Benvolguts,
El bon amic Sergi, del
GOAL, m’acaba d’enviar aquest article del Santiago Espot, publicat a Nació
Digital. En Sergi hi afegeix “Aquest t’agradarà Joan”. I en Sergi com molt
sovint fa, l’encerta. M’ha agradat aquest article. A veure si a vosaltres us
agrada!
S'ha de tenir cura perquè l'Espot ens està refregant pels morros el nostre compromís amb el país. De fet molts de nosaltres varem treballar intensament per l'Assemblea durant anys, potser amb més bona voluntat que encert, i en un moment donat, un cop fetes les eleccions del 27-S varem traspassar-los el paquet als polítics i au, ja t'ho fotràs! I això s'ha traduït en una deixadesa, en una laxitud que no és bona. Nosaltres estem laxos, els polítics també n'estan?
Estem seguint el camí correcte? Hi ha una frase que diu que la política és prou seriosa per no deixar-la en mans dels polítics...
Crec que l'Espot ha fet molt bé en sacsejar-nos com en López Tena va intentar diverses vegades i al final ens va deixar per impossibles i ho va deixar córrer. El seu dilema era mol clar: O DUI o no-res!
És clar que al final del recorregut hi ha la DUI. Però on és el final, quan és el final?
Catalans, que la prudència no ens faci traidors!
S'ha de tenir cura perquè l'Espot ens està refregant pels morros el nostre compromís amb el país. De fet molts de nosaltres varem treballar intensament per l'Assemblea durant anys, potser amb més bona voluntat que encert, i en un moment donat, un cop fetes les eleccions del 27-S varem traspassar-los el paquet als polítics i au, ja t'ho fotràs! I això s'ha traduït en una deixadesa, en una laxitud que no és bona. Nosaltres estem laxos, els polítics també n'estan?
Estem seguint el camí correcte? Hi ha una frase que diu que la política és prou seriosa per no deixar-la en mans dels polítics...
Crec que l'Espot ha fet molt bé en sacsejar-nos com en López Tena va intentar diverses vegades i al final ens va deixar per impossibles i ho va deixar córrer. El seu dilema era mol clar: O DUI o no-res!
És clar que al final del recorregut hi ha la DUI. Però on és el final, quan és el final?
Catalans, que la prudència no ens faci traidors!
L'engany
«Deia Abraham Lincoln que es podia enganyar
una estona tota la gent i tota l’estona una part de la gent, però el que no es
pot pas és enganyar tota l’estona tothom»
Santiago
Espot | 20/03/2016 a les 01:18h
Corria l’any 1899 quan el pare del sionisme,
Theodor Herzl, estava submergit en la tasca de com crear un estat jueu
independent. Llavors va decidir demanar l’opinió de
l’acadèmic, sociòleg i jurista jueu austríac Ludwing Gumplowicz, qui llavors
era una eminència en minories nacionals i conflictes ètnics. Després que Herzl
li exposés els seus plans va respondre-li amb aquestes paraules: “Vosté vol
fundar un estat sense utilitzar la força i l’astúcia, obertament, honestament,
només venent i comprant accions? On s’ha vist mai això?”
Certament una cosa així ni s’havia vist mai ni s’anava a veure enlloc i el sionisme en va prendre bona nota. De fet, dubto també que mai es vegi per molt que els catalans diguem que el nostre procés és singular. Fundar un estat significa fer coses que no estaríem disposats a fer en circumstàncies normals. Això ho haurien de saber i transmetre-ho al poble tots aquells que es proclamen els seus promotors polítics. Si no ho saben, són uns incapacitats per dur-ho a la pràctica, i si ho saben, no ho diuen i no ho fan, són uns farsants.
En el cas de Catalunya hi ha una mica de tot, i aquesta sí que és la nostra distinció. Aquí els polítics van llençar-se a proclamar infantilment uns terminis i unes condicions per assolir la independència que poca gent s’ha aturat a analitzar amb rigor. Acompanyats per tota la legió mediàtica que, d’una forma o una altra, va vivint directament o indirectament del pressupost autonòmic anaven creant un clima on semblava que d’aquí a quatre dies Catalunya tindria un seient a l’ONU.
Certament una cosa així ni s’havia vist mai ni s’anava a veure enlloc i el sionisme en va prendre bona nota. De fet, dubto també que mai es vegi per molt que els catalans diguem que el nostre procés és singular. Fundar un estat significa fer coses que no estaríem disposats a fer en circumstàncies normals. Això ho haurien de saber i transmetre-ho al poble tots aquells que es proclamen els seus promotors polítics. Si no ho saben, són uns incapacitats per dur-ho a la pràctica, i si ho saben, no ho diuen i no ho fan, són uns farsants.
En el cas de Catalunya hi ha una mica de tot, i aquesta sí que és la nostra distinció. Aquí els polítics van llençar-se a proclamar infantilment uns terminis i unes condicions per assolir la independència que poca gent s’ha aturat a analitzar amb rigor. Acompanyats per tota la legió mediàtica que, d’una forma o una altra, va vivint directament o indirectament del pressupost autonòmic anaven creant un clima on semblava que d’aquí a quatre dies Catalunya tindria un seient a l’ONU.
La tradicional candidesa política i el
sentimentalisme dels catalans ha estat un perfecte caldo de cultiu per
tal que el discurs naïf del sobiranisme oficial s’hagi imposat sense gaires
problemes.
Si algú gosava advertir que les coses no anaven bé per aquest camí
ha estat silenciat, titllat d’aixafaguitarres i enviat a les golfes de la
política catalana.
Deia Abraham Lincoln que es podia enganyar una estona tota la gent i tota l’estona una part de la gent, però el que no es pot pas és enganyar tota l’estona tothom. I a Catalunya estem arribant a la part final de la sentència del que fou president dels EUA.
Deia Abraham Lincoln que es podia enganyar una estona tota la gent i tota l’estona una part de la gent, però el que no es pot pas és enganyar tota l’estona tothom. I a Catalunya estem arribant a la part final de la sentència del que fou president dels EUA.
Ara ja comencen a caure les màscares
a base de declaracions i actituds que posposen la independència per vés a saber
quan.
No cal repetir-les aquí perquè cada dia en tenim una de diferent.
Mentrestant, el poble no pot dir res perquè ha permès que la seva veu estigui
segrestada per tota la claca associativa que no és res més que la corretja de
transmissió dels partits parlamentaris. L’engany el tenim davant dels nassos i
fa tot l’efecte que no vulgui protestar ningú. Semblem incapaços d’exigir que
se’ns parli clar d’una vegada per totes i que els compromisos polítics s’han
d’acomplir.
O és que ens plau viure entabanats per tal de no haver
d’afrontar el conflicte que es derivaria d’un ferm patriotisme decidit a
trencar amb Espanya?
És veritat que cal assenyalar uns responsables polítics que fa quatre dies deien blanc on ara diuen negre i que canvien de parer com ho fan de camisa.
És veritat que cal assenyalar uns responsables polítics que fa quatre dies deien blanc on ara diuen negre i que canvien de parer com ho fan de camisa.
Són els que voldrien crear un estat (o això diuen) sense trencar un
plat, i nosaltres som tan candits que els hem comprat el ridícul discurs de la
revolució dels somriures, la desconnexió i tot un reguitzell de ruqueries que
ens qualsevol altre lloc del món farien envermellir a qualsevol patriota.
Sí,
hi ha uns responsables amb noms i cognoms que seuen al Parlament. Però pot ser
que també ha arribat l’hora que els catalans del carrer ens preguntem si som
uns babaus que fem confiança al primer “espavilat” que posen a dit al capdavant
d’una llista electoral o en un govern i diu que vol un “estat propi”.
Si
continuem així, viurem eternament en un engany anomenat “procés” i serem
espanyols per sempre, la qual és la màxima pena que pot patir un
independentista. La decisió és a les nostres mans.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada