Benvolguts,
L’Andreu Barnils, amb molt bon criteri, analitza el que hem
fet des de l’endemà de l’1-O del 2017 i en treu sucoses conclusions. El
primer que se li acut és preguntar-se si havent guanyat per golejada el
referèndum tot el que hem fet des d’aquell moment és una patètica fugida
endavant? I si pel que sabem, sense haver desenvolupat gens ni mica la
República, ara és el moment de preocupar-se per les eleccions primàries pels
ajuntaments...
I d’antuvi es fa tres preguntes: Podíem haver controlat les fronteres, si
guanyava el sí? I els aeroports? I qui hauria manat l’endemà?
Mira de trobar respostes a les tres preguntes i la
pregunta final és si tots aquests dubtes, per certs que siguin, arribaran a
frenar el seu vot a les primàries. I es
respon a ell mateix:
A Barcelona, tot i que
les llistes no són en cap cas acabades, de moment puc trobar-me que les
encapçalin aquests noms: Ada Colau, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, Jordi
Graupera i Manuel Valls.
I el raonament final és:
Vistes
aquestes possibilitats, o ets de partit i t’és fàcil de saber què fer, o no ho
ets, com jo, i aleshores et
fas preguntes primàries.
Vegem l’article:
Preguntes primàries
«Si ho he entès bé, la seva tesi és que la generació actual de dirigents
catalans va perdre una oportunitat d'or l'octubre del 2017»
Per: Andreu Barnils
La crítica més contundent i argumentada al fenomen
primàries, vaig llegir-la de Germà Bel. El professor, i crec que amb força raó,
estirava el fil argumental següent: I si no són una
patètica fugida endavant? No s’havia de desplegar la República? Què fem perdent
el temps amb la llei de barris, ara?
Ens explicarem: fa dos
anys es va haver de triar si fer el referèndum o no. El professor Germà Bel va
ser dels qui honestament va pujar al carro tard i sense ganes. Va pujar-hi per
no posar bastons a les rodes i per responsabilitat. Però ell sempre deia que, si el guanyes,
has de ser capaç de fer-lo complir.
Un referèndum no deixava marge d’error. Si
el guanyaves, et tocava d’acomplir-lo, i ell dubtava que poguéssim fer-ho. Efectivament, va arribar el dia i els independentistes el
van guanyar. Com avisava ell (i més!), no el van poder fer complir. Les fronteres
no eren controlades. L’aeroport, tampoc. I Bel es troba que, arran de la promesa
fallida, grans defensors del referèndum decideixen de fer… primàries als
ajuntaments! Efectivament: falta
desplegar la República i ens posem a parlar de la llei de barris. De la manera com
Barcelona pot ser capital i com superar les llistes tancades.
No són una fugida endavant en tota regla, això de les
primàries?
Aquesta és la primera pregunta que em faig.
I que personalitzo: estimadíssim Jordi
Graupera, per coherència, ara no hauríem de fer de maquis tu i jo? No volíem
referèndum? Doncs a defensar-ne els resultats.
Què hi fem, encara, aquí? No seria molt més coherent,
divertit i pràctic de fer cas de Jordi Cuixart i de la seva potentíssim crida a la desobediència civil? No en
faríem més via?
La segona és si comparteixo la diagnosi
dels fets d’octubre amb els promotors de les primàries. Si ho he entès
bé, la seva tesi és que la generació actual de dirigents catalans va perdre una
oportunitat d’or l’octubre del 2017. I que per raons diverses (sobretot la cultura egoista dels partits) no podem esperar-ne res de bo, d’ells. En canvi, amb uns altres ja tindríem República. De fet, els
polítics de la presó i de l’exili no ens representen i més aviat es
representen. Per tant, ara hem d’esperar fins que la
nova generació de polítics, la generació primàries, no entri als ressorts del
poder, de primer, i acabi manant, després. Per tant, em demano de quants anys
parlem? En calculem deu, anant bé? Jo estic personalment disposat a esperar
tant que algú compleixi una promesa electoral? Ara sí! Però la resposta, per a mi, és que no. Jo ja vaig dir un dia que nosaltres també en som
responsables, dels fets d’octubre. No tot va passar perquè els polítics
haguessin frenat, aquell mes. Nosaltres també ens vam deixar frenar. Oi, que van enviar la gent a casa des de
l’escenari de la plaça de Sant Jaume?
Cert. I per què en vam fer cas? Podem canviar la gent de l’escenari. Cert.
Però
també podem deixar de fer-ne cas.
La tercera pregunta que em faig és si
aconseguiran dos dels seus grans objectius: aplegar talent i unir les forces
independentistes. Tenen més talent al
voltant que no pas els partits? I uniran o partiran?
I la quarta és si
tots aquests dubtes, per certs que siguin, arribaran a frenar el meu vot. Puc dubtar del tot de la iniciativa i acabar votant-ne un
dels candidats, jo ara? Primari i contradictori a la vegada? És això? A Barcelona, tot i que les llistes no són en cap cas
acabades, de moment puc trobar-me que les encapçalin aquests noms: Ada Colau, Ferran Mascarell, Ernest
Maragall, Jordi Graupera i Manuel Valls.
Vistes
aquestes possibilitats, o ets de partit i t’és fàcil de saber què fer, o no ho
ets, com jo, i aleshores et fas preguntes primàries.
Andreu Barnils
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada