Benvolguts,
Ja ho explica bé el
Pepe Antich però es deixa una bona part de la història, o de la necrologia
espanyola. No parla de la Transacció (que no Transició). No parla d’assassinats
del feixisme existent cap als seus enemics, esquerres, sindicalistes. No parla
de sorolls de sabres, no parla de l’exèrcit franquista que no ha canviat des de
fa 300 anys (o 600?), no parla de com Suárez no va fer un referèndum
monarquia-república com havia estat pactat i va col·locar la monarquia, que era
ultrafeixista dins de la Constitució. I “de aquellos polvos” es varen produir,
evidentment “estos fangos”!
I no dóna el valor adequat al franquisme sociològic que ha impregnat el cervell i el cor dels espanyols des de fa 500 anys com a mínim!
Hem de recordar que, a similitud de l'energia:
El franquisme no es crea ni es destrueix, només es transforma!
Vegem, ara, l'Editorial del Pepe Antich a El Nacional:
EDITORIAL
20-N, mort i resurrecció
José Antich
Barcelona. Diumenge, 18 de novembre de 2018
Dimarts
es compleix el 43è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco al palau
d'El Pardo. El règim del 18 de juliol va cedir la Prefectura de l'Estat al rei
Joan Carles i es va iniciar el període de la monarquia parlamentària.
No va ser una ruptura sinó una suau reforma: la dreta d'aquella
època es va refugiar principalment en quatre àrees:
- judicatura (jutges i fiscals),
- defensa (militars, policies i guàrdies civils),
- alt funcionariat (des d'advocats de l'Estat, fins a cossos específics de l'administració general de l'Estat que han anat passant de generació en generació)
- i empreses regulades pel govern espanyol (bancs, elèctriques i algunes constructores)
Eren uns centenars de
milers de peces estratègiques que es van camuflar entre el canvi que hi va
haver i que el màxim que va permetre van ser alternances en el govern i la
modernització —sobretot, infraestructures— del país.
L'anomenat franquisme sociològic semblava que
s'havia evaporat com si res. Tothom ho va interpretar així durant dècades, però era una mirada equivocada. Segurament,
ha estat a Catalunya el primer lloc en què s'ha vist que el franquisme renaixia de les seves cendres i que
posava punt final a la seva letargia des de 1975. El 155, la
destitució del Govern, el control dels Mossos i les institucions catalanes en
mans del govern del PP i els mesos que van seguir aquesta insòlita situació
permesa per Ciutadans i pel PSOE, tot
això va convertir en habitual la presència de signes franquistes i feixistes als
carrers de Catalunya. Ara, el PP
i Ciutadans es confonen amb la ultradreta de Vox,
els diaris de Madrid publiquen esqueles de
Franco i José Antonio, la Fundació Francisco Franco planteja obrir una delegació
a Barcelona o Tarragona...
Dissabte
a la nit es va celebrar fins i tot una marxa de Madrid al Valle de
los Caídos l'estètica feixista de la qual no és que fos
preocupant, és
que feia literalment por.
La ultradreta
ha tornat a
cavall d'un discurs
xenòfob i
d'una Espanya
totalitària,
no gaire diferent de la que avui proposen els populars i la formació taronja.
El govern del PSOE mentrestant prova de
traslladar la tomba del dictador del Valle de los Caídos a un lloc menys
visitable. Però ho està fent d'una manera tan barroera que ha provocat un
desmentiment del Vaticà —que no acostuma a fer-ho mai— a la vicepresidenta Carmen
Calvo i corre el risc d'acabar amb el dictador a la catedral de
l'Almudena, al centre de Madrid.
Després de moltes dècades sense parlar de Franco, el
dictador ha reaparegut, els seus simpatitzants són al carrer i Espanya ha
entrat en una fase en què el col·lapse institucional no fa sinó donar ales a
l'extrema dreta. I la seva democràcia ha entrat en una fase de qüestionament en
molts llocs d'Europa.
Hi
havia un altre camí, és clar, i no es va voler prendre, mentre es victorejava
ministres que cantaven “El novio
de la muerte” i s'aplaudia l'empresonament de persones honorables a
Catalunya.
José Antich
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada