diumenge, 25 de novembre del 2018

25/11/2018. Andreu Barnils. Preguntes primàries. «Si ho he entès bé, la seva tesi és que la generació actual de dirigents catalans va perdre una oportunitat d'or l'octubre del 2017». La crítica més contundent i argumentada al fenomen primàries, amb força raó, consistia en el següent: I si no són una patètica fugida endavant? No s’havia de desplegar la República? Què fem perdent el temps amb la llei de barris, ara? L’autor es planteja tres preguntes: Podíem haver controlat les fronteres, si guanyava el sí? I els aeroports? Qui manaria l’endemà? Mira de trobar respostes a les tres preguntes i la pregunta final és si tots aquests dubtes, per certs que siguin, arribaran a frenar el seu vot a les primàries. I es respon a sí mateix: A Barcelona, tot i que les llistes no són en cap cas acabades, de moment puc trobar-me que les encapçalin aquests noms: Ada Colau, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, Jordi Graupera i Manuel Valls. I el raonament final és: Vistes aquestes possibilitats, o ets de partit i t’és fàcil de saber què fer, o no ho ets, com jo, i aleshores et fas preguntes primàries.

Benvolguts,

L’Andreu Barnils, amb molt bon criteri, analitza el que hem fet des de l’endemà de l’1-O del 2017 i en treu sucoses conclusions. El primer que se li acut és preguntar-se si havent guanyat per golejada el referèndum tot el que hem fet des d’aquell moment és una patètica fugida endavant? I si pel que sabem, sense haver desenvolupat gens ni mica la República, ara és el moment de preocupar-se per les eleccions primàries pels ajuntaments...

I d’antuvi es fa tres preguntes: Podíem haver controlat les fronteres, si guanyava el sí? I els aeroports? I qui hauria manat l’endemà?

Mira de trobar respostes a les tres preguntes i la pregunta final és si tots aquests dubtes, per certs que siguin, arribaran a frenar el seu vot a les primàries. I es respon a ell mateix:
A Barcelona, tot i que les llistes no són en cap cas acabades, de moment puc trobar-me que les encapçalin aquests noms: Ada Colau, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, Jordi Graupera i Manuel Valls.

I el raonament final és:


Vegem l’article:


Preguntes primàries

«Si ho he entès bé, la seva tesi és que la generació actual de dirigents catalans va perdre una oportunitat d'or l'octubre del 2017»




La crítica més contundent i argumentada al fenomen primàries, vaig llegir-la de Germà Bel. El professor, i crec que amb força raó, estirava el fil argumental següent: I si no són una patètica fugida endavant? No s’havia de desplegar la República? Què fem perdent el temps amb la llei de barris, ara?

Ens explicarem: fa dos anys es va haver de triar si fer el referèndum o no. El professor Germà Bel va ser dels qui honestament va pujar al carro tard i sense ganes. Va pujar-hi per no posar bastons a les rodes i per responsabilitat. Però ell sempre deia que, si el guanyes, has de ser capaç de fer-lo complir.


Un referèndum no deixava marge d’error. Si el guanyaves, et tocava d’acomplir-lo, i ell dubtava que poguéssim fer-ho. Efectivament, va arribar el dia i els independentistes el van guanyar. Com avisava ell (i més!), no el van poder fer complir. Les fronteres no eren controlades. L’aeroport, tampoc. I Bel es troba que, arran de la promesa fallida, grans defensors del referèndum decideixen de fer… primàries als ajuntaments! Efectivament: falta desplegar la República i ens posem a parlar de la llei de barris. De la manera com Barcelona pot ser capital i com superar les llistes tancades.

No són una fugida endavant en tota regla, això de les primàries?

Aquesta és la primera pregunta que em faig. I que personalitzo: estimadíssim Jordi Graupera, per coherència, ara no hauríem de fer de maquis tu i jo? No volíem referèndum? Doncs a defensar-ne els resultats.

Què hi fem, encara, aquí? No seria molt més coherent, divertit i pràctic de fer cas de Jordi Cuixart i de la seva potentíssim crida a la desobediència civil? No en faríem més via?

La segona és si comparteixo la diagnosi dels fets d’octubre amb els promotors de les primàries. Si ho he entès bé, la seva tesi és que la generació actual de dirigents catalans va perdre una oportunitat d’or l’octubre del 2017. I que per raons diverses (sobretot la cultura egoista dels partits) no podem esperar-ne res de bo, d’ells. En canvi, amb uns altres ja tindríem República. De fet, els polítics de la presó i de l’exili no ens representen i més aviat es representen. Per tant, ara hem d’esperar fins que la nova generació de polítics, la generació primàries, no entri als ressorts del poder, de primer, i acabi manant, després. Per tant, em demano de quants anys parlem? En calculem deu, anant bé? Jo estic personalment disposat a esperar tant que algú compleixi una promesa electoral? Ara sí! Però la resposta, per a mi, és que no. Jo ja vaig dir un dia que nosaltres també en som responsables, dels fets d’octubre. No tot va passar perquè els polítics haguessin frenat, aquell mes. Nosaltres també ens vam deixar frenar. Oi, que van enviar la gent a casa des de l’escenari de la plaça de Sant Jaume? Cert. I per què en vam fer cas? Podem canviar la gent de l’escenari. Cert. 

Però també podem deixar de fer-ne cas.

La tercera pregunta que em faig és si aconseguiran dos dels seus grans objectius: aplegar talent i unir les forces independentistes. Tenen més talent al voltant que no pas els partits? I uniran o partiran?


Vistes aquestes possibilitats, o ets de partit i t’és fàcil de saber què fer, o no ho ets, com jo, i aleshores et fas preguntes primàries.

Andreu Barnils

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada