Benvolguts,
La Montserrat Nebrera parla de les
Clavegueres de l’Estat. I per això conta
un debat a TV3 on hi assistia en Jaume Roures, autor del documental, i ella, i que en dues ocasions en Roures es va afanyar a dir que la crítica que s’hi feia no era
sols a la putrefacció de l’aparell central, que
a Catalunya la cosa no havia estat diferent, i que un Estat independent no
seria garantia de res. I continuava dient que el programa sols esmenta l’anomenada
“Operació Catalunya” com una petita derivada
política del control privadament interessat que certs individus de la policia,
la fiscalia o la judicatura han fet i fan de l’aparell de l’Estat en el seu
propi benefici i seguint una tradició que afirmava hereva del franquisme.
Estem absolutament d’acord en aquests arguments amb dues
matisacions:
·
Volem incidir en la podridura i corrupció
total en l’espai-temps
de les castes funcionarials, policia, fiscalía, judicatura, a les que creiem
que cal cal afegir-hi les castes dels
diplomàtics, dels exèrcits, dels Puentes Aéreos, dels BOEs, dels IBEXs i de les
monarquies, tot amanit amb les portes giratòries que poden obrir-se i tancar-se de qualsevol
estament a qualsevol altre.
·
I volem afirmar també que un Estat independent no seria garantia de res. Però el nostre afany és que la creació d’una República Catalana és el que més
s’assembla a una revolució. I nosaltres estem començant a fer una revolució, sense sang, a partir de l'1 d'octubre.
Pels espanyols, tal com deia el Dante que estava inscrit a les portes de l'infern: Lasciate ogni speranza voi qui entrate (Deixeu tota esperança els qui hi entreu). Pels espanyols tal com deien els cartells a les portes dels Camps d'Extermini nazis: Arbeit macht frei. (El treball fa lliures). I nosaltres hi afegiríem les divises franquistes de: Uns, Grans i Lliures.
Vegem l’article:
Pels espanyols, tal com deia el Dante que estava inscrit a les portes de l'infern: Lasciate ogni speranza voi qui entrate (Deixeu tota esperança els qui hi entreu). Pels espanyols tal com deien els cartells a les portes dels Camps d'Extermini nazis: Arbeit macht frei. (El treball fa lliures). I nosaltres hi afegiríem les divises franquistes de: Uns, Grans i Lliures.
Vegem l’article:
Cui prodest el clavegueram?
"Arriba una clau sols ideològica
de construir Catalunya, però a la dreta del panorama de les idees tothom sembla
haver marxat de vacances"
per Montserrat
Nebrera 23/07/2017
Els mitjans de
comunicació catalans s’han abocat a la difusió massiva del documental “Las cloacas de Interior” amb una barreja
d’eufòria per l’oportunitat de presentar el Govern de Madrid en la seva pitjor
faceta, i de ràbia pel contingut que hi té a veure amb l’entrebanc que les
clavegueres de l’aparell central de l’Estat hagin pogut intentar contra el
procés. El fet que en el documentals sortissin Xavier Trias i Artur Mas i que
es descobrís la maldestra actuació envers ells de l’aleshores ministre Jorge
Fernández Díaz i d’alguns altres polítics alhora titelles de certs individus
foscos de la policia de tota la vida (adobada de “rubalcabisme”) ha fet creure
als guionistes del procés que el programa reportaria rèdits a
l’independentisme; més encara en veure que d’entre els canals de televisió de
tot l’Estat, sols al País Basc es retransmetria el programa. El pluralisme mediàtic sempre va per barris.
I potser sí que
algú que fins aquell moment no estava convençut de voler la independència ara
ho està, pensant en l’oportunitat de lliurar-se
dels usos espuris dels serveis policials. I
de fet la meva primera lectura del programa va ser aquesta, potser perquè sense
oportunitat d’alternar-ho amb Goldfinger (no
tinc Imagenio) haig d’admetre que el vaig anar seguint a estones, convençuda de
ser davant d’un dejà vu de la Comissió d’investigació parlamentària on van
comparèixer els seus autors.
Però del fet
que el documental té unes pretensions ben diverses a les de
l’independentisme me’n vaig convèncer més endavant. Fa pocs dies en la
tertúlia del programa Divendres de TV3 en la
seva darrera setmana d’emissió coincidí amb Jaume Roures, convidat en tant que productor del documental. En dues
ocasions es va afanyar a dir que la crítica que s’hi feia no era sols a la putrefacció de l’aparell central, que a Catalunya la cosa no havia estat diferent, i que un Estat independent no seria garantia de res; més encara, que el programa sols esmenta l’anomenada “Operació Catalunya” com
una petita derivada política del control
privadament interessat que certs individus
de la policia, la fiscalia o la judicatura han fet i fan de l’aparell de l’Estat en el seu propi benefici i seguint una
tradició que afirmava hereva del franquisme.
Benefici? Cui
prodest el programa sobre tan menyspreable clavegueram? La resposta no arriba fins ben entrada la segona part, però que
ningú badi, tot ell està pensat per al moment estel·lar en què Pablo Iglesias
desmenteix haver estat finançat obscurament. O sigui, per dir, per fer-nos creure que per
primer i únic cop a la història un partit polític emergeix del no res i arriba
a la cinquantena de diputats sense deure res a ningú. Siguin
certes o no les connexions de Podemos
amb Estats de radicalitat democràtica tal que per la força de les majories
pensen perpetuar governants en el poder, el cert és que la clau del programa, i el seu
suposat periodisme d’investigació té la seva culminació no en el
perquè ara alguns comissaris delaten a altres (la guerra desfermada entre ells i les raons ni
s’esmenten), ans en el protagonista paper de Pablo. Però que ningú es queixi, he conegut periodistes que m’han dit a
la cara que, si ells volen, fan d’un sòmines un líder en un cap de setmana.
I Pablo Iglesias no és en absolut un sòmines.
En clau catalana,
l’exaltació del podemisme i
l’aliança d’esquerres (més, menys o res independentistes, però d’esquerres) que
es visualitza un cop tancat el cicle mític de l’1 d’octubre per la força
inexorable del pas del temps, hauria de fer a alguns repensar les seves
estratègies. Arriba una clau sols ideològica de construir Catalunya,
però a la dreta (conservadora, o lliberal, o democristiana, o sociolliberal, o
tot alhora) del panorama de les idees, tothom sembla haver marxat de
vacances. Tot
per fer...i quasi tot possible.
Montserrat Nebrera
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada