Benvolguts,
Aquest és un article dels que cal llegir 3 cops i que
tanmateix és evident el que pretén demostrar. Fa temps que l’independentisme està
encallat en les eleccions en un màxim del 48% de vots (encara que guanya sempre en escons), perquè Espanya no ens ha permès fer un Referèndum vinculant que ho aclarís
totalment. El 9-N del 2015 pel qual volen engarjolar i multar brutalment en Mas.la Rigau i companyia varen votar més de 2.000.000 larg de ciutadans. El Referèndum, amb 2.350.000 votants, sense comptar els vots de 700 col·legis electorals segrestats o rebentats per les forces d'ocupació, 15.000
Guàrdies Civils i Policies Armades estomacant
el personal fou el de l’1-O, del 2017 que fou declarat il·legal pels espanyols...
D’altra part les enquestes donen sempre valors al voltant
del 80%
del sobiranisme.
Aquest article d’en Toni Soler aclareix molt la diversitat de resultats i també la situació resultant.
Donem les dades de
les últimes eleccions per presentar el context de la situació.
Si ens fixem en el resultat de les eleccions al Parlament de
Catalunya del 27-S del 2015 i en les declaracions del mateix vespre dels Comuns, tot copiant l’apunt del 15/04/2017:
72 escons independentistes (62 JxS + 10 CUP), 52 escons
unionistes o espanyolistes (25 Ciudadanos + 11 PP + 16 PSC)
i 11 escons dels Comuns no decantats per els
uns ni per els altres (11 CSQP). En Rabell, el cap dels CSQP a
la mateixa nit del 27-S va fer unes declaracions en que
deixava molt clar que els seus 11 escons no eren de cap manera dels independentistes ni dels
espanyolistes. Aquestes declaracions que vàrem trobar molt
encertades i aclaridores no es corresponen amb el capteniment d’aquest grup en
les diverses votacions que s’han esdevingut des d’aquell moment en que el
Rabell i el Coscu han anat sempre contra els independentistes, però aquest no
és el tema de l’apunt.
Si ens fixem en les
eleccions al Parlament de Catalunya del 21-D del 2017, amb informació de TV3:
70 escons
independentistes (34 JxCat + 32 ERC + 4 CUP), 57 escons unionistes o espanyolistes (36 Ciudadanos +
17 PSC + 4 PP ) i 8 escons
dels Comuns no decantats per els uns ni per els altres (8 CSQP).
Escons
|
% Vots
|
|||
Cs
|
36
|
25,35
|
||
PSC
|
17
|
13,86
|
||
PP
|
4
|
4,24
|
||
57
|
43
|
|||
JxCat
|
34
|
21,66
|
||
ERC
|
32
|
21,38
|
||
CUP
|
4
|
4,46
|
||
70
|
48
|
|||
En Comú Podem
|
8
|
7,5
|
||
Vegem ara l’article d’en
Toni Soler:
TONI SOLER 10/11/2018
21:18
Manifestació a Barcelona
per commemorar l’aniversari de l’1-O . / PERE TORDERA
Som el 15%
MAJORIES. És
difícil no estar a favor de l’enunciat de la campanya Som el 80%,que impulsa Òmnium Cultural. En aquest país hi
ha blocs, però són blocs concèntrics. Si l’independentisme és més o menys la
meitat, i els favorables a l’autodeterminació uns quants més, la majoria antirepressiva,
el bloc de la decència, representa una amplíssima majoria de catalans que voldrien
veure en llibertat els presos polítics i els exiliats per por a l’empresonament.
És bo que se sàpiga
aquesta dada; és bonic veure rere una mateixa pancarta Xavier Domènech i Andreu
Mas-Colell. Tant de bo aquesta escenificació ens porti a una resposta conjunta,
poderosa, per denunciar la repressió i fer-hi front, quan tots els focus
apuntin cap al judici contra els responsables del Procés. Tot això és vàlid,
evidentment, si es té clar que es tracta d’una aliança purament defensiva. Dins d’aquest teòric 80% hi ha una part que vol la
llibertat dels presos i vol una solució política i no judicial per a Catalunya,
però que no vol sentir-se utilitzada per l’independentisme, i per tant la seva
actitud no serà especialment proactiva.
DIÀLEG. Aquest
bloc de la decència pot servir per aïllar els partidaris de la repressió, de la
mà dura, de l’anticatalanisme visceral.
Però la majoria rellevant, la que ens pot permetre avançar i sortir de l’atzucac, és la majoria que entén que Catalunya és un subjecte polític i que ha de poder decidir el seu futur. Aquesta majoria se situa en un punt intermedi entre el 50% independentista i el 80% antirepressiu; de fet, no sabem quina força ciutadana té al darrere, i tampoc no sabem exactament què vol. Potser vol l’autodeterminació, per votar sí o no a la independència; però potser vol que, abans d’arribar a aquest dilema final, els partits d’aquest 80% discuteixin i acordin una via menys taxativa, menys de tot o res, més respectuosa amb la part del país que no creu (amb raó o sense) que una República Catalana serà més plural que l’actual monarquia espanyola.
Però la majoria rellevant, la que ens pot permetre avançar i sortir de l’atzucac, és la majoria que entén que Catalunya és un subjecte polític i que ha de poder decidir el seu futur. Aquesta majoria se situa en un punt intermedi entre el 50% independentista i el 80% antirepressiu; de fet, no sabem quina força ciutadana té al darrere, i tampoc no sabem exactament què vol. Potser vol l’autodeterminació, per votar sí o no a la independència; però potser vol que, abans d’arribar a aquest dilema final, els partits d’aquest 80% discuteixin i acordin una via menys taxativa, menys de tot o res, més respectuosa amb la part del país que no creu (amb raó o sense) que una República Catalana serà més plural que l’actual monarquia espanyola.
CONSTITUCIÓ. Seria
molt bonic, aquest diàleg interior entre catalans de bona fe; seria un exercici
reparador i potser donaria fruits remarcables, si tothom hi anés amb ànim d’entendre
les raons de l’altre. Però encara que això fos possible, encara que el 80%
s’assegués a discutir fórmules imaginatives i models de consens, continuaríem
tenint al davant l’obstacle insuperable, que és la Constitució espanyola.
Siguem francs: només els independentistes estan disposats a acatar el veredicte d’aquest 80%. Els altres no estan disposats a fer res de forma unilateral. Segons el marc que imposa la Constitució, el poble català políticament no existeix i, per tant, aquest 80%, en el conjunt de l’Estat, només és un 15%. És aquest plantejament el que va permetre al Tribunal Constitucional laminar l’Estatut del 2006, i al Congrés de Diputats rebutjar una vegada i una altra les demandes d’un referèndum acordat, avalades per una majoria molt qualificada del Parlament català. Per tant, benvingut sigui l’esforç per visualitzar la majoria antirepressiva, però la veritable partida es jugarà quan una majoria igual d’irrefutable accepti el principi que el futur polític de Catalunya, la seva relació amb Espanya, s’ha de decidir a través del diàleg entre els catalans de totes les filiacions.
Siguem francs: només els independentistes estan disposats a acatar el veredicte d’aquest 80%. Els altres no estan disposats a fer res de forma unilateral. Segons el marc que imposa la Constitució, el poble català políticament no existeix i, per tant, aquest 80%, en el conjunt de l’Estat, només és un 15%. És aquest plantejament el que va permetre al Tribunal Constitucional laminar l’Estatut del 2006, i al Congrés de Diputats rebutjar una vegada i una altra les demandes d’un referèndum acordat, avalades per una majoria molt qualificada del Parlament català. Per tant, benvingut sigui l’esforç per visualitzar la majoria antirepressiva, però la veritable partida es jugarà quan una majoria igual d’irrefutable accepti el principi que el futur polític de Catalunya, la seva relació amb Espanya, s’ha de decidir a través del diàleg entre els catalans de totes les filiacions.
I aquesta majoria, fins ara, només ha existit quan es fan
gestos inútils, com constituir una taula pel dret a decidir i proclamar que “no
va d’independència, va de democràcia”, sabent que les paraules se les emporta
el vent.
Toni Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada