des del punt de mira de l'abstand, el català pot ser
considerat com a part d'un sistema lingüístic occitano-romànics, des del punt
de mira de l'ausbau, hi ha una tendència a acostar-se al castellà estàndard.
Aquesta tendència, certament, serà definida pel
"projecte nacional català" com un fenomen d'interferència
lingüística, i relacionat amb l'opressió nacional, a l'annexionisme de la
monarquia castellana, etc. Però des dels espais del "liberalisme
lingüístic" se'ns dirà que és un procés perfectament natural.
El subjecte de la dialectologia és la diversitat o
variació lingüístiques. En aquest sentit, doncs, "dialecte" no és més que "variant lingüística". Històricament, la dialectologia
s'ha ocupat especialment de la descripció de la variació lingüística actualment
existent (variació sincrònica), de manera que per "dialecte" entenem
sobretot un "geolecte" (o
"corolecte"), és a dir l'agrupació de les variants lingüístiques
que comparteixen una sèrie de trets degut a la seva coexistència en un territori.
Però la diversitat lingüística va més enllà. La dimensió temporal la marquen
els "cronolectes", que es
poden reconstruir particularment a partir de testimonis escrits. Dins d'un
mateix territori i època, també coexisteixen variants vinculades a diferents
classes o segments socials, o a diferents usos socials, és a dir diferents "sociolectes".
Vist des d'aquest punt
de mira de la diversitat, la unitat bàsica de la llengua seria l'idiolecte, és a dir l'ús únic i
distintiu del llenguatge per part d'un individu. Ghil'ad Zuckermann definia en
el 2006, l'hebreu israelià modern com una "llengua
híbrida semito-europea semi-artificial". Al capdavall, recordava
Zuckermann, la noció de llengua s'utilitza com una descripció abstracta de l'ús
lingüístic. Ben
mirat, cada llengua (cada dialecte, cronolecte, geolecte, etc.) és "un
ensamblatge d'idiolectes, més que no pas una entitat per se".
La realitat idiolectal és, de fet, utilitzada en
lingüística forense per esbrinar si un determinat (so?) fou o no produït per un
determinat individu. Ara bé, els idiolectes no viuen de manera aïllada els uns
dels altres. Es conformen en l'aprenentatge des de la infantesa d'altres
idiolectes preexistents. Les comunitats lingüístiques exigeixen que la varietat
idiolectal no depassi d'un límit, i que sigui possible una
intercomprensibilitat.
En l'elaboració de
l'Atles Lingüístic del Domini Català, la comunitat lingüística era la comunitat
local (http://aldc.espais.iec.cat/localitats-nova/index-numeric-de-localitats/).
Per a cada
comunitat local se seleccionaven informants, segons uns requisits ideals
d'"edat avançada, intel·ligència natural, fill del poble, dentició
acceptable, instrucció elemental o nul·la, sedentari, ascendència fixada a la
localitat, cònjuge del mateix poble, familiarització amb les feines agrícoles i
amb les activitats de la vida patrimonial de la població". Més
encara, quan era possible es perseguia que "tant els informants com els
seus pares fossin nadius de la població estudiada". La raó de seleccionar
persones d'instrucció elemental o nul·la era la d'evitar la "interferència
d'una altra llengua (castellà, francès, italià)". En seleccionar persones
filles de la localitat i que fossin sedentàries, hom minimitzava també la
interferència d'altres topolectes.
És clar que en
elaborar l'Atles calia seguir uns qüestionaris, que recullen informació
significativa, però mai completa. El caràcter sincrònic de l'obra ens ofereix la situació
lingüística d'un període concret de la història (les dècades centrals del segle
XX). Però allò més significatiu
és que els autors parteixen d'un determinat paradigma, el d'una definició de la
"llengua catalana"
("domini català"), i d'ací les localitats seleccionades.
Aquest paradigma es correspon a una
determinada "ideologia lingüística". La varietat posada de manifest
en l'Atles és considerada una variació dialectal d'una llengua catalana.
Alhora, s'entén que
la llengua
catalana no existeix de manera independent als seus dialectes,
i que un català estàndard no seria més que
un altre dialecte.
Ara bé, d'ideologia
lingüística tothom en té, no tan sols els lingüistes professionals. De manera,
que separar lingüística de metalingüística exigeix un cert esforç. En la societat
capitalista, per norma general, domina una ideologia lingüística que Nancy
Niezdielski i Dennis Preston han descrit per al comú d'anglòfons dels Estats
Units. La majoria de parlants s'autoidentifiquen com a parlants
d'una llengua, i consideren que existeix una forma "correcta"
d'utilitzar aquesta llengua (particularment, pel que fa al lèxic, però també en
aspectes morfològics i sintàctics), externa a tots els parlants i que
externament els il·lumina en l'ús que en fan.
Dídac López
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada