29/10/2018. Joan Serra Carné. La Crida i els partits. «El moviment de Puigdemont es mira el melic: vigoritzarà independentistes convençuts, però s'oblida d'aquells que se situen a la frontera del sobiranisme». Les coses no sempre són el que semblen. I, en política, la màxima és pràcticament una constant. Ho vam certificar ara fa un any, quan el país -impactat pels fets de l'1 d'octubre- es debatia entre una convocatòria electoral i una declaració unilateral d'independència (DUI) sense desplegament possible. L'independentisme va arribar a la votació del Parlament arrossegant els peus, notables com eren les diferències entre els papers públics que s'interpretaven i les reflexions fetes en privat. Carles Puigdemont es va anar convencent abans del 27 d'octubre que el mal menor eren les eleccions i així ho va traslladar als diputats independentistes -per molt que l'endemà de fer el salt al buit es reivindiqués públicament pels carrers de Girona. Al seu torn, Oriol Junqueras sempre va administrar els silencis i la pròpia opinió -un fet que irritava profundament Puigdemont- quan era dels primers que creia en la idoneïtat d'uns comicis per superar l'atzucac.

Benvolguts,

Vegeu l'article d'en Joan Serra Carné, enllaç del grup d'articles d'en Ferran Casas: 

LA VEU DE NACIÓ

La Crida i els partits

«El moviment de Puigdemont es mira el melic: vigoritzarà independentistes convençuts, però s'oblida d'aquells que se situen a la frontera del sobiranisme»

 

Joan Serra Carné

29 d'octubre de 2018

Les coses no sempre són el que semblen. I, en política, la màxima és pràcticament una constant. Ho vam certificar ara fa un any, quan el país -impactat pels fets de l'1 d'octubre- es debatia entre una convocatòria electoral i una declaració unilateral d'independència (DUI) sense desplegament possible. L'independentisme va arribar a la votació del Parlament arrossegant els peus, notables com eren les diferències entre els papers públics que s'interpretaven i les reflexions fetes en privat. Carles Puigdemont es va anar convencent abans del 27 d'octubre que el mal menor eren les eleccions i així ho va traslladar als diputats independentistes -per molt que l'endemà de fer el salt al buit es reivindiqués públicament pels carrers de Girona.

Al seu torn, Oriol Junqueras sempre va administrar els silencis i la pròpia opinió -un fet que irritava profundament Puigdemont- quan era dels primers que creia en la idoneïtat d'uns comicis per superar l'atzucac. Tot i pilotar el Govern junts en temps de maregassa, la relació entre un i l'altre feia temps que s'havia erosionat, fins al punt que va caldre un estat major per fixar la nau i concloure la legislatura. Encara que fos de forma abrupta.

La política és l'art de fer possible l'impossible. Potser per això els discursos reclamen vernís per embellir els fets, tot pensant en un objectiu superior. Quim Torra afirmava aquest dissabte a Manresa -en l'assemblea fundacional de la Crida Nacional per la República- que el crèdit de Pedro Sánchez "s'ha acabat", atenent l'ultimàtum que ja va formular al Parlament. En un discurs en què calia apel·lar a les emocions per donar la benvinguda a la Crida, Torra va voler verbalitzar la determinació de l'independentisme, destacar-ne la coherència. L'auditori va acompanyar les paraules amb aplaudiments, potser desconeixent que les converses entre Carles Puigdemont i Pablo Iglesias per sondejar una eventual aprovació dels pressupostos de Sánchez van per més bon camí del que semblava. Com explicava Jaume Asens a NacióDigital, hi ha més entesa ara mateix amb Puigdemont que amb Junqueras, i Asens sap de què parla, perquè ha visitat Lledoners i conversa periòdicament amb Waterloo. Com dèiem, les coses no sempre són el que semblen. Perquè, si fossin com semblen, seria difícil fer compatible l'afirmació que el crèdit de Sánchez s'ha acabat i, alhora, atendre del debat dels pressupostos, que potser és el que convé a l'independentisme.

I la Crida Nacional per la República, és el que sembla? De moment, funcionarà com un partit polític tot i voler-los superar, té Puigdemont com a president impulsor i Jordi Sànchez com a relator, i no descarta tenir recorregut electoral. També aspira a ser un moviment transversal, tot i que hagi estat rebut de forma gèlida per ERC i la CUP, i a la cúpula del PDECat generi recels una integració orgànica. En canvi, al darrere de la Crida hi ha tota la maquinària política que pilota el Palau de la Generalitat, la meitat del Govern i el nucli dur de Junts per Catalunya, alguns dels quals acumulen llargues trajectòries als partits.

El centre dreta institucional, doncs, ha posat els fonaments de la nova eina.

Certament, el naixement de la Crida ha estat rebut amb més entusiasme que la primera refundació convergent, resolta amb l'aparició del PDECat. Aglutina aquells ciutadans que van votar Puigdemont el 21-D pensant que era el gest per restituir-lo, els mateixos que creuen que hi ha marge de maniobra en el xoc amb l'Estat i que interpreten com una renúncia l'estratègia d'acumular forces. La unitat, més que com un desig de catarsi, s'interpreta com una OPA, començant pels despatxos del PDECat. No és estrany que en el documents fundacionals es recordi que la tardor passada res hauria estat possible sense Junts pel Sí, la candidatura unitària parida després d'un any de tensions i desacords entre Artur Mas i Junqueras.   

La Crida està pensada per conjurar els independentistes, també els que es puguin sentir decebuts amb el gir d'ERC. El que resulta una evidència és que no interpel·la ningú que no sigui independentista. El nou moviment de Puigdemont, doncs, es mira el melic: vigoritzarà convençuts, però s'oblida d'aquells que se situen a la frontera del sobiranisme. Els lideratges són forts i els principis ideològics, difusos, supeditats a la consecució d'un bé superior del qual no en consta un full de ruta clar. Les intervencions de l'acte de Manresa i les ponències plantegen interrogants. Tant es reivindica la declaració unilateral d'independència del 27 d'octubre com es proposa "forçar" l'Estat a negociar un referèndum, un "exercici de sobirania" que, sense l'aval de Madrid, es durà a terme "quan les condicions socials i polítiques del país ho permetin". Així consta en la ponència política.

Una part de l'independentisme s'ha convençut que la República no va ser possible perquè els partits polítics, acostumat a contemporitzar, van frenar quan calia accelerar, que el càlcul va erosionar el momèntum. El cert és que la tardor passada es van errar anàlisis -les de la pròpia debilitat i de la resposta repressiva de l'Estat-, i va faltar solidesa política, concreció administrativa i suports internacionals. Els partits independentistes van topar amb una realitat duríssima, i avui els seus dirigents en paguen les conseqüències en forma de presó i exili. Veus principals del procés -i els dirigents i assessors que els acompanyaven entre bambolines- empenyen avui la Crida. La marca és nova i el missatge anima a superar velles dinàmiques partidistes quan falta mig any per a les eleccions municipals i europees. Però les coses són sempre el que semblen?

Joan Serra Carné