Benvolguts,
Si ho recordem, les Balances Fiscals no havien mai sigut subministrades
a les entitats autonòmiques perquè l’Estat no s’atrevia. També hem de recordar que
des de sempre semblava que hi havia pocs territoris que pagavem molt i molts territoris
que rebien molt. Però no hi havia una constatació clara feta per l’Estat.
Després de moltes queixes l’any 2008 el Ministerio va publicar aquestes
dades referides als comptes del 2005.
Per
primer cop i negre sobre blanc sortien el números curosament amagats fins aquell
moment.
Hi afegim un parell d’articles sobre el tema:
L’Humorista Ferreres explica la seva visió de com el Ministeri
d’Hisenda tracta Catalunya:
Si els
polítics que s’omplen la boca parlant de la unitat d’Espanya no són capaços de
dir als privilegiats -als del nord i als del sud- que el privilegi s’ha
d’acabar és que no són polítics de debò
Després de cinc mesos de treballs, la comissió d’experts
convocats pel ministre Montoro per dictaminar sobre la reforma del sistema de
finançament autonòmic ha fet entrega del seu informe.
Com tothom deu recordar, cada
una de les comunitats autònomes de règim comú va ser convidada a nomenar un
expert, i el fet
que la Generalitat catalana declinés participar-hi va ser objecte de dures
crítiques per part de l’oposició.
La missió del comitè
era proporcionar guies objectives que ajudessin a millorar el model actual; un model, en
paraules de l’expert de capçalera del ministre Montoro, Ángel de la Fuente, que
és “pèssim, excessivament complicat, opac, massa
desigual, aleatori i gairebé una loteria”.
Com és sabut, Catalunya (com València i com les Balears)
no surt gens afavorida d’aquesta “loteria”. Per il·lustrar la present situació
sense resultar sospitosos de partidisme, podem fer servir dades del mateix
Ángel de la Fuente referides a la liquidació de l’exercici 2013, en la qual, i en termes
d’euros per habitant, per cada euro que va rebre la Junta d’Extremadura la
Generalitat va rebre 90 cèntims. Ara bé, hi ha serveis (presons, policia), que
a Catalunya paga la Generalitat, i a Extremadura, l’Estat. D’altra banda, les
estructures poblacionals no són idèntiques (l’extremenya està més envellida,
cosa que exigeix més recursos). Finalment, el nivell de preus no és el mateix
en un lloc i en un altre, la qual cosa significa que a la Generalitat li costa
més prestar el mateix servei. Tingudes en compte totes aquestes qüestions, resulta que
en termes de “competències homogènies”, “poblacions homogènies” i preus
homogenis, per cada euro que rep la Junta, la Generalitat rep 62 cèntims. Dit d’una altra manera, si la Generalitat rebés el mateix
finançament que la Junta per prestar els mateixos serveis, hauria d’estar
rebent cada any 8.200 milions d’euros addicionals, una xifra superior a les
retallades realitzades per la Generalitat des de l’any 2009.
En matèria de
finançament autonòmic, em temo que no és l’hora dels experts sinó dels polítics
de debò
Amb un punt de partida
tan deficient, podria pensar-se que la tasca del comitè era fàcil. Ara bé, el
problema és que el comitè s’enfrontava a dos obstacles. El primer, que qualsevol modificació
implica que uns guanyin i que altres perdin, i la majoria dels experts no
deixaven de representar alguna de les comunitats interessades. De fet, un dels
cinc representants del ministeri ha parlat, molt críticament, d’“experts amb
bandera”.
El segon obstacle és
que, fins i tot des d’una pretesa neutralitat, es poden invocar dos principis
antagònics:
·
que qui més contribueix ha de rebre més (principi d’ordinalitat),
·
i que qui menys té ha de rebre més (principi de convergència).
Com que qui contribueix més és, per definició,
qui més té, el bloqueig està servit.
Amb aquestes
dificultats, no resulta sorprenent que un 40% de les pàgines de l’informe es dediquin a vots
particulars (incloent-hi
una esmena a la totalitat de López Casasnovas, representant de les Balears).
De fet, sobre el model actual, la comissió ha pogut dictaminar molt poca cosa.
Fonamentalment, que l’ statu quo no
és acceptable i que caldria crear un fons per reduir les desigualtats. En
particular, els experts no han pogut consensuar la posició sobre l’ordinalitat
i sobre el cost de la vida, que són al nucli de les deficiències actuals.
La premsa ha destacat
altres recomanacions: que es podria crear un tram autonòmic de l’IVA addicional
a l’actual que les comunitats podrien gestionar per consens (!) i que s’apliqui
com a norma general el copagament dels serveis públics. Es tracta de dues
recomanacions que podrien ajudar a finançar els serveis públics, però que no
afronten les deficiències del model actual. Els experts tampoc no s’han pogut
posar d’acord sobre la condonació del deute de les comunitats mal finançades,
una proposta en què s’havia fet forta la Generalitat Valenciana i que hauria
estat una manera d’esmenar el model a posteriori.
Però potser el més
depriment de tot plegat resulta ser que un dels pocs acords assolits hagi estat
el d’exigir que el País Basc i Navarra contribueixin més a la
solidaritat, una recomanació que arriba dos
mesos després que aquest privilegi s’hagi consolidat mitjançant un acord per al
qual no es va demanar opinió al comitè.
Hi ha un temps per a
cada cosa, diu l’ Eclesiastès.
Fa poc, un llibre de mèrit (El retorno
de los chamanes, de Víctor Lapuente) clamava per una major intervenció
dels experts en la política espanyola. Tenia raó, però en matèria de finançament autonòmic, em temo
que no és l’hora dels experts sinó dels polítics de debò.
I si els polítics que s’omplen la boca parlant de la
unitat d’Espanya no són capaços de dir als
privilegiats -als del nord i als del sud- que
el privilegi s’ha d’acabar és que no són polítics de debò.
Miquel Puig
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada