Benvolguts,
En Tian Riba explica en el seu article d’opinió, de títol La imatge, un sentiment
semblant al que havíem tingut nosaltres quan varem escriure un comentari sobre l’editorial
d’en Vicent Partal explicant els seus sentiments referits a l’acte del dissabte.
Nosaltres vàrem explicar que:
Van noliejar tres
avions des de Madrid a Barcelona però es varen quedar tan sols i desemparats
que es podien haver abraçat entre el Felipe6, el Rajoy, l’Iceta i l’Arrimadas i
es podien haver posat a plorar com si fossin magdalenes. Contaven ja fa anys
una història que passava a Galícia on hi havia milers de persones deambulant
per les diferents places i carrers del poble i tot somiquejant anaven dient:
nos hemus perdidu, nos hemus perdidu...
Doncs aquí feien el
mateix paper. Estaven perduts i semblava que no sabien què havien vingut a fer.
En Tian Riba conclou: L’actitud, el llenguatge verbal i el llenguatge no verbal de Mariano Rajoy han estat els d’algú que parla de Catalunya i que la visita com si fos un altre país. Amb una incomoditat que no sap ni pot (i no sé si vol) dissimular.
I al rei li ha passat exactament el mateix.
Vegem l’article:
29 agost 2017 2.00
h
KEEP CALM
La imatge
Tian Riba
Ni el rei ni Rajoy han pogut evitar transmetre la dramàtica sensació que
visitaven un altre país
Ara ella porta els
nens al col·le i jo faig els plats de la nit. Jo alimento els periquitos, ella
rega el jardí. Jo sempre compro manchego,
malgrat que ella és més de brie.
I podríem continuar, perquè aquesta és la lletra de Corrandes de la parella estable dels
Manel. La cançó inclou la famosa tornada “i ens ha costat Déu i ajuda arribar
fins aquí”. Doncs bé, a la parella inestable Catalunya-Espanya li ha costat Déu i ajuda arribar fins a la proposició de
llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república,
després d’una llarga corranda. Dic que ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí
tant per als que volen aquesta llei i el referèndum com per als que no la
volen; perquè, acabi com acabi això que hem anomenat procés, cosa que no sap ningú, el que
sí que sembla segur és que entrarem en una nova etapa que posarà fi, per fi,
al processisme.
Acabi com acabi, però,
el que s’ha viscut a Catalunya
després dels maleïts atemptats de la Rambla
de Barcelona, indica que Espanya
té un problema amb Catalunya molt més
dramàtic del que haurien pogut imaginar mai. No dic Espanya com a país amb els seus ciutadans. Dic l’Espanya política. L’Estat espanyol. Els seus grans partits, els seus grans diaris,
les seves grans
institucions. L’actitud, el llenguatge
verbal i el llenguatge no verbal de Mariano Rajoy han estat els d’algú que
parla de Catalunya i que la visita com si fos un altre país. Amb una incomoditat que no sap ni pot (i no sé si vol)
dissimular. I al rei li ha passat
exactament el mateix.
Es pensi com es pensi, se sigui independentista, unionista
o seguidor del Rayo Vallecano, aquests dies s’han vist dos països diferents. I
això em sembla molt més significatiu que la llei de transitorietat o que el
referèndum.
Aquest ha sigut l’autèntic fet clau dels últims dies,
més enllà del debat sobre les estelades o les banderes espanyoles a la mani. I això que paradoxalment ha passat en el
marc d’aquesta democràcia espanyola
i d’aquest règim del 1978 que tant
critiquem; és el que de veritat s’ha de resoldre a partir de l’1 d’octubre.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada