Benvolguts,
En Vicent Partal té el do o la gràcia o l’experiència
de dir les coses amb molt poques paraules però amb molt contingut. No hi ha
palla. Tot és aprofitable.
Com a exemple vegem aquesta sentencia:
De la definició, en
remarque dues implicacions. La primera és òbvia: les fronteres es poden moure.
I la segona emfasitza el mètode: o per un acord bilateral –signatura o ploma– o
per una votació democràtica. No s’hi val res per a moure-les ni tampoc per a
mantenir-les, contra la voluntat expressada a les urnes.
Un altre aspecte important de l'article és que es demostra un cop més que Catalunya i el problema de Catalunya amb Espanya és ben conegut a l'estranger, sobretot als EUA i al nucli important d'Europa, i que quan sigui el moment de trencar els ous, tindrem molta gent a favor...
Vegem ara
l’editorial del Vilaweb d’avui:
‘Les fronteres
només es podran moure amb signatures o amb urnes’
«Aquella època en què Espanya afirmava que si
proclamàvem unilateralment la independència no ens faria cas ningú ja és molt
lluny.»
Dijous 17.03.2016 02:00
Apunteu la frase, que és important. La va
pronunciar la setmana passada el ministre d’Afers Estrangers de Dinamarca,
Kristian Jensen, a Washington, en una conferència internacional sobre Crimea. Parlava de Crimea,
però es va encarregar de deixar ben clar que parlava de les fronteres en
general. I es va referir explícitament a Catalunya. Cal recordar que el parlament del seu país va emetre
una històrica declaració demanant diàleg entre Catalunya i Espanya sobre la
independència. I a Washington, com a cap d’una de les diplomàcies més avançades
del món, va fer el pas de teoritzar: ‘Les fronteres només es podran moure amb signatures o amb
urnes.’ En realitat, va dir això, en
anglès: ‘Borders can only be moved by pen and ballot.’ M’he permès la llicència
de traduir ‘ploma’ per ‘signatura’, perquè es tracta d’això.
De la definició, en remarque dues implicacions. La
primera és òbvia: les fronteres es poden moure. I la segona
emfasitza el mètode: o per un acord bilateral –signatura o ploma– o per una
votació democràtica. No s’hi val res per a moure-les ni tampoc per a
mantenir-les, contra la voluntat expressada a les urnes.
Despús-ahir també al
Congrés dels Estats Units hi va haver un intens debat sobre aquesta qüestió i,
novament, Catalunya en va ser la protagonista destacada. Ho dic perquè siguem conscients tots plegats de la importància d’això que
passa ací. D’això que protagonitzem.
El problema de
l’autodeterminació és un problema que no s’ha tancat per més que alguns ho
vulguen així. No hi ha un ‘numerus clausus’ d’estats. I, si bé
la societat internacional encara té dubtes sobre com aplicar aquest principi,
aquests darrers deu anys s’han fet passos endavant molt notables. Ara fa vuit anys la
Cort Internacional de Justícia va dictar la històrica sentència sobre Kossove,
que determina finalment que no hi ha res en la llei internacional que puga
oposar-se a una declaració unilateral d’independència. Vist això, els estats més avançats han començat a
formular condicions. Com en el cas danès: ‘signatures o urnes’. Com en el cas americà, en
què s’ha posat de moda parlar de la independència com un procés que es
conquereix per etapes i a través de sobiranies temporals ‘guanyades’ i
compartides.
Espanya, en aquest
sentit, és fora del corrent contemporani. Obsedida en una primacia de la llei
sobre la democràcia
que poca gent accepta ja. Signatures o urnes. Nosaltres, en canvi, som a la
boca de tothom. Aquella
època en què Espanya afirmava que si proclamàvem unilateralment la
independència no ens faria cas ningú ja és molt lluny.
Les evidències que això no serà així són tan
notables que ja ni tan sols Margallo fa acudits. Espanya sap, perquè ho constata cada dia,
que la seua posició no aguantarà el contrast amb la realitat. Només falta que nosaltres fem allò que hem de fer. Sense més excuses ni ajornaments innecessaris, però
sense errar-la. Executant-ho
bé, amb consciència plena del pas que fem, evitant improvisacions, actuant amb
serenitat i sentit d’estat i sense perdre els nervis, que a voltes em sembla
que alguna gent perd. El món de les
signatures i les urnes ens espera, i ens espera com a protagonistes d’excepció
d’una nova etapa de la política internacional. Supose que puc dir que, d’alguna
manera, s’han conjurat els astres…
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada