Benvolguts,
Interessantíssima
anàlisi, que sembla inspirada per l’expressió protodecisions
de la Reflexió de fa pocs dies d’en Ponç Feliu. De fet aquí no es té en compte
com el passat, el present o els ambients, condicionen els jutges en les seves
decisions o sentències sinó com els jutges poden ser culpables, a més a més, de
ser “mandaos” o sigui d’haver obeït ordres donades per l’Estat. No fa
gaires dies un ex-alt càrrec franquista deia que les execucions sumaríssimes
fetes per la dictadura franquista no eren susceptibles de ser castigades perquè
les lleis (franquistes) quan es van executar les sentències eren legals...
Vegem aquest gran article d’en Vicent Partal:
Editorial
Vicent Partal [Sempre dic el que pense i n'assumisc les
conseqüències]
La justícia espanyola mereix el seu
Nuremberg
«Arnaldo Otegi i els seus companys han passat entre sis anys i sis anys i
mig a la presó, condemnats en un judici injust que només pretenia, com feia
Tiberi a l'antiga Roma, apartar de la vida política persones que molestaven el
govern espanyol de torn»
06/11/2018 21:50
De
les moltes lliçons apreses de Montesquieu, una de les més importants és que ‘no
hi ha tirania més cruel que la que es parapeta rere l’escut de la llei i en el
nom de la justícia’. La citació prové del llibre Consideracions sobre les causes de
la grandesa dels romans i de la seua decadència, un volum en què l’il·lustre gascó
explica com Tiberi
sempre trobava un jutge o altre a Roma preparat per a sentenciar injustament
contra qualsevol persona que a ell el molestés políticament.
Montesquieu i Roma poden semblar referents molt antics
avui dia, però no ho són pas. L’assaig sobre l’ascens i la ruïna de l’imperi
deu ser una de les obres que més han influït en la història política de la
humanitat.
De
tal manera que quan hom va pensar a crear el tribunal de Nuremberg per jutjar
els crims nazis, el relat de Montesquieu advertint sobre la tirania judicial va
ser determinant per a incloure entre els jutjats i condemnats no tan sols
polítics sinó també jutges, funcionaris de jutjats i fiscals. Concretament,
en el tercer judici, setze juristes, magistrats i advocats nazis foren duts
davant la cort i condemnats com a criminals de guerra.
Fou una feta descomunal, en el moment
segurament més dramàtic del segle XX, quan el món va haver
d’inventar-se, ni més ni menys, una jurisdicció
apropiada per a castigar
adequadament el crim més gran que havia vist mai la humanitat.
En
els judicis de Nuremberg, un dels debats més interessants va ser fins a quin punt es jutjava el Reich o la nació alemanya i fins a quin punt es podien considerar
culpables, per tant, els individus concrets.
La
famosa intervenció del jutge Jackson va liquidar la disjuntiva. Jackson va alertar que els crims no podien ser catalogats tan
sols com l’obra d’una entitat abstracta i metafísica, de la nació, perquè
calien persones reals que amb la seua suor els fessen possibles. Jackson va trobar en la vinculació entre els fets personals de què era
acusat cadascú i el dibuix general de l’agressió, creat –aquest sí–
col·lectivament pel Reich,
la clau perquè aquests magistrats concrets, que afirmaven haver seguit en tot
moment la llei vigent del seu temps i les ordres rebudes dels seus superiors,
no s’escapassen, parapetats rere l’escut de la llei, i pagassen pels crims dels
quals eren responsables.
Ahir el Tribunal Europeu dels Drets Humans va
dictaminar que Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta i
Arkaitz Rodríguez no havien tingut un judici just i que l’Audiència Nacional
espanyola havia violat el Conveni Europeu dels Drets Humans. Concretament el tribunal europeu acusa la jutgessa Angela
Murillo de parcialitat manifesta, primer en la vista de l’anomenat cas Gatza i
després en el cas Bateragune, una parcialitat que afirma que és ‘clarament
incompatible’ amb el seu paper de jutgessa. El tribunal europeu
també admet que els encausats tenien raó quan qüestionaven la imparcialitat
dels altres dos jutges que els van acabar condemnant a sis anys i mig de presó,
Juan Francisco Martel i Teresa Palacios. I que no els van fer cas.
Tanmateix, la sentència d’Estrasburg arriba molt tard. Arnaldo Otegi i els seus
companys han passat entre sis anys i sis anys i mig a la presó, condemnats en un judici injust que només pretenia, com
feia Tiberi a l’antiga Roma, apartar de la vida política persones que
molestaven el govern espanyol de torn.
Però
el fet especialment greu, en aquest cas –i ho ha remarcat Otegi mateix–, és que tots sabem que els dirigents
sobiranistes catalans seguiran el mateix camí: seran condemnats en un judici
injust i seran reparats a Europa però molts anys després, quan l’impacte en la
vida política de les decisions jurídiques ja haja fet efecte i després d’haver
perjudicat greument la vida de persones innocents.
Estrasburg funciona així. I observar-ho i comprovar-ho,
en aquest punt precís on som, és certament una gran desgràcia que causa un fort
enuig.
Però
cal remarcar que Espanya va acumulant sentències, una darrere una altra, que
demostren de manera fefaent que els seus tribunals d’excepció són en realitat
instruments polítics indecents, imprescindibles per a perpetuar la injustícia.
Podem demostrar ja de sobres que no és una anècdota en un
judici ni un error tècnic concret, sinó que
hi ha un sistema posat al servei del poder.
I
en aquest sentit potser ha arribat l’hora de començar a exposar internacionalment
que aquest comportament anormal de la cúpula judicial espanyola, repetit judici
polític rere judici polític, reclama un Nuremberg, un judici que els jutge a
ells. No tan solament com a sistema, sinó també com a persones.
Les Murillo o els Llarena haurien de pagar un
dia els seus crims, si cal davant un tribunal internacional, davant els
tribunals de la Catalunya independent potser. Perquè,
com va demostrar el 1945 l’honorable Robert H. Jackson a Nuremberg, sense el
seu esforç personal i la seua dedicació, aquesta tirania que ha recaigut i
recaurà d’una manera concreta sobre uns éssers humans, cadascun dels quals té
un nom i un cognom, simplement no s’hauria pogut implantar. No hauria existit.
PS.
I ahir també el Tribunal Suprem espanyol es va doblegar sense cap pudor davant
els bancs i va modificar la seua decisió de dies enrere, per salvar-los d’haver
de pagar el cost de l’impost sobre les hipoteques. Un autèntic escàndol…
Vicent Partal
19 comentaris dels
subscriptors
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada