Benvolguts,
El 9-N com molts
amics i companys i familiars, la meva dona i jo varem fer de voluntaris, tal
com explica en Casulleras. El gol informàtic que els vàrem fer fou similar al de l’espia
català Garbo enredant el III Reich sobre com i on es produiria la invasió d’Europa dels
aliats. El III Reich va blindar les platges de tot arreu excepte de Normandia i
els aliats varen desembarcar a Normandia! Doncs el 9-N fou semblant i els ciberatacs foren
continuats durant tot el dia. Però no varen fer cap mal perquè els ordinadors
de cada mesa de votació de tot Catalunya no estaven connectats entre ells ni
estaven connectats a la xarxa. Un cop les votacions fetes, els disquets de cada
ordinador varen ser bolcats en un ordinador principal on es varen produir els
tractaments de les dades per tal de poder presentar els resultats...
9-N: L’assaig de referèndum que va
descol·locar l’estat espanyol i va fer possible l’1-O
Avui fa quatre anys d'una jornada de votació històrica que va mobilitzar més de 2,3 milions de votants
08/11/2018 21:50
A primera hora del matí ja hi havia cua als col·legis
electorals, que encara eren tancats. Nombrosos ciutadans havien matinat per a
fer guàrdia, per a protegir els centenars de punts de votació que hi havia
repartits per tot el país. Eren les primeres hores del 9 de novembre de 2014.
Hi havia un cert temor d’alguna acció inesperada, d’algun intent d’última hora
de l’estat espanyol d’evitar la jornada de votació, d’endur-se les
urnes que s’havien anat distribuint el cap de setmana i que ja eren a
punt perquè els milers de voluntaris que s’havien inscrit en pocs dies les
posessin a disposició dels votants en una jornada que s’albirava històrica. I
tal dit tal fet: 2.305.290 vots.
Una dada que va
superar les expectatives dels partits i les entitats que havien donat suport a
aquella votació, que un any abans s’havia presentat com un referèndum, que es
va convocar com una consulta i que va acabar essent un procés participatiu.
Però la imatge de les cues de gent a tot
el Principat per a votar, la fita d’haver superat els dos milions de vots i,
sobretot, la compareixença de Mas davant desenes de periodistes de tot el món
proclamant els resultats van humiliar el govern espanyol.
Havien menystingut la força de l’independentisme, i en
prenien nota. Es posaven els fonaments d’allò que seria, tres anys més tard,
l’1-O. I l’estat espanyol greixava la maquinària de la resposta que donaria a
l’independentisme a partir d’aleshores: del menysteniment a la repressió.
Per a l’independentisme, el 9-N va tenir la força
simbòlica d’haver travessat una línia sense possibilitat de tornar enrere en el
camí per a l’exercici del dret d’autodeterminació. El
gest de ficar una papereta dins una urna, reproduït per més de dos milions de
ciutadans, que responien –en una doble pregunta– si volien que Catalunya
esdevingués un estat independent tenia una potència que l’estat espanyol no va
saber veure pràcticament fins al final. De
fet, la jornada segurament més tensa fou la vigília del 9-N, dissabte, quan
la fiscalia es va activar i va obrir diligències per a determinar si la cessió
d’espais públics per a la votació era delicte, si contravenia la suspensió
dictada pel Tribunal Constitucional espanyol dies abans.
Aquella
mateixa tarda hi va haver un primer atac informàtic a gran escala, que va fer
caure les webs de la Generalitat, de l’ANC i de l’AMI durant hores i que va
blocar els telèfons mòbils de membres de la campanya ‘Ara és l’hora’, que feia
mesos que treballaven per animar la ciutadania a participar en la votació. Era
un assaig del ciberatac a gran escala que hi va haver a Catalunya el dia 9 i
que va col·lapsar les telecomunicacions en molts departaments de la Generalitat
i de bona part del Principat; un atac insòlit, a una escala enorme.
Més endavant, el president Mas ho va explicar
així: ‘Els sistemes de comunicació de la
Generalitat han estat objecte d’atacs duríssims d’origen cibernètic. Dissabte
es van multiplicar per vint mil les peticions d’informació sobre els sistemes
operatius. I diumenge, per seixanta mil.’ Correus
també hi posava el seu gra de sorra, en els intents de boicot, segrestant cinquanta mil cartes que el
batlle de Girona d’aleshores, Carles Puigdemont, havia enviat als gironins
instant-los a participar en el 9-N.
La prohibició del TC i l’amenaça de la fiscalia van tenir
un efecte multiplicador de la voluntat de votar, i durant els dies previs a la
consulta cada vespre hi havia repics de cassoles de punta a punta del
Principat. Fou especialment intens el del dia 8. Els nervis eren a flor de pell
entre els membres del govern, els representants dels partits i les entitats. I
també entre els votants, que el dia 9 al matí ja feien cua. L’emoció quan van
obrir els col·legis es va anar encomanant per la xarxa amb vídeos que recollien
els aplaudiments dels votants en el moment que ja podien fer efectiu el vot.
Vídeos com aquest que va enregistrar l’editor Quim Torra a l’entrada de l’IES
Pere Vives d’Igualada i que va publicar VilaWeb:
El govern de Mariano Rajoy es movia en una certa
esquizofrènia, entre el menyspreu absolut de la convocatòria i la preocupació
perquè no tingués èxit. Però en va acabar tenint, i l’executiu espanyol es va
sentir profundament humiliat. No va poder suportar la imatge del president
Artur Mas, acompanyat de la vice-presidenta Joana Ortega, declarant això davant
els mitjans internacionals: ‘En algun moment volem fer la votació de manera
definitiva. Avui és una passa de gegant. Avui hi ha hagut una simbiosi perfecta entre
institucions públiques, entitats i teixit associatiu i persones. El missatge és
que quan anem junts, avancem més i millor. És un missatge important per a les
setmanes i mesos vinents. Cadascú ha de fer el seu paper, sense trepitjar-nos.’
La simbiosi perfecta, deia Mas. Fou aquesta
la clau de l’èxit. I això que tot va penjar d’un fil durant força temps,
sobretot per les desavinences entre Convergència i ERC sobre com s’havia
de fer la votació tan bon punt va ser impugnada pel govern espanyol i suspesa
cautelarment pel Tribunal Constitucional. La seqüència durant aquells
dies recorda en certa manera la de tres anys després, amb motiu de l’1-O. Però amb
algunes diferències importants, com ara el fet que els partits independentistes
van tenir més unitat d’acció el 2017 fins al dia del referèndum, i que
l’estat espanyol ja tenia dissenyada una estratègia repressiva molt dura, que
encara ara continua.
L’endemà del referèndum d’Escòcia, el
Parlament de Catalunya va aprovar la llei de consultes amb els vots a favor de CiU,
ERC, PSC, ICV-EUiA i la CUP; el 27 de setembre el president Mas va signar
al Palau de la Generalitat la convocatòria de la consulta, amb la
presència de tots els partits, tret d’ICV-EUiA, que ja marcava
distància. Aquell dissabte mateix el govern espanyol va engegar els mecanismes
per a impugnar la convocatòria, demanant un informe al Consell d’Estat.
I l’endemà passat va presentar al recurs al TC, que també es va reunir
de manera extraordinària i en un temps rècord va admetre el recurs bo i
suspenent la consulta. L’anunci televisiu
inicial que havia difós la Generalitat feia dos dies havia estat suspès, però
es reproduïa a tots els racons de la xarxa:
Després de la suspensió, vénen dues setmanes
en què l’independentisme malda per trobar la manera de reactivar la votació;
s’intensifiquen les crides a la unitat d’acció i al compromís de fer efectiu el
9-N, i hi ha
un seguit de reunions entre els partits, que culminen en una cimera fracassada
el 13 d’octubre al Palau de Pedralbes. La unitat es trenca i la
votació perilla. Mas proposava de reconvertir el 9-N en un procés participatiu que havia
de culminar en unes eleccions plebiscitàries. ERC no accepta la fórmula.
ICV se’n va de la taula. I la CUP acaba convocant una assemblea
improvisada a la plaça de Sant Jaume per explicar què havia passat en la
reunió, per ensenyar totes les cartes.
L’endemà Mas convoca una conferència de
premsa per a exposar el seu nou pla i anuncia que està disposat a convocar
eleccions avançades. Uns dies més tard, les
entitats, Òmnium i l’ANC convoquen una gran manifestació a la plaça de
Catalunya en què exigeixen unitat als partits. I efectivament els dies següents
hi ha noves aproximacions per a remar alhora i fer possible aquest procés
participatiu, amb l’horitzó d’unes eleccions plebiscitàries que en ratifiquin
el resultat i que serveixin per a proclamar la independència. El dia 27 d’octubre el govern obre un període per
a reclutar voluntaris per a l’organització del 9-N, i se n’hi acaben apuntant desenes
de milers. La jornada de votació es veu més a prop i agafa una embranzida
que espanta la Moncloa, de manera que quan falten pocs dies impugna
també la fórmula de la jornada de procés participatiu. Mas diu que assumirà les
conseqüències legals del 9-N,
que ja és inevitable i indeturable.
Quan el diumenge dia 9 a mitja tarda
ja és evident que ni la ciberguerra ni les amenaces no han pogut aturar la
riuada de votants als col·legis, Artur Mas i David Fernàndez protagonitzen
l’escena que simbolitza l’èxit d’aquell dia, després d’unes setmanes en què
s’havia arribat a veure tot perdut.
El
9-N va ser un èxit. Per la gran participació que
hi hagué i perquè va posar la base de l’1-O. Sense
el 9-N no
es pot entendre l’1-O.
Entre l’una votació i l’altra hi va haver
molts estira-i-arronsa entre els partits, la convocatòria de les eleccions del 27-S, la investidura
frustrada d’Artur Mas, la reeixida de Carles Puigdemont… L’estat no ho ha
perdonat. Hi va haver condemnes per
desobediència contra Artur Mas, Joan Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Però una denúncia al Tribunal de Comptes
d’entitats amb vincles ultradretans contra ells va activar un procés per malversació
que els ha comportat l’embargament de
patrimoni.
Una
prova que el 9-N va
tenir impacte, tant judicial com polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada