Benvolguts,
Una de les frases que més m’agraden d’aquest Bloc Reflexions
és aquesta:
“El franquisme, com l’energia, no es crea ni es destrueix,
sinó que només es transforma”
En David Marin analitza el franquisme a Lleida i mostra un
nou aspecte de la frase anterior. De fet, és el mateix perquè sembla que a
Lleida el franquisme no es crea ni es destrueix sinó que només es transforma
però de mica en mica, de poc a poc.
Vegem l'article:
28 novembre 2018
FULL DE RUTA
El franquisme a poc a poc
DAVID MARÍN
El franquisme no desapareix de sobte,
sinó a poc a poc. No se
m’acudeix una metàfora més exacta del que va ser el canvi de règim que el que
ha passat aquestes últimes setmanes a Lleida. L’Ajuntament de la ciutat, que a falta
d’una altra explicació més sincera ha hagut de canviar fa poc d’alcalde per
la sobrevinguda passió per la carrera diplomàtica que ha resultat tenir
l’anterior titular, ha renunciat a la posició inflexible mantinguda fins
ara i ha decidit canviar el nom a quatre dels nou carrers dedicats a exalcaldes
franquistes i altres personatges relacionats amb el cop d’estat del
1936 i el règim feixista que en va sortir.
El PSC local ho ha celebrat qualificant la seva pròpia actitud com
a “ferma i valenta”, en una autoimposició de medalles a l’estil del mag televisiu
Màgic Andreu que resulta grotesca
si pensem en el que ens deien als periodistes fa només un any els mateixos
regidors d’aquest partit sobre la qüestió: no els canviarem perquè els noms ja es
van canviar als anys vuitanta i els que queden van tenir el vistiplau de
tothom; canviar el nom d’un carrer resulta molt car per als veïns i els negocis
que hi resideixen; són personalitats que des del seu càrrec van fer coses
rellevants per a la ciutat; etcètera. Al final tot allò només eren
maniobres d’equilibrista i de prestidigitador d’argumentaris
polítics de cafè de mig matí, perquè quan li ha convingut, a pocs mesos de
les municipals, al nou alcalde no li ha tremolat la mà per desfer-se dels
noms franquistes més inoportuns, però deixar alhora uns altres més delicats,
amb cognoms de famílies que encara tenen alguna cosa a dir a Lleida. Tatxan! Medalla.
Àngel Ros devia interpretar erròniament
la polèmica dels noms de carrer i va quedar-hi atrapat, prenent-se’l com un
atac interessat i tàctic de l’oposició, i no com una demanda real i cada cop més ferma –aquesta sí– d’una part important
de la nostra societat de trencar amb un passat que encara és present en
algunes sales de justícia, en algunes comissaries, en alguns despatxos de
partit i en altres espais de poder de l’Estat espanyol.
Fèlix Larrosa ha
decidit trencar amb l’error del seu predecessor, però a mitges, sense ruptures,
cedint a uns però sense trencar amb altres. Com a la transició. I segurament
es poden fer equilibrismes i trucs de màgia amb la política, però no amb la
dignitat.
David Marín
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada