Benvolguts,
Avui presentem un article molt potent. La foto ens en dóna la
pauta. La foto ens recorda com l’exèrcit, els falangistes i els capellans, tots
a una, mostren impúdicament el seu feixisme.
En aquest article en Pep Martí explica com les accions que el
borbofranquisme està assajant contra Catalunya, amb la seva fixació en la Unidad de España i en els seus enemics del
separatisme,
està calcada de la que la Falange (de
José Antonio Primo de Rivera) i les JONS
(Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista d’Onésimo Redondo i de Ramiro Ledesma
Ramos, amb el seu catecisme La conquista del Estado) van portar a terme des d’abans, durant i després de la II República espanyola.
Diu l’autor:
L'historiador
Ismael Saz, a l'estudi España contra España: los nacionalismos
franquistas (Marcial Pons) ha definit el franquisme com "el
major esforç nacionalitzador espanyol del segle XX" i el
component nacionalitzador del règim com un dels trets legitimadors de
l'aixecament militar del juliol del 1936 i del nou Estat.
De fet, la dictadura vol ser una reacció a la "decadència" i
l'anti-Espanya, que té en el separatisme una
de les seves manifestacions.
La
insistència entorn la necessària "unidad" delata la
preocupació per la disgregació. El lema del franquisme serà Una, grande
y libre, una frase repetida en els discurs del dictador serà apel·lar
a "la unidad de los hombres y las tierras de España". I
en el seu testament s'acomiada demanant: "Mantened la unidad de
las tierras de España". Hi ha en la insistència en afirmar la
unitat forçada un lament davant els perills de desintegració. Algun
tret d'això hi ha en la frase de Mariano Rajoy tants cops repetida: "España
es una gran nación".
És un concepte de nació que delata la
dificultat d'admetre la coexistència amb altres identitats nacionals...
Vegem l’article d’en
Pep Martí:
El guió inspirat en el
franquisme per deslegitimar el procés
Les
referències a un suposat "cop d'estat" del sobiranisme estan
inspirades en el lèxic i l'argumentari feixista contra la Generalitat
republicana
Pep Martí
01/06/2017
Especial: Els
reportatges de NacióDigital
Una celebració franquista a “Fotografia històrica de Vic”, de F. Farrés.
El discurs del govern espanyol
contra el procés ha experimentat una inflexió els darrers dies. Les referències
al suposat "cop d'estat"
que estarien preparant la Generalitat
i el lideratge sobiranista són semblants al lèxic emprat pel feixisme espanyol
i pel franquisme per justificar l'aixecament
militar de juliol del 1936, i repetit després des dels àmbits de la dreta
més cavernícola.
Bona part de l'argumentari de l'Estat contra el procés
sobiranista es nodreix del lèxic de l'unitarisme espanyol de
sempre. I que després va continuar en les primeres expressions feixistes
i en el franquisme, i que ha trobat ressò en els
principals mitjans de la dreta espanyola.
Els paral·lelismes entre el discurs actual i el del franquisme
són alarmants, només amb la diferència
que en l'argumentari actual s'hi inclou tan sovint com es pot l'adjectiu "democràtic"
o "legal", però el
fet a negar segueix sent el mateix: el reconeixement de
la nació catalana i, en conseqüència, del seu dret a l'autodeterminació.
L'anticatalanisme, tret propi del feixisme espanyol
L'historiador Joan Maria Thomàs, a Los fascismos españoles (Planeta),
explica que la reacció contra les reivindicacions catalanistes va ser un
element característic del primer feixisme espanyol. La primera organització prefeixista a Espanya va néixer a Barcelona el
1919.
Era la Liga Patriótica Española,
fundada per Ramon Sales, creador també del Sindicat
Lliure que s'oposava a la CNT.
La Liga va néixer per enfrontar-se a
la Campanya per l'Autonomia de 1918-19,
liderada per la Lliga Regionalista i
un sector dels republicans. Com la mateixa Campanya,
la Liga va tenir una vida efímera.
El franquisme, un projecte nacionalitzador
L'historiador Ismael
Saz, a l'estudi España contra España:
los nacionalismos franquistas (Marcial Pons) ha definit el franquisme com "el major esforç nacionalitzador espanyol
del segle XX" i el component nacionalitzador del règim com un
dels trets legitimadors de l'aixecament militar del juliol del 1936 i del nou Estat. De fet, la dictadura vol ser una reacció a la "decadència" i l'anti-Espanya,
que té en el separatisme
una de les seves manifestacions.
La insistència entorn
la necessària "unidad"
delata la preocupació per la disgregació. El lema del franquisme serà Una, grande y libre, una frase repetida
en els discurs del dictador sera apel·lar a "la unidad de los hombres y las tierras de España". I en
el seu testament s'acomiada demanant: "Mantened
la unidad de las tierras de España". Hi ha en la insistència en
afirmar la unitat forçada un lament davant els perills de
desintegració. Algun tret d'això hi ha en la frase de Mariano Rajoy tants cops
repetida: "España es una gran
nación". És un concepte de nació que delata la dificultat d'admetre la
coexistència amb altres identitats nacionals.
Franco, al balcó de
l'Ajuntament de Terrassa. Foto: Nodo
El futur de Catalunya, cosa de tots els espanyols
El rebuig que
Catalunya, per ella sola, sigui subjecte
de dret és un denominador comú del vocabulari nacionalista espanyol, que nega la diferència i les identitats que
no siguin la castellana. D'exemples n'hi ha molts:
"Cataluña es tierra española y corresponde a los españoles
todos, tanto como a los catalanes, el derecho a intervenir y
fijar los destinos de Cataluña. Habrían de conseguir los separatistas un
plebiscito cien por cien, es decir, la totalidad de Cataluña,
y sus pretensiones carecerían aún de fuerza legítima para obligar al resto de
España".
Els catalans no poden decidir ells sols sobre el seu futur, ja
que la sobirania recau en tots els espanyols.
L'argument es repeteix
aquests dies, i aquest discurs el podria repetir Mariano Rajoy o qualsevol
dirigent del PP. Però ja és molt
antic. En aquest cas, de La conquista
del Estado, òrgan de l'extrema dreta espanyola. La data és del 24 d'octubre del
1931. El plebiscit al qual es refereix és el que es va produir més
tard per aprovar l'Estatut d'autonomia
de la República.
L'escola revisionista històrica
La Transició va suposar l'afebliment
del discurs més explícitament franquista sobre Catalunya. Només els sectors més nostàlgics (reclosos en el
búnquer i en la vella AP) van jugar
a mantenir el discurs més unitarista
d'Espanya. Però a l'escalf dels anys de govern de José María Aznar, va agafar força un
corrent suposadament historiogràfic i revisionista del passat basat en autors
com César Vidal i Pío Moa, que van destacar en aquesta voluntat de capgirar els
fets i justificar la versió franquista de la història.
Des dels anys d'Aznar,
els sectors neofranquistes han
recuperat presència i exerceixen una forta influència en el discurs de la dreta
política. Segons la tesi de l'esmentat Moa a 1934: comienza la Guerra Civil (2004),
que va ser un fenomen de vendes, la Guerra
Civil no va començar el juliol de 1936,
sinó amb el Sis d''Octubre de 1934,
per obra de Lluís Companys, i en aliança amb el PSOE, que va liderar la revolta d'Astúries.
El general Franco, el juliol del 1936,
s'hauria limitat a evitar el "cop d'estat" que preparava l'extrema
esquerra. El discurs de Moa era tan sols una actualització -i no
pas gaire modernitzada- del propi discurs franquista d'autojustificació de l'aixecament
militar.
La intenció del govern
espanyol de deixar de banda la majoria parlamentària i la pròpia Generalitat
per "dialogar" amb el que ara des de Madrid s'anomena la
"societat catalana" és un reflex exacte de l'argumentari franquista de guerra i
postguerra, segons el qual els "catalans", com a conjunt eren
considerats "bona gent" però que havien estat "enverinats"
per la propaganda separatista i esquerrana. Com ho haurien estat ara per l'escola i la
premsa nacionalista des del establiment
e l'autonomia.
Els catalans, colpistes de Companys a Puigdemont
Van ser dos membres
del govern de Mariano Rajoy, la ministra
de Defensa, María Dolores de Cospedal, i el portaveu, Íñigo Méndez de Vigo,
els qui es van referir a un "cop d'estat" per qualificar la llei de transitorietat del Parlament.
El mateix president del govern va comparar el procés amb "les pitjors dictadures".
La premsa conservadora
s'ha afegit a la consigna "anticolpista"
i la comparació entre Carles Puigdemont
i Lluís Companys comença a obrir-se pas. El diari ABC regalava els seus lectors fa pocs dies un reportatge titulat "Catalunya en el 34: de Companys a
Puigdemont", que duia per subtítol "ABC recupera el diari de sessions del
Parlament previ al cop d'estat". I subratlla una dada per forçar
les similituds. El
5 d'octubre, el dia abans de la proclamació de l'Estat Català per Companys,
estava previst discutir el dictamen d'una comissió sobre un projecte de llei de
referèndum...
Jorge de Esteban,
catedràtic de Dret Constitucional i
president del consell editorial d'El
Mundo, es referia a les aspiracions catalanes des de la Transició com si fossin un "cop d'estat permanent".
I fa la sensació que finalment el govern de Rajoy ha acabat
fent seva la dialèctica de la dreta mediàtica més dura.
La perversió del llenguatge que es
perpetra des del cor del poder espanyol pot arribar al sarcasme. Lluís Companys
va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940.
El seu delicte, segons la sentència del consell de guerra que el va sotmetre a
una farsa de judici a Montjuïc, va ser auxili a la rebel·lió militar.
La Generalitat, en mans
dels extremistes
Un argument que no és
pas d'ara, sinó que acompanya el discurs unionista des de les eleccions del 27-S és el d'assenyalar el Govern de la Generalitat com a segrestat pels extremistes. La comparació de la CUP amb la FAI dels anys trenta se sol fer sovint.
Si Companys era un ostatge dels grups incontrolats, Puigdemont
-com abans Artur Mas- està lligat de peus i mans pels "extremistes de la
CUP".
Això es repeteix tothora amb l'objectiu clar d'espantar la franja
moderada de la societat, siguin empresaris o antics votants de CiU. És molt significatiu que la vicepresidenta
espanyola Sáenz de Santamaría arrenqués la seva intervenció sorpresa de dilluns
amb una repetida insistència en què Catalunya havia caigut en mans "dels radicals de la
CUP". Abans la CNT-FAI, ara la CUP.
La il·legitimitat del Govern
Fins fa poc, eren els nuclis més radicals de
l'unionisme els qui acusaven el Govern de ser il·legítim. Per trobar arguments similars, calia anar a
buscar als
grupuscles de l'extrema dreta. Però el to
emprat per l'executiu de Rajoy ha pujat de tensió i ja corre paral·lel al de
tot el teixit unionista. El mateix president del govern, en una
sessió de control al Senat del 23 de
maig, va titllar les pretensions pel referèndum de presentar trets "de les pitjors dictadures".
Des de Societat Civil Catalana, ja
es clama literalment: "Aturem el
cop!" i s'acusa la Generalitat
de desvirtuar
les institucions.
Per justificar la possible intervenció de l'autonomia, cal
primer fixar l'argument que s'estan incomplint les lleis. "Referèndum
il·legal" és el lema repetit per tots els portaveus de les institucions de
l'Estat.
Una argumentació emprada per governs
autoritaris per justificar una política
repressiva és acusar les seves víctimes de preparar un cop d'estat. És així en la història des del Xile de Pinochet (que hauria estat
una mena de cop preventiu contra el govern de la Unitat Popular, que estaria
preparant un cop comunista) a la Turquia
d'Erdogan.
Quan el procés es
troba en un moment àlgid, tots els recursos polítics i mediàtics al servei de
l'Estat s'abraonen contra aquesta Generalitat
"colpista". Hi ha fins i tot qui compara Puigdemont amb el tinent coronel
Tejero...
A la caverna espanyola es preparen ja per cantar un
particular "¡No pasarán!".
Pep Martí
Joan A.
Forès
Reflexions
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada