Benvolguts,
En aquest article es destil·la la xuleria i prepotència d’un “servidor públic”, d’un fatxa a l’estat
pur. Els servidors públics com passa a tots els països civilitzats, són curosos
en el seu tracte amb els detinguts i els jutges de l’Audiència Nacional són tot
el contrari. La dona
del Cèsar a més d’honesta ho ha de semblar i en aquesta merda de país que ens ha
tocat viure és just el contrari. Ni ho és ni ho sembla...!
Vegem l’article dels dinou
torturats per l’Operació Garzón:
Els torturats de l’Operació Garzón responen
Dinou dels detinguts de l’Operació Garzón han escrit
aquest article per a VilaWeb, on responen a les darreres declaracions de l’ex-jutge:
Les mentides reiterades de l’ex-jutge
Garzón
Per: Redacció
05/08/2017 02:00
Apunta el senyor
Garzón, en el seu article de la
Vanguardia publicat el dia 31 de juliol, que ‘La postveritat és la mentida emotiva, quan allò que ha ocorregut en realitat té menys importància
que la percepció que es pot tenir del fet en sí’.
En el cas que ens toca, allò que ha ocorregut i té menys importància segons
ell, són les tortures practicades per la guàrdia
civil l’estiu de 1992 poc abans dels Jocs Olímpics a militants
independentistes. Un delicte de lesa humanitat.
Amb un començament
d’article com aquest, l’ex-jutge Garzón ha desaprofitat una ocasió d’or per fer
autocrítica
i desmarcar-se de les clavegueres de l’estat de les quals en algun moment de la
seva vida en va voler treure profit per fer carrera política. Cal recordar que ell treballava per
l’Audiència Nacional, instància judicial hereva directa del Tribunal de Orden
Público (TOP) franquista que va continuar fent les noves funcions sense cap
revisió, neteja o ruptura..
El motiu pel qual el
passat mes de juliol uns quants encausats vam fer el pas d’esperar-lo en el
Parlament de Catalunya té a veure amb el fet que ell va ser el responsable
judicial de l’operació en el marc de la qual vam ser torturats. Té per tant una
responsabilitat innegable ja que és qui va ordenar les detencions i costa
acceptar que un jutge que veu passar per davant seu els cossos nafrats del molts
dels detinguts, senzillament no pugui pensar que alguna cosa estava passant. Aquesta pregunta li vam de fer el dia del Parlament i ell no la va voler
contestar. Era
ingenu o era còmplice?
El dia 16 de desembre
de 2012 en el programa Salvados de la Sexta el senyor Garzón afirmava
taxativament que ‘de les persones que van comparèixer davant meu ni una sola,
ni una sola va denunciar tortures’. Òbviament mentia quan feia aquesta afirmació.
Està enregistrat i vostè mateix es desmenteix de manera implícita en aquest
darrer article. L’abril de 2013 el setmanari la Directa feia públiques les actes de les nostres declaracions, on es demostrava
que set de les persones detingudes van denunciar tortures davant d’ell.
Hem d’apuntar que abans de declarar davant del jutge els agents de la guàrdia
civil ens van amenaçar de tornar a ser torturats si no repetíem les
declaracions que havíem après quan érem a les seves mans. Ens havien demostrat amb escreix que no es
tractava de cap postveritat senyor Garzón i els judicis es van fonamentar sobre
aquestes declaracions, fetes sota amenaces, que mai van ser anul·lades.
Tot i així set
persones vam declarar tortures davant del jutge, i quan vam començar a declarar
les tortures a què havíem estat sotmesos ell, el senyor Garzón, ens recordava que les
preguntes les feia ell, i que qualsevol referència respecte al tracte rebut es
faria al final, decontextualitzant així la declaració de la pràctica de les
tortures rebudes.
Diu l’ex-jutge, que
ell no podia fer res més del que va fer, i que la competència era del jutjat
ordinari i de la corresponent fiscalia. Diu que la sentència d’Estrasburg recull que ‘l’actuació
seva, la de l’ex-jutge Garzón, va ser impecable’, cosa que llegint i rellegint
el text de la sentència no apareix en lloc… senyor Garzón, fa un relat a mida
dels seus interessos, sense ni un bri d’humilitat.
Diu el senyor Garzón
que ‘dels quinze detinguts que van sostenir la denúncia al Tribunal
Internacional d’Estrasburg (TEDH) sis van ser condemnats per l’Audiencia
Nacional’, per la qual cosa eren ‘persones que feien servir el terror com a
mitjà per a exposar les seves idees’. L’existència de persones relacionades amb Terra Lliure no
justifiquen la pràctica de la tortura, aquest posicionament és a les antípodes
de la defensa dels drets humans. D’altra
banda, hem de deduir que les altres nou persones que van denunciar tortures,
que no van ser condemnades ni processades, s’han de considerar danys col·laterals de la ràtzia policial? És així com vol erigir-se en
un defensor dels drets humans? Rellegeixi el que ha escrit en el
seu article. De quina postveritat està parlant?
Diu que no
entén la insistència en intentar reivindicar
visions del passat distorsionades’, diu que ‘no val la pena perdre-hi el
temps’… Les visions distorsionades del passat les
hem patit durant moltes dècades en aquest país i els encarregats de
difondre-les han estat gent com vostè que amb total impunitat s’han dedicat a
construir versions oficials tergiversades.
Diu que ‘ningú no és
perfecte’, i que ‘ha fet autocrítica en nombroses ocasions i que vol continuar
fent-ho’. Senyor Garzón no ho sabem si ha fet autocrítica, però el text del seu
article més aviat va per una altra banda, més aviat és l’actitud d’algú que si tingués dignitat
demanaria perdó abans de pretendre erigir-se en un defensor acèrrim dels drets
humans.
Però malauradament més
enllà del cas que nosaltres vam viure, l’ex-jutge en qüestió és conegut en algunes instàncies de
defensa dels drets humans justament
per seu paper obstaculitzador en matèria de drets humans i té en el seu
currículum altres causes semblants. Toca
recordar casos com el d’Aritz Beristan, detingut el 2002 per ordre del senyor Garzón,
davant del qual va denunciar tortures i la sentència posterior del TEDH que condemnava de nou l’estat per la no
investigació de les tortures.
O el cas de les 5
persones detingudes a Vilanova i la
Geltrú acusades de pertànyer a Al-Qaeda
que van denunciar haver patit tortures davant primer dels jutges de l’Audiència Nacional, Andreu i
Grande-Marlaska i posteriorment de l’ex-jutge Garzón. Al cap d’un temps, el mateix Tribunal Suprem va
anul·lar la sentència de l’Audiència Nacional apuntant la no investigació de
les tortures malgrat els indicis racionals existents.
La Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de
la Tortura amb motiu de la presentació del senyor Garzón l’any 2011 a
formar part del Comitè per la Prevenció
de la Tortura del Consell d’Europa va fer arribar a aquella instància un document amb
el recull de nombrosos casos en què essent jutge instructor el senyor Garzón s’havien produït denúncies per tortures sense que mai no hagués aturat els processos a causa
d’aquests fets, ans al contrari continuava la seva instrucció. El
jutge va haver de retirar la seva candidatura.
Senyor Garzón, estem
parlant de tortures, no del procés que viu Catalunya, estem parlant d’un
delicte de lesa humanitat, no d’independentisme.
Ramon Piqué, Marcel
Dalmau i 17 encausats més.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada