Benvolguts,
Ahir havíem comentat
l’Editorial del José Antich que versa precisament sobre la corrupció del
Borrell i els resultats de la seva corrupció aplicades a la seva actitud de
pinxo al Congreso de les Diputados. N’esmentàvem les seves corruptes facècies
que en Vicent Partal explica meravellosament bé!
En Partal, esmenta que una de les facetes de la corrupció usades per en Borrell és la utilització d'informació privilegiada i precisament la informació privilegiada és la que usen els corruptes de les portes giratòries, que hem posat com a referència en el comentari de l'Editorial del José Antic.
Vegem l’Editorial:
El fatu, depravat Borrell
«Ja que Borrell s'hi ha volgut agafar, agafem-nos-hi tots. I fem-ho a la
manera de Ciceró, potser. Amb una 'improbitatem coarguo' que no deixarà el
ministre espanyol precisament en un bon lloc»
21/11/2018
Borrell venia ahir d’una entrevista publicada el dia abans
a Politico, en què sense cap vergonya mentí així que obrí
la boca i amb què va causar uns quants incidents
majors. En un moment determinat va arribar a dir al pobre periodista que
només el Regne Unit acceptava la possibilitat d’un referèndum d’independència.
Però
el ministre Borrell sembla que va decidir que no n’hi havia prou de mentir a la
premsa i ahir va organitzar un cafarnaüm més que notable al congrés espanyol, insultant descontroladament el diputat d’ERC Gabriel
Rufián i inventant-se una escopinada que ningú més no ha vist –ni els seus
companys d’escó. I, supose que poc content
encara amb tot plegat, hores després encara va tenir la barra de fer una
piulada contra aquell mateix diputat, que revela força, però, quina classe de
personatge és.
El missatge –traduït de l’espanyol– deia: ‘Si
el Sr. Rufián fos Catilina li hauria replicat, com Ciceró, “Quosque tandem
abutere, Catilina, patientia nostra?” (Fins quan, Catilina, abusaràs de la
nostra paciència?). Però les Catilinàries tenien un nivell oratori impossible
de comparar amb el del diputat Rufián.’
L’exordi de Ciceró és una d’aquelles frases
que s’han fet servir tantes vegades, i en tants contexts diferents, que de tant
abusar-ne han perdut el sentit. Per la banalització.
Però
en aquest cas és significatiu perquè estic cert que Borrell no coneix amb
detall ni l’obra del filòsof romà ni el context de l’època, ni les
conseqüències d’aquell famós discurs.
Altrament, no hauria posat precisament a l’aparador
públic un episodi que si retrata ningú, precisament, el retrata a ell. Jo crec
que simplement vol aparentar que té uns coneixements que no té, fent ús d’una
frase suada i més coneguda que una cançó dels Beatles. Com correspon a un fatu.
Ciceró arrenca amb aquest recurs el primer
dels quatre discursos conegut com les Catilinàries, el 8 de novembre del 63
abans de Crist. I ho fa per enfrontar-se al colp d’estat que Catilina vol
acomplir. És Luci Sergi Catilina qui intenta canviar violentament les regles
diguem-ne democràtiques –que és molt dir– de la república romana. De manera que
si algú avui dia és Catilina seria ell. I en tot cas seria el diputat Rufián
qui podria fer servir la insuperable retòrica de Ciceró contra un home que
representa, precisament, allò que Ciceró odiava més.
Perquè és prou sabut que per al filòsof romà res no és un
signe més evident d’immoralitat que la conducta depravada d’un individu en el
passat. I aquesta és, molt particularment, la base de la qual parteixen les
Catilinàries. Ciceró afirma que un corrupte
no pot formar part de l’elit que governa perquè no té la credibilitat
necessària per a preservar la res
publica. Especialment, i això és
interessant quan parlem de Borrell, perquè una
persona corrompuda en el passat ha demostrat de sobres que no és capaç
d’autocontrolar-se, com ell no ho va ser ahir.
La immoralitat corromp i la corrupció invalida
un home per a la vida pública, diu Ciceró. L’acció depèn de la moralitat. I de
moralitat, Borrell no en té.
Evidentment, els conceptes de moralitat o
democràcia en la darrera república romana no són ben bé els d’avui i
l’argumentació és, en aquest sentit, abusiva. Però ja que Borrell s’hi ha
volgut agafar, agafem-nos-hi tots. I fem-ho a la manera de Ciceró, potser. Amb
una improbitatem coarguo que
no deixarà el ministre espanyol precisament en un bon lloc.
Tornem a la corrupció i la immoralitat i
veureu que la frase llatina se li gira en contra de seguida. Borrell és l’amic
íntim dels caps d’Hisenda de Barcelona que, nomenats per ell mateix quan n’era
el secretari estatal, treballaven a les ordres de Javier de la Rosa: el famós ‘clan
de Lleida’. Una amistat que li va costar ni
més ni menys que l’oportunitat de ser president del govern espanyol quan es va
descobrir que la seua dona era titular d’un fons d’inversió opac a Suïssa
controlat pel clan.
Borrell,
que aquells dies feia campanya per ser el candidat del PSOE a la Moncloa, se’n
va haver de retirar, avergonyit.
Més tard, quan va deixar el Parlament
Europeu, va entrar com a conseller a l’empresa Abengoa. I va ostentar el rècord, poc decorós per a un
‘socialista’, de ser el conseller independent més ben pagat en la història de
l’Íbex 35. Però, com tantes
vegades, no en va tenir prou. I va acceptar, a petició de la Comissió
Europea, el càrrec de rector d’un centre docent amb seu a Florència
especialitzat en màsters i postgraus sobre la Unió.
El
cas és que els va amagar que tenia aquell càrrec i aquell sou a Abengoa,
clarament incompatibles. Tan incompatibles que quan algú se’n va adonar, al cap
de dos anys, Borrell va haver d’eixir cames ajudeu-me de la Toscana i renunciar
al càrrec per no passar la vergonya que l’en fessen fora.
Però és que Abengoa no és solament cosa del
passat. Tots deveu recordar que aquest setembre es va saber que la Comissió del Mercat de Valors (adscrita al Ministeri
d’Economia espanyol) l’havia multat per l’ús il·lícit d’informació
privilegiada, perquè va tenir la barra de vendre accions d’Abengoa poques
setmanes abans que l’empresa sol·licités el procés concursal. Ell ho sabia
perquè era dins i simplement es va aprofitar, il·lícitament, de la ignorància
del públic.
Crec que amb aquests exemples ja n’hi ha
prou. I no cal insistir gaire més en la
immoralitat, en la depravació per dir-ho en termes ciceronians, de Josep
Borrell. Ell representa la cara
pitjor de la política, fins i tot sense necessitat de referir-nos a la seua
recent encarnació ultra i violenta, que ahir
li va valer el suport, novament poc decorós per a un ‘socialista’, de la Falange.
Borrell
és un corrupte, un aprofitat, un ignorant, un mentider compulsiu i un fatu. I,
ni que fos per això, no hauria de posar-se mai Ciceró a la boca.
De manera que us demane permís per a acabar
amb una citació del filòsof que ara i ací em sembla més adequada als fets que
contemplem. I molt més interessant: ‘Nemo est tam stultus, qui non intellegat,
si indormierimus huic tempori, non modo credulem superbamque dominationem
nobis, sed ignominiosam etiam et flagitiosam ferendam esse.’ És a dir: ‘Ningú no és tan estúpid per a no adonar-se que si ara
restem adormits, el preu serà haver de suportar un despotisme que no tan
solament és cruel i arrogant, sinó també vergonyós i deplorable.’
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada